TEATRE: La senyora Klein i les seves relacions familiars

El diumenge vaig anar al teatre Nou Tantarantana, a veure ‘La senyora Klein’, de Nicholas Wright. És una obra de teatre molt interessant, amb unes interpretacions extraordinàries. Maife Gil, la senyora Klein de l’obra, és una de les meves actrius preferides, jo havia sentit a dir que era filla de Paquita Ferrándiz, encara que no sé si aquesta dada és certa, crec que sí. El fet és que és una actriu immensa, que actua amb la mirada, amb el gest i amb una veu profunda, personalíssima i, a voltes, fins i tot temible i que si fóssim en un altre país la tindrien entronitzada a l’altar de la musa Talia.

Dues actrius més joves, excel·lents, Lali Barenys i Siram Úbeda, acompanyen la protagonista en aquesta nit de tensions familiars i professionals. L’obra pot agradar o no, he sentit opinions en el sentit que l’argument resulta exagerat, però el cert és que tot està basat en la realitat, els tres personatges són trets del món d’aquell Londres mític, on els debats sobre la psicoanàlisi provocaven lluites professionals del món mèdic molt arrauxades i divergències que encara existeixen. Fins i tot la mort del fill, boirosa, és certa.

Quan als països anglosaxons la gent benestant triava psicoanalista, a casa nostra encara s’utilitzaven els confessors, per a aquestes tasques d’autoanàlisi i catarsi personal. Per això, potser, el món de Klein, la seva filla i la seva alumna, ens resulta una mica llunyà. Pot semblar estrany que mare, filla i deixebla utilitzin vocabulari molt específic en les seves discussions dramàtiques i que racionalitzin de forma gairebé cruel la seva necessitat d’amor i amistat. Fer experiments amb els propis fills, per part d’una professionals de la psiquiatria pot semblar sàdic, però jo, a un nivell més casolà, crec que en el món de l’educació, que és el que conec més a nivell de feina, hi ha també alguns professionals, que, sense adonar-se’n ben bé, experimenten també amb els fills i filles petits els mètodes que creuen més adients, sovint fruit de modes passatgeres i dubtoses.

És aquesta una obra clàssica, en el sentit que es tracta d’una obra discursiva, amb els seus moments àlgids i dolorosos, amb el seu misteri, emboirant les seguretats de la psicoanalista i mostrant la seva misèria moral i també la seva grandesa, al capdavall. El Tantarantana és un teatre petit i modest, l’obra, crec, en el Romea, per exemple, guanyaria presència i distància, cosa que, en algun moment de l’obra, faria minvar l’angoixa que les difícils relacions personals, tan properes als espectadors, ens provoquen.

Llenguatge acurat, teatre de text, i molt bones actrius, doncs. I també una bona motivació per fer un repàs a aquella societat anglesa immersa en una època difícil, amb una Europa en crisi, amb la inseguretat a flor de pell, fins i tot per a les persones ben situades i amb una situació professional que podríem considerar reeixida. L’obra toca molts temes, les relacions familiars, que sovint esdevenen relacions de poder, l’ètica professional lligada i subordinada a vanitats evidents i a ambicions personals de tota mena, els gelos de la persona gran davant de la jove, a qui vol dominar i de qui precisa, també, l’afecte, la corrupció de la tendresa quan s’endureix el capteniment personal a la recerca d’una impossible objectivació dels sentiments, la llibertat personal… i fins i tot la relativitat evident de tots els dogmes.

[@more@]

Tweet