Hi he anat!!! Sóc normal, he vist ‘El Perfum’!

Bandejo temes més punyents, literaris, politics i transcendents per a dir que ja puc opinar amb coneixement de causa. He aprofitat una mica de temps lliure i he fet una escapadeta per veure 'El Perfum'. He gaudit cercant indrets i també persones, alguns actors catalans esquitxats per la història, amagats en papers discrets. L'ambientació és molt bona, els actors també, però…


No, no opinaré més, que no n'hi ha per tant. Em limitaré a transcriure uns fragments del resum del debat que vam endegar en el Grup de Lectura de l'Editorial Meteora, sobre aquest llibre. Per a gairebé tothom era una segona lectura, la que feien, i la pel·lícula encara no s'havia estrenat:

 


De les moltes, interessants i variades opinions que els membres del Grup de Lectura van emetre sobre EL PERFUM de Patrick Süskind, caldria destacar-ne les següents: Es va trobar que el llibre era inclassificable des del punt de vista del gènere literari, ja que no acaba de lligar del tot amb els paràmetres de novel·la de misteri, històrica, etc. El protagonista Grenouille fa un viatge cíclic a la recerca d’ell mateix, però de fet el que configura és un cercle de destrucció pròpia i aliena que, segons alguna opinió, crea un estat de malestar en el lector fins al punt de trobar repulsiu el text de Süskind. 


També es van comentar les profundes contradiccions d’amor-odi que impulsen el protagonista, la seva completa amoralitat i la connexió de la seva gran habilitat sensorial amb l’instint animal: aquest sentit de l’olfacte que els humans, sobretot els del primer món, estem perdent o ja hem perdut irreparablement i que, en canvi, en el món animal pot ser la diferència entre la vida i la mort. Es va avaluar també l’originalitat argumental i estructural de l’obra, ja que s’hi van trobar múltiples referents d’obres anteriors de Saramago, Yourcenar, Edgar Allan Poe, Hoffmann, Kafka, Dostojevskij i fins i tot una curiosa i nostrada semblança argumental amb El llibreter assassí de Barcelona de Ramon Miquel i Planas. 


L’opinió dels que n’havien fet una segona lectura oscil·lava entre els que van gaudir-ne més de la primera, perquè el llibre els havia sobtat i ara ja no els ha sorprès tant, els que n’han gaudit més de la segona perquè, en recordar l’argument, s’han pogut centrar en el llenguatge, les descripcions, etc., i els que no en recordaven pràcticament res perquè el llibre no els havia deixat cap mena de pòsit. Alguns dels aspectes més ben valorats de l’obra van ser el llenguatge, concretament l’ampli ventall lèxic; l’estil narratiu, bastant dens però sempre comprensible i sintàcticament ben resolt; i l’ambientació, aconseguida sens dubte gràcies a una gran tasca de documentació prèvia de l’autor. Altres van trobar clares pinzellades d’humor, potser un pèl negre, en moltes escenes del llibre on les desgràcies que produeix o que persegueixen Grenouille arriben a provocar certa comicitat.


Es va recomanar també la lectura d’un llibre del neuròleg Oliver Sacks (L’home que va confondre la seva dona amb un barret) on es recullen exemples psicopatològics semblants al cas del protagonista d’EL PERFUM. Es va criticar el radical canvi estilístic del llibre que va des d’un realisme dickensià (al principi) fins a la fantasia més descarada del final, passant per capítols naturalistes, hiperrealistes, etc. També va agradar, o com a mínim va causar impressió, el tractament de les teories pseudocientífiques del marquès de Taillade-Espinasse i tot el rerefons de l’empirisme científic del segle XVIII. El fet que la majoria de personatges vinculats al protagonista i ell mateix acabin morint violentament pot fer pensar en un Grenouille malastruc, maleït des del naixement i potser demoníac en essència, una mena d’enviat del maligne que, tot i ubicat en un entorn realista, ens permeti acceptar la deriva argumental cap a la fantasia del final de l’obra. 


El cert és que EL PERFUM va dividir bastant categòricament les opinions del Grup de Lectura, ja que es van percebre grans satisfaccions i alhora profunds desenganys; tanmateix, el que resulta evident és que Süskind va aconseguir no deixar-nos gens indiferents. 


Només vull insistir en el fet que comparar pel·lícula-llibre és una cosa que no cal fer mai, si es vol gaudir d’ambdós mitjans d’expressió. El llibre ens dibuixa uns personatges i uns paisatges diferents per a cadascú, la pel·lícula ens dóna aquesta feina feta, però ens obre moltes altres possibilitats. Aquesta si que havia d’haver estat una pel·lícula amb olor, es va fer alguna prova fa molts anys, però la cosa no va reeixir. Per cert, ara no sé on s’ha prohibit una publicitat que feia olor, ho he llegit al diari fa poc, sembla que es critica que pot provocar angoixa en les persones que no poden adquirir el producte, que era comestible, galetes o una cosa així.


 

El fet és que la segona lectura del llibre em va relativitzar l’impacte que m’havia produït fa anys, però això ja passa, amb moltes coses a la vida. Hi ha aspectes que, efectivament, com es van remarcar al debat que transcric, resulten humorístics, com ara això de que a tothom que té tracte amb Grenouille ja saps que li passarà una cosa dolenta, la que li fa més por, de fet. L’orgia del Poble Espanyol em va semblar humorística del tot, si arribo a anar amb una colla al cinema hauríem rigut força, em sembla. Tota la gent fent cara de col·locada, fins el bisbe. Per cert, he trobat l’enllaç al reportatge d’algú que hi va participar, he, he.  Un dia haurem de fer una orgia blogaire… però necessitarem un Grenouille obsessionat per les noves tecnologies que ens provoqui algun tipus de catarsi virtual.

 

 

[@more@]



Quant a jcosta

Sóc mestra i escriptora. M\’agrada llegir, escriure i, sobretot, xerrar força amb amics i amigues.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 comentaris a l'entrada: Hi he anat!!! Sóc normal, he vist ‘El Perfum’!

  1. vedette diu:

    Ai, jo també la vaig anar a veure i no vaig entendre què fa, aquell carallot, matant senyores per estrenar i fent-se colònies… i allò, quan tothom es posa conill i comença a petonejar-se. Ai, senyor, abans feien flims més entendors, ma sembla… com aquesta que han fet avui de con él llegó el escándalo, què bonica, oi?

  2. Per si no saps que fer, o sigui, t’avorreixes… en el meu bloc, t’he deixat una feineta. Apa! bona nit.

  3. Arare_ diu:

    Julieta, em fa l’efecte que més o menys et va passar com a mi, amb la pel·li. Jo diria que no n’hi ha per tant. Aquesta tarda hi han anat el meu fill petit i la novieta i m’han dit que això de l’orgia els ha destrempat. I és que allà, aquella orgia, queda d’un ridícul espantós… però em sembla que han estat fidels al llibre (jo com que no el vaig acabar…)
    Amb el teu permís, recullo el que ens dius sobre el llibre, allò del meme (és que estic recollint respostes per fer una llista del que llegeix la gent blocaire)

    UN petó de bona nit!

  4. Júlia, a mi em va agradar (molt) el llibre i també (força) la pel.lícula. És cert que l’escena final de l’orgia queda un pèl “nyonya”, però és fidel a l’obra. A mi, el que m’ha quedat, és la incapacitat del prota de poder estimar i sentir-se estimat (o és el que bonament he entès). I endavant amb l’orgia blocaire!
    Salut!

Els comentaris estan tancats.