De la Garrotxa a la Ciutat Hipocràtica

Per Sant Joan he anat a Oix, a la Garrotxa, un indret de la Catalunya profunda, que va esdevenint, com tot al capdavall, parc temàtic paisagístic. De petita havia escoltat força històries sobre aquelles contrades feréstegues, contrabandistes, maquis, guàrdies civils amagats, bandolers. Pels racons ombrívols del Bassegoda existeix una cova que encara porta el nom d’un pobre noi a qui van torturar i matar després de segrestar-lo i demanar rescat a la seva pobra mare, que no era pas milionària, la cova d’en Massot.

D’Oix, ara, per carretera, es pot anar a Beget, però durant molts anys Oix i Beget, que havien tingut molta relació, no van disposar de carretera que les unís. Fa molts anys vaig saber que els meus besavis eren d’allà i que en van haver de fugir a causa de les guerres carlines, ‘causa’ que sostenien i que els va fer emigrar a Mieres, un indret carlí-carlí, on van portar, també segrestat, a Bosch de la Trinxeria, les forces del lengendari i poc recomanable Savalls, encara que amb molt millor tracte que al pobre Massot, previ pagament, és clar.

M’ha sobtat que, a les botigues de records obertes, no hi he trobat reproduccions en fusta del Crist Majestat, a casa en tinc una que vaig comprar fa molts anys. Sembla que ara tot és molt més convencional i laic-light. Les ombres dels carlins, però, encara grimpen per aquells boscos. El retaule barroc de Beget, per cert, està magníficament restaurat. Durant anys el barroc català va ser mirat de cua d’ull, potser perquè va lligat a una època molt més hispànica del que voldríem. Llegeixo que el rector que va encarregar el retaule va ser durant cinquanta-cinc anys al poble, cosa que dóna una idea de la certa estabilitat de la qual van gaudir algunes zones rurals durant una part dels segles XVII i XVIII. El XIX i el XX han estat uns segles moguts, difícils, amb grans i inútils banys de sang i sembla que sempre havia estat així, però només cal mirar les dates dels edificis, esglésies i santuaris catalans per adonar-se de com va créixer i millorar la ruralia durant, sobretot, el XVIII, una vegada calmades les passions del 1714.

Els pobles pintorescos, ara, unifiquen criteris urbanístics, pedra a les façanes i parets –opció que caldria valorar, ja que hi ha diferents opinions i els encalats amb blavet han preservat moltes coses i donat color a moltes èpoques-, teulades semblants a tot arreu, cortinetes de ganxet, carrers empedrats. En el fons, tot molt polit i molt turístic, ben diferent d’aquells espais una mica troglodítics d’abans, amb les gallines corrent pel carrer, una profunda olor de vaques I garrofes en l’ambient, I les cases fumades I arranjades com cadascú podia. Només que aleshores s’hi vivia i ara s’hi va. Una àvia coneguda que feia versos, fa anys, recordo que recitava ‘el paisatge és ben igual, que un pessebre de postal’.

Tornem diumenge, una mica neguitosos per no haver disposat de cobertura la majoria del temps, ai, quines servituds. Pel camí, quan el telèfon ja funciona, em trobo un missatge del meu fill que se’ns ha endut la iaia, la meva mare, al Clínic. I de sobte em trobo en un altre indret ben diferent, aquest sí, viu, actual, una ciutat de la malaltia, el dolor i el consol, fent papers i esperant, observant la gent que va i ve i que sobretot, com nosaltres, espera. Quan finalment ens criden pujo a la planta corresponent i torno a esperar. Un xicot xinès acomboia dos nens i una nena molt petits, passa la mare xinesa en una camilla, queixant-se. Penso en la seva solitud, en les seves dificultats d’idioma i em sento una privilegiada.

Marxem de matinada, amb la perspectiva de moltes proves i una intervenció urgent durant l’estiu, un llarg camí a recórrer, preocupacions al capdavall, que ens uneixen al col·lectiu que pobla els establiments dedicats a aquesta complexa medicina del nostre temps. He vist, abans de marxar, un altre noi xinès que s’enduia els nens del company o parent i m’he sentit, si més no, si més no, una mica alleujada. A algú li sona un telèfon, a la sala d’úrgències, i una música aflamencada deixa anar una cosa així com ara Antonio, te están llamando, te están llamando al teléfono… La vida i la mort són, realment, una gran tragicomèdia.

[@more@]

Tweet