Emigrants i poesia: Rosalia de Castro

Baixo a prácida sombra dos castaños

do noso bon país

baixo aquelas frondosas carballeiras

que fan doses o vivir;

cabe a figueira da paterna casa

que anos conta sin fin,

¡que contos pracenteiros, qué amorosas

falas se din alí!

¡Risas que se oien nas seráns tranquilas

do cariñosos abril!

E tamén ¡qué tristísimos adioses

se acostuman oir!

Quan vaig penjar el poema en el post anterior, per una associació d’idees i records que, després, el comentari de l’Albert encara va fer més sòlida, em vaig ensopegar en els calaixos de la memòria amb unes paraules de Rosalia de Castro. I vaig anar a espigolar, entre els meus llibres, els que tenia d’aquesta autora, ja una mica esgrogueïts pels anys. Una escriptora que, durant un temps, vaig llegir força i que em fascinava amb aquella mirada entre trista i resignada que mostren les seves fotografies i que recollien també aquells antics bitllets de cinc-centes pessetes. I que de tant en tant rellegeixo, de forma esporàdica, puntual, sense massa ordre. De fet, en el meu darrer llibre de poemes, vaig triar una cita d’ella, ‘ahí va la loca soñando’, una cita que pertany a un fragment d’un poema que jo tenia en un llibre de l’escola de fa molts anys, gairebé cinquanta, i que em va quedar gravat al cor, per algun motiu misteriós.

Fa també molts anys, en un dels pocs viatges que vaig fer quan era jove, amb una amiga, ens vam aventurar a creuar el nord d’Espanya amb el carnet d’uns albergs que, en aquella època, eren molt poc utilitzats i, encara, tan sols, per estrangers. Vam arribar fins a Galicia en uns trens petits i fumejants, i em va sobtar, en arribar a aquella terra, la tristor que aleshores, encara, desprenia. Tot era molt més rural, molt més petit, però també, a causa de la joventut, que ens ho fa mirar tot amb uns ulls diferents, misteriós, bellíssim, excitant. Astúries i el País Basc ens havien semblat lluminosos, malgrat les boirines, uns llocs on la gent semblava viure força bé, al menys una gran majoria. Per Galícia es veien aleshores, encara, moltes dones soles vestides de negre, amb cantirs al cap, les vídues dels vius i dels morts que explica Rosalia.

Al cap dels anys hi he pogut tornar una altra vegada, fa pocs anys. El país, com tot, havia canviat força, al menys molts dels indrets que vaig visitar, perquè, si no coneixem sovint ni molts racons del lloc on vivim, no cal ni pensar tot el que deixem de banda quan fem qualsevol viatge i ens veiem obligats a triar la nostra ruta i els llocs que volem o podem conèixer. Ja no es veuen aquelles dones soles i endolades. Hi ha força turisme, jovent, bones carreteres. Les percepcions turístiques són subjectives, és clar, i no és el mateix anar amb un cotxe que anar amb trens, autobusos de línia, o a peu. El Camí de Santiago ha fet fortuna i s’ha massificat, durant els darrers anys, molt més, potenciant determinats racons. La cultura també s’ha potenciat moltíssim. Per cert, la primera vegada no em va ser possible, però en aquesta altra ocasió vaig poder anar a Padrón, a la casa-museu de l’escriptora, on va viure durant els seus darrers anys.

Rosalia és, encara, un personatge enigmàtic que els biògrafs tracten amb cura i respecte. Va tenir una vida no massa llarga, es va casar amb un intel·lectual, va tenir fills, alguns dels quals van morir abans que ella. Malgrat ser filla il·legítima, probablement d’un seminarista, va restar atesa pels familiars i va rebre una educació remarcable per l’època. No va aconseguir, diuen, ser feliç, però la felicitat és una cosa tan abstracta que caldria valorar qui l’aconsegueix o no i que potser es limita tan sols a determinats instants vitals de plenitud. Diuen que era depressiva, però, amb una salut precària, amb problemes econòmics, envoltada d’un ambient de pobresa, en aquella societat, que ella copsava de forma molt sensible, potser en tenia motius.

El seu marit, Murguía, un gran intel·lectual, que la va sobreviure durant molts anys, expliquen, la va animar a publicar i va difondre els seus escrits però, com els homes d’aquell temps, no va poder evitar que tingués un nombre excessiu de parts per a una dona de salut precària, encara que sembla que el tema del control de la natalitat i dels perills que els parts i els embarassos comportaven no es plantejava com ara, sinó que el fet de parir i el risc que se’n deriva, es vivia com una cosa ‘natural’. Sobta sovint percebre com homes intel·ligents, casats amb dones que també ho són i que ells valoren, en aquells anys, no són capaços de limitar aquest tema i penso, per exemple, en el cas de Clara Schumann. La mentalitat de l’època és un pes pesat, del qual no ens podem desfer amb facilitat.

Rosalia va tenir desenganys literaris, també. En una carta al seu espòs manifesta que no tornarà a escriure en gallec, no acaba d’explicar els motius, sembla que té problemes amb els editors, també s’ha dit que potser creia esgotats els recursos literaris d’una llengua que encara era menystinguda, però no crec que fos tan sols això. Potser devien voler fer-la esdevenir una mena de símbol galleguista folklòric, no ho sé. La societat del XIX era curta de mires, reprimida, fonamentalista, tancada. Només cal veure com el fet d’escriure, en una heroïna de ficció, com és la Regenta, li comporta greus problemes d’acceptació social. Rosalia escriu molt bé en castellà i tenia tot el dret a utilitzar també aquesta llengua. Molts dels seus escrits es van cremar, perquè ella així ho va demanar als fills, quan ja era a punt de morir.

Rosalia és i serà –per ara- la millor cronista de l’emigració, en el seu cas de la gallega. Però les referències a l’emigració, -avui que vivim tant de prop un increment dels moviments socials motivats per la pobresa i la manca d’horitzons- han esdevingut universals, miracle que la bona literatura és capaç d’aconseguir. Explica de forma molt gràfica com la sacseja veure la gent que baixa dels poblets en un any de gana i misèria, gent que no ha sortit mai del seu racó vital. Canta el neguit dels emigrants, empesos a marxar, i, sobretot, la posició de les dones, sempre encara més marginades que els homes, amb un marit a Amèrica que ja viu amb una altra, o amb un amant que refusa la seva estimada, quan aquesta, recordant la seva terra, retorna per retrobar-lo. Explica poèticament el refús i el menyspreu dels castellans envers els gallecs que fugen per dedicar-se al servei domèstic, a feines poc qualificades, que no saben parlar espanyol, que no tenen estudis, que tenen costums diferents… Prejudicis que existien i que existiran sempre, més o menys matisats o repintats per l’època. Durant molts anys, el servei domèstic de les cases benestants es va nodrir força amb persones originàries de Galícia. A Cuba, els espanyols, de fet, són anomenats genèricament gallegos.

Rosalia és també una gran cantant del paisatge, magnífic, de la seva terra. Molts dels darrers poemes són força musicals i quan els cantats han intentat fer-ne cançons, com en el cas d’Amancio Prada, se n’han sortit molt bé, en part, potser, perquè el suport d’un text excel·lent és molt important, cosa que actualment s’oblida sovint. La darrera vegada que vaig estar allà, en un diari havien passat una enquesta al jovent, sobre si se sentien espanyols, gallecs, o del seu poblet. La majoria, no cal dir-ho, feien passar al davant de totes les pàtries la del seu llogarret, una aldea molt petita, generalment. La figura de Rosalia es contraposa amb força a la de la seva compatriota Pardo Bazán, una dona interessant i vitalista, amb una posició social molt bona i que va fer un camí personal i literari molt diferent i de qui parlaré en una altra ocasió.

(Per una casualitat m’assabento que aquest cap de setmana se celebra una trobada de gallecs molt important, a Barcelona, així, doncs, que serveixi aquest post per afegir-me a la celebració a nivell poble-sequí).

[@more@]

Tweet