La panxa del bou

Per Sant Joan he anat a Oix, a la Garrotxa, un indret de la Catalunya profunda, que va esdevenint, com tot al capdavall, parc temàtic paisagístic. De petita havia escoltat força històries sobre aquelles contrades feréstegues, contrabandistes, maquis, guàrdies civils amagats, bandolers. Pels racons ombrívols del Bassegoda existeix una cova que encara porta el nom d’un pobre noi a qui van torturar i matar després de segrestar-lo i demanar rescat a la seva pobra mare, que no era pas milionària, la cova d’en Massot.

D’Oix, ara, per carretera, es pot anar a Beget, però durant molts anys Oix i Beget, que havien tingut molta relació, no van disposar de carretera que les unís. Fa molts anys vaig saber que els meus besavis eren d’allà i que en van haver de fugir a causa de les guerres carlines, ‘causa’ que sostenien i que els va fer emigrar a Mieres, un indret carlí-carlí, on van portar, també segrestat, a Bosch de la Trinxeria, les forces del lengendari i poc recomanable Savalls, encara que amb molt millor tracte que al pobre Massot, previ pagament, és clar.

M’ha sobtat que, a les botigues de records obertes, no hi he trobat reproduccions en fusta del Crist Majestat, a casa en tinc una que vaig comprar fa molts anys. Sembla que ara tot és molt més convencional i laic-light. Les ombres dels carlins, però, encara grimpen per aquells boscos. El retaule barroc de Beget, per cert, està magníficament restaurat. Durant anys el barroc català va ser mirat de cua d’ull, potser perquè va lligat a una època molt més hispànica del que voldríem. Llegeixo que el rector que va encarregar el retaule va ser durant cinquanta-cinc anys al poble, cosa que dóna una idea de la certa estabilitat de la qual van gaudir algunes zones rurals durant una part dels segles XVII i XVIII. El XIX i el XX han estat uns segles moguts, difícils, amb grans i inútils banys de sang i sembla que sempre havia estat així, però només cal mirar les dates dels edificis, esglésies i santuaris catalans per adonar-se de com va créixer i millorar la ruralia durant, sobretot, el XVIII, una vegada calmades les passions del 1714.

Els pobles pintorescos, ara, unifiquen criteris urbanístics, pedra a les façanes i parets –opció que caldria valorar, ja que hi ha diferents opinions i els encalats amb blavet han preservat moltes coses i donat color a moltes èpoques-, teulades semblants a tot arreu, cortinetes de ganxet, carrers empedrats. En el fons, tot molt polit i molt turístic, ben diferent d’aquells espais una mica troglodítics d’abans, amb les gallines corrent pel carrer, una profunda olor de vaques I garrofes en l’ambient, I les cases fumades I arranjades com cadascú podia. Només que aleshores s’hi vivia i ara s’hi va. Una àvia coneguda que feia versos, fa anys, recordo que recitava ‘el paisatge és ben igual, que un pessebre de postal’.

Tornem diumenge, una mica neguitosos per no haver disposat de cobertura la majoria del temps, ai, quines servituds. Pel camí, quan el telèfon ja funciona, em trobo un missatge del meu fill que se’ns ha endut la iaia, la meva mare, al Clínic. I de sobte em trobo en un altre indret ben diferent, aquest sí, viu, actual, una ciutat de la malaltia, el dolor i el consol, fent papers i esperant, observant la gent que va i ve i que sobretot, com nosaltres, espera. Quan finalment ens criden pujo a la planta corresponent i torno a esperar. Un xicot xinès acomboia dos nens i una nena molt petits, passa la mare xinesa en una camilla, queixant-se. Penso en la seva solitud, en les seves dificultats d’idioma i em sento una privilegiada.

Marxem de matinada, amb la perspectiva de moltes proves i una intervenció urgent durant l’estiu, un llarg camí a recórrer, preocupacions al capdavall, que ens uneixen al col·lectiu que pobla els establiments dedicats a aquesta complexa medicina del nostre temps. He vist, abans de marxar, un altre noi xinès que s’enduia els nens del company o parent i m’he sentit, si més no, si més no, una mica alleujada. A algú li sona un telèfon, a la sala d’úrgències, i una música aflamencada deixa anar una cosa així com ara Antonio, te están llamando, te están llamando al teléfono… La vida i la mort són, realment, una gran tragicomèdia.

[@more@]

Tweet

Les referències que fa en Pere a Saragatona, sobre l’ou ballador, m’han evocat l’espai del Museu Marés, un dels llocs on ara hi posen, també, un ou ballant, pel Corpus, en mig d’un sortidor guarnit amb flors i cireres. En la majoria de referències sobre aquesta tradició s’esmenta que és barcelonina, però Jaka, en un comentari al blog mencionat, explica que també al claustre de la Seu de Tarragona n’hi posen un.

Això de les tradicions és un tema sempre controvertit, de vegades algú explica que al seu poble fan una celebració determinada i resulta que tu saps que en un altre indret, sense cap relació, en feien una de semblant. Passa fins i tot amb el llenguatge, algú et diu ‘al meu poble ho diuen així’ i tu saps que a Barcelona també ho deien més o menys ‘així’, cosa que sovint costa de comprovar. Com que el Corpus havia estat una festa molt celebrada no és estrany que els aspectes que s’hi relacionen s’anessin copiant d’uns llocs als altres o formessin part d’un conjunt més ampli i estès. Les catifes de flors, per exemple, s’havien fet a molts llocs, durant anys, per tal que hi passés la processó pel damunt.

Quan jo era petita, a Barcelona hi ballaven dos ous, el del Claustre i el de la Casa de l’Ardiaca, que aleshores tothom deia ‘de l’Arcedià’. El Museu Marés, el seu interior i el seu exterior, tenen, per a mi, una gran càrrega sentimental. Fa molts anys, quan jo en tenia dotze o tretze, amb una amiga, acostumaven a anar a veure museus els primers diumenges de mes, perquè no es pagava. Cal dir que hi havia molt poca gent, aleshores, als museus. Les nostres passes ressonaven en aquells espais seriosos, allunyats de la mena de parcs temàtics de la cultura en què s’han convertit darrerament.

El Marés ens enamorava, sobretot les sales romàntiques, malgrat que la col·lecció escultòrica és molt remarcable. Però aquelles caixes de mistos amb fotografies d’actrius del dinou, els ventalls, els ‘figurins’ de moda antiga, amb aquelles senyores encorsetades, evocadores de passats resplendents i perduts, les joguines, les fotografies de tons esvaïts, tot aquell món dels nostres avis, besavis i rebesavis, encara present a la memòria familiar, era fascinant. HI passàvem molta estona, hi vam descobrir, entre les postals pretèrites, fins i tot algunes de picants, amb senyores sense roba i senyors amb bigotis erectes, suposo que ningú es va molestar en mirar-se tot el conjunt de la col·lecció o en pensar que unes nenes tafaneres les trobarien per casualitat. No sé si ara deixarien entrar als museus dues preadolescentes soles, tot està molt encotillat, darrerament.

Les sales romàntiques van estar un temps tancades. Però fa set o vuit anys, quan feia Humanitats a la UOC, una excel·lent professora experta en temes museístics, Glòria Munilla, ens hi va portar. Ella era una de les organitzadores d’una exposició temporal sobre llibres antics, magnífica, Aureum Opus. La visita, molt ben comentada per la responsable del Museu, em va descobrir aspectes que jo desconeixia, sobre la vida de Frederic Marés, sobre el seu fetitxisme i idealització de la figura femenina i sobre el seu col·leccionisme compulsiu.

Vam visitar espais que jo no havia vist mai, com ara l’estudi de l’escultor. Marés va ser un home amb una vida llarguíssima i una obra immensa, castigada per la crítica progressista i curta de mires, pel seu classicisme i, sobretot, per haver caigut en el parany, inevitable durant l’època, d’haver fet monuments als caídos, d’aquells que tan van proliferar i que ara hi ha gent que voldria destruir sense contemplacions –ja s’ha fet amb alguns-, en lloc de donar-los una lectura actual i contextual i canviar-ne la dedicatòria.

L’art no és innocent, no ho és mai, però sí que és manipulable i contextualitzable, encara que sembla que les ànsies destructores sempre tenen èxit, quan es tracta de reinventar el passat segons el gust del present. Clarà seria un altre cas paradigmàtic de l’oblit i el menyspreu que la modernitat escampa sobre determinats artistes. El fet, però, és que Barcelona està plena d’estàtues fetes per Marés o en el seu taller, sota la seva supervisió, encara que l’escultor és una persona poc coneguda, amb un alè misteriós que potser ell mateix va cultivar. Si hem de filar prim en jutjar els artistes acabarem per condemnar-ne una bona pila, al cap i a la fi n’hi ha que no han fet monuments als caídos però han viscut –i molt bé- de fer obres d’encàrrec per a milionaris de moral social dubtosa i que no han tingut el detall ni tan sols, de fer una donació a alguna entitat pública de les seves obres, o d’endegar una fundació benèfica, per exemple.

Jo l’havia vist de vegades, el senyor Marés, pels carrers dels volts de la Catedral, elegant, amb el seu barret, seriós. Semblava un cavaller d’una altra època i, de fet, ho era, ja que va morir amb gairebé cent anys. No es va casar mai, ens van explicar, potser les idealitzacions excessives comporten una certa solitud, qui sap. Fa poc vaig voler entrar de nou al Museu, però em van dir que obrien alternativament les sales romàntiques i les altres i aquell dia ‘no tocava’ i tan sols es visitaven les d’escultura. Una visita pendent, doncs. Per cert, el Museu Marés ha estat classificat entre els deu museus poc coneguts més importants del món. El Museu de la Punta, d’Arenys, també prové d’una donació de Frederic Marés, de qui porta el nom.

Per cert, el gravat que he posat és d’Eusebi Planas, de qui parlaré en una altra ocasió.

[@more@]

Tweet

Fa alguns dies van concedir el Premi d’Honor a l’historiador Josep Termes. Més enllà de la relativitat de tots els premis, que ja hem comentat en altres ocasions, em sorprèn, encara que ja em sorprenc de poques coses, la manca de difusió que els mitjans de comunicació n’han fet, del premi i del guanyador. És veritat que ha sortit informació a la premsa, només faltaria, però ‘la nostra’ tevetrès i les altres han passat de puntetes, com és habitual, pel tema. Ni punt de comparació amb el temps que es dedica, per exemple, al Planeta i les seves tafaneries i, no cal dir-ho, als espais sobre esports de masses. Hem menjat futbol i tennis i vam menjar curses de cotxes i segurament que si a algú li preguntessin si és més important la història que el futbol diria que sí, i tant que sí. Però tots i totes sabem que els nostres fills guanyaran més pasta sent esportistes d’elit que sent historiadors d’elit, encara que amb molta sort poden arribar a catedràtics i, al menys, tenir un passar fins a la vellesa. Sense tanta sort, poden acabar de professors d’institut, i, amb menys sort o menys paciència, fent de teleoperadors o de cambrers, que sempre en falten.

El cert és que la realitat del triomf social es compta per virolles i no per homenatges ni premis d’honor, per publicitat i espais a la televisió. Molta gent no sap qui és Josep Termes però ningú, ni jo mateixa, encara que ho intenti, puc ignorar qui és Nadal o qui és Alonso o qui és Ronaldinho, cosa que no em sembla malament, però sí que em sembla descompensada. Si la tele s’hagués esforçat en emetre un monogràfic a hores de màxima audiència, ben fet, sobre la personalitat de l’historiador, amb referències als seus llibres, que, a més a més, toquen un tema que avui sembla desvetllar tant d’interès com és la Guerra Civil, crec que, al menys, algú de l’escola se m’hauria acostat l’endemà i m’hauria preguntat:

-Escolta, qui és aquest historiador? Tens algun llibre d’ell? Va estar bé, el programa, oi…

A l’hora del cafè, en lloc de parlar de, per exemple, el Codi da Vinci, la moda de l’estiu o les dietes habituals destinades a lluir els vestits de bany de forma adient, o, és clar, de Rafel Nadal, hauríem encetat una conversa sobre la Història en majúscula i sobre temes una mica més aprofundits. Les persones que no haguessin mirat el programa se sentirien marginades de la conversa i ens demanarien la gravació i tots plegats ens elevaríem una mica més en humanitat i cultura.

Si hagués existit aquest programa s’haurien venut alguns llibres d’història d’aquest autor i tothom estaria a l’expectativa, encara que fos de forma efímera, davant de la propera publicació d’un llibre que parla de l’obrerisme català. Fins i tot s’haurien encetat debats populars una mica tafaners sobre, per exemple, qui eren els altres candidats, qui formava part del jurat, què va votar cadascú. O sobre l’absència de dones, pràcticament, en els premis, ja que al llarg de la història només n’han trobat dues, no sé si caldrà deixar-los la llanterna de Diògenes, sembla que algú, crec que Albert Manent, va comentar que encara no estaven madures, és com allò de la democràcia, que el poble espanyol trigava tant en madurar i tot això. Un bon temps per esdevenir seguidors i seguidores de la filosofia cínica, em sembla, molt més profunda del que el seu nom, manipulat pels segles, ens evoca.

Termes és un gran historiador, fa poc temps vam comprar a casa ‘Misèria contra pobresa’, una reflexió documentadíssima sobre els fets de la Fatarella durant la guerra. És un historiador que raona sobre les coses i defuig els esquemes i els tòpics generats per una lectura simplista i de parc temàtic de la Guerra i de tot el que la va envoltar. Són temes que podrien generar polèmica, diàleg, debat i animació en la nostre mediocre vida cultural, però que, malauradament, acabaran sent objecte d’itineraris turístics i museïtzacions de visita concertada, coses de les quals no estic en contra, ans el contrari, però que haurien d’esperonar la gent a anar més enllà i no a conformar-se amb la cultura en comprimits convencionals, a l’estil del, en altres temps tan criticat Reader’s Digest.

Sobre les dones en el Premi d’Honor, suggereixo que s’investigui per les escoles sobre l’existència anònima de tantes senyores dedicades durant anys i panys a l’ensenyament primari, amb una dedicació admirable, senyores ja jubilades –de fet, aquests premis es donen quan ja ets a la tercera edat- esforçades defensores del català en èpoques difícils. No pas grans pedagogues, no, a l’estil de Triadú, que ja va ser premiat, sinó gent de la base, d’aquesta mena de lumpen dels intel·lectuals que som els mestres. I si no sembla prou bé donar aquests Premis d’Honor de les Lletres Catalanes a mestres de menuts, se’n podrien inventar uns altres que es diguessin Premis d’Honor de les Primeres Lletres Catalanes, o de les Beceroles Catalanes, que sembla més nostrat. Amb els diners, perquè se suposa que hi hauria dotació, la premiada podria, fins i tot, fer una volta al món, educativa, visitant escoles d’arreu, per poder escriure, després un bon llibre i optar al Premi d’Honor oficial.

[@more@]

Tweet

Baixo a prácida sombra dos castaños

do noso bon país

baixo aquelas frondosas carballeiras

que fan doses o vivir;

cabe a figueira da paterna casa

que anos conta sin fin,

¡que contos pracenteiros, qué amorosas

falas se din alí!

¡Risas que se oien nas seráns tranquilas

do cariñosos abril!

E tamén ¡qué tristísimos adioses

se acostuman oir!

Quan vaig penjar el poema en el post anterior, per una associació d’idees i records que, després, el comentari de l’Albert encara va fer més sòlida, em vaig ensopegar en els calaixos de la memòria amb unes paraules de Rosalia de Castro. I vaig anar a espigolar, entre els meus llibres, els que tenia d’aquesta autora, ja una mica esgrogueïts pels anys. Una escriptora que, durant un temps, vaig llegir força i que em fascinava amb aquella mirada entre trista i resignada que mostren les seves fotografies i que recollien també aquells antics bitllets de cinc-centes pessetes. I que de tant en tant rellegeixo, de forma esporàdica, puntual, sense massa ordre. De fet, en el meu darrer llibre de poemes, vaig triar una cita d’ella, ‘ahí va la loca soñando’, una cita que pertany a un fragment d’un poema que jo tenia en un llibre de l’escola de fa molts anys, gairebé cinquanta, i que em va quedar gravat al cor, per algun motiu misteriós.

Fa també molts anys, en un dels pocs viatges que vaig fer quan era jove, amb una amiga, ens vam aventurar a creuar el nord d’Espanya amb el carnet d’uns albergs que, en aquella època, eren molt poc utilitzats i, encara, tan sols, per estrangers. Vam arribar fins a Galicia en uns trens petits i fumejants, i em va sobtar, en arribar a aquella terra, la tristor que aleshores, encara, desprenia. Tot era molt més rural, molt més petit, però també, a causa de la joventut, que ens ho fa mirar tot amb uns ulls diferents, misteriós, bellíssim, excitant. Astúries i el País Basc ens havien semblat lluminosos, malgrat les boirines, uns llocs on la gent semblava viure força bé, al menys una gran majoria. Per Galícia es veien aleshores, encara, moltes dones soles vestides de negre, amb cantirs al cap, les vídues dels vius i dels morts que explica Rosalia.

Al cap dels anys hi he pogut tornar una altra vegada, fa pocs anys. El país, com tot, havia canviat força, al menys molts dels indrets que vaig visitar, perquè, si no coneixem sovint ni molts racons del lloc on vivim, no cal ni pensar tot el que deixem de banda quan fem qualsevol viatge i ens veiem obligats a triar la nostra ruta i els llocs que volem o podem conèixer. Ja no es veuen aquelles dones soles i endolades. Hi ha força turisme, jovent, bones carreteres. Les percepcions turístiques són subjectives, és clar, i no és el mateix anar amb un cotxe que anar amb trens, autobusos de línia, o a peu. El Camí de Santiago ha fet fortuna i s’ha massificat, durant els darrers anys, molt més, potenciant determinats racons. La cultura també s’ha potenciat moltíssim. Per cert, la primera vegada no em va ser possible, però en aquesta altra ocasió vaig poder anar a Padrón, a la casa-museu de l’escriptora, on va viure durant els seus darrers anys.

Rosalia és, encara, un personatge enigmàtic que els biògrafs tracten amb cura i respecte. Va tenir una vida no massa llarga, es va casar amb un intel·lectual, va tenir fills, alguns dels quals van morir abans que ella. Malgrat ser filla il·legítima, probablement d’un seminarista, va restar atesa pels familiars i va rebre una educació remarcable per l’època. No va aconseguir, diuen, ser feliç, però la felicitat és una cosa tan abstracta que caldria valorar qui l’aconsegueix o no i que potser es limita tan sols a determinats instants vitals de plenitud. Diuen que era depressiva, però, amb una salut precària, amb problemes econòmics, envoltada d’un ambient de pobresa, en aquella societat, que ella copsava de forma molt sensible, potser en tenia motius.

El seu marit, Murguía, un gran intel·lectual, que la va sobreviure durant molts anys, expliquen, la va animar a publicar i va difondre els seus escrits però, com els homes d’aquell temps, no va poder evitar que tingués un nombre excessiu de parts per a una dona de salut precària, encara que sembla que el tema del control de la natalitat i dels perills que els parts i els embarassos comportaven no es plantejava com ara, sinó que el fet de parir i el risc que se’n deriva, es vivia com una cosa ‘natural’. Sobta sovint percebre com homes intel·ligents, casats amb dones que també ho són i que ells valoren, en aquells anys, no són capaços de limitar aquest tema i penso, per exemple, en el cas de Clara Schumann. La mentalitat de l’època és un pes pesat, del qual no ens podem desfer amb facilitat.

Rosalia va tenir desenganys literaris, també. En una carta al seu espòs manifesta que no tornarà a escriure en gallec, no acaba d’explicar els motius, sembla que té problemes amb els editors, també s’ha dit que potser creia esgotats els recursos literaris d’una llengua que encara era menystinguda, però no crec que fos tan sols això. Potser devien voler fer-la esdevenir una mena de símbol galleguista folklòric, no ho sé. La societat del XIX era curta de mires, reprimida, fonamentalista, tancada. Només cal veure com el fet d’escriure, en una heroïna de ficció, com és la Regenta, li comporta greus problemes d’acceptació social. Rosalia escriu molt bé en castellà i tenia tot el dret a utilitzar també aquesta llengua. Molts dels seus escrits es van cremar, perquè ella així ho va demanar als fills, quan ja era a punt de morir.

Rosalia és i serà –per ara- la millor cronista de l’emigració, en el seu cas de la gallega. Però les referències a l’emigració, -avui que vivim tant de prop un increment dels moviments socials motivats per la pobresa i la manca d’horitzons- han esdevingut universals, miracle que la bona literatura és capaç d’aconseguir. Explica de forma molt gràfica com la sacseja veure la gent que baixa dels poblets en un any de gana i misèria, gent que no ha sortit mai del seu racó vital. Canta el neguit dels emigrants, empesos a marxar, i, sobretot, la posició de les dones, sempre encara més marginades que els homes, amb un marit a Amèrica que ja viu amb una altra, o amb un amant que refusa la seva estimada, quan aquesta, recordant la seva terra, retorna per retrobar-lo. Explica poèticament el refús i el menyspreu dels castellans envers els gallecs que fugen per dedicar-se al servei domèstic, a feines poc qualificades, que no saben parlar espanyol, que no tenen estudis, que tenen costums diferents… Prejudicis que existien i que existiran sempre, més o menys matisats o repintats per l’època. Durant molts anys, el servei domèstic de les cases benestants es va nodrir força amb persones originàries de Galícia. A Cuba, els espanyols, de fet, són anomenats genèricament gallegos.

Rosalia és també una gran cantant del paisatge, magnífic, de la seva terra. Molts dels darrers poemes són força musicals i quan els cantats han intentat fer-ne cançons, com en el cas d’Amancio Prada, se n’han sortit molt bé, en part, potser, perquè el suport d’un text excel·lent és molt important, cosa que actualment s’oblida sovint. La darrera vegada que vaig estar allà, en un diari havien passat una enquesta al jovent, sobre si se sentien espanyols, gallecs, o del seu poblet. La majoria, no cal dir-ho, feien passar al davant de totes les pàtries la del seu llogarret, una aldea molt petita, generalment. La figura de Rosalia es contraposa amb força a la de la seva compatriota Pardo Bazán, una dona interessant i vitalista, amb una posició social molt bona i que va fer un camí personal i literari molt diferent i de qui parlaré en una altra ocasió.

(Per una casualitat m’assabento que aquest cap de setmana se celebra una trobada de gallecs molt important, a Barcelona, així, doncs, que serveixi aquest post per afegir-me a la celebració a nivell poble-sequí).

[@more@]

Tweet

En Pere, en el blog Saragatona, ha parlat darrerament, en dos posts, sobre qüestions com ara el valor dels premis i la concessió de subvencions, escrits que han motivat diferents comentaris. He trobat molt interessant i il·lustrativa la transcripció d’una carta de Ferrater, el poeta, amb motiu de la concessió del Premi d’Honor a Joan Oliver, el 1970, concessió que, pel que sembla, va generar protestes.

L’existència mateixa del Premi d’Honor és una qüestió controvertida. Hi ha bons escriptors amb zones fosques en la seva biografia, i que potser, si es fila prim, no sóc candidats bons per a aquest premi. El cas de Pla va ser el més conegut, en l’època. Hi ha també intel·lectuals mediocres, però cívicament d’un gruix excel·lent, al menys en aparença. Unir les dues qualitats en algú és difícil i sempre serà objecte de crítica i polèmica. El Premi d’Honor no s’ha limitat a premiar escriptors però crec que els casos d’escriptors són els mes coneguts perquè són els que arribem més al ‘gran públic’. Dues dones, entre tants homes, Rodoreda i Pàmies, uns premis, també, crec, que es podrien discutir i debatre. I ens caldria recordar, també, el sarau que es va muntar quan van fer venir el pobre Carner per a no donar-li, després, el premi…

Més enllà de la lluentor d’aquest premi i de tants d’altres, crec que tots i totes sabem que els premis són relatius. Els Nobel, els Planeta, els Nadal, s’han donat a escriptors bons, mediocres i dolents. Molts bons escriptors -i cada vegada sé menys que és un ‘bon escriptor’- no han tingut mai cap premi de la mateixa manera que molts bons actors no han aconseguit mai cap óscar. La transcripció de la carta de Ferrater és molt interessant, perquè l’escriptor toca el tema clau, els diners. El Premi d’Honor i molts premis, fins i tot aquest premi Lletra a una web literària, comporten, més o menys, diners. I, malgrat que sabem que els premis no són sempre justos, ens fan il·lusió, són com una medalleta que ens pengem o que ens pengen, i, si van acompanyats d’algunes virolles, encara ens agraden més.

A més dels premis, existeixen, ai, les subvencions, que, d’alguna manera, també premien projectes, tasques de tota mena, fins i tot creatives. En ocasió d’aquest debat, vaig comentar que m’havia trobat amb un fet relacionat amb el tema de les subvencions a escriptors, un fet puntual, que encara m’ha acabat de situar en contra d’aquestes rifetes que s’adjudiquen per a fer, se suposa, un treball intel·lectual intens d’una manera més còmoda. Resulta que, com ja he comentat alguna vegada, pertanyo a un grup d’història del barri, modest. Organitzem una xerrada mensual i jo, fa alguns anys, per l’abril, n’organitzo generalment una amb el tema ‘literatura i barri’. El barri, és clar, és el Poble-sec.

Aquest any, per casualitat, va arribar a les meves mans el llibre d’una escriptora molt interessant, Isabel Olesti, en el qual s’explica la història d’un noi que neix a les barraques de Montjuïc i viu durant anys per la muntanya, en condicions precàries. Vaig contactar amb l’escriptora i molt amablement va dir que faria la xerrada de franc. Encara que, em va dir, en resposta a les meves excuses per no poder pagar-li la feina, existien unes subvencions que atorgava la Institució de les Lletres Catalanes.

Jo, que no he demanat mai res per a mi, vaig telefonar a aquesta institució, per veure si podia compensar l’escriptora, i un senyor que no vull mencionar em va atendre de la pitjor manera possible, que si la nostra no era una institució literària sinó històrica, que no ens coneixia ningú, que si aquesta escriptora feia xerrades que no eren literàries, que per Sant Jordi la literatura ja es promociona sola, que si la subvenció era molt sucosa (300 euros, crec)… En fi, que li vaig dir que l’escriptora vindria igualment sense cobrar i em va fer, ‘doncs que vingui de franc’.

Comprendreu que em vaig enrabiar, crec que encara em dura. No pel fet d’haver-me negat la subvenció, car hauria entès una resposta raonada, per exemple, manca de pressupost, o que a l’escriptora ja li havien donat altres ajudes. En fi. Vaig mirar la web de la Institució, pensant que potser havia demanat una cosa que no podia demanar. Malgrat que les condicions eren una mica confuses em va semblar que s’adeien al tema, així que vaig fer la demanda per escrit, formalment, i, a més, vaig insistir per email amb una queixa sobre com se m’havia atès. La resposta va ser breu i lacònica, suposo que per telèfon no passa res si et diuen disbarats, però l’escrit queda escrit, i el mateix senyor em va notificar que ja que insistia passarien la demanda al president quan tinguessin reunió.

Van passar els dies, i res. Vaig enviar un email al president de la institució, explicant-li tot el que m’havia passat. Silenci administratiu. Vaig reclamar una resposta escrita amb la denegació o concessió de l’ajuda. Silenci administratiu. Vaig demanar altre vegada resposta i el senyor del telèfon em va respondre per escrit que ja que havia tractat directament amb el president, que parlés amb ell directament. Finalment vaig tornar a escriure al president que em va dir que el telefonés. Em va atendre amablement, cal dir-ho, em va demanar disculpes, em va dir que havien tingut molta feina i que no havien pogut contestar, va admetre que el senyor que m’havia atès era molt ‘vehement’ pero també molt eficient en la seva feina quotidiana, cosa que ignoro i no puc valorar, i em va dir que l’escriptora ja havia rebut tres ajudes semblants. Vaig dir que em semblava que mereixia una resposta per escrit i em va dir que sí, que me l’enviarien, a mi i a l’escriptora. Vam quedar, més o menys, amics, he, he.

Doncs res, no m’han contestat ni m’han dit res més. Isabel Olesti va venir al barri, va fer una xerrada excel·lent i es va prendre amb humor aquesta història. Després he sabut, per diferents canals, que hi ha escriptors que han rebut l’ajuda més de tres vegades, fins i tot cinc. Com diu, crec que el Tenorio ‘¿qué privilegios tuvieron que yo no gocé jamás? De tot això, com que les respostes escrites han estat lacòniques i com que de les telefòniques no en tinc constància, no en resta res, més que l’enrabiada d’haver estat tractada com un drap brut. Jo, una poetessa reeixida, he, he, he. Candidata virtual al Premi d’Honor del dos mil quaranta, si fa no fa. Si no de les Grans Lletres Catalanes, al menys, per la meva condició de mestra, de les Primeres Lletres Catalanes, perquè també hi tenim dret, oi, els de la professió educativa de base, a entrar en la tria???

En fi, una història lamentable. Si jo, que sóc més o menys catalanista, em vaig empipar, m’imagino que podia haver passat si la demanda telefònica l’hagués fet algú, per exemple, d’una casa regional. Doncs una altra persona perduda per a la causa, de forma definitiva… Tot plegat, misèries i grandeses d’un país petitó, amb prestatges limitats I una moral de la subvenció que, ho sento, però és així, esta corrompent la nostra vida cívica, començant pels petits centres socials i acabant per les altes instàncies culturals (aquesta darrera frase reflecteix, tan sols, la meva opinió, ep).

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

El diumenge vaig anar al teatre Nou Tantarantana, a veure ‘La senyora Klein’, de Nicholas Wright. És una obra de teatre molt interessant, amb unes interpretacions extraordinàries. Maife Gil, la senyora Klein de l’obra, és una de les meves actrius preferides, jo havia sentit a dir que era filla de Paquita Ferrándiz, encara que no sé si aquesta dada és certa, crec que sí. El fet és que és una actriu immensa, que actua amb la mirada, amb el gest i amb una veu profunda, personalíssima i, a voltes, fins i tot temible i que si fóssim en un altre país la tindrien entronitzada a l’altar de la musa Talia.

Dues actrius més joves, excel·lents, Lali Barenys i Siram Úbeda, acompanyen la protagonista en aquesta nit de tensions familiars i professionals. L’obra pot agradar o no, he sentit opinions en el sentit que l’argument resulta exagerat, però el cert és que tot està basat en la realitat, els tres personatges són trets del món d’aquell Londres mític, on els debats sobre la psicoanàlisi provocaven lluites professionals del món mèdic molt arrauxades i divergències que encara existeixen. Fins i tot la mort del fill, boirosa, és certa.

Quan als països anglosaxons la gent benestant triava psicoanalista, a casa nostra encara s’utilitzaven els confessors, per a aquestes tasques d’autoanàlisi i catarsi personal. Per això, potser, el món de Klein, la seva filla i la seva alumna, ens resulta una mica llunyà. Pot semblar estrany que mare, filla i deixebla utilitzin vocabulari molt específic en les seves discussions dramàtiques i que racionalitzin de forma gairebé cruel la seva necessitat d’amor i amistat. Fer experiments amb els propis fills, per part d’una professionals de la psiquiatria pot semblar sàdic, però jo, a un nivell més casolà, crec que en el món de l’educació, que és el que conec més a nivell de feina, hi ha també alguns professionals, que, sense adonar-se’n ben bé, experimenten també amb els fills i filles petits els mètodes que creuen més adients, sovint fruit de modes passatgeres i dubtoses.

És aquesta una obra clàssica, en el sentit que es tracta d’una obra discursiva, amb els seus moments àlgids i dolorosos, amb el seu misteri, emboirant les seguretats de la psicoanalista i mostrant la seva misèria moral i també la seva grandesa, al capdavall. El Tantarantana és un teatre petit i modest, l’obra, crec, en el Romea, per exemple, guanyaria presència i distància, cosa que, en algun moment de l’obra, faria minvar l’angoixa que les difícils relacions personals, tan properes als espectadors, ens provoquen.

Llenguatge acurat, teatre de text, i molt bones actrius, doncs. I també una bona motivació per fer un repàs a aquella societat anglesa immersa en una època difícil, amb una Europa en crisi, amb la inseguretat a flor de pell, fins i tot per a les persones ben situades i amb una situació professional que podríem considerar reeixida. L’obra toca molts temes, les relacions familiars, que sovint esdevenen relacions de poder, l’ètica professional lligada i subordinada a vanitats evidents i a ambicions personals de tota mena, els gelos de la persona gran davant de la jove, a qui vol dominar i de qui precisa, també, l’afecte, la corrupció de la tendresa quan s’endureix el capteniment personal a la recerca d’una impossible objectivació dels sentiments, la llibertat personal… i fins i tot la relativitat evident de tots els dogmes.

[@more@]

Tweet

Em sembla que en alguna altra ocasió ja he mencionat que pertanyo a una societat modesta d’història del meu barri, el Poble-sec. Es diu CERHISEC (centre de recerca històrica del Poble-sec), el nom és una mica pretensiós, de recerca en fem poca, per manca de temps, i la web està molt bé, perquè la va fer una amiga, Àngels, que en sap un munt. Això de les webs és curiós perquè la qualitat d’aquests espais no acostuma a respondre massa a la realitat, sinó a l’habilitat del o de la web master. Cada darrer dimarts de mes muntem una xerrada a la biblioteca, ara toca dimarts proper, per si algú hi té interès. Serà sobre una excursió al Montjuïc de primers del segle XX, una curiositat recollida en el llibre d’una petita associació de l’època. No cal dir que pot venir qui vulgui, és a la biblioteca del meu barri, al carrer de Blai, la biblioteca es diu Francesc Boix, el fotògraf que va declarar a Nuremberg, un noi de vida breu i apassionada, que havia nascut al carrer de Margarit, molt a prop de la biblioteca i que als setze anys ja va marxar al front per morir, molt jove encara, al París alliberat.

De fet tinc un blog dedicat al barri, Un balcó al Poble-sec, però per manca de temps no el tinc massa actualitzat i, a més, pensava que hi participaria més gent de les rodalies del Paral·lel i Montjuïc, cosa que no ha passat, i em sap greu, perquè hauria estat una forma d’anar conformant un nucli poble-sequí al volt dels blogs, cosa que sempre va bé i dona pas a iniciatives interessants.

Volia comentar també que s’ha convocat de nou el premi Lletra a webs sobre literatura catalana. L’any passat, per primera vegada, es va premiar un blog, el del Llibreter. Com veureu, si doneu una ullada als participans, hi ha inscrita La Panxa del Bou, enguany. Hi ha una votació popular, així que si us agrada aquesta o alguna altra de les inscrites, les podeu votar. També podeu inscriure la vostra, jo penso que hi ha molts blogs que tracten d’alguna manera la literatura, i que inscriure’ls és, també, una manera més de donar-los a conèixer, perquè sovint la gent tafaneja les pàgines participants.

Res més per avui, bon diumenge i, ja ho sabeu, si voleu donar un volt pel Poble-sec, al matí encara hi ha festa i paradetes a la zona peatonal i el dimarts, xerrada. Per cert, no havia indicat l’hora, és a les 7 del vespre. Podeu berenar, sopar o prendre molt bones tapes al mateix carrer de la biblioteca, ep.

[@more@]

Tweet

ARA

Ara que ja de tanta cosa torno…

No em pregunteu, que no sabria dir-vos

Per quina brida m’he sentit lligada.

El cor encara vol tornar a gronxar-se

Desbocat, a les barques de la fira:

I dic que sí, que en mi tot clama d’esma

Cap aquella petita esbojarrada.

…I ja no sóc sinó una dona absorta,

amb la veu i amb el riure que s’aturen.

Clementina Arderiu

L’altre dia, en alguns comentaris fets al blog de Saragatona, vam mencionar Clementina Arderiu. Nascuda l’any 1889, casada el 1916 amb Carles Riba, amb qui va tenir uns quants fills, va viatjar amb el seu marit per diferents llocs d’Europa, fins que la guerra civil els porta a l’exili. El 1943 retornen a Barcelona i centralitzen la minsa vida cultural catalana, amb una brillantor remarcable, recordada amb nostàlgia anys després.

A partir dels anys cinquanta tornen a viatjar i participen, la parella, en diferents iniciatives culturals. Carles Riba va morir l’any 1959, però ella el va sobreviure fins el 1976. Dona molt brillant, a l’ombra –relativa- d’un marit brillantíssim, he sentit comentaris, concretament de Ricard Salvat, a la universitat, fa molts anys, sobre els poetes que es fan i els que neixen. Segons Salvat, Riba era un gran intel·lectual, però un poeta massa elaborat, mancat d’aquella espurna especial, do de naixença, que sí tenia la seva esposa. Jo comparteixo aquesta sàvia opinió.

El món de l’època de Riba, aquella postguerra grisa, durant un temps, em va semblar elitista, tancat. No els negava el valor com a mantenidors d’uns espais culturals, a tots els que formaven part d’aquells cercles, però sentia que traspuaven una mena de conservadurisme empeltat de religió catòlica una mica arnat. Al capdavall, no podia ser d’altra manera, en aquell temps i a casa nostra. Havia sentit comentaris de persones que s’hi havien relacionat, i havia copsat la seva curtedat de mires envers fenòmens com la immigració castellana, un menyspreu que es va començar a escapçar amb les aportacions de Candel i d’altres autors.

La intel·lectualitat catalana, amb poques excepcions, va arraulir-se durant molt de temps a l’ombra dels capellans i de les parròquies. Sovint s’ha confós ser catalanista amb ser progressista. Les tafaneries de l´època, per a aquells que no érem iniciats en els misteris literaris i que pertanyíem a nivells més justets culturalment parlant, se’ns han desvetllat al llarg del temps, sempre cobertes per un vel estrany, com amb una por d’esberlar ídols i personatges intocables.

Cal dir, però, que l’obra cultural de Riba és impressionant. Cal dir també que va ser dels últims en marxar quan les coses anaven mal dades i dels primers en retornar, i, també, que les relacions entre l’exili ‘interior’ i l’exterior, no eren fàcils. Que va complir una missió important, decisiva per al manteniment de la nostra llengua i de la nostra història cultural. Però no puc deixar de pensar què hauria arribat a ser Clementina Arderiu, amb la seva interessant i abassegadora personalitat, en un altre tipus de societat, sense tant de pes familiar i transcendent i amb la ingènua capacitat d’escandalitzar-se quan les referències a aspectes tan humans com el sexe eren massa explícites.

[@more@]

Tweet

LA NIT

La nit no m’espanta/ que és com llana flonja;

m’abraça, i em deixa/ colgat de tebior.

Quan el sol apunta,/ color de taronja

ella s’acomiada/ tot fent-me un petó.

Joana Raspall

Avui tornaré a parlar d’una veterana autora catalana de poesia i de moltes altres coses. Joana Raspall, bibliotecària i escriptora, amb molts anys i molts poemes, és un clàssic a les nostres escoles. És autora també, en col·laboració amb altres persones, de diccionaris imprescindibles i meravellosos. Crec que li ha passat com a molts autors i autores de novel·les juvenils i infantils, que no han aconseguit el reconeixement que mereixen, encara que tenen premis, publicacions i que han dinamitzat la vida cultural del país en molts fronts.

Joana Raspall és de Sant Feliu de Llobregat, ciutat de les roses. La seva ciutat li ha reconegut la tasca proposant-la per a la Creu de Sant Jordi. Els infants de les nostres escoles han llegit molts poemes d’aquesta autora, poemes senzills, petits fragments de vida i de paisatge, recollits en llibres i també en webs de poesia per a petits i grans. Els seus reculls de poesia per a adults costen de trobar. La seva poesia infantil, però, no és només infantil, sinó per a tothom, poesia del moment, del objecte, de la tendresa. Crec que va ser durant aquestes darreres festes de Nadal que vaig sentir, pel ràdio, un infant que recitava, molt bé per cert, Si haguessis nascut… Potser molts poetes d’aquests tan elitistes, agosarats, estripats i avantguardistes que corren per la nostra petita pàtria no valoren aquests poemes o, encara pitjor, els obvien, com a una obra menor i de poca ambició. Per a mi és un nom més per afegir a l’esplèndid estol de senyores, senyorasses, de la nostra literatura catalana, sotmesa sovint a les mesquineses derivades del fet de tenir poc ‘mercat’.

[@more@]

Tweet