He tingut darrerament algunes converses amb persones properes a mi per amistat o professió, a l’entorn del tema de la normativa i la correcció lingüística. El fet és que, com que saben que m’agrada escriure, moltes vegades se’m despengen amb consultes sobre la correcció o no d’algun mot o d’alguna construcció gramatical.
Jo vaig aprendre a escriure i llegir en castellà. A casa teníem algun llibre en català, molt pocs, versos senzills, novel·les exemplars de Folch i Torres, coses així. Fa anys, molts, l’ortografia era sagrada, a més d’arbitrària, i la cultura d’algú es mesurava sovint per la seva correcció ortogràfica en castellà, car el català, per causes prou sabudes, estava arrecerat a indrets molt determinats i en la més estricta penombra familiar. Però tampoc he viscut l’ús i gaudi del castellà com quelcom imposat, sinó amb la naturalitat de trobar-me en un món de barri on el castellà era, també, molt viu al carrer.
Les coses canvien. El català es va imposant a l’escola, encara que, al meu entendre, per molts motius, perd pes social al carrer i acaba per ocupar el lloc de llengua base de l’ensenyament obligatori. I amb el català oficialitzat arriba la normativa, sempre delicada, i els dogmàtics, que són molts i moltes. Tenim la tendència, humana però poc científica, de considerar que els mots i construccions que nosaltres no hem fet servir, no existeixen o són poc adients. Els nous cadells de la llengua, que han crescut en el català normatiu de les escoles del cepec, són molt estrictes, sovint, amb aquesta mena de coses.
Afortunadament, el seny dels entesos més liberals s’imposa i un bon professor em va manifestar un dia que, en llengua, pel que fa, sobretot, a l’oralitat, no existeix, de fet, el correcte/incorrecte sinó l’adient/no adient al context. Aquest senyor tan divertit que canta aixó del ‘opà’ i el ‘corralico’ utilitza un castellà plenament vigent en la seva forma parlada, tan bo, per a la cançó, com el més culte espanyol de manual. Segur que coneix perfectament la normativa i que, quan li cal, l’utilitza de forma adient. Amb el català, el mateix. Les formes dialectals, els barbarismes (paraula que no m’agrada gens, per cert), els castellanismes, inevitables quan es conviu de forma tan estreta amb ells, i les formes populars més estripades, són bones si s’utilitzen quan cal i de forma conscient. Al capdavall, que una forma o altra s’imposi depèn de coses aleatòries, casuals, com ara el lloc geogràfic on es va conformar la capital cultural en el moment d’anar fixant regles i excepcions. Acabarem com aquell personatge de ‘El camino’ que es va a confessar del fet que, si hagués nascut a Anglaterra, seria protestant. ‘Pare, m’acuso que si hagués nascut a Madrid parlaria castellà i potser fins i tot no seria del Barça…’.
El llenguatge parlat té, sobretot, una funció comunicativa. Si ens entenem, és vàlid, doncs, sigui com sigui. Per tant, si hem entès perfectament el que algú ens ha dit, està de més, sempre que no vulguem fer-li una mica la punyeta, corregir-li el mot o l’expressió. Si estem a l’escola, donant classe, intentarem utilitzar l’estàndard i en escriure, encara més, però sense dogmatitzar ni estigmatitzar la gent amb condemnes absurdes. L’ortografia i la norma són arbitràries, variables, en tots els idiomes, i evolucionen segons evoluciona, es transforma i es barreja la població. Una manera d’enriquir la llengua seria ampliar el ventall de dialectalismes, vigents en moltes comarques catalanes, donar-los carta de normalitat i fer-ne ús. Perquè fer ús del llenguatge passiu, parlant o escrivint, si es fa bé, amplia també el nostre imaginari col·lectiu.
Estic tipa d’escoltar frases tan surrealistes com ‘el català de Girona si que és bonic’, ‘quines coses més rares diuen a Gandesa’, ‘que lleig sona el valencià’, ‘a Barcelona si que és parla malament’, per part de persones que haurien de tenir una mirada molt més oberta sobre el món de la paraula. De vegades, també, m’he trobat amb persones que m’han corregit expressions o mots dels llibres que he escrit perquè eren ‘massa cultes’ o ‘massa xarons’, mots que jo estava tipa de sentir de petita, al meu barri o en alguna comarca determinada. També hi ha qui creu que una cosa està bé perquè ell ‘sempre ho ha dit així’. I qui es fot d’una paraula que creu incorrecta per comprovar, si es molesta en mirar un diccionari, que és correcta del tot, encara que s’assembli ‘massa’ , greu pecat, a la castellana corresponent.
Els diccionaris sempre s’han de tenir a prop. Els castellans i els catalans, perquè també hi ha gent que sent parlar castellans de poble i creu que s’han ‘contaminat’ del català. Ara passa això amb els nou vinguts d’hispanoamèrica, que aporten un llenguatge variat, colorista. També hi ha qui diu ‘que malament sonen les novel·les de la tele sudamericanes, oi?’. Ai, senyor, que atrevida és la ignorància. La majoria dels mots de les llengües romàniques, com molt bé sabem, venen del llatí i si els seguim el rastre ens adonarem de la germanor semàntica en la qual van néixer, fa més o menys anys.
També hi ha qui, del comportament lingüístic, en deriva bondats o defectes genètics. Una vegada una amiga em va dir, per exemple: ‘en català diem t’estimo, que és molt millor que ‘te quiero’, menys possessiu’. Atribuïa al ‘te quiero’ un component espanyol de conqueridor malèvol i dominant. El curiós és que un castellà em va fer una interpretació del t’estimo en el sentit de ‘posar preu’, i ell ho lligava al tòpic pessetero dels catalans autèntics.
En este mundo traidor, nada es verdad ni es mentira… deia Campoamor, poeta molt estimat per les nostres àvies, que recitaven El tren expreso amb un fort accent nostrat, i que després, com tants altres, va ser menystingut per les cultures avantguardistes. Recordo que Joan Capri en feia una paròdia, del poema mencionat, i acabava …todo es según el color de la camisa de Elvira, de Julia o de Leonor. No cal aclarir que la Júlia de la camisa no era jo, eh. En fi, tot el que he manifestat reflecteix, tan sols, l’opinió de l’autora, i no pretén esdevenir normatiu.
[@more@]
No vull entrar en discussió sobre si sóc o no dogmàtic o ho és l’altre perquè el dogmatisme pot servir per negar o afirmar. Tanmateix crec que sí que hi ha un nivell de correcció perquè un idioma és un conjunt d’herències i d’influències, però aquestes influències (barbarismes, neologismes) han de tenir un nivell de consens. Quan jo era a Anglaterra i deia segons què, si havia amistat, em deien que s’entén però «we don’t put it like that» (no ho diem així). ¿No creieu que seria pretensiós de part meva que perquè se m’entenia ja seria digne de meréixer una entrada a la propera edició de l’Oxford English Dictionary?
No hi ha dret, Júlia, que ens plantegis un tema que podria ser la matèria de tot un bloc.
Deixa’m deixar-te algunes reflexions, sempre tenint en compte que el predicador sovint no actua seguint els principis que predica.
No hi ha dubte que qualsevol llengua respon a la necessitat de comunicar-se amb els altres. Dit això, potser convindríem que com més rigor i precisió es faci servir en l’ús del codi lingüístic comú més precís serà el missatge que volem transmetre i trobarà una resposta més rigorosa al missatge emès, és a dir, més èxit es tindrà en el procés de comunicació. Des d’aquesta perspectiva, i només parlo de la llengua oral, el domini d’un lèxic i d’unes estructures pròpies d’una llengua (la paraula que designa allò que es vol i no una altra cosa, la coherència, la cohesió, etc. en el discurs)farà que tinguem més o menys èxit en la comunicació, que sigui més plena o més pobra. Aquí ja entraríem en el camp interminable dels exemples. És el mateix dir contestar que respondre? És el mateix dir «Ens va demanar 200 euros, però només li’n donarem 100» que dir «Ens va demanar 200 euros, però només n’hi donarem 100», o encara, «Ens va demanar 200 euros, però l’hi donarem 100»? Puc continuar dient el xocolate o he de dir la xocolata? Era una noia rosa o era una noia rossa? A la gàbia hi havien ocells o a la gàbia hi havia caderneres? He donat una empenta o he emputxat? En fi, opcions gens exagerades que responen a registres lingüístics diferents, aspectes dialectals…
Tota llengua solia ser la conseqüència de les necessitats de comunicació d’un territori i d’uns parlants. Hi ha llengües que tenen (tenien?) paraules amb matisos diversos per expressar un concepte general i d’altres que tenen (tenien) una sola paraula per aquest concepte. Tinc la sensació que en la llengua, com en altres camps, hi ha una globalització que pot resultar enriquidora (nous conceptes = noves paraules, noves estructures) i, al mateix temps, aquesta globalització suposa un oblit, un empobriment expressiu en alguns camps.
Parlo tota l’estona de la llengua oral perquè la llengua escrita només n’és una conseqüència que em sembla un aspecte secundari, posterior.
Veig que se m’allarga el comentari i a penes he iniciat la introducció, així que aniré directament a la conclusió sense passar pel cos i les argumentacions pertinents.
Tant de bo dediquéssim el mateix temps cada dia a perfeccionar el nostre sistema de comunicació com a mirar-nos al mirall per veure si ens hem pentinat bé o ens escauen els colors de la roba que hem triat després de llargues reflexions que tenen en compte on anirem i a qui veurem.
Per què em fas escriure tant, Júlia? I encara em deixo tots els altres temes que insinues… Ais!
És el primer cop que entro a la teva plana i m’he trobat la grata sorpresa d’una lliçó magistral, entenedora i molt clarificadora. I estic d’acord amb tot el contingut de la teva lliçó.
Jo també vaig estudiar principalment en castellà i aquesta és la meva llengua materna, tot i que, a casa, el català sempre ha estat present. Quan era jovenet, em feia molta basarda que notessin que el català no era la meva llengua habitual, que em rectifiquessin si deia alguna castellanada. Més tard, em vaig relaxar i, agafant-m’ho amb filosofia, vaig decidir no avergonyir-me i anar enriquint el meu vocabulari amb les correccions que em feien (que, tot s’ha de dir, no sempre eren encertades). Crec que és per això que sempre he tingut curiositat per la llengua i em sento feliç quan descobreixo una paraula nova que no coneixia.
Jo no sóc mestre, pobret de mi, però creia que la caricatura o l’exageració feien les coses més entenedores i si esmentava l’O.E.D. era d’una manera simbòlica, de la mateixa manera que quan diem d’un afer que només veiem la punta de l’iceberg ningú no pensa amb gel. Jo creia que l’essencial del meu comentari és quan parlo «d’un nivell de consens», el que segueix és només a tall d’il.lustració, d’exemple. Creia que era clar que deixava anar un exemple i resulta que l’exemple s’ha convertit en essència i surt l’Institut, però jo creia que abans de l’Institut hi ha el consens social dels parlants.
DOSPOALS: Estic d’acord amb tu. Fa anys anys eren moda, com en tot, en certs àmbits, les foto-novel.les, hi havia una molt famosa que ara no recordo. I aleshores ja es deia que caldria una foto-novel.la en català, però això es pot extendre al cinema i ja saps com anem.
interessant reflexió.
ni més ni menys que has aconseguit fer-me pensar sobre el tema, i no puc més que donar-te les gràcies, per la visió clara i pràctica de la llengua, que si més no ha aconseguir estructurar una miqueta més les meves idees.
Júlia, totalment d’acord amb la línia del teu article, i has aconseguit mobilitzar les passions. Felicitats a tothom perquè en aquest debat sempre hi ha esbatussades, i tothom s’està comportant excepcionalment bé. No sé perquè, a part de dogmàtics, el tema sempre convoca la mala educació. Intentaré mantenir el nivell, només per dir que: un exemple, a la Universitat, facultat de Mestres, classe de Llengua, el profe ens proposa una vintena de paraules amb dubtes ortogràfics que tothom interpreta malament, paraules comunes; personalment, vaig errar casi la totalitat i si en vaig encertar alguna va ser per casualitat. Poden els mestres transmetre un model de llengua que no dominen a la perfecció? Haurien de ser tots filòlegs?
La veritat, davant la dimensió d’alguns dubtes, els recursos que fan falta per resoldre’ls són d’especialista. No ens podrien facilitar la feina els filòlegs? I em permetré llençar a l’aire alguna sospita que tinc: aprenc català de manera continuada des de fa anys, però, canvien les normes bàsiques a cada legislatura? o no estan mai d’acord els lingüistes en temes fonamentals? o els mestres de català t’expliquen normes contradictòries els uns amb els altres, segons el lloc i el moment? Se les inventen alguns? Haurem d’estar a l’aguait, perquè em sembla que he detectat més d’un cas.
Ja per acabar, plantejar la qüestió de l’enfoc en l’ensenyament de la llengua: un enfoc exclusivament normatiu i gramatical contribueix a concentrar el problema lingüístic de la correcció a nivells sempre inconclosos i irresolubles, i en garanteix un constant revisionisme que no ajuda a la seguretat dels usuaris en la seva pròpia llengua, encara que doni sensació de vitalitat a la llengua; mentre que els mètodes que fomenten l’aprenentatge de la llengua en l’oralitat, en la resposta física, en contextos reals, en recursos audio-visuals, en la musicalitat, aporten un coneixement de la llengua més global i integrat, que no exclou el respecte sintàctic i ortogràfic, i no provoca obsessions ni estigmes contraproduents per a l’individu, i poc útils. Per a la nostra tranquil·litat, existeixen els correctors.
Gràcies per l’atenció!
Acceptar les variants, les parles, els girs en les construccions, quan enriqueixen el llenguatge és bó. Però crec que és bo un cert rigor en la normativització, i fins i tot correggir, sobre tot quan les formes que s’utilitzen empobreixen el llenguatge.
Hi ha, però, algunes coses que sempre m’han cridat l’atenció i que m’ha fet relativitzar l’aprensió a determinades expressions que, de les comarques barcelonines estant, ens semblen castellanismes i/o barbarismes(i potser ho són). Jo he treballat un parell d’anys a la Cerdanya i vaig tenir una mica de relació amb catalans del Nord. Ells s’empipen quan els diem que tenen accent francès, perquè per a ells, i suposo que així és, l’accent amb què parlen és el seu accent i prou. L’altre és que quan nosaltres ens estem esforçant per dir «bé» o bó, o d’acord, molts ceretans i rossellonesos diuen sistemàticament «bueno», cosa que passa també amb altres expressions que per a nosaltres són castellanismes.
I encara una altra qüestió, relacionada amb alguns dels comentaris. He tingut al llarg de la meva vida relació amb força amics o companys valencians. A mi, la pronunciació valenciana sempre m’ha agradat, però molt més a partir del dia que vaig descobrir que quan tenia un dubte sobre com s’ha d’escriure quelcom, només havia de pensar com ho deien ells i ho encertava en més del 95% dels casos.
Caram, si dóna per parlar el teu post d’avui!
Ja em tornaria a enganxar a la conversa, Júlia -i companyia-, que el tema s’està posant engrescador. Haurem d’organitzar un simposi cara a cara entre tots.
Res, només volia afegir un un altre nom al del teu veí il·lustre d’altres èpoques: Vallmitjana. Em refereixo a Emili Vilanova, que agafa la llengua de l’altra banda de la Rambla i en fa unes narracions delicioses, amb una modernitat d’estil que ja firmarien molts, i una vivacitat que es troba poques vegades. La seva llengua està plena de castellanismes perquè vol reflectir la realitat del moment, però al mateix temps apareixen paraules que s’han perdut o que es fan servir poc i que jo trobo de gran efectivitat. Em permets una mostra petita?
Miri, miri, guaiti a la taula d’aquí al costat: aquest no s’equivoca d’ampolla, veig que no busca el rom, tira el sucre al got; vaja, sí, deu ser aiguader, que li agraden les llaminadures com a tots los que pateixen d’aquest defecte. Que romanços gasta abans de beure! Veiam, potser demanarà un canó de canya per fer bombolles. Sí, deu ser dels que es mediquen tots sols amb anís de puça, i el licor los hi és tan contrari per l’enfermetat com per la medecina. Està clar, lo que jo deia; aquesta resolució dels cafeters només serà aprovada pels entecats.
Qui diu avui «aiguader» i «entecat»? Va, les reivindico des d’aquí.
cert, Júlia, és enfocament, disculpeu el lapsus fruit de la immediatesa del mitjà, i gràcies per l’esforç de la resposta, però no volia pas posar en dubte la necessitat de normes, només relativitzar-les en el conjunt de realitats que conformen la llengua, com la funcionalitat, la gestualitat, la psicologia, etc. Sempre m’ha cridat l’atenció això dels Pronoms Febles, pel que reflecteix de conflicte emocional irresolt transmès de generació en generació sense síntesi definitiva. I per la Teoria de la Teoria: es pot fer anar la gent per un costat i les normes per un altre?
molt curiosa la interpretació del te quiero i t’estimo d’aquests coneguts teus! de vegades la gent es «ralla» massa a l’hora de buscar raons a les expressions!
A mi també em cansa molt això del Gironí com el català autèntic, el barceloní com el català malparlat dels xaves… he d’admetre que a mi m’agrada l’accent gironí, com també m’agrada el mallorquí. I també que em fa molta gràcia com a barcelona no diuen formatge sinó formatxa. Però d’aquí a dir que si el gironí és millor, que si el català de vic és el més correcte… que això no són més que tòpics absurds!
A mi em sorpren cada vegada que vaig a girona, on tinc molts mics, i em diuen: doncs no tens accent de tarragona! Com que no? i quin accent tenim els de tarragona? no se, jo tinc l’accent del meu pare, que a l’hora té l’accent de la seva mare, que té l’accent dels seus germans, i m’imagino que dels seus progenitors (a qui no vaig mai conèixer) i, a més, aquest accent que tinc coincideix amb els dels meus amics i coneguts tarragonins. Suposo que quan em diuen això del meu accent és perquè pensen en l’accent de l’Ebre, i és que l’ebre cau a 100 km de tarragona, així que l’accent, evidentment, és prou diferent!
Amb això el que vull dir és que el tema de menyspreuar variants dialectals ve donat més per desconeixença que per res més. Jo he anat molts cops a Girona, igual que molts dels meus amics de Tarragona. Però els meus amics de Girona mai no han arribat a baixar per sota de Barcelona. Clar, no poden saber que s’hi cou aquí.
He d’admetre que a mi m’agrada parlar el més correcte possible. Procuro emprar els mots correctes i no utilitzar castellanismes. Em fa mal l’oída quan sento tant a barcelonins com gironins dir «desdeluegu». Aiiii! però és que alguna mania personal havia de tenir i el «desdeluegu» pot amb mi! Però m’encanta llegir els posts escrits en Valencià, o en mallorquí. M’agrada la fressa gironina que tan poc s’utilitza a tarragona car aquí parlem de soroll. Adoro totes aquestes diferències que enriqueixen la llengua.
Entenc, de totes formes, que a l’hora d’escriure cal una certa normalització. Però a TV3, per exemple, hi hauria d’haver més col·laboradors que parlèssin en les altres variants del català. Per mi català que empren ja m’està be, perquè la meva zona pertany a aquesta varietat dialectal, i el seu accent és el meu. Però de tant en tant hi trobo a faltar un «naltrus», una «aqueta» en comptes d’aquesta, i m’agradaria sentir més lleidatans, més mallorquins, més valencians…
Be, me n’he anat una mica del tema.