L’altre dia, parlant dels edificis moderns, va sorgir el tema de la neteja. La neteja domèstica ha estat durant anys i panys una feina menystinguda professionalment, encara que necessària. De fet, anar a servir era el recurs laboral més utilitzat per les noies que no tenien diners, que, fa anys, eren la majoria. Això, lligat a la forma de vida aristocràtica i, més endavant, burgesa, feia que els grans casals precisessin d’un veritable equip de servei domèstic i es convertissin, gairebé, en una empresa, amb les seves jerarquies i lligams de poder.

Jo vaig tenir una besàvia que va haver de deixar un marit boig amb qui l’havien casat i anar a servir. Tenia coneixences i va poder entrar a cases ‘bones’. No podia dir que era separada, el fill, que era petit, el meu avi, el va deixar amb la seva madrastra, una santa, que vivia fora de Barcelona, a Esplugues, i havia d’explicar que era vídua, cosa que, lligada al fet que era molt catòlica i no es volia ‘ajuntar’ amb ningú, va possibilitar que no pogués refer la seva vida sentimental i s’hagués de fer un tip de treballar sempre. Tenia un dia cada dues setmanes per anar a veure el nen, és llevava de matinet i crec que es desplaçava al Portal de Sant Antoni, des del centre de Barcelona, per agafar un cotxe de cavalls de l’època, crec que una diligència.

En una de les dues cases bones on va treballar li pagaven puntualment, però en l’altra s’endarrerien força, perquè el tren de vida d’aquelles classes socials era tan alt que també estaven entrampades sovint. Va tenir cura d’una àvia malalta d’una de les famílies, que li va assegurar que li deixaria una mena de vitalici, però el fet és que sembla que ho va dir al confessor i aquest a la família i quan l’àvia era a punt de morir van enviar la meva besàvia a arranjar la torre d’estiueig i no va rebre el que li havia promès la iaia rica. Més endavant, un fill d’aquella família va estar uns dies amagat a casa del meu avi, durant la guerra, abans de poder fugir a l’estranger. Un germà seu no ho va poder fer i el van matar. Pertanyien a una família amb titol nobiliari, que havia estat il·lustrada, avançada als seus temps en coses, com per exemple, les tècniques agràries.

A mi totes aquestes històries, de petita, em fascinaven. De gran ja no, perquè palesen com es treballava en aquelles èpoques i la gran distància social que hi havia entre la gent. El fet és que moltes famílies no tan ben situades tenien alguna minyona fixa. Més endavant les minyones van ser gallegues, andaluses… Ara la minyona fixa és gairebé residual, hi ha el servei, les assistentes, tot això. Un recurs professional de la gent pobra, quan acaba d’arribar és fer allò que en diuen ‘feines’. La dona de fer feines, avui, és una senyora estrangera, sudamericana, magrebí, que treballa a hores. Quan té sort, entra en una empresa de neteja i, al menys, compta amb una assegurança, perquè és freqüent, encara, que moltes professionals del sector no tinguin cap mena de contracte. De vegades m’ha sobtat veure que gent d’esquerres-esquerres té persones treballant en el servei domèstic així, sense contracte ni seguretat.

Hi ha qui podria fer-se perfectament la seva neteja domèstica però que recorre a la senyora de fer feines, perquè no li agrada netejar, perquè és un maniàtic de la neteja i li calen moltes hores o perquè suposa que un determinat estatus comporta tenir aquest servei. La mida higiènica és molt personal. Els homes encara no n’han après massa, de fer feines, la veritat. Les persones, de jove, acostumem a tenir menys manies, però quan es consolida la situació professional ens tornem també més conservadores, fins i tot en això. Mentre que altres sectors professionals s’han consolidat i academitzat, la neteja domèstica no compta amb cap mena d’estudis per assolir-ne el coneixement, però podria ser, perfectament, objecte d’alguns estudis professionals, com ara una efa pe de primer grau, per exemple. Ha estat tan menystingut aquest sector que fa anys, quan es deia que algú guanyava poc, comentaven ‘això ja ho guanya un dona de fer feines’. No es discuteix massa que un mal electricista o un paleta destraler cobrin molt, però sí que cobri molt una senyora que neteja domicilis, per bona que sigui fent el que fa, que de tot hi ha a la vinya del senyor.

Malgrat que no es cobra massa i que és una feina poc valorada, avui els sous s’han igualat força, també, i la cosa no està malament. Malgrat això, a ningú li agradaria que la seva filla digués que vol ser minyona o dona de fer feines, crec. Sembla que és un recurs d’època difícil, un darrer recurs d’emergència. Encara que no és el mateix quan et contracta una empresa o l’ajuntament, avui hi ha molts joves fent la neteja dels carrers, ben equipats. Fa anys vaig anar a Holanda i ens sorprenia que els que netejaven parlessin anglès i mostressin una cultura remarcable, ara passa aquí, això, perquè una feina és una feina, i si és municipal, millor. Una noia jove, amb carrera, sense feina, un dia em comentava que la seva mare li deia, ‘estudia o hauràs d’anar a escombrar els carrers’ i que ara ja estaria prou contenta de tenir feina per escombrar els carrers…

Jo no he tingut mai aquest servei, perquè no sé manar la gent i tinc una mena de mania per les meves coses i no m’agrada que me les toquin. També, suposo, perquè no he conegut la persona adient. Hi ha gent que té sort, troba una persona de confiança que acaba sent com de la família, però també hi ha persones a qui han robat o a qui han denunciat pel fet de no tenir-los assegurats, quan les coses han anat malament. És una feina delicada pel qui la mana, també, perquè comporta d’alguna manera una certa immersió en la seva intimitat, sobretot si, com passa actualment, tothom treballa i la persona de la neteja ha de tenir les claus de casa i estar sola.

El sector del servei domèstic ha generat molta literatura, sobre criats fidels i sacrificats com a ‘Misericordia’ de Pérez Galdós, però també de criats que es rebel·len, com Les Criades de Genet, o aquell Servent de Losey, tan perillós. O com aquella malvada de ‘El primo Basilio’ d’Eça de Queirós, que intriga per tal de destruir la mestressa. La paraula ‘servilisme’ és despectiva, una mena de gust per servir, d’adoració pels amos. Les criades fixes han estat de vegades assetjades pels amos, pels nois rics, com la protagonista de ‘Resurrecció’ de Tolstoi, encara que aquest encara és a temps d’ajudar-la, anys a venir. Les dones de fer feines no han generat tanta literatura, perquè no estan tan adherides als paisatges domèstics d’explotació, van i venen i un dia s’alliberen i lloguen la seva pròpia senyora de la neteja, que és un altre eufemisme recurrent. La criada castissa, com la de la sarsuela, que s’espavila i acaba cissant i amb una picaresca que li permet tirar endavant, també ha estat un personatge conegut, pobre chica, la que tiene que servir…

A ‘La Rambla de les Floristes’ de Sagarra, el senyor benestant que primer intenta tenir un rotllo amb la florista i després, veient que és ‘honrada’ li proposa matrimoni, es troba amb el refús d’ella, que li fa saber que els seus coneguts fins pensarien ‘que s’ha casat amb la criada’, que es veu que era un darrer recurs dels homes grans solitaris, abandonats de la família i amb algun caleró. Ara també hi ha criades rebels, que aprofiten el seu servei als famosos per escampar-ne, més endavant, els secrets, i sortir a la tele i cobrar alguna cosa. ‘No hi ha pitjor feina que servir a qui ha servit’, diu un refrany molt conegut. Per això sovint, les persones que anaven a servir s’estimaven més fer-ho amb els rics de sempre que no pas amb els nou rics, amb els polls ressuscitats, més exigents, deien. Quan era joveneta, pels matins, encara em sorprenia el fet de veure moltes criades uniformades pel carrer, de la Granvia en amunt, que anaven a buscar el pa o escombraven portals. La cosa es universal, fa anys, una espanyola va escriure un llibre de denúncia sobre com li havien anat les coses a França en el sector, crec que es deia Moi, la bonne. Un llibre excel·lent sobre la professió és el Journal d’une femme de chambre, que Buñuel va portar al cinema, però canviant-lo tant que gairebé ni es reconeix.

Els temps han canviat. Al meu parer, aquestes feines han de formar part d’un sector professional reconegut i tot ha de funcionar com cal, amb contractes, assegurances i sous dignes, encara que això del sou digne cada vegada és més difícil. Malgrat això, encara hi ha qui s’ estima més un contracte escombraries i un sou penós i fer, per exemple, de periodista, que no pas netejar escales, ser més lliiure i guanyar fins i tot més diners. Encara tenim aquesta mena de prejudicis. Un sector obert per a les dones i homes de fer feines és avui la cura de gent gran, la imatge de la iaia o el iaio acompanyat en el seu passeig per una persona immigrada és molt freqüent. Hi hi tanta gent que no pot passejar els seus avis? Però aquest és un altre tema que ‘tocaré’ en una altra ocasió.

Llegeixo al suplement de la Vanguardia l’article –per dir-ne d’alguna manera- de Lucia Etxebarría, que comença amb aquesta afirmació Jose María Mijangos ha escrito un libro maravilloso, "Braïlle para sordos" sobre la vida de escritores como Marcial Lafuente Estefanía o Silver Kane, grandes superventas de la epoca que murieron en la indigencia… No sé com va morir Lafuente Estefanía, no crec que fos milionari però tampoc que morís com un indigent. Respecte a Silver Kane, el meu admirat senyor González Ledesma, crec que es troba prou bé, gràcies a Déu i que viu amb força comoditat, encara que no la degui, precisament, a la seva tasca com a escriptor de supervendes de butxaca, quan ‘era’ Silver Kane. La novel·la de Mijangos, pel que he llegit, és de ficció. Pot ser que aquesta senyora encara no hagi llegit el llibre, però, aleshores, perquè diu que és meravellós?

Fullejo el suplement de l’Avui –cal dir que m’he endut a la platja els suplements, per això me’ls he llegit amb atenció- i il·lustrant un reportatge sobre els Rolls Royce m’ensopego amb una fotografia on Ingrid Bergman i Omar Sharif, esplèndids, seuen damunt d’un cotxe d’aquests una mica tronat. El peu de foto indica que aquests actors (Omar Sharaif, l’han batejat) i altres han sentit la sensació d’una experiència única, la que dóna la marca automobilística de luxe. Però és que la foto és d’una peli, ‘El Rolls Royce amarillo’, on s’explicava la vida d’un d’aquests cotxes i, precisament, l’episodi en què sortien aquests dos actors es desenvolupava durant la guerra i el Rolls ja estava, com he dit, una mica tronadet.

Aquestes són dues anècdotes sense importància, és clar. Però sovint es fan passar garses per perdius, als diaris, i la gent que escriu articles, suposo, cobra i tot. Jo potser de vegades afirmo alguna cosa al blog que no és ben bé com l’explico, encara que intento remarcar els meus dubtes i, al capdavall, ho faig per amor a l’escriptura popular i de franc. Una vegada vaig llegir al diari una crítica sobre un llibre de Sciacia que no tenia res a veure amb el llibre en qüestió i no cal dir que en programes de la tele he escoltat critiques literàries que palesaven un desconeixement absolut del llibre i l’autor. Una amiga que tenia un oncle crític de música em va dir que de vegades no anava als concerts que comentava. Així, una vegada, crec que un crític també musical va escriure el comentari d’un concert que s’havia suspès.

En una societat on els ponts cauen, els edificis s’esberlen, les vagues sorgeixen de forma salvatge sense massa conseqüències, els polítics se’n van de vacances durant l’agost en massa i engeguem els aires condicionats a tota pastilla tot el dia –perdoneu que torni amb el tema, ja sé que estic obsessionada-, aquestes petites coses són banals i intranscendents però demostren una mica com va tot. I després direm allò de ‘es veritat, ho he llegit al diari’… M’ha vingut al cap amb tot això una cançó de Pi de la Serra que feia ja veieu que poc que costa d’un no res fer una cançó. I fer un article, igual.

L’agost, a ciutat, a Barcelona concretament, es fa llarg i pesat, sobretot, per dos motius: la calor, enganxosa, feixuga, i el desert cultural i comercial en què es converteix el cap i casal, després d’un juliol farcit de tota mena de propostes: cursos, teatre, concerts… Fins i tot a la ràdio o a la televisió ens castiguen amb la desaparició de programes habituals, les reposicions de pelis i serials vistos cent vegades, (aquest any els ha agafat, a la tres, pel Far West del meu cine de barri) i la substitució de pràcticament tots els locutors titulars, que sembla que sempre desapareixen a mitjans de juliol, ja, per donar oportunitats professionals als meritoris. En política, el mateix. Vaig veure per la tele un plenari de l’ajuntament on no es responia a res del que es preguntava i on tothom semblava tenir pressa per marxar a la platja, talment com en aquell fragment tan divertit que van fer a Polónia, on de mig cos en avall els polítics ja anaven vestits de guiris i on tenien els flotadors i els peus d’ànec amagats sota la taula.

Hi ha qui afirma que en gaudeix, d’aquesta tranquil·litat estival de la ciutat. Qui sap si ho fa sincerament, perquè sovint diem el que pot quedar bé, però que, a la pràctica, està ben allunyat de la nostra manera de fer. Altrament, la gent no desapareixeria durant aquest mes de forma tan massiva, perquè, cosa curiosa, fins i tot els jubilats, que poden gaudir de vacances en altres èpoques de l’any, es fan fonedissos en gran part. Un altre càstig estival són els aires condicionats. Passem fred a molts llocs, suportem canvis de deu graus de temperatura, ens hem d’emportar una jaqueta al cinema i hem d’entomar les sortides d’aire calent que ens dirigeixen des dels interiors glaçats, a través d’aparells mal instal·lats. Després diran del tabac i tot això. L’aire condicionat sembla que sigui imprescindible, em telefonen sovint per oferir-me’l i et deixen com un ximple retrògrad si dius que no en vols. El mateix em passa amb la calefacció, que a Barcelona pràcticament no fa falta, a l’hivern, i que hem de suportar, acabant escaldufats i de mal humor. Els hiverns de Barcelona compensen els estius, són suaus, amb alguna excepció, suportables, però els radiadors moderns ens l’han disfressat del tot.

Em sorprèn que molta gent que es declara ecologista i que clama per la sostenibilitat tingui a casa l’aire aquest a tota pastilla i també la calefacció, a l’hivern. Gastem per gastar, a l’escola a l’hivern he d’obrir sovint la finestra i, per sort, encara no ens han posat aire per l’estiu, però tot arribarà. L’altre dia vaig agafar un taxi que en lloc d’aire duia les finestres obertes i s’hi anava la mar de bé, encara que el senyor, maduret com jo, va comentar que molta gent es queixava si no posava l’aire. Un taxista que escriu un divertidíssim blog, mirall realista i viu de la societat urbana que ens envolta, ‘ddriver’ i que deu ser més jove que no pas jo, precisament es queixava dels que es queixaven de l’aire i volien obrir finestres. Suposo que la gent més jove que ha nascut amb el bressol sota un aparell d’aquests ja ho deu trobar normal i que jo ja pertanyo al temps de la polca, o del twist, per ser més exactes.

El fet és que els aires condicionats s’han fet imprescindibles perquè els edificis moderns passen absolutament de totes les normes tradicionals de construcció. Només cal veure la frescor que es gaudeix a les esglésies, quan més antigues, millor. A partir del XIX la cosa ja no és el que era, però, ja que al barri tenim la de Santa Madrona, neogòtica de finals del XIX i hi fa força calor. El gòtic català autèntic opta per finestres més petites que l’europeu, murs sòlids, ventilació. Les cases de pagès disposen de finestres de mida raonable, de murs gruixuts i tenen sempre la possibilitat de generar corrents de frescor obrint espais. Ara tot és vidre i vidre, vinga vidre, i el vidre no aïlla de el calor ni del fred, la llum excessiva fa calor i molesta i tot plegat comporta també una gran despesa en neteja, ja no pot ‘fer els vidres’ la senyora tradicional, sinó que calen veritables especialistes escaladors, per a tenir una mica bé tanta transparència moderna. La llum exagerada precisa persianes, les persianes que es fan són també dificils de netejar. Els meus fills havien anat a una escola del cepec ubicada en una antiga masia, era un lloc entranyable, emblemàtic, però amb la modernitat els en van fer una de nova i de la masia només n’han deixat la façana per a una biblioteca. La nova és molt lluminosa, això sí, però es torraven de calor i no havien pensat, les ments dels arquitectes postmoderns, en les persianes o cortines que minvessin la força del sol. A més, les escales de marbre provocaven relliscades i hi van haver de posar una mena de pegots per evitar trompades. La penombra moderada és el mes adient per a un treball tranquil i relaxat, al meu entendre, aquí ens en sobra, de llum, i cal tenir-ho en compte.

Els genials arquitectes sempre han passat de les necessitats més òbvies. Recordo un article de Montserrat Roig sobre la Pedrera, en aquest sentit: sostres on no s’hi pot treure la pols, ferros que no es poden neteja, en resum, el producte de la ment d’un senyor molt allunyat de la feina habitual que es fa a una casa. Al capdavall, la vida de la gent normal, que no disposa d’un equip de neteja que li faci dissabte, vol espais frescos, airejats i sense filigranes ni parides artístiques. Només cal veure alguns pisos nous i, sobretot, escoles, per adonar-se de la gran llunyania que existeix entre la pràctica vital i els somnis eteris de posteritat d’alguns professionals ‘innovadors’. Sense tants estudis, cal dir que els antics en sabien més, em sembla. Bé, no m’ho sembla, n’estic segura.

La lectura del darrer article publicat al blog ‘Memòria restringida’ sobre una violència quotidiana a Mèxic, que no coneixem i que no surt als diaris, i la lectura del darrer premi Herralde, m’han fet reflexionar sobre el fet evident, que existeix una violència mediàtica i una altra, molt més nombrosa i constant, que resta invisible i desconeguda per a gairebé tothom, excepció feta de les víctimes i botxins. La novel·la es diu ‘La hora azul’, i, segons la meva personal i subjectiva opinió, resulta poc reeixida literàriament. Recull, però, una història interessant, situada en el marc dels enfrontaments entre Sendero Luminoso i les forces governamentals, al Perú de fa uns quants anys. Existeixen explicacions simplistes per als fets violents, l’anàlisi marxista portat a l’extrem incideix en les causes econòmiques, socials, però hi ha moltes més coses en el cor de la violència, i no sempre la relació és tan clara. Tampoc la frontera entre bons i dolents o entre causes justes o injustes és mai prou nítida.

El volum d’informació que les televisions i ràdios dediquen aquests dies als bombardeigs del Líban i al conflicte amb Israel és molt important. De sobte, l’Irak ha quedat en segon terme i no cal dir que han quedat oblidats altres temes de violència escampats per aquest món inestable sempre, i cruel molt sovint. La informació que ens arriba se’ns mostra amarada d’imatges dramàtiques, nens als hospitals, cases derruïdes, perquè, evidentment, les imatges són un component molt important en la informació d’avui. Però gairebé res ni ningú ens apropa a les causes profundes del problema, a la història i evolució que ha tingut i això, malauradament, passa massa vegades. El periodisme actual es forneix d’imatges impactants, moltes vegades fora de context, reiteratives, destinades, si és que hi ha alguna intenció, més enllà d’aconseguir uns bons números en les audiències, a crear una opinió, una opinió que sovint cerca més la visceralitat momentària que el raonament i la comprensió del tema. Les persones més grans de vegades tenim una visió més global dels conflictes perquè en recordem antecedents, causes històriques, però la gent jove, tal i com s’estudia, a més, la història a l’escola i a l’institut, pot pensar que hi ha una colla de gent sanguinària matxacant una colla de desgraciats indefensos, cosa que pot ser veritat, però no pas de forma absoluta, ben segur. O en el cas de conflictes mes difícils d’entendre, com per exemple, les matances de Ruanda, pot portar a pensar, erròniament, que Àfrica és diferent i que la tribalitat domina aquelles ètnies, de forma irracional i arrauxada.

Amb el tema de l’Irak, personalment, per la informació que em donen els mitjans, he d’admetre que poca cosa més sé d’aquest país, de la seva evolució, de la seva historia, dels diferents grups que s’hi enfronten, més enllà del fet que ha estat ocupat per l’exèrcit dels Estats Units. Més de vint anys de guerra al Sudan van donar-nos molt poca informació mediàtica, recordo haver-ho sentit comentar en una xerrada sobre la guerra dels Balcans, fa anys. De sobte, però, un dia, ens assabentem que un país africà porta mes de deu anys en guerra. La complexitat de molts fets, les idees, diverses, estranyes moltes vegades, que mouen la gent cap a la violència, són difícils d’explicar, d’entendre, i és més fàcil fornir una història de bons i dolents que ens solidifiqui el convenciment, absurd, que mort el gos, morta la ràbia, i ja està.

Una guerra tan propera com la de l’antiga Iugoslàvia encara no ha estat ben explicada, perquè costa d’entendre que en un indret que havia romàs estable durant uns quants anys, de cop i volta es generessin tot un seguit de fets repugnants i terribles. Allà hi vam poder veure per televisió com s’emportaven un munt d’homes a morir, davant la inoperància de les forces internacionals que, encara, tenen molt poc pes quan van mal dades. El periodisme actual arriba a uns determinats llocs, però no pot arribar als indrets més perillosos i no vol arribar a les informacions que no semblin d’interès, encara que, de fet, molts periodistes arrauxats hi han deixat la pell, darrere d’un reportatge més directe i punyent. Hi ha molt periodisme d’hotel, també, cosa inevitable, potser, tal i com està tot muntat. Deien que ja Pla enviava escrits sobre la Guerra Civil des d’un hotel, qui sap.

El present que ens mostra la televisió fa que molta gent jove pugui pensar que anem molt malament. Però un repàs històric breu ens mostra com en tots els moments de la història hi ha hagut indrets sacsejats per la violència col·lectiva. Admetre que no hem trobat el remei a aquest perill i que no hi ha cap zona prou estable com per creure’ns en possessió d’una pau duradora, pot ser un primer pas per a pensar, seriosament, què ens caldria demanar als polítics, més enllà de que facin proclames ingènues o inoportunes sobre la pau. Mentre Europa no s’espavili, també, militarment, caldrà recórrer als americans en moltes ocasions, així va passar en les dues guerres europees i així va passar quan va caldre acabar d’alguna manera, qui sap si definitiva o no, amb el conflicte balcànic. Qui té el cul llogat no seu quan vol, pensar que sense alguna mena de força militar pròpia, amb proclames i manifestacions pacifistes, evitarem la violència, em sembla, ara per ara, d’una candidesa entranyable, però equivocada.

Quants conflictes bèl·lics, enfrontaments entre grups ètnics o el que sigui, violències institucionals constants, hi ha, actualment, al món? Crec que no comptem amb una evaluació clara del mapa del dolor, l’excés ens provoca una mena d’indiferència, sacsejada quan, per la tele, ens passen imatges reiterades sobre un conflicte entre molts. Aleshores, només de tant en tant, quan els fets estan lligats a nacions que desvetllen en certs sectors de la progressia més tronada una mena d’al·lèrgia global, es munten manifestacions massives. Només em pregunto, serveixen per a alguna cosa? Jo crec que per poca cosa més que les processons dels nostres avantpassats, en lloc de dirigir-nos als poders celestials ens dirigim als terrenals, però també són abstractes, llunyans i incomprensibles. Una reflexió interessant sobre el tema aquí.

Torno de la platja, a la tarda. Algun dia me n’hi vaig a aquella hora ensopida i feixuga en què moltes persones s’abalteixen en una migdiada estival que mai no he sabut fer, per tornar a casa quan el calor ja va de baixa i el sol és menys agressiu. Per sort, tinc a prop de casa un bon servei d’autobusos en direcció a mar. Un mar que avui sembla que sigui molt a la vora del meu barri, però que fa anys era una exòtic destí al qual s’arribava en aquells preciosos i entranyables tramvies jardinera, guarnits amb cortinetes ratllades i sense el càstig de l’aire condicionat, però ventilats i oberts a la vida modesta d’aquells anys. No s’anava a la platja, aleshores, sinó als banys. Nosaltres acostumaven a anar als Astilleros, més barats que els de Sant Sebastià encara que amb menys serveis i piscines.

De camí cap a la parada de l’autoús, al mateix Passeig del Port Olímpic, tinc la primera visio: em creuo amb un estrany personatge, un home diria que molt gran, ja, de mirada estanya, baixet i musculós, tatuat de cap a peus. El tatuatge dibuixa un eslip blau fosc, així que mirat a distància, d’esquena, no es nota que vagi despullat. De prop i de cara sí, perquè d’una mena de flor de lis artísticamente pintada emergeix un penis exageradament llarg, amb una mena de ferralla a la punta. Com que actualment ja no ens escandalitzem de res, el posat, una mica fatxenda, del model estival del senyor no desvetlla res més que algun somriure de complicitat benevolent.

Agafo l’autobús al seu origen i m’assec tranquil·lament, però aviat s’omple de gent. Puja un senyor, el conec de vista, és del meu barri, deu tenir al volt dels setanta anys. Era un home educat, ben plantat, però percebo que ha canviat força i no tan sols fisicament. Té una mirada perduda, estranya, parla sol, es fica amb les noies, bescanta els immigrants i va dient disbarats. M’adono que el cap no li rutlla bé i m’agafa una estranya angoixa. Una noia es fica amb ell perquè l’home li mira descaradament el pit, una altra noia, sudamericana, es pren de forma més condescendent i riallera les seves bestieses, una mena de dramàtic assetjament sexual inofensiu. La demència, les malalties mentals, suposo, alleren els nostres impulsos amagats, qui sap.

Desvien l’autobús perquè hi ha manifestacions en contra dels atacs al Líban. No incidiré en el tema, ja que pels blogs corren opinions de tota mena, molt abrandades i sovint amarades d’ignorància política i històrica. El fet és que la violència sorgeix en un lloc o un altre sovint i l’únic que em pregunto és perquè tan sols es fan manifestacions antibèl·liques en casos molt concrets. També em pregunto sovint per a què serveixen aquestes manifestacions, més enllà d’esbravar-nos i quedar bé amb poc gasto. Les masses en acció em desplauen, perquè crec que és fàcil manipular-les en un sentit o un altre i sovint he escoltat proclames i consignes en aquests actes, que qualificaria de vergonyoses, empeltades dels tòpics més absurds contra determinats pobles o nacions. Quan l’insult va dirigit de forma global contra una ètnia o nació ja es poden justificar tota mena de coses, al capdavall.

Fem una volta impressionant i em telefonen des de casa perquè hem quedat que aniríem a escoltar un concert de Godspel que fan per les festes del barri, i a sopar. Encara sóc a l’autobús, explico. Per sort, l’home baixa en una parada pels volts del mercat de San Antoni, després d’haver deixat anar una rastellera més de bestieses, em fa llàstima i encara més la seva família, perquè aquestes són les pitjors malalties, les mentals, difícils de comprendre i de suportar, encara més quan les persones víctimes d’aquestes malaurades jugades del destí, disposen d’una mobilitat admirable i són, per tant, difícils de controlar.

Penso, inevitablement, que la salut és fràgil i que també ho és la salut social, no estem vacunats, ni ho estarem mai, contra la desgràcia individual o col·lectiva i els esforços individuals i ben intencionats resulten inoperants quan el caos o la fatalitat ens arrossega. Finalment arribo a casa i encara sóc a temps d’anar a veure el grup de Godspel, que deveu conèixer, perquè un dia a la setmana canta a l’espai soterrani del metro de la Plaça de Catalunya. És un gospel una mica especial, gairebé humorístic, i quasi totes les cançons són en anglès, en el bescantat anglès dels pobles dominadors d’avui. I acabo la festa sopant amb una colla d’amics una pizza italiana en una pizzeria menada per paquistanesos i reconciliant-me de forma momentània amb la vida i la gent que comparteix el meu present.

El diari Avui dedica una part del seu espai editorial a comentar el fet que la Generalitat Valenciana s’hagi apressat a anunciar unes substancioses indemnitzacions a les víctimes i familiars de víctimes de l’accident de metro, un intent patètic de tapar els desastres amb diners i passar de puntetes per les possibles responsabilitats polítiques sobre el tema. El nostre país hispànic, Catalunya inclosa, està poc acostumat a demanar responsabilitats de forma seriosa, ja poden passar coses grosses, que mai no hi ha responsables ni dimissions, tant si cau un pont, com si hi ha un allau de robatoris violents, com si uns pisos estan a punt d’ensorrar-se. En tot cas surt algun anònim i dubtós responsable de l’anècdota, com en aquella història antiga on els animals es reuneixen per saber qui és culpable de les desgràcies i acaben justificant els crims personals més gruixuts i condemnant un pobre ase que va gosar olorar una flor.

Com que estic de vacances, més o menys, puc dedicar alguna estona més a aquest mirall del nostre temps que és la televisió. Pel matí ja puc assaborir la colla del senyor Cuní sucant pa als assassinats de senyores grans, trucant a parents i coneguts, aquestes coses fan audiència i tots els canals s’hi bolquen, és clar. Així doncs, patirem contemplant el dolor dels parents dels difunts valencians, ens oferiran les imatges més dramàtiques ben de prop i tornaran a preguntar a qui vulgui respondre que se sent davant de coses com aquestes.

Els crims de Barcelona aixequen una estranya polseguera sobre el fet que hi ha moltes persones grans, dones sobretot, que viuen soles i són vulnerables i això porta gairebé sempre a demagògiques consideracions sobre la vida moderna i la solitud dels vells. Però pel que he pogut escoltar, les víctimes d’aquest personatge no estaven tan soles, tenien família, amb qui es relacionaven sovint, una d’elles tenia persones a dormir a casa, persones que els prestaven assistència, una d’elles era molt confiada però una altra no obria ni als coneguts. O sigui, que el risc zero no existeix encara que es prenguin tota mena de precaucions, constatar l’evidència del fet que la gent gran, les dones sobretot, mentre poden s’estimen més viure a casa seva, i relacionar-ho amb uns fets tan singulars i repugnants crec que només pot contribuir a culpabilitzar els pobres familiars, que prou pena deuen tenir. Hi ha crims en el sí de les famílies, dels coneguts, en podríem trobar un munt, perquè la ment humana és un gran desconegut i perquè la gent no pot anar desconfiant de tothom en tot moment.

En repassar els blogs pel matí, m’ensopego amb un ‘Indígenes’, d’Eivissa, que parla de la televisió, en concret de tv3 i de com ha degenerat en els últims temps, relacionat tot plegat amb el sensacionalisme que hem hagut de patir sobre l’accident de València. Fa temps vam pensar que ‘la nostra’ seria diferent, encara hi ha qui, de bona fe, s’ho creu i li tapa els defectes, com aquella mare de la cançó fa amb el seu fill, fins que s’ha de rendir a l’evidència.

Un tema que em fa pensar és el fet que l’assassina en qüestió era del país. No vull ni imaginar el que hauríem d’escoltar si hagués estat una persona immigrada o d’origen forani, encara més si hagués estat un home. La percepció de les coses és ben diferent, segons on passen i qui les fa. Fa uns dies, amb tot allò dels okupes de Gràcia –un cas sense detinguts, amb una actuació estranya, si més no, de les forces de la policia, per tèbia- vaig pensar en l’alarma que s’hauria provocat en un barri com el meu, menys ben considerat que l’espai de dalt de la Diagonal. He sentit a dir, pel boca-orella habitual, poc fiable, doncs, que la tebior davant d’aquests fenòmens urbans ve donat pel fet que hi ha molt nen de casa bona en aquests moviments. Serà veritat?

A l’anterior post, llegint els comentaris sobre el pas inevitable del temps, no he pogut evitar pensar de nou en aquesta rapidesa amb la qual aquest depredador s’emporta les nostres experiències del present, a partir d’un fet recent lligat a molts altres fets del passat.

Fa alguns dies vaig anar a buscar el meu títol de llicenciada en Humanitats. Com moltes coses a la vida, allò que ens ha fet molta il·lusió, quan s’ha aconseguit, no serveix per a res, ja, o no respon exactament a les nostres expectatives. El fet és que quan era jove i vaig acabar magisteri vaig començar a estudiar el que aleshores es deia Filosofia i Lletres. Era a l’època dels inicis del Pla Maluquer, un pla excel·lent,que va durar poc perquè aquest és un país en què sempre cal canviar coses que funcionen. El pla que vaig començar a estudiar, a magisteri, també va durar dos dies, era el pla 1967, ja en la línia del que seria el llibre blanc del 70. Mai no he entès aquesta dèria en canviar plans d’estudi, des de primària a la universitat, en lloc de millorar el que ja hi ha a poc a poc i quan cal. El meu pla d’Humanitats a la UOC també ha estat variat substancialment. Canviar coses que encara no han donat els seus fruits em sembla esmerçar esforços inútils, però es veu que cal pagar molts sous burocràtics i s’ha d’anar marejant la perdiu.

Ja anava a perdre el fil. Torno a les meves Humanitats. Per motius familiars vaig haver de deixar a mitges aquella Filosofia i Lletres, però sempre em vaig quedar amb les ganes de fer alguna cosa més, potser perquè els mestres sempre tenim una mica la sensació d’haver fet una carrera ‘curta’. Cal dir que des que jo era jove es parla d’equiparar aquests estudis a una llicenciatura amb cara i ulls però sembla que la cosa no acaba de quallar, sempre he pensat que per motius econòmics, ja que aleshores caldria pagar més al col·lectiu. Bé, un dia, fa deu o onze anys, vaig veure que s’inaugurava la UOC. El segon curs van obrir el curs pilot d’Humanitats i m’hi vaig apuntar i em van triar. Cal dir que em va costar força que em trobessin l’expedient de magisteri i que per poc faig salat. La noia de l’oficina de la Normal em va mirar com si jo fos una ressuscitada, quan li vaig fer la sol·licitud. Vaig meditar força sobre el tema de si valia la pena, ja que professionalment no em feia falta, però el cas es que em feia il·lusió i a la vida ens movem per impulsos i per il·lusions.

Força persones que van començar amb aquell grup pilot ho van acabar deixant, crec que perquè molta gent volia córrer massa, agafar moltes assignatures de cop i acabar aviat, quan l’important és, generalment, el viatge i no pas l’arribada. Fer arrencades de cavall i aturades de ruc és, també, un esport nacional. Jo vaig pensar que aniria fent a poc a poc i que si un dia em cansava ho deixaria. Els primers temps van ser esplèndids, la majoria dels professors eren excel·lents, l’atenció a l’estudiant, molt acurada. Vaig trigar més de vuit anys en acabar, veient, ja molts canvis a la UOC i, segons em sembla, no pas tots positius. De fet, quan les coses es massifiquen, inevitablement, no poden ser com quan comencen i són, gairebé minoritàries. El mateix va passar amb l’Autònoma, recordo molt bé comentaris fins i tot de professorat sobre el tema. Però vaig acabar i ara ja tinc el títol, per emmarcar-lo i recordar uns estudis que, a la pràctica, potser no em serveixin per a res, però que van fer que m’ho passés força bé. Cal dir que a la carrera hi havia un excés de filosofia i que vaig trobar també, més endavant, professors més dolents o mediocres o ganduls, com a tot arreu. I que vaig tenir força embolics administratius a l’hora del recompte de crèdits (un invent de la modernitat, no poden fer ‘cursos’, com abans?) per assolir el definitiu títol.

Ara, entro encara al campus virtual de la UOC i sento la mateixa sensació de quan, a finals de la carrera de magisteri, entrava a la Normal: el bar l’havien reduït de forma tràgica, havien esborrat de les parets unes frases retòriques que, segons tinc entès, eren producte de la creativitat de l’antic director, que havia cultivat aspiracions poètiques (el corazón es moneda de curso legal en esta casa, el maestro que no sabe amar no sabrá educar, demuestra con tu conducta que eres digno del nombre de maestro), no coneixia pràcticament ningú, el pla d’estudis era ben diferent i jo era una mena de turista estrangera en aquell recinte on havien passat uns bons anys de la meva joventut. Quan anava a Rosa Sensat com que tots eren autonomistes, allà, (de l’Autònoma esquerrana-progre) sempre deixaven verda la pobra Normal de Sants, però jo m’hi vaig trobar també professors bons, menys bons i dolents, algun dia en parlaré en profunditat.

Tot això m’ha vingut al cap perquè quan vaig començar Humanitats em sentia ja molt vella i no sabia si començar. Ara sóc més vella i ja he acabat aquests estudis. Tot passa, i no començar alguna cosa perquè ets gran és un error, perquè el temps s’escola igual i encara seràs més gran i no ho hauràs fet i sempre et quedarà aquell neguit, ja que a la vida ens penedim més del que no hem fet que del que hem fet.

A banda d’aquestes evocacions estudiantils, m’assabento que ha mort Semprònio, als 98 anys, gran cronista del temps barceloní, que jo de petita ja escoltava per ràdio, quan parlava sobre Barcelona. Semprònio té també algunes obres de teatre, si la memòria no em falla una d’elles, ‘Els fugitius de la Plaça Reial’, és sobre uns amants inquietants que viuen en un pis de la Plaça Reial, on s’ha aturat el temps, a canvi de no sortir d’allà dins, una cosa com ara el mite del cavaller de Milany, amb amor etern pel mig. La mort de Semprònio, a una edat tan avançada i després d’una llarga, llarguíssima, vida periodistica, s’emporta una mica més del meu propi passat, també. Encara que la Barcelona més entranyable es pugui recuperar a tots els seus llibres sobre aquest tema, llibres amables, conservadors, distrets i molt ben documentats, imprescindibles per saber com era i qui es movia per la nostra ciutat quan encara no somniava en ser olímpica ni de disseny.