Carolina Coronado, una escriptora del segle XIX

  AQUEST BLOG S'HA TRASLLADAT A  UNA NOVA PANXA D'UN NOU BOU

¡Blanca y ligera espuma transparente,
ilusión, esperanza, desvarío,
como hielas mis pies con tu rocío
el desencanto hiela nuestra mente!

Tampoco es en el mar adonde él mora;
ni en la tierra ni en el mar mi amor existe.
¡Ay!, dime si en la tierra te escondiste,
o si dentro del mar estás ahora.

Porque es mucho dolor que siempre ignores
que yo te quiero ver, que yo te llamo,
sólo para decirte que te amo,
que eres siempre el amor de mis amores.

Carolina Coronado

L’abrandat i romàntic fragment de poema que he copiat és de Carolina Coronado, escriptora extremenya poc coneguda actualment. He recordat aquests dies aquesta autora a partir de la lectura d'un article publicat al darrer número de la revista 'Qué Leer' , sobre els escriptors i el col·leccionisme. A l’article, entre d’altres coses, es menciona que Juan Perucho, gran autor, especialista en temes fantàstics i singulars, estava fascinat amb els armaris, sobre tot amb aquell en el qual Carolina Coronado tenia desat el cadàver de la seva filla.

 

Carolina Coronado, que s’ha comparat a Bécquer, va ser una dona especial, intel·ligent, bellíssima. Espronceda, que era de la seva terra, li va dedicar un abrandat poema, quan ella tenia tretze anys i ja feia versos remarcables. Ens ha quedat de Carolina el magnífic retrat de Madrazo, des d’on ens contempla des del fons del temps i de les passions humanes. Es va casar, bé, amb un diplomàtic americà, encara que abans havia tingut uns amors misteriosos amb un home que no se sap, ni tan sols, si va existir, i va poder, no sense entrebancs, dedicar-se a escriure de tant en tant. Era catalèptica, de jove havia tingut un episodi dramàtic, doncs l’havien considerat morta i no ho estava. Això va fer, potser, que fos reticent a enterrar els seus difunts. El marit, embalsamat, el tenia a l’oratori del palauet familiar, i expliquen que el servei, en una línia molt d’humor negre hispànic, li deia El silencioso. Sembla que, efectivament, el cadàver de la filla era a un armari de la casa. Tot plegat, doncs, romanticisme en estat pur. Va tenir problemes mentals, però va arribar a viure molts anys. Un seu nebot famós, Gómez de la Serna, li va dedicar una biografia, que avui costa molt de trobar, per cert.

 

Tot plegat, fascinant. Com la mateixa època en què viu aquesta dona i que tants canvis socials i polítics aplega i en la qual es perfilen les grans tragèdies europees que havien de venir a partir de les que ja havien arribat, com ara les devastacions napoleòniques, que la historiografia francòfona ha minimitzat o lloat amb excés. Carolina va morir a la seva finca de Lisboa, el 1911, amb noranta anys, en una posició econòmica ja força precària. Els extremenys la recorden força, i també a Cornellà hi ha una associació cultural que porta el seu nom, promoguda per dones d'origen extremeny. Extremadura ha donat a la cultura hispànica noms admirables, que crec que han patit un cert oblit, perquè Madrid, com Barcelona, té molt de pes i els personatges més perifèrics no són tan coneguts. Per cert, crec també que si aquesta dona hagués estat francesa, anglesa, seria molt més coneguda i valorada, fins i tot per als mateixos espanyols en general i catalans en particular. Ja n'haurien fet una sèrie o una pel·lícula. En aquest cas concret, amagar esquelets als armaris era, doncs un fet ben real, i sortir de l'armari podria tenir, fins i tot, connotacions esotèriques.

 

[@more@]



7s comentaris

Llibres apilats, llibres perduts, crítics literaris i llibreters moderns

No pensava fer avui cap post però m'ensopego amb dos textos bloguers que m'esperonen a ficar-hi cullerada.

A Volar de nit és perillós, algú explica la seva recerca per diferents llibreries, intentant trobar coses tan exòtiques com les Elegies de Bierville, de Riba, qualsevol llibre de poemes de Clementina Arderiu i el Càndid de Voltaire, traduït per Llovet. Fins i tot s'ha entretingut a fer una graella de la cerca, i explica que continuarà amb la seva tasca. En els llocs grans no els tenen, s'han esgotat. Els de mida més reduïda li diuen que l'han tingut, però… Li aconsellen que vagi a la biblioteca. Sort de les biblioteques, que proliferen i mantenen algun volum d'aquests tan estranys, que de vegades busquem, en un moment de crisi existencial, quan les novetats habituals ens ensopeixen massa l'enteniment. He de dir que fins i tot llibreters dels de tota la vida darrerament m'han decebut, dient-me que algun llibre ja no hi era, quan a l'editorial en quedaven uns quants. Això també passa amb la roba, amb els mobles, això ja no ho fan, assegura el venedor o venedora que no té el producte que demanes, evidentment passat de moda. El darrer santuari del llibre en català a Barcelona, la llibreria ONA, també trobo que en aquests darrers temps no té tot el que tenia abans. Suposo que és un problema d'espai.

En un altre blog, El llegidor pecador reprodueix un text d'un expert en la matèria (anava a dir d'un gurú cultural, però crec que a casa nostra no tenim ni gurús, ja), Sam Abrams, que es plany de la manca d'espais sobre llibres que orientin als lectors. Fins aquí, bé. Però és que Abrams entén que sense aquestes directrius expertes la gent acaba per no llegir i per perdre's entre la bogeria de publicacions que ens aclaparen. Com que darrerament tothom ens diu què hem de menjar, què hem de fer a l'hora de l'oci, com hem de viure, quan hem d'anar al metge, i fins i tot que si fa calor ens posem a l'ombra i si fa fred al sol, ja no m'estranya res. Sembla que vivim en un món de criatures que cal educar, en tots els aspectes. I sembla, també, que hi ha persones que en són les responsables, en primer lloc el papa estat -central o autonòmic o municipal- i després els experts, que fan llibres d'autoajuda o que pontifiquen, des d'indrets periodístics, des de les ràdios i teles, sobre tota mena de coses.

Si Abrams llegís la recerca de la blogaire que he mencionat, s'adonaria que sovint sí que sabem què volem llegir, i que la feina no és orientar-nos entre les piles de llibres inútils o no que s'apilen a les llibreries, sinó trobar alguna cosa que no sigui d'actualitat. Precisament els programes culturals, sobre llibres, sovint incideixen tan sols en les novetats, i en determinades novetats, perquè n'hi ha que ni tan sols tenen una oportunitat televisiva de dos segons mai dels mais. Es parla poc de clàssics, a no ser que sigui un centenari d'alguna mort o naixement o publicació. Això sí, els amics es promocionen, en certa manera s'autoalimenten, els espais culturals. És com la tele, que sovint fa publicitat sobre els mateixos programes de la mateixa tele.

Parafrasejo el llegidor pecador: Per favor, que no m'estimin tant. I que no em vulguin salvar de la ignorància, ni de la malaltia, ni de res, i no és que no em faci falta, és, senzillament, que no em refio dels possibles salvadors que s'atorguen aquest dret.

[@more@]



32s comentaris

Perquè avui és Santa Llúcia…

El blocat m'està fent 'lusdegàs', a veure si ara funciona i no m'esborra el post, o una part del post. Un poema molt conegut de Josep Maria de Sagarra, per commemorar la diada de Santa Llúcia, que, espero, us conservi la vista per continuar llegint blogs. 

Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l'any gloriós,
pels volts de la Plaça Nova
rondava amb la meva amor.

-Anem tots dos a la fira,
amiga, anem-hi dejorn,
que una mica de muntanya
alegri nostra tristor.
Comprarem grapats de molsa,
i una enramada d'arboç,
i una blanca molinera,
i una ovella i un pastor.
Ho posarem a migdia
dins del nostre menjador,
i abans de seure a la taula
ens ho mirarem tots dos;
que una mica de muntanya
ens faci el menjar més dolç!-
Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l'any gloriós,
tals paraules m'acudien
quan he vist la meva amor.

            Josep Maria de Sagarra        

 

[@more@]



5s comentaris

Diversions matineres: el nou meme

M'arriba, des del blog El Pensador -que, per cert, ara m'adono que tinc mal vinclat als enllaços- aquest nou meme -quin nom, vatua- que corre per la xarxa:


Instruccions: Agafa el llibre més proper. Obre'l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l'oració juntament amb aquestes instruccions. No busquis el llibre que més t'agradi, sinó el que tens al costat!


Resultat: A ell li semblava posar en clar que el perill era molt gran: per això tot el que hi havia pels carrers ho trobà trist.


Narcís Oller/ Traduccions selectes (vària)/GUSTAU GILI, editor/MCMXXIX


Observacions: No era el llibre que tenia al costat ja que al costat no n'hi tenia cap. Era un dels llibres que tenia al prestatget de darrera meu, molts d'ells diccionaris, per cert, que he bandejat (no sé el perquè, potser un altre dia podem fer algun meme amb diccionaris). El llibre és un volum d'una edició d'obres completes de Narcís Oller.


Curiositats sobre el llibre: Es un llibre de segona o tercera mà que vaig trobar als encants de Sant Antoni, ben enquadernat, ple de misteris amb noms i cognoms, cosa que em motivà més  a emportar-me'l a casa. A la primera pàgina hi ha un nom i una adreça. escrits en llapis, amb aquella lletra anglesa i picuda que feien els nostres avis i besavis: Pedro Casadevall/ Balmes 281 1º 1ª. A la pàgina següent, amb tinta, un altre nom, escrit en una altra cal·ligrafia, que no acabo d'entendre, crec que diu: C. Ularqui i una data emblemàtica al costat, 1936. El fragment correspon a La mort d'Ivan Iliitch, de Tolstoi. En el llibre hi ha altres textos breus:

Poemets en prosa (Turguerenff), Una bonifàcia (Flaubert), Un vell (Loti), Les exèquies de Napoleó, Talleyrand i La mort de Balzac (Victor Hugo), Inauguració del canal de Suez i Dolç misteri (Eça de Queirós).

A sota del títol, en l'interior, hi ha un segell (ex-libris, segell d'alguna biblioteca o centre social?) inintel·ligible, és un cercle amb caràcters en l'interior. Ara he pensat en posar-hi el meu nom, també, per si continua més endavant amb la seva vida itinerant i atzarosa. Per cert, era d'aquests llibres que havia gairebé oblidat després de comprar-lo i que aquest meme m'ha fet recuperar, per atzar, també.


Seguim el joc: Em sembla que molts dels blogs que visito habitualment ja han estat convidats a participar, vaig a fer una llista en la qual es pot afegir qui vulgui, doncs:

Joves blogaires: El racó de l'Antoni, Annna

L'experiència és un grau: L'Herald de l'Eixample

Joves escriptors: La veu literària, Un salt al món

Crec que han de ser cinc però n'hi afegiré algun més:

La faràndula: Memòries d'una vedette a l'atur

Poesia en estat pur: Violant de Bru


[@more@]

7s comentaris

Hi he anat!!! Sóc normal, he vist ‘El Perfum’!

Bandejo temes més punyents, literaris, politics i transcendents per a dir que ja puc opinar amb coneixement de causa. He aprofitat una mica de temps lliure i he fet una escapadeta per veure 'El Perfum'. He gaudit cercant indrets i també persones, alguns actors catalans esquitxats per la història, amagats en papers discrets. L'ambientació és molt bona, els actors també, però…


No, no opinaré més, que no n'hi ha per tant. Em limitaré a transcriure uns fragments del resum del debat que vam endegar en el Grup de Lectura de l'Editorial Meteora, sobre aquest llibre. Per a gairebé tothom era una segona lectura, la que feien, i la pel·lícula encara no s'havia estrenat:

 


De les moltes, interessants i variades opinions que els membres del Grup de Lectura van emetre sobre EL PERFUM de Patrick Süskind, caldria destacar-ne les següents: Es va trobar que el llibre era inclassificable des del punt de vista del gènere literari, ja que no acaba de lligar del tot amb els paràmetres de novel·la de misteri, històrica, etc. El protagonista Grenouille fa un viatge cíclic a la recerca d’ell mateix, però de fet el que configura és un cercle de destrucció pròpia i aliena que, segons alguna opinió, crea un estat de malestar en el lector fins al punt de trobar repulsiu el text de Süskind. 



També es van comentar les profundes contradiccions d’amor-odi que impulsen el protagonista, la seva completa amoralitat i la connexió de la seva gran habilitat sensorial amb l’instint animal: aquest sentit de l’olfacte que els humans, sobretot els del primer món, estem perdent o ja hem perdut irreparablement i que, en canvi, en el món animal pot ser la diferència entre la vida i la mort. Es va avaluar també l’originalitat argumental i estructural de l’obra, ja que s’hi van trobar múltiples referents d’obres anteriors de Saramago, Yourcenar, Edgar Allan Poe, Hoffmann, Kafka, Dostojevskij i fins i tot una curiosa i nostrada semblança argumental amb El llibreter assassí de Barcelona de Ramon Miquel i Planas. 



L’opinió dels que n’havien fet una segona lectura oscil·lava entre els que van gaudir-ne més de la primera, perquè el llibre els havia sobtat i ara ja no els ha sorprès tant, els que n’han gaudit més de la segona perquè, en recordar l’argument, s’han pogut centrar en el llenguatge, les descripcions, etc., i els que no en recordaven pràcticament res perquè el llibre no els havia deixat cap mena de pòsit. Alguns dels aspectes més ben valorats de l’obra van ser el llenguatge, concretament l’ampli ventall lèxic; l’estil narratiu, bastant dens però sempre comprensible i sintàcticament ben resolt; i l’ambientació, aconseguida sens dubte gràcies a una gran tasca de documentació prèvia de l’autor. Altres van trobar clares pinzellades d’humor, potser un pèl negre, en moltes escenes del llibre on les desgràcies que produeix o que persegueixen Grenouille arriben a provocar certa comicitat.



Es va recomanar també la lectura d’un llibre del neuròleg Oliver Sacks (L’home que va confondre la seva dona amb un barret) on es recullen exemples psicopatològics semblants al cas del protagonista d’EL PERFUM. Es va criticar el radical canvi estilístic del llibre que va des d’un realisme dickensià (al principi) fins a la fantasia més descarada del final, passant per capítols naturalistes, hiperrealistes, etc. També va agradar, o com a mínim va causar impressió, el tractament de les teories pseudocientífiques del marquès de Taillade-Espinasse i tot el rerefons de l’empirisme científic del segle XVIII. El fet que la majoria de personatges vinculats al protagonista i ell mateix acabin morint violentament pot fer pensar en un Grenouille malastruc, maleït des del naixement i potser demoníac en essència, una mena d’enviat del maligne que, tot i ubicat en un entorn realista, ens permeti acceptar la deriva argumental cap a la fantasia del final de l’obra. 



El cert és que EL PERFUM va dividir bastant categòricament les opinions del Grup de Lectura, ja que es van percebre grans satisfaccions i alhora profunds desenganys; tanmateix, el que resulta evident és que Süskind va aconseguir no deixar-nos gens indiferents. 


Només vull insistir en el fet que comparar pel·lícula-llibre és una cosa que no cal fer mai, si es vol gaudir d’ambdós mitjans d’expressió. El llibre ens dibuixa uns personatges i uns paisatges diferents per a cadascú, la pel·lícula ens dóna aquesta feina feta, però ens obre moltes altres possibilitats. Aquesta si que havia d’haver estat una pel·lícula amb olor, es va fer alguna prova fa molts anys, però la cosa no va reeixir. Per cert, ara no sé on s’ha prohibit una publicitat que feia olor, ho he llegit al diari fa poc, sembla que es critica que pot provocar angoixa en les persones que no poden adquirir el producte, que era comestible, galetes o una cosa així.


 

El fet és que la segona lectura del llibre em va relativitzar l’impacte que m’havia produït fa anys, però això ja passa, amb moltes coses a la vida. Hi ha aspectes que, efectivament, com es van remarcar al debat que transcric, resulten humorístics, com ara això de que a tothom que té tracte amb Grenouille ja saps que li passarà una cosa dolenta, la que li fa més por, de fet. L’orgia del Poble Espanyol em va semblar humorística del tot, si arribo a anar amb una colla al cinema hauríem rigut força, em sembla. Tota la gent fent cara de col·locada, fins el bisbe. Per cert, he trobat l’enllaç al reportatge d’algú que hi va participar, he, he.  Un dia haurem de fer una orgia blogaire… però necessitarem un Grenouille obsessionat per les noves tecnologies que ens provoqui algun tipus de catarsi virtual.

 

 

[@more@]

8s comentaris

Txekhov, fora de context

Continuaré parlant de Txekhov, ja que en el darrer post em van quedar moltes coses al tinter, i li dedicaré la festa del dia de la Constitució.



 

L’he recordat amb certa d'emoció, en llegir la breu biografia de Ginzburg que mencionava, perquè l’escriptor resulta, encara, un home fascinant, atractiu, que ens contempla des de la nit dels temps, des de les seves fotografies i retrats, darrere de les seves ulleres, encara amb l’incòmode cordonet, abans no es generalitzés l’ús d’aquest estri amb les barnilles o tiges que es recolzen a les orelles. En algunes fotografies em recorda una mica Edward Norton, a qui he vist darrerament fent de mag, d’il·lusionista inquietant, en una pel·lícula que té, per a mi, un excés de metratge, si és que encara es mesuren en metres, les llargades dels films.

 


 

De jove em semblava tot un senyor gran, quan el veia retratat, el mateix que em passava amb, per exemple, Joan Maragall. Els homes i dones del segle XIX somreien poc, a les fotografies. L’edat adulta arribava aviat i calia ser seriós. Ara, que ja he sobrepassat els seus anys de vida, em semblen uns noiets disfressats de patriarques, gairebé, que juguen a semblar responsables. Tot és relatiu.  Txekhov va estudiar medicina i va exercir aquesta professió, de vegades cobrant poc o no cobrant, es retrata una mica en aquest metge solter i somniador de l'Oncle Vania.  Va ser un solter convençut, que va jugar una mica amb les dones que el voltaven, que no creia en el matrimoni o que li veia molts inconvenients, potser per la pròpia experiència infantil amb els seus pares, una dona feble i un home violent i difícil, que l’estovava quan era petit. Va tenir una relació estranya amb Maria, la germana, que va morir soltera molt i molt vella, l’any 1959. De fet, ell va ser el pal de paller de la família paterna durant molt de temps. Finalment es va casar, ja malalt, potser perquè temia perdre Olga Kniepper, una actriu excel·lent. Va ser un matrimoni breu, estrany, gairebé secret, que es va comunicar més aviat per carta que en directe, ja que ella continuava amb les seves gires teatrals. Malgrat tot, la va tenir a prop en el moment de la mort. Kniepper va viure també molts anys, fins el 1953, crec. Txekhov es va estalviar la revolució, la guerra, arrossegat per la tuberculosi, el mal del segle XIX i bona part del XX, que es va estendre per Europa a partir de les guerres napoleòniques, devastadores, i que es va endur molt joves a gran nombre d’intel·lectuals i artistes de tot arreu durant anys i anys i, evidentment, a molt jovent de classes més desafavorides encara. No sé com, després de tants desastres, encara ens vam refer, els animals humans d’Europa.

 


 

Txekhov resulta proper perquè els seus personatges teatrals són mediocres, infeliços, tenen un alè de bondat inútil que no els acaba d’alliberar dels seus problemes quotidians. Són humans. En els contes, Txekhov és més inquietant, més gris, més desesperançat. S’adona de la mediocritat, de la mesquinesa, de la pobresa i de la misèria, sense solució, que esquitxen la seva societat, i no hi veu cap sortida. En aquest sentit, és ben diferent, per exemple, de Dickens, que s’atreveix a proposar finals feliços i tot, a partir, més que res, de l’esforç individual i de l’amistat. Txekhov, a més, té una producció literària limitada, que fa que el puguem abastar en la seva totalitat en un temps humà, també.



 

El seu teatre s’ha continuat representant amb èxit, perquè té un color intemporal, retratat en les seves mateixes acotacions, molt precises. Aquestes acotacions, en el context actual, en el qual l’escenografia realista sembla ser un pecat mortal, han estat un problema. En el darrer muntatge en català de l’Oncle Vània, les acotacions es llegien, com si formessin part del text. Sobre el tema hi ha un article excel·lent de Marcos Ordóñez, al darrer número de la revista Benzina, criticant l’excés d’abstracció escenogràfica dels nostres temps, on tota escenografia realista és bandejada de bell antuvi de qualsevol projecte teatral, sense cap més motiu que les aspiracions de suposada creativitat de l'artista que decora l'espai. Aquesta revista és molt bona, però no m’agrada massa la tapa, amb aquests primers plans dels escriptors i escriptores, tan contundents. Sergi Pàmies amb la llimona a la boca fa una mica d’angúnia, la veritat. Crec que amb tapes més subtils guanyaria audiència.



 

De Txekhov, com d’altres molts autors, es troben força frases per tot arreu. Això de les frases fora de context és un problema. Fa alguns posts, Saragatona en mencionava una de Rusiñol, aquella tan coneguda de que qui busca la veritat està castigat a trobar-la, més o menys. Els reculls de frases de vegades ometen fins i tot l’autor, generalment ometen el context, cosa que fa que les frases es puguin utilitzar per a finalitats contradictòries. Els autors, si no són molt coneguts, veuen també canviat el seu nom. Aquesta de Rusiñol, en reculls hispanoamericans, es troba firmada per Ruiseñor, Rusiñeol i altres variants, que crec que farien les delícies de don Santiago si fos viu. Situar la frase en el context sovint sorprèn i molt, perquè la cosa canvia del tot. Els calendaris de taula acostumen a portar frases d’aquestes i també hi ha molts reculls temàtics, sobre l’amor, la veritat, l’amistat, les dones i tota mena de temes, concrets i abstractes. Fa anys era habitual trobar-ne moltes de  Chesterton, que jo no sabia qui era, aleshores, i que encara em sona a frase de calendari, quan, de fet, és un gran escriptor, i també de Wilde, com ara: Tots estem enfonsats en el fang però n'hi ha alguns que miren cap a les estrelles. Aquesta frase la diu un personatge de l'obra El ventall de lady Windermere, crec, fa poc van fer-ne una versió en cinema molt reeixida i la vaig recuperar en el seu context i em va fer il·lusió reconèixer-la.



De jove, jo tenia frases d’aquestes, que em passaven els amics, copiades als quaderns d’estudi. Ara alguna d’elles em fa riure, fins i tot, per la seva ingenuïtat, com ara allò de que estimar-se no és mirar-se l’un a l’altre sinó mirar tots dos en la mateixa direcció. Us sona? I allò de que amar es no tener que decir nunca lo siento? Una frase molt tergiversada és la d’Unamuno, venceréis pero no convenceréis, que fins i tot els hereus de l'escriptor van haver de reivindicar perquè la feia servir la dreta més dretana en un context ben desorientat. Si jo ara utilitzés la de Terenci, res humà no m’és aliè, en un context de tafaneria com ho fa l’autor, més d’un em miraria de cua d’ull o s’ho prendria amb ironia, que és com ha de ser, és clar.



 

Els polítics de vegades citen molt malament les frases, de forma poc literal i fora de context, i també els suposats intel·lectuals d’avui, que no han llegit tant com els d’abans, perquè tenen molta feina anant a la tele i a les tertúlies de la ràdio i escrivint columnetes als suplements dels diaris. S’ha de viure. De vegades els escriptors critiquen el context social, que els constreny o els censura, volen llibertat, temps, estabilitat econòmica. Però molts dels millors escriptors i artistes antics no van tenir massa llibertat, ni temps, ni diners. A Txekhov, com a tants d’altres, per publicar-li contes i poder cobrar-los li exigien no ficar-se amb el govern, que no hi hagués massa sang,  i altres limitacions temàitques. De vegades, en un context amb aquests murs, sorgeixen textos molt més enginyosos i madurats que en la llibertat absoluta, recordo haver sentit a Buero, en una de les seves darreres entrevistes, parlant d'això.



 

També m’admira la capacitat productiva dels pintors, músics i escriptors antics, amb males ulleres, mala il·luminació, massa fred, poca tinta i poc paper i molts més inconvenients, comparada amb la d’ara, on un llibre massa llarg és un problema editorial i on els escriptors nostrats marceixen aviat la seva empenta inicial i sobreviuen en el món de la gran literatura amb llibrets breus i novel·les de poca volada. En el cas dels músics, em va admirar saber que molts d’ells no tenien ni tan sols instrument a casa. Molts d'aquests grans personatges, com Txekhov, van tenir una altra professió, que van exercir també seriosament. Ens hem tornat ganduls? No tot és blanc o negre, és clar. Més aviat és gris, del gris dels personatges txekhovians, vaja. Herois del fracàs, de les necessitats vitals, de la supervivència. Com tots i totes, ves.

 


 

Aquests dies, escoltant Chávez, em va venir al cap una altra frase que crec que és de Txekhov, també, el gos només té fe en la carn. Aquesta frase explica l’èxit de proclames polítiques o religioses del passat (i del present) que, a la llarga, no semblen bones ni prudents, però que de moment solucionen la desesperació dels més desafavorits amb coses concretes i palpables. De fet, la carn ens mou a tots, més o menys, i la resta és cultura i parafernàlia. I llegint tantes coses sobre l’escola, una altra del mateix autor, els homes intel·ligents volen aprendre; els altres, ensenyar. Cito de memòria, així que també puc haver comès algun error en les transcripcions. És clar que molts pedagogs moderns em dirien que quan s’ensenya, s’aprèn i coses així, poc demostrables, de fet. En tot cas, el que s'aprèn no és gramàtica ni matemàtiques -encara que de vegades calgui fer un repàs aprofundit dels coneixements propis-, s'aprèn, potser, humanisme, paciència i altres abstraccions que no van lligades, tan sols, a la professió docent.



[@more@]

7s comentaris

Llibres i llibreries, blogs i blogueries

En broma, en broma, ja fa més de dos anys que mantinc aquest blog. En tinc algun altre, mig oblidat, perquè el temps no dóna per tant, ni la inspiració. M’adono que el vaig començar amb la intenció de dedicar-lo a la literatura. De fet em vaig estrenar amb un altre blog que vaig anomenar, de forma pretensionsa ‘Vida i Literatura’, nom que ja tenien altres espais de la xarxa, com vaig percebre aviat. El fet és que la literatura ha anat quedant una mica al marge de tot un garbuix de temes diversos. El blog se m’ha convertit en un calaix de sastre, perquè potser això és la vida, un poti-poti on la literatura és, tan sols, un element més.


 

Fa uns dies incidia en l’excessiva sacralització del mijà llibre, present en la nostra societat, encara. Amb el llibre ha passat el que havia passat fins fa poc temps amb el pa, que era un aliment sacralitzat per molts segles de fam. Llençar pa no estava bé, la gent feia una creu al pa abans de llescar-lo, però si llençaves altres menges no estava pas tan mal vist. Fins fa molt poc temps, llençar llibres era una mena de pecat greu. Llençar revistes, pecat venial, perdonable, encara que el que contenia la revista fos millor que el que amagaven molts llibres ben editats. Ara la gent té menys manies. Per a no llençar llibres s’han inventats activitats com ara aquesta de deixar-los en algun lloc i que la gent els agafi lliurement. Malgrat tot els llibres es llencen. No tan sols els vells, els que no caben a casa, sinó que els nous tenen una vida efímera i al cap de poc, molts d’ells són, ja, pasta de paper.



  

Els encants i les llibreries d’ocasió són plens de volums nous o gairebé nous. Llibres que són a les llibreries amb una tapa de disseny modern es poden trobar a preu molt més baix amb la tapa antiga. Perquè cal, també, canviar. Oferir coses velles amb tapes noves. Fa poc vaig fullejar un llibre, atreta per la tapa, i em vaig adonar del fet que és una novel·la que ja tinc, no pas una novel·la antiga, sinó de fa un parell d’anys, amb una altra tapa. A l’escola, ara que s’ha endegat un projecte de biblioteques, se’ns aconsella, per part de bibliotecàries llençar, renovar. Sé que hi ha escoles on, amb tota la bona fe del món, han fet esporgades indiscriminades, i la història cultural del centre se n’ha anat en orris, darrera de la novetat i la renovació. Res de llibres amb fulls esgrogueïts, lletra petita i tapes carques. Tot ha de ser nou, brillant, resplendent. Els nens i nenes han de llegir, no triaran pas aquesta mena de relíquies! El fet és que hi ha nens i nenes que, com jo, de vegades tenen tirada a agafar el llibre vell, perquè té, impercetible per a molta gent, una màgia especial, com els pisos de segona mà.  Hi ha qui pensa, fins i tot, que el llibre vell té microbis. Anys enrera eren els de la tuberculosi, ara deuen ser els de la sida, de l’hepatits, que sé jo, però he escoltat aquesta mena de comentaris per part de gent suposadament culta, en aquest segle XXI tan contradictori i desinfectat –a casa nostra, perquè en altres verals els microbis campen pel seu compte i no precisament a dins dels llibres vells, perquè no n’hi ha, de llibres, en aquests llocs, o n'hi ha poquíssims.



  Els llibres per a infants, els còmics, cada vegada tenen més imatge i menys poca lletra. El mateix passa amb les revistes. Comparar per exemple, les d’història d’ara amb les d’abans, com ara Historia y vida, resulta sorprenent. Abans hi havia articles feixucs, complets, plens de detalls, anècdotes, referències. Les fotografies eren fosques, escadusseres. Ara tot és imatge, color. El text acostuma a ser un refregit molt conegut, ja. Els textos es repeteixen i la gent es plagia sense manies. Si Pla ho feia, és clar, ho pot fer tothom. L’altre dia fullejava un llibre amb anècdotes i històries sobre la ciutat de Barcelona, un tastet de contalles i esdeveniments singulars, coneguts, escrits i repetits una i altra vegada. No diré el nom de l’autor, un periodista expert en el tema, perquè em cau simpàtic i ha fet una bona tasca, en general. El llibre, molts llibres, ja es fan per llençar-los, el paper interior es dolent però la tapa és bonica, acolorida, amb reproduccions de quadres o de fotografies remarcables, que no tenen res a veure amb el contingut. El secret és una bona tapa i un bon títol, em deia, fa anys, una editora agressiva que m’havia de publicar una narració per a infants i que finalment va desaparèixer sobtadament del seu lloc executiu, fent que el meu llibre restés feliçment inèdit. I és que no sols es renoven els llibres, sinó, també, els editors…



 

No sé com m’he embolicat. I això que avui volia parlar de llibres, de Gamoneda, premi Cervantes, de Valverde, que fa anys que va morir i a qui la revista Lletròpolis va dedicar un acte, de Víctor Català, ja que aquest any n’ha fet, crec, quaranta de la seva mort, i la commemoració, com va passar amb el centenari de Solitud, ha passat gairebé inadvertida. I de Txhekov, contemporani de Caterina Albert, però de vida més curta, del qual he llegit fa uns dies una biografia breu, molt breu, de Natalia Ginzburg, que, crec, va néixer com a pròleg. Els llibres breus tenen, avui, un lloc important a la nostra bossa de mà. Més de cent pàgines és, ja, un excessiu pes cultural. Txekhov mereix punt i apart, continuaré un altre dia, per avui acabo amb una frase d'aquest escriptor, que crec que diu: Les obres d'art es divideixen en dues categories, les que m'agraden i les que no. No conec cap altre criteri.



Malgrat que hi estic d'acord, admeto també que les modes, les amistats, els mites personals i molts altres elements subjectius poden fer que una obra d'art o un llibre ens agradi o no ens agradi. De vegades diem que una cosa ens ha  agradat per quedar bé, és allò del Retablo de las Maravillas o d'aquell conte tan conegut del vestit nou de l'emperador. Què hi farem, som humans, txekhovians, de forma inevitable i sense possibilitats de fer una mutació vers la perfecció en un termini raonable.



[@more@]

8s comentaris

Cuplets, tangos i oblits

 

 Dimarts passat, a la Biblioteca del meu barri, la xerrada de CERHISEC d’aquest mes va estar dedicada a Rossend Llurba.  Llurba va ser un lletrista de cuplets i tangos important, ara poc conegut, com tants d’altres. També va fer de representant d’artistes i va promoure revistes i cançoners, com ara El Tango de moda, que va arribar a ser molt popular. Després de la guerra encara va estrenar obres com la sarsuela Costa Brava i va treballar d’acomodador de cinema, feina que li va permetre veure moltes pel·lícules i gaudir d’una certa seguretat. Originari del Vilosell, poble on va restar sempre vinculat, va viure al carrer d’en Rosal de Barcelona (ara carrer del Roser) on encara hi roman una filla seva, que va assistir amb més família, molt emocionada, a la xerrada. La família Llurba és, doncs, centenària al barri, de fet.


 La reivindicació de Llurba i la recuperació de la seva biografia s’han pogut fer gràcies a la tasca de Pere Sagristà, director de teatre. Durant la xerrada, Pere Sagristà ens va fer una acurada ressenya biogràfica de Llurba i es va passar un vídeo amb fotografies diverses i músiques de fons de les cançons d’aquest lletrista. Per acabar, vam tenir la sort de poder escoltar en viu diferents peces, tangos i cuplets, per part de tres cantants magnífics, dues noies i un noi. Tot plegat només va ser un tast de l’espectacle Del cuplet al tango, que ja s’ha representat en altres ocasions i que arribarà al Centre Cívic del Poble-sec pel febrer de 2007. Al llarg del temps cantants com Guillermina Motta o Núria Feliu han recuperat algunes d’aquestes cançons. Ningú no es pot imaginar ara la gran popularitat dels cantants d’aquest gènere, abans de la guerra. Llurba va escriure lletres en castellà i en català i té el gran mèrit d’haver escrit la lletra del primer cuplet en català, així com de dos tangos que parlen de Barcelona, Calle Conde del Asalto i Barrio Chino, que vam poder escoltar durant aquesta vetllada tan interessant.  Llurba, en un escrit que va llegir Sagristà, reivindicava el català per a aquests gèneres més frívols, creia que l’ús de la llengua catalana milloraria fins i tot el tarannà seriós dels catalans, més aparent que no pas real. De fet, el català va iniciar la seva vida cupletera i sarsuelera a través de paròdies de cançons castellanes, la paròdia ha estat sovint un gènere conreat en català per fer broma sobre èxits teatrals o musicals en castellà. Em ve a la memòria ara una versió hilarant del Tenorio, Don Cuan Tenorio, dels temps, llunyans, en els quals la jota castellana se’ns resistia molt, per manca de pràctica, i hi havia molts kefes, dons Cosés i dons Cuans.



 

Cantants d’èxit com Alonso, Meller, van cantar les lletres de Llurba. Un tango amb molt d’èxit, que es va traduir al francès, va ser Besos Fríos, que també vam poder escoltar en aquesta ocasió.  Meller va ser la més internacional de les cupletistes, va arribar a Hollywood, la van pintar artistes com Sorolla i va tenir amors sonats. Era aragonesa, però va iniciar la seva vida artística a Barcelona, va viure també al Poble-sec i va morir a prop del Paral·lel, després d’una carrera cosmopolita i accidentada, deixant el record tèrbol d’un caràcter molt difícil i d’un glamour elegant i internacional. Potser cal tenir el caràcter una mica especial, per a esdevenir una diva de veritat. Jo recordo encara les seves fotografies, de gran, quan amb l’èxit de El último cuplé de Sara Montiel hi va haver una revifalla del gènere. Deien que estava arruïnada, però hi ha qui opina que no era cert. Badenes, autor malauradament desaparegut fa poc, la va conèixer i en parla als seus llibres, és una font que em sembla molt fiable. A la meva escala hi havia viscut una antiga artista, que l'havia conegut també i corroborava això del mal caràcter. L'artista de la meva escala havia estat ballarina d'una certa anomenada, encara que a la vellesa havia de cosir mocadors a màquina. Tenia un quadre pintat per Romero de Torres, que deu haver acabat en alguna col·lecció particular, encarregat per un amant d'ella i molts records singulars de la seva vida, que es va anar venent al llarg del temps, per necessitat. A mi em semblava una història fascinant, la seva, amb punts sòrdids i tèrbols, com cal a tota artista de veritat. Sempre em recordava que una filla seva, que hauria tingut l'edat de la meva mare, havia mort en néixer. En guardava una fotografia, d'aquestes que es feien als infants difunts, una albadeta plena de randes, esvaïda en el temps i el que no va arribar a ser, que a mi, de petita, m'inquietava força.



Els tangos parlen d’amors malaurats, dones perdudes i vides amargues. A Barrio Chino un home vol redimir una jove pecadora però el xulo l’assassina. Els cuplets tenen diferents tipus d’històries, n’hi ha de tristos I nostàlgics. Un de molt èxit de Llurba, Pasqua Florida, parla del temps que passa, és una història d’amor en tres temps, l’inici, la plenitud i la pèrdua de l’estimat, que cantava caramelles a l’aimada recordant-li que calia gaudir del present. Una persona del públic va recordar un cuplet que havia escoltat a la seva mare, no sabia de qui era, sobre una noia que veia com el seu estimat es casava amb una altra a l’església de Betlem. L’altre vessant del cuplet és la picaresca, buscar puces, aturar el promès que intenta propassar-se, paraules amb doble intenció, sempre amb una certa finor, que exclou la barroeria més directa.  Els cuplets i els tangos, com la cobla andalusa, expliquen històries, són, de fet, novel·letes curtes. No m’estranya que el tango triomfés al Paral·lel, la zona d’aquesta avinguda, a l’època, seguida de l’antic Barri Xino, era ben bé de tango, poques músiques li escaurien més. Una vetllada, doncs, molt agradable. Ja incidiré en el blog en el tema de l’espectacle que menciono, per si algú hi té interès. I una gran tasca la de Pere Sagristà, recuperant, de forma eficient, no pas nostàlgica, sinó gairebé científica, tot aquest material.



[@more@]

5s comentaris

Cinema francès, músiques nostàlgiques i secrets de família

Per diferents circumstàncies, la publicació d'aquest text s'ha ajornat al dilluns al vespre, per això les referències al matí del diumenge són una mica surrealistes…


Fa alguns dies comentava la manca de cançó francesa o italiana que es pot escoltar, actualmente, per la ràdio. Suposo que la maduresa -tirant a vellesa- escampa sobre el nostre tarannà una pàtina de comprensió absoluta i de tolerància estètica, que transforma les músiques de la nostra joventut, àdhuc les més populars i fluixetes, en una pluja de sentiments melangiosos. Escric això mentre escolto, per una ràdio que m’he ensopegat durant aquest matí de diumenge, Ràdio Kanal Barcelona, un programa que fins a la una del  migdia programa músiques de la teva vida’, o sigui músiques dels anys quaranta, cinquanta, seixanta, i una mica més i tot. Amb el canvi forçat dels Viatgers de la Gran Anaconda, a les sis de la matinada, malgrat les protestes del públic, i amb la repetició de fòrmules conegudes d’altres emissores, crec que en un matí de diumenge, un dia ja prou destinat a enyoraments i silencis, aquesta és una opció interessant per estimular el romanticisme més tronat, al qual, en ocasions, em lligo com les flames a la fosca, que deia el poeta.



Ahir em vaig mirar una pel·lícula francesa que m’havia gravat amb anterioritat: La fleur du mal, de Chabrol, no massa antiga. No solament costa escoltar cançó francesa, el cinema francès, italià, fins i tot segons quin cinema hispànic, desapareix aviat dels cinemes, foragitat pel vent de les novetats que no tan sols s’emporta els llibres, sinó qualsevol producció artística que faci nosa a una altra que acaba d’aterrar. Chabrol m’agrada, amb reserves. El trobo una mica fred, però això potser és una virtut. La fleur du mal aplega grans actors i actrius, entre els quals  Suzanne Flonn, una velleta misteriosa a la peli, una gran actriu francesa en la realitat, que havia estat secretària d’Edit Piaf i de la qual m’assabento, per aquest mitjà immens que és internet, que fa poc que ha mort, en plena activitat professional, encara.



Natalie Baye, de la meva edat, aguanta el pas del temps amb aquesta elegància esvelta i distant de les actrius franceses i té un paper important a la pel·lícula que comento. França ha donat grans actrius, com ara Danielle Darrieux, que molta gent jove desconeix i que encara és feliçment viva, tota una època de cinema francès amb incursions internacionals. Fa uns dies va morir Philippe Noiret, un altre gran actor francès, més conegut en la seva maduresa que en la seva joventut, com passa a molts actors de físic singular. A La flor del mal hi surt també Benoît Maginel, un d’aquests joves interessants, inquietants, ex company de Juliette Binoche en la vida sentimental. De Chabrol em va agradar molt una pel·lícula que també va passar per casa nostra amb certa discreció, Au coeur du mensonge, una història provinciana, en una Bretanya de boires i passions provincianes.



  

Chabrol té una obra extensíssima, un fill actor, que també surt a La flor del mal, Thomas, i un altre de músic, crec. Va estar casat amb una immensa, Stephanie Audran. Aquestes tafaneries ajuden a recordar i a reconèixer. A casa nostra som, o, més aviat, volem semblar, poc tafaners, ventilar les passions i defectes dels personatges catalans encara es fa amb moltes reserves, i quan surt alguna biografia una mica sincera sempre es desvetllen protestes dels guardians de les essències. Jo crec que les clapes fosques a les biografies fan que les persones s’humanitzin i no pas a l’inrevés. El fet és que això passa amb actors, polítics, herois nacionals i cantants de la nova cançó.



He pensar en tot això en entrar al blog de la Jaka i veure una fotografia d’una ruta Puig i Ferreter, autor rebutjat durant temps per la cultureta, per un afer de corruptela econòmica, amb fons republicans destinats a comprar armes per a la Guerra Civil, que encara no he vist ben explicat enlloc. Aquestes misèries de l’exili i de la guerra es toquen de puntentes, com els passats filofeixistes d’autors catalans, com Foix, Vilallonga i fins i tot Pla, o com l’ambigüitat de Tarradelles, políticament parlant. Per no entrar en els afers sexuals, misteriosos i ingènuament arranjats al llarg del temps, de les nostres personalitats més pures. De fet, fins i tot en la pròpia família es guarneix el passat, o se silencia. La burgesia chabrolenca, provinciana,  té sempre un munt d'esquelets als armaris, com gairebé totes les famílies honorables. Els secrets familiars, descoberts de forma inoportuna, han donat tema i en donaran a a molta producció novel·lística i cinematogràfica, sempre poseeixen aquell punt de misteri excitant. El secret i la discreció portats a límits exagerats de respecte comporten perillosos boca-orella, no sempre exactes: aquí vivia una fulana de X,  a XX li agradaven les criatures, XXX es va patejar els diners del govern, XXXX va ser falangista… Res és com sembla, ni els més grans mites resisteixen una biografia acurada i honesta però insistim en bastir mites a la mida de les nostres necessitats anímiques. I com sempre, i no sé com m'ho faig, ja me n'he anat d'unes coses a les altres.



[@more@]

4s comentaris

Sobre llibres, salons, escoles i tardors

Mentre es consolida el nou govern català i el mes de novembre continua sense admetre que ja hauria de fer més fred, intento fer un volt pels blogs habituals i per altres a l’atzar, en aquest matí de dissabte durant el qual disposo d'una estona per tafanejar per la xarxa.



 

Es parla molt, massa, del Saló del Llibre. Del fet que en una llista de blogs recomanats no n’hi ha en català. La cosa genera protestes, surt a diferents blogs de culte la qüestió, jo mateixa envio una protesta, també m’agrada fer país, ves, arriba la brama a Vilaweb i el fet és que la cosa s’arranja i n’hi posen uns quants, entre els quals un dels meus preferits i visitats, Saragatona. No sé qui ni com ha fet la tria, que no seria exactament la meva, però les llistes sempre tenen servituds.



De blogs, sembla, n’hi ha uns quants de culte, molt valorats intel·lectualment per les capelletes. Tots ens anem fent la nostra capelleta bloguera, en el fons. Hi ha qui fa visites i qui es deixa visitar i comentar, sense mirar-se res més que el melic, hi ha de tot. Al Saló del Llibre hi he anat dos dies, una tarda, amb mestres dels projectes Puntedu, a escoltar una taula rodona fluixeta, sobre llibres i escola. El so és dolentíssim, perquè hi ha diferents actes i d’unes sales a les altres, a través d’aquells pannells precaris, la contaminació acústica és exagerada. Cadascú diu la seva, els que menys diem són els mestres, de fet hi ha la presentació de dues experiències, una de primària i una altra de secundària. Les experiències educatives, explicades, sempre són més boniques que en la realitat, parlo ‘per experiència’. La taula rodona i una de les experiències incideixen en un tòpic, això de que el jovent no llegeix. Jo no sé com encara llegeix –llibres- després d’haver-los obligat acadèmicament a empassar-se els recomanats. He vist ‘recomanats’ escrits per amics del profe o per ell mateix. Les editorials s’han inventat això del llibre personalitzat, on surten els noms que es posen a l’ordinador i molts centres educatius tenen compromisos amb diferents editorials. Coses de la vida, tots som humans i humanes. Les antologies, que t’introduïen en els clàssics a petites dosis, s’han esvaït del panorama general. Les lectures que introdueixen els temes de llengua –parlo per primària- són també, sovint, molt fluixetes i no sé a quins interessos i gustos responen. A la taula rodona també es parla d’una llista per a primària, de llibres de tota mena, feta per experts bibliotecaris. A mi, això de les llistes dels experts em fa més por que una pedregada, però hi ha moltes persones que volen que tot els sigui donat des d’algun indret elevat de la cultureta, o sigui, que deu ser una necessitat educativa, aquesta. 



Hi torno dijous pel matí, amb el cicle superior de l’escola. Ens fan fer un ‘taller’ –de tot en diuen taller, ara- d’auques. Ens donen un full amb quatre rodolins mal fets, de mètrica infumable, sobre ‘El Zoo d’en Pitus’ i els nens i nenes han de fer dibuixos i pintar-los amb uns llapis de colors dolents, amb puntes que es trenquen a cada moment, una activitat que han fet milions de vegades a l’escola, amb més temps i mitjans. Es porten bé. Després anem a una sala enorme, i un noi ens explica un conte, ‘En Joan de l’Os’. El soroll que ve de la sala del costat és insuportable. Penso que els alumnes aguanten molt, pobrets. El conte se’ns ofereix en la seva versió original, potser ha de ser així, però una mestra em comenta que no li sembla adient, de fet a la història hi ha violacions, abusos, assassinat del pare per part del fill, és un conte plenament antropològic, relació de la bella i la bèstia, fixació edípica, venjances. Els contes populars no tenen perquè ser i de fet no ho són, políticament correctes. Però, és el més adient, aquest, per a una activitat com aquesta? Una nena molt intel·ligent, que es pren el conte amb humor, quan en Joan de l’Ós es carrega son pare i es fa un abric amb la pell, em comenta, rient: ‘mira, papa, un record teu, he, he’. Bé, així m’agrada, ironia, no cal mirar el programa de la Julia Otero per trobar infants intel·ligents i espavilats. Després passem a una sala més gran encara. Una pila d’escoles assisteixen, amb nosaltres, a una representació sobre el Zoo d’en Pitus. Quatre actors entusiastes ens ofereixen una història entranyable, un vell llibreter amb rastes ha de vendre la llibreria, no ven llibres, està arruïnat, i un personatge sinistre hi vol posar una sala de videojocs. Dos nois de cinquè, quan senten això dels videojocs, aplaudeixen, cosa que vol dir que no han captat el missatge sobre la maldat de la reconversió. Els nens amics del llibreter, solidaris i generosos, que només llegien còmics, llegeixen el Zoo d’en Pitus i s’afeccionen a la lectura i la llibreria reeixirà. La versió és distreta, d’aquest tipus de teatre una mica –o molt- pobre que s’ofereix als infants habitualment, però els actors fan que els nois i noies s’ho passin bé, participin. Un èxit. El que no he entès mai és l’èxit d’aquesta història, la d’en Pitus, carrinclona i poc original. Però sembla que agrada a una certa edat, encara. A mi, de Sorribas, em va agradar molt més –i la trobo molt més actualLa cinquena gràcia de Collpelat, per exemple. Misteris dels èxits editorials, ves. També li va passar a Pedrolo amb el Mecanoscrit, del qual, ens diuen, aviat faran també l’aniversari, cosa que sempre serveix per fer activitats escolars i reedicions. Marxem de pressa perquè és tard, ja. No hi ha un lloc adient per remenar llibres amb tranquil·litat, com a la Setmana del Llibre en català, per exemple, o sigui, que de llibres pràcticament no n'han pogut mirar ni tocar, els alumnes. Tants llibres com es llencen i no ens en donen cap. No ens han donat res, comenta un nen, amb recança. Perquè al grup de sisè que han fet un taller sobre com es fa un diari els han donat la vanguardia del dia i una bossa… Em fa gràcia això de dir-ne taller de tot, avui. Estem en un món d’aparences. 



 

Llegeixo en alguns blogs valoracions diverses sobre aquest Saló. Ja sabem, però, que el món del llibre és un món de negoci, com qualsevol altre, on les novetats són el que predomina. Sabem que es llencen milers de llibres, que les llibreries no donen l’abast a posar i treure, que llibreters i bibliotecaris es creuen –alguns- amb el dret i el deure –discutible- d’aconsellar els lectors i consumidors. Però, algun llibreter gosarà aconsellar que no li comprin un llibre d’èxit, que pot fer-li augmentar el calaix, encara que íntimament sàpiga o cregui que és un rotllo? Les biblioteques, com seleccionen els volums que els arriben? Com és que hi ha autors dels quals en trobes molts als prestatges de la biblio, i d’altres gairebé invisibles? Per on s’han perdut, els clàssics? Llegir, és avui un valor? Però, s’han de llegir llibres, necessàriament? 


M’hauria agradat tornar el dia 24, per conèixer Deric i que em firmés el seu llibre, ja que no vaig poder anar a Girona, però la situació familiar no m'ho permet i em sap greu. La seva editorial, una de petita, d’aquestes que em mereixen molt de respecte i admiració, és en un raconet, al costat gairebé de Meteora on veig que han penjat un pòster de La pols dels carrers, cosa que aferma la meva autoestima. Malgrat l’orgull davant de la presència, encara, en algun lloc, d’un volum de creació pròpia, crec que cal desmitificar el llibre, si no és que ja està desmitificat del tot. És un objecte de consum, com tot al capdavall, sotmès a modes i interessos, que precisa de la novetat constant per mantenir-se. Les mateixes biblioteques volen esdevenir puntedus, llocs multimèdia, amb ordinadors, dvds, jocs per a petits, i on el silenci ja no sigui obligatori. Els llibres infantils donen més valor a la imatge que no pas al text, sembla que el teatre, també. Què hi farem, però sembla que costa d’admetre, la realitat, que hi ha un sentiment nostàlgic, que llegir encara s'ha de potenciar per tots els mitjans multimèdia possibles. Sí, però llegir el que diguin o promocionin, és clar. Tots serem pols, al capdavall. Llibres, persones… I els blogs, ni tan sols pols. Pols galàctica, potser. Si passés allò de Farenheit, no sé pas quin llibre m'aprendria de memòria… podríem fer un meme sobre el tema, oi? Molta gent, penso, triaria el més curt, potser aquest d'en Sergi Pàmies que ha sortit darrerament?

 

[@more@]

2s comentaris