Després de la lectura poètica d’ahir, crec que em cal donar les gràcies a les persones que van venir, i molt especialment als i les blogaires, que van posar rostre i veu en directe a les paraules que molts dies compartim: l’Herald de l’Eixample, La Veu Literària, Bellosoli, Mar, Arare, el Pensador… D’altres em van escriure dient que no podien venir. Molts amics d’altres àmbits van repetir, pacientment, ja que havien vingut a la presentació, també. Per sort, sempre podem comptar amb aquests devots amics incondicionals, un bon suport per a escriptores poc mediàtiques. Espero que l’acte no es fes massa llarg, era un acte d’amics i no vaig elaborar-lo massa. Després he pensat que potser hauria estat bé no llegir jo tan sols els poemes, sinó alternar la lectura amb altres persones, però vaja, ja ho millorarem en el futur.

Aprofito per comentar un comentari comentat, i perdoneu la redundància inevitable. L’Herald em va escriure una frase en anglès que jo no vaig identificar i que és la cita amb la qual Mercè Rodoreda inicia La plaça del diamant. La frase és de George Meredith, un autor del segle XIX, no massa conegut a casa nostra. El poema al qual pertany la frase és el que us copio més avall, en anglès. El meu anglès és molt precari i per això no faig la traducció, encara que, pel context, crec que queda prou clar.

You like not that French novel? Tell me why.
You think it quite unnatural. Let us see.
The actors are, it seems, the usual three:
Husband, and wife, and lover. She–but fie!
In England we’ll not hear of it. Edmond,
The lover, her devout chagrin doth share;
Blanc-mange and absinthe are his penitent fare,
Till his pale aspect makes her over-fond:
So, to preclude fresh sin, he tries rosbif.
Meantime the husband is no more abused:
Auguste forgives her ere the tear is used.
Then hangeth all on one tremendous IF:-
IF she will choose between them. She does choose;
And takes her husband, like a proper wife.
Unnatural? My dear, these things are life:

And life, some think, is worthy of the Muse.

[@more@]

Tweet

(En memòria de L. F.)

No dol l’oblit, que en cada gest hi ha tota

la immensitat del voler i el desig

de fer-lo perdurable…

Miquel Martí i Pol

Potser aquest escrit sembli trist però, al capdavall, així és la vida: principi I final, un cercle inevitable, amb un diàmetre més o menys llarg, però que sempre acaba per tancar-se. Ahir vaig anar a les Corts, a acomiadar un difunt. Una persona de l’edat dels meus pares, gran, doncs. Una mort que respon a la normalitat d’aquest fet, lògic i admés amb resignació quan s’emporta les persones de més enllà de les quatre vegades vint que configuren la mitjana d’anyades previsibles i desitjables.

El que passa és que els morts s’emporten, també, una part de les nostres vides, presents en els seus records que desapareixen. Era el difunt una persona de l’edat dels meus pares, veïns d’escala, amics d’infantesa i de joventut amb la meva mare. Es van casar el mateix any, els meus pares i ell, que ho va fer amb una altra veïna d’escala, i jo vaig néixer també el mateix any que el seu primer fill, un bon amic que va tenir la mala sort de morir de càncer amb trenta i pocs anys.

Les escales de veïns barcelonines, de barri, fa temps, eren un petit poble, una mena de clan estrany, una societat d’ajuda mútua. I aquella generació dels meus pares tenia, després de la guerra, moltes ganes de viure, de tenir fills, de tirar endavant, malgrat que jo crec que aquella dolorosa experiència va deixar tothom ferit.

A ell el van ferir a l’Ebre, molt jove. A casa seva van estar un any que no en sabien res. De sobte, des d’un hospital de França, els va arribar la notícia, era viu i no cal pensar l’alegria que va desvetllar en els seus pares la bona nova, inesperada. Una germana seva, jove, molt jove, amiga de la meva mare, va morir també de malaltia a mitjans dels quaranta, una noia molt bonica, intel·ligent, que jo he vist moltes vegades, somrient en fotografies esgrogueïdes dels àlbums familiars.

Quan bombardejaven Barcelona molta gent no volia anar als refugis i es reunien, els veïns d’escala, a casa d’algú dels pisos més baixos, on, deien, amb gran ingenuïtat, les bombes no tindrien prou força per arribar. A l’escala de la meva mare molta gent baixava al pis d’aquests veïns i, com que eren força jovent, feien gresca, els de menys edat, les noies ballaven ritmes de moda, parlaven dels herois del cinema de l’època, mentre la gent gran, conscient del perill, tremolava i els homes fumaven una mena de pudent succedani del tabac.

A mi m’agradava també, de petita, baixar a aquell pis, més fosc que el meu, però on tenien fins i tot llibres de rondalles en català. El pare d’aquesta persona era molt catalanista, acabada la guerra, m’havien explicat, es va posar un llacet estil Ventura Gassol, que es veu que era un símbol de catalanitat, i el van detenir, aún quedan chulos, li va dir un policia. I va anar a parar a la garjola, afortunadament, durant uns dies, tan sols, gràcies a la intervenció devota de coneguts i parents. Són molt de la ceba, deien, els veïns menys radicals amb el tema.

El seu fill, el que va morir jove, alt i ben plantat, simpàtic, havia vingut a les meves ballarugues de l’època, d’adolescent, i s’havia enamoriscat d’algunes amigues meves. Després, aquesta família va anar a viure a un altre barri, els temps van canviar. Jo vaig entrar a treballar a un despatx gràcies a ell, potser alguns recordareu una empresa que es deia Harry Walker, doncs allà. Ara, fa alguns anys, venien sovint a visitar el meu pare, quan va estar malalt. Els fills ens vam anar casant, vam tenir fills, la vida segueix, sempre, sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando, diu, un tango.

La malaltia i mort del fill gran va ser un cop fort, jo crec que és la pitjor experiència que podem tenir els adults, el dolor o la mort d’un fill. L’esposa d’aquest senyor va morir fa un parell d’anys i ell ho ha fet ara, i amb aquesta mort molts records de la meva infantesa, adolescència i joventut, també han quedat ferits. Anys amb olor d’eucaliptus, de col-i-flor, la ràdio, fotografies al terrat, per la Palma, –ell hi era molt afeccionat i a casa seva hi tenia una mena de minilaboratori de revelat, màgia pura, en aquella època-, anades veïnals a la Barceloneta, als ‘banys’, que deien aleshores. Va ésser un seguidor incondicional de la meva migrada obra literària. De jove havia dut bigoti i amb mi, de petita, em feien molt de respecte els homes amb bigoti, els veia molt grans, aleshores.

Fa poc li vaig enviar el darrer llibre de poemes, dedicat, ja estava molt malalt. Encara va telefonar a la meva mare per dir-li que l’havia rebut. El seu fill gran m’ha demanat que avui, en el comiat als serveis funeraris, en llegeixi un. M’ha explicat que li van agradar molt i que li va fer molta il·lusió. Descansi en pau i si existeix alguna improbable eternitat, que ens hi puguem retrobar de nou tots plegats, per parlar dels records perduts i dels bons moments de les nostres vides.

[@more@]

Tweet

La setmana que ve, a Barcelona, se celebra la Setmana de la Poesia, amb una gran quantitat d’actes. L’excés d’activitats, a la ciutat, fa que sovint t’assabentis d’alguna cosa quan ja ha passat, si no hi tens una relació directa. Aquesta setmana de la poesia s’ha consolidat força, pot semblar que el gènere ha experimentat una represa important, però jo crec que tot és relatiu. Se celebren setmanes i diades de tot, de la solidaritat, per exemple, però tot plegat no passa d’un seguit d’actes amb més o menys públic, crec. Hi ha tanta oferta cultural que molts esforços, inevitablement, es dilueixen.

A la casa Golferichs, de la Gran Via, a l’Eixample, al magnífic xalet modernista, celebren també diferents actes. Us hi poso un enllaç. Veureu que el dilluns hi sóc jo, per fer una lectura de poemes. Si veniu i no us conec, identifiqueu-vos, i així alguns blogs tindran ‘rostre’, cosa que sempre resulta molt agradable, encara que el misteri també té la seva part d’atractiu. Espero que hi hagi públic, la sala és molt bonica, gran i espero que sigui un acte distret i entranyable, d’amics, al capdavall.

La poesia és un gènere difícil de definir. N’hi ha per a tots els gustos i jo crec que hi ha una part de poesia, important, que frega tant l’experimentació, que s’ha allunyat de la gent del carrer. La poesia popular la recullen els cantants, sovint, amb lletres que arriben més a la gent que poemes molt elaborats. Hi ha una poesia naïf, ingènua, aquella que fa la gent per a celebracions familiars o d’amics, humorística, crítica. També hi ha qui pontifica sobre què és o no és poesia. Hi ha de tot, vaja.

La poesia rimada, amb una mètrica elaborada, ha anat a menys. Està bé que els gèneres s’alliberin de cotilles excessives, però també hi ha qui pensa que, escriure tal com raja, sense punts ni comes, però col·locant les paraules en columnes més o menys llargues, ja és poesia. Jo, que escric poemes de tota mena, tinc afició a la mètrica i a la rima i al ritme, però també al vers lliure, i depèn del tema i del gènere i de la intenció, em surt una cosa o una altra. La poesia també la copsem d’una manera o una altra segons qui la llegeix. Passa el mateix amb el teatre, he vist obres que m’han agradat molt per una companyia i que, en una altra ocasió, fetes per gent sense grapa, m’han semblat deplorables.

En un concurs de poesia que fan a L’Hospitalet, en el qual sempre conviden un actor o actriu a llegir poemes, vaig escoltar, en una ocasió, l’Imma Colomer. Donava volada als poemes més senzills, és de les millors lectores de poemes que he escoltat i és una llàstima que no faci lectures públiques més sovint. Fa molts anys, en una excursió organitzada per Rosa Sensat, als aiguamolls de l’Empordà, ella va venir, perquè crec que hi tenia certa vinculació, amb l’associació, i pel camí va recitar un poema preciós, i tan ben recitat, amb naturalitat però amb entonació adient, que he de dir que poca gent he escoltat, aquests darrers anys, recitar tan bé. Com que la gent no sap recitar massa, quan es fan obres de teatre que són en vers, la cosa rellisca perillosament i perd la gràcia, perquè sovint es volen interpretar com si fossin prosa, matant diftongs, hiats i el que sigui, a la recerca d’una modernització impossible. Recordo Garsaball, immens, un gran actor que ho feia tot bé, també dir el vers com calia.

Fa anys hi havia molta gent que recitava. N’hi havia de més afectats i de menys. Dels actors, pejorativament, es deia, quan eren massa afectats que feien molt teatre, estranya redundància. Posada a recordar, recordaré Alejandro Ulloa, per exemple. Al meu avi li agradava, perquè fa molts anys fer teatre d’una manera excessiva era el més corrent i era tingut per bo, me lo contaron ayer las lenguas de doble filo, que te casaste hace un mes y me quedé tan tranquilo. A la Normal havia vingut a recitar Forn Ramos i nosaltres, que érem joves, ens en reiem una mica, perquè tenia aquesta mena d’afectació que ja anava de baixa. També havia vingut Garcia Ramos, un senyor molt més natural, que tenia una mena d’estudi propi, on recitava i on podia anar la gent a passar l’estona. En català, els locutors-actors de Ràdio Barcelona, com Isidre Sola, eren excel·lents.

A les parròquies i centres culturals modestos sempre hi havia qui recitava poemes llargs, històries tristes, generalment. En català n’hi ha, com en castellà, una pila, El plat de fusta, El camí de l’Hospital, La Pubilleta. Són poemes de crítica social, en el fons, avis abandonats, orfes sense família, la pubilla oblidada en néixer el nen a la masia. I també es recitaven fragments, sobretot de Sagarra, com ara aquelles tirallongues impressionants de La Rambla de les Floristes o del Cafè de la Marina. Aquesta darrera obra és en vers, però no és rimada. Vaig escoltar un dia Carme Sansa recitant molt bé el monòleg de la Caterina, paper que havia fet al teatre de forma excel·lent. En castellà els temes eren també tristos, en general, recordo el poema d’una nena que no té família i per reis ningú no li regala res, un senyor li compra una nina i l’endemà la troben morta, abraçada a la nina. I també hi havia molt de patriotisme abrandat, oigo patria tu aflicción y escucho el triste concierto que forman tocando a muerto la campana y el caón… L’excés de desgràcies poètiques i de patriotisme rimat provoca rialles, quan ets jove, molt sovint. Sobretot si el rapsoda no és massa bo. Un xicot de la meva parròquia era papissot i sempre ens recitava la del plat de fusta i rèiem fins a plorar.

Un autor molt recitat havia estat Garcia Lorca. A més, el seu malaurat final va contribuir encara més a la seva popularitat. I també el fet que parlés críticament de la Guàrdia Civil i bé dels gitanos i que fos atrevit, sexualment, com en aquella de La casada infiel, tan explotada als centres culturals d’abans de la guerra. La cultura popular comptava amb un llibre imprescindible, que encara es ven, Lo trobador català, de Bori i Fontestà. Quan era petita en sabia molts de memòria, de versos d’aquell llibre, i crec que molts imaginaris col·lectius dels catalans modestos han aplegat fragments de La Palma, molt petit seria encara, quan amb goig la meva mare, una palma em va comprar… i de tota mena de poemes temàtics, com ara aquell de l’Escut de Catalunya, en la que San Jordi empunya, bandera de color blanc, hi ha l’escut de Catalunya amb quatre barres de sang… De gran m’ha sobtat comprovar que hi ha un poema que es diu A matar jueus, al recull, coses de l’època. També hi ha moltes desgràcies, escampades per les seves pàgines: orfanets, mares mortes. Les coses que de jove et fan riure, quan et fas gran et fan plorar o gairebé.

Aquesta poesia popular i les seves derivacions jocfloralesques ha merescut el menyspreu dels autors més preparats i elitistes, com passa sempre. Tot plegat va relacionat amb allò del patufetisme, que comentava fa poc. La cultura popular no es reflecteix en els manuals de literatura, tan sols de passada, i aleshores ens sembla que no ha existit, o que ha tingut poca importància, com passa amb totes les arts, cinema inclòs. Les produccions populars desapareixen aviat del nostre abast, si no és que a algú de les altituds culturals se li encén la llumeta de la recuperació del patrimoni d’aquest tipus i ens la retorna editada de nou, fresca i una mica xarona, populista i viva, com una englantina boscana.

Per cert, abans de la setmana poètica ve Sant Ponç, una gran fira que aguanta els canvis socials amb fermesa i de la qual, al Poble-sec, celebrem una modestíssima copia.

[@more@]

Tweet

Possiblement, el més significatiu de la gent important és el fet que fins i tot aquelles persones més allunyades del món cultural, científic, intel·lectual o al que sigui que pertanyi el personatge, el coneixen i en saben alguna cosa. El pes de la cultura fa que, a través del sistema educatiu, de les relacions d’amistat, de les inquietuds personals, anem conformant un univers estrany de saviesa engrunada, feta de referents, frases mal recordades, tòpics assumits i moments més o menys transcendentals de la nostra vida. Ens sobta que algun personatge o fet que per a nosaltres és molt conegut no digui res a algú altre, cosa que passa, i cada vegada més, perquè els canvis socials i culturals van molt de pressa, recordo que quan es mencionava algú que per a l’altre era un desconegut, abans, es feia el comentari en su casa le hacen sopas. Abans, també, quan algú era molt ignorant, es deia d’ell no sap ni el parenostre’. Ara, no saber el parenostre és el més comú, en molts ambients, cosa que, per als del parenostre obligatori, la cosa sembli greu, de la mateixa manera que algú aficionat als cotxes se sorprèn quan una altra persona no distingeix un audi d’un bmw.

De vegades, quan sóc al mig d’alguna conversa de gent més jove, em sembla que estan parlant en un altre idioma. Tecnologia, personatges i sèries de la televisió, cinema, el seu univers és molt diferent del meu. Voler intervenir en temes d’una altra esfera cronològica de vegades resulta patètic, és una mica com posar-se una perruca o anar amb minifaldilla amb setanta anys. I no cal parlar dels infants i el seu món, poblat d’interessos que tan sols podem esbrinar una mica quan tenim criatures petites. Ara mateix ofereixen, jugant amb aquest món de la infantesa de cadascú, la venda de sèries de la tele com ara l’abella Maya, lligades als records dels de trenta i tants que ara puguin ser, ja pares i mares. La nostàlgia sempre ven, i per a mostra, Disney.

Ahir, com acabo de llegir en el blog Fragments nocturns, va fer 150 anys del naixement de Sigmund Freud, cosa que els diaris han remarcat força. La majoria de gent, fins i tot la menys lletrada sap qui era i, més o menys, en quins temes incidien les seves investigacions. De vegades es diu que atribuïm a personatges determinats coses que havien estat intuïdes o preformulades per altres, però el mèrit se l’emporta qui, en un context que ja li és favorable, dóna a conèixer, aplega, ordena, millora i completa, les velles aportacions, com, crec, va ser en el cas de Freud. Per cert, quan vaig començar a anar a la Normal, als vespres, i escoltava que deien ‘Froid’, en lloc de Freud, que era el que jo havia dit sempre, de la mateixa manera que deia Clark Gable tal com raja, vaig arribar a pensar, al principi que potser era un altre senyor.

Com que els llibres de Freud tenien marro, per a les generacions reprimides de l’autarquia en endavant, era progre portar-ne algun a les mans i deixar-lo al teu costat, mentre torraves pa a l’Ovella Negra, per exemple. Un llibre ben triat podia provocar fer coneixences interessants, era un ham força adient, segons on feies cap a les hores de lleure. Un professor d’anglès de la Normal ens va recomanar que anéssim a veure una pel·lícula sobre Freud, interpretada per un admirable Montgomery Clift, actor turmentat i immens, dirigida per Huston i que feien en aquells cinemes d’art i assaig de sagrada memòria, en versió original. Ens va alegrar entendre algunes coses, amb el poc anglès que sabíem, perquè Clift, quan psicoanalitzava parlava molt a poc a poquet, sleep, sleep, repetia, a les pacients. Va ser una pel·lícula no del tot reeixida, però molt interessant, amb bons actors i un blanc i negre ple d’inquietuds pictòriques.

Diuen, jo no sóc una entesa en el tema, ni molt menys, que Freud està superat. Tot se supera de pressa, avui. Ha tingut molts seguidors, detractors, perfeccionadors. La vida d’avui, però, seria molt diferent sense ell, com ho seria sense Marx, per exemple. La nostra parla quotidiana, fins i tot les bromes que ens fem, estan plenes de freudianisme casolà. Ha donat fonament a coses que ja se sabien, com per exemple el complex d’Edip, encara que no s’haguessin formulat de forma tan evident. Tot existeix, els complexos, el mobbing, el que sigui, i en algun moment ho redescobrim, descobrim ‘la sopa d’all’, però algú hi aprofundeix, ens la fa veure com una menja exquisida, li posa nous ingredients i la situa en un restaurant car, de plat estrella. I ja no és la sopa d’all, és una sopa d’all reinventada per la cultura, amb propietats gastronòmiques que no hauríem gosat ni imaginar. Ai, la cultura, el malestar de la qual va analitzar Freud en una obreta fonamental i entenedora. Freud de vegades, moltes, és un poeta. Els somnis ja no són el mateix, des de que ell va passar pel món. Va morir exiliat, malauradament, veient com la barbàrie, que ell no creia que arribaria a límits tan exaltats, s’apropiava dels seus paisatges, i amb una malaltia dolorosa i cruel al damunt.

El cinema, aquest art que tant ha canviat el món, també ha begut de les fonts freudianes amb delectació. Des de fer-ho seriosament, a través de les temàtiques basades amb ‘no vull recordar-ho’ fins a l’humor vessat damunt del psicoanàlisi, convertit en un papadineru, com deien a casa, fa anys, en moltes ocasions. Freud, diuen, no va entendre les dones, però jo no he entès mai els homes, tampoc, i crec que podria elaborar moltes teories d’estar per casa sobre el tema. Al sexe reprimit li ha passat com al futbol, que deien que amb la democràcia minvaria el seu poder absorbent. La liberalització en els costums sexuals no ha portat a un menor consum de sexe, més aviat ha canviat els usos socials que se’n fa, però la pornografia continua en alça i el menor secretisme de la cosa no n’ha minvat el morbo (o sí?). Tabús, totems, Edip, records, cultura, inconscient, sexe, subconscient, somnis… Posem-nos drets i fem un minut de silenci, doncs, en record d’aquest gran europeu universal que sembla, encara, mirar-nos de forma aprofundida i inquietant des dels seus retrats, mentre intenta esbrinar què tenim, amagat, a aquestes golfes desendreçades que portem a la part superior del cos.

[@more@]

Tweet

He acabat la Historia de mis calles de González Ledesma, un llibre altament recomanable, m’ha agradat molt, més que les seves novel·les i tot, perquè en aquest llibre l’autor no està pendent de resoldre una història amb algun tipus de fosc misteri, sinó, tan sols, d’explicar un món que desapareix, d’explicar-se, fins i tot, ell mateix. No és un llibre massa ordenat, està ple de sucoses anècdotes, de referències a molts personatges, referències sempre moderades, respectuoses, que no amaguen, quan cal, una crítica subtil. Des de la seva infantesa, molt humil, difícil, passant per una joventut fent més hores que un ventilador, per guanyar-se la vida, el llibre ens porta a l’editorial Bruguera, un curiós imperi de l’època, amb treballadors que avui, pràcticament, ens semblarien esclaus. La mili, les milícies universitàries, en aquest cas, amb un exèrcit espanyol colorista i sovint absurd, mal dotat, amb comandaments impresentables, però també amb persones honrades i dignes i amb l’absurda lògica del món militar present en la vida quotidiana.

Després ve l’època d’advocat, decebedora moralment per a l’autor, que acabarà trobant en el periodisme el seu camí definitiu, en el camp laboral. Un periodisme de nits en blanc, despatxos plens de fum, personatges pintorescos, un periodisme que, com tantes altres coses, ja pertany a un passat proper, però desaparegut. Això es reflecteix en una fotografia on l’autor és l’únic treballant, encara, amb una màquina d’escriure convencional, en un gran despatx on ja els ordinadors són plenament majoritaris. I la literatura, els premis, els entrellats d’un món mitificat, no sempre just, el pes comercial d’un llibre, moltes coses, doncs, i molt humor també, de vegades una mica negre i tot, en aquest llibre del qual, us asseguro, no tinc cap tant per cent.

L’autor sap trobar, en tots els espais que revisita sentimentalment, persones de tota mena. Malgrat la seva ideologia de fons, reconeix en l’adversari la categoria moral, quan la té, i els defectes dels qui es diuen esquerrans, si cal. Respecte a la literatura, es plany d’estar encasellat com a autor de novel·la negra, quan de fet, les seves aspiracions juvenils eren les de ser un escriptor social. Crec que amb aquesta mena de memòries informals ho aconsegueix plenament. Aquest llibre i el primer volum de les memòries de Paco Candel, que acabo de començar i del qual parlaré més endavant, haurien de ser de lectura obligatòria –em contradic, ja que no sóc partidària de les lectures obligatòries, però, què hi farem, els humans i les humanes caiem en aquests paranys- per a molt jovent d’avui, per tal que sàpiguen lo que vale un peine, que diuen. Sovint, les memòries de la gent d’abans ens han arribat a través de persones benestants, burgeses, molt cultes, d’aquests que neixien amb la flor al cul, com es diu familiarment, de forma una mica grollera. Tot just ara podem començar a tenir el testimoni literari de persones que no van tenir aquesta sort i que van accedir a la cultura amb molts esforços i sacrificis, perdent hores de son i vida familiar i moltes altres coses.

Jo mateixa –ara em posaré com exemple moral, he, he- vaig fer el batxillerat nocturn i també el magisteri als vespres, en contra de l’opinió familiar, que considerava que a una noia no li calia estudiar, i encara menys si pertanyia a les capes socials més desfavorides, ja que valia més concentrar els esforços en trobar un marit que guanyés una bona setmanada. Treballava de les vuit a les set de la tarda, una hora i mitja per dinar, sortia un quart d’hora abans del despatx, un quart d’hora que em descomptaven religiosament i me n’anava a l’institut, tres quarts d’hora d’autobús atapeït de gent… Els dissabtes treballava fins a les dues, i durant un temps a l’institut teníem classe els dissabtes a la tarda, en fi, no em vull fer pesada. I això que no pertanyo a una època juvenil tan dura com la d’aquests autors. A la feina em tenien assegurada i em pagaven les hores extres, cosa que uns anys enrera no era pas tan general. Vaig començar a treballar a escoles amb cinquanta, seixanta infants per aula. I sé de gent que n’havia arribat a tenir cent i tot, una companya que treballa amb mi, ara. I aprenien a llegir, a escriure i a comptar i tot, ep. De tota manera, considero que vaig tenir molta sort, perquè, al menys, comptava amb unes possibilitats que la generació dels meus pares no havia tingut.

A ningú no li val l’experiència dels altres. Admeto que cada època i cada situació comporta dificultats importants. Avui els joves tenen també problemes importants perquè, per una banda els allarguem la infantesa i per l’altra els exigim resultats acadèmics excessius. Els homes ja no són els encarregats de mantenir la família, cosa que si bé els ha alliberat d’un pes feixuc també els ha fet canviar, i molt, les relacions sentimentals. Les noies han de demostrar massa coses si no volen renunciar a una vida familiar convencional, que sempre dona seguretat. Tot és fràgil, temporal, la llibertat en tots els aspectes –una llibertat que caldria matisar- porta, també, una certa inseguretat. La responsabilitat de poder triar, neguiteja.

L’entesa entre generacions és pràcticament impossible, podem arribar a una convivència pacífica, a una tolerància afectiva, però els grans ja no podem viure l’experiència dels joves i els joves ens entendran, potser, quan siguin grans i nosaltres ja criem malves. Ahir mateix, com que estic de baixa, xatejava al migdia amb una companya de la feina de l’edat de la meva filla, o sigui, a l’entorn de la trentena. Els seus problemes sentimentals em feien somriure, perquè jo puc entendre la relativitat d’aquesta mena de coses que són tan definitives i dramàtiques quan ets jove. El seu problema, que crec que es pot fer extensiu a moltes noies d’avui, és que ella ja té ganes de tenir una criatura, d’estabilitzar una relació que té amb un xicot, però aquest s’espanta, quan es parla de compromisos una mica més sòlids. Ella ha viscut una vida familiar molt feliç i li agradaria formar una família com la dels seus pares. Què li haig de dir, jo? Doncs res, escoltar-la i prou -en aquest cas, llegir-la-.

Jo mateixa hi ha coses de l’època dels meus pares que començo a entendre ara, com, per exemple, el pes de la Guerra Civil, que quan era jove em semblava una mena d’aventura que havien passat i ara m’adono que va ser un desastre immens, que va deixar tothom tocat i ferit, amb una joventut malmesa, que va trigar en recuperar la il·lusió, encara que, afortunadament, els éssers humans, quan són joves, tenen molts recursos vitals per entomar el que vingui. També entenc ara aquella preocupació surrealista, obsessiva, perquè, sobretot, no et quedessis embarassada sent soltera, cosa que en l’època era una mena de càstig bíblic d’un gruix impressionant. La moral vigent -que sempre n’hi ha alguna que ens toca el potet- ens condiciona, encara que no ho sembli, i molt.

(Per si algú vol tafanejar el comentari al meu llibre de poemes us poso aquí un enllaç a l’article del diari Avui d’ahir i que l’estimat i admirat Pensador m’ha passat).

[@more@]

Tweet

Arriba un moment a la vida en la qual els canvis trasbalsen massa i desitgem que les tradicions de tota mena que conformen la nostra vulgar vida quotidiana romanguin en actiu. Però sembla que no hi ha sort i que el canvi, inherent a la inquietud humana i social, sempre arriba, per millorar o per empitjorar o, tan sols, per canviar gratuïtament, de forma una mica neguitosa, el nostre paisatge.

Feia ja força temps que molts matins, quan em despertava, força aviat, per regla general, m’ensopegava amb el programa de David Escamilla a Catalunya Ràdio. En algun blog anterior havia parlar ja d’aquest espai. Era un programa en el qual posaven música, amb especial atenció a la més propera, un dels pocs programes on podies escoltar cançó italiana, francesa… A més, Escamilla et llegia poemes, trucava a algú famós per veure què feia pel matí i mantenia una web on la gent enviava fotografies i textos. També podies telefonar i deixar gravada la teva parrafadeta personal. Em sembla que molta gent gran –de la meva edat en amunt- seguia el programa. Escamilla, a més, era una persona molt educada que responia immediatament qualsevol email que li fessis arribar amb suggeriments o comentaris. Doncs ara Catalunya Ràdio és Icat i el programa ha desaparegut.

S’ha criticat a aquest locutor l’excés verbal, la retòrica desfermada, fins i tot errors en els seus comentaris culturals. Defectes, aquests, comuns a molts personatges de la ràdio, perquè és un mitjà basat en la paraula i això comporta aquests riscos. Fins i tot patums inqüestionables dels mitjans radiofònics, televisius o de la premsa escrita més prestigiosa, rellisquen de tant o tant o molt sovint. Però gràcies al programa vaig conèixer cantants, poetes. S’han escrit unes quantes cartes als diaris protestant sobre aquesta supressió. Crec que Catalunya Ràdio no ha estat capaç, des dels seus inicis, de crear una tradició llarga amb la seva programació, programes de referència, capaços de fer anys. Meravella poder escoltar encara El Suplement, d’en Xavier Solà, després de tant de temps –i per molts anys que duri, en sóc una fan-, però no tots els espais tenen tanta sort. Suposo que les audiències compten, però no crec que Icat, pel matí, tingui ara tanta audiència com abans.

Música del Món, que és com havien rebatejat aquest espai, tenia un punt de patufetisme, i que consti que això ho dic com un compliment. Fa poc, des del blog Veu Literària, es va titllar afectuosament amb aquest mot el meu blog. Jo entenc el patufetisme com una mena de populisme de qualitat, en la nostra malmesa cultureta. En aquest sentit, el senyor Solà i el seu admirat Suplement també participarien del concepte. I fins i tot Sagarra, de qui parlava ahir, quan es dirigia a un públic majoritari, a les senyores Maries, les ‘Marujes’, reivindicades per un autor com Terenci Moix. Molta televisió catalana ho és, de forma inconscient –o no- de patufetista. Quan els espais i telesèries de tevetrès s’excedeixen en aquest patufetisme, cosa que sol passar de tant en tant, a casa meva comentem, ‘això sembla de la parròquia’, o ‘això sembla del foc de camp’, que serien unes altres maneres de definir allò nostre que no és “d’alta cultura”. El Patufet va ser un fenòmen de masses irrepetible, fins ara. D’un conservadurisme càndid, ho admeto. Però mai el català escrit ha arribat tan lluny, fins i tot geogràficament parlant. Reinventar el patufetisme des d’una òptica de qualitat és una missió, crec, necessària, urgent.

Peret cantava, de forma molt colorista: si eres tan inteligente, que nadie puede entenderte, no sirve de naaaa. Es pot fer cultura popular digna, molt digna, a casa nostra i a la dels altres. Els elitistes menyspreen aquest tipus de cultura per convertir-la, més endavant, quan ja ha passat a la història, en produccions de culte. Ha passat amb el cinema, amb la cobla andalusa, amb les sèries de la tele i, sí, també, amb el Patufet.

Personalment, crec que a Catalunya costa més, això de reivindicar culturalment manifestacions populars, com ara el consum de pa amb tomàquet, la sardana, les cançons de l’Emili Vendrell i moltes coses més. Sempre hem tingut una mena de complex col·lectiu, una por de no ser batejats com provincians, una dèria en ser europeus, moderns, avantguardistes. L’urbanisme barceloní actual, fatxenda i desmesurat, és una mostra fefaent de tot això. Fins i tot crec que les nostres relacions amb la resta de la pell de brau, sovint una mica espinoses, han passat per no voler acceptar que ens pot agradar, per exemple, el pasdoble o cançons de Manolo Escobar o la sarsuela castellana i gaudir d’aquesta mena de cultura popular gairebé en secret.

[@more@]

(Volia posar-vos un petit enllaç a un breu comentari que Xènia Dyakonova va escriure ahir, a l’Avui, sobre el meu llibre de poemes, “La pols dels carrers”, però l’espai deu ser tan poc remarcable que no té enllaç. Quan pugui el copiaré complet en el blog. En la línia del que comento més amunt en transcric uns fragment: … són versos casolans, si voleu, una mica ingenus i de vegades una mica antiquats, però alhora tenen la virtut innegable i poc freqüetn d’estar molt a prop de la vida real i acceptar-la tal com és, de tocar de peus a terra amb summa delicadesa i de no menysprear res del que troben pel camí. I acaba dient En resum, la lliçó que dóna el poemari és que la humilitat no és un obstacle per ser poeta. Amb una mica de sort, pot arribar a ser un avantatge. O sigui, uns poemes plenament patufetistes, com podeu llegir, cosa que m’ha fet estarrufar d’allò més, perquè, al capdavall, sóc humana i tinc la meva vanitat literària. Comptat i debatut, ja sabeu com es diu, aquest blog).

Tweet

Aquests dies del pont del primer de maig he estat a l’Ametlla de Mar, a un càmping. L’Ametlla és una població relativament nova, que, per diferents motius, no ha patit –encara- la sobreexplotació turística d’indrets massificats com, per exemple, Salou o molts llocs de la Costa Brava. Les cales de l’Ametlla són sobretot de pedra i roca, poc adients a estirar-se a la sorra però misterioses, profundes, una mica inquietants. El poble és, encara, molt i molt pescador. Celebraven una fira medieval, aquests dies, cosa força surrealista, ja que el poble no ho és pas, de medieval, encara que el castell de Sant Jordi d’Alfama, que té una història apassionant, amb orde militar catalana i tot, sí, que n’era. En canvi, la cala, nucli del poble actual, es va colonitzar, crec que durant el segle XIX, per pescadors valencians.

Aquesta mena de fires s’han posat de moda i espero que sigui una moda passatgera, perquè tot plegat, fins i tot en viles més ‘medievals’, té un regust de carnaval comercial kistch. Malgrat tot, aquestes coses animen els llocs i el comerç i això està bé. Mig món ven per tal que l’altre mig compri, diu una amiga meva. Els venedors i compradors, però, intercanviem sovint els papers.

Durant aquests dies, a més de contemplar la natura i voltar una mica a peu –hi ha un GR que segueix la costa, molt interessant, on es poden veure unes fortificacions del temps de la guerra civil molt importants- he acabat el llibre de Silva, La reina sin espejo, excel·lent en les seves reflexions sobre els cossos de seguretat i la seva visió de Barcelona i Catalunya, més enllà de la mateixa història policíaca, força ben resolta. També he llegit un recull d’articles de Sagarra publicats a Mirador, El perfum dels dies. Els reculls d’aquests tipus són com els poemaris, els pots agafar i deixar, no cal seguir un ordre, com en les novel·les.

Sagarra és un autor immens, que sovint ha estat bescantat per motius més o menys ideològics i, també, per aquestes enveges que rauen en el món literari més pretensiós i elitista, petites misèries d’un país petit amb massa mercat cultural per al nombre de potencials consumidors. Les reflexions de Sagarra són les d’un home intel·ligent, molt culte, amb un domini del vocabulari i del llenguatge immens. Moltes reflexions semblen fetes abans d’ahir, talment.

Avui que Saragatona reflexiona sobre el desconeixement dels noms dels ocells, els textos de Sagarra -poesia, teatre, novel·la, periodisme- encara meravellen pel seu domini de la paraula, inclús en castellà. Sagarra era un barceloní, però un barceloní cosmopolita i interessat en tota mena de coses, amb una educació acurada i una curiositat exemplar.

Els articles de Mirador mostren, també, però, quelcom preocupant. La poca consciència que es tenia del desastre que s’acostava, la Guerra. A la pel·licula de Coixet, La vida secreta de les paraules, la protagonista, víctima innocent de les crueltats de la guerra de Bòsnia, explica a l’home amb qui estableix una estranya relació, amb quina inconsciència del drama que tenien a tocar viatjava en cotxe amb una seva amiga, cantant, rient.

El món barceloní que Sagarra retrata és un món amable, on tot sembla tenyit d’una fina i europea ironia. Ah, sí, havia passat la guerra europea, la primera, i el seu pare, com altres, havia enyorat un món anterior, també suposadament amable, destruït. Una horrible guerra que semblava que no es pogués tornar a repetir, en teoria. Fins i tot Freud, abans de la segona guerra, que el portaria a l’exili, no creia massa en el desastre que s’acostava.

La gent que vivim bé, sense massa mancances vitals, encara que de forma moderada, o sigui, un ventall ampli que va des de la classe mitja-baixa a l’alta burgesia, tenim tendència a creure que el món tira endavant, que tot millora de forma progressiva. Diumenge, al suplement de la Vanguardia, Pérez Reverte, un home també molt intel·ligent, parlant d’un llibre que esta escrivint, El pintor de batallas, reflexiona sobre la guerra i la violència, ell, que ha tingut experiència com a periodista en l’època de les desgràcies dels Balcans, tan properes encara. I ve a dir una cosa que jo també he pensat a vegades, que la normalitat no és la pau, sinó la violència, en la vida de la humanitat, que tot ha passat i passarà i que tan sols l’atzar manté als afortunats al marge de l’horror. Només cal abocar-se una mica a la història escrita o a la literatura, en general, per comprovar l’horror quotidià i la precarietat de les civilitzacions més sòlides.

A l’Ametlla, vaig anar, per casualitat, a la inauguració d’un Museu de ceràmica popular. Allà vaig comprar un llibre excel·lent sobre el poble durant la República i la Guerra Civil, escrit per Xavier Figueres. Si ens volem acostar a alguna veritat cal que accedim a les petites veritats històriques que s’apleguen en molts i molts magnífics volums d’història local com aquest, un llibre que s’esforça per ser objectiu i neutral, per no carregar les tintes en cap sentit. N’he llegit d’altres, darrerament, que fan esforços inútils per amagar o justificar les violències endegades per les persones d’esquerra, una mena d’estrany i cec revanxisme, que no porta enlloc, perquè una manera, potser inútil però saludable de prevenir, és admetre que qualsevol idea, per més ben intencionada que sigui, pot generar disbarats i que per damunt de totes les idees estan les persones concretes, properes.

Aquest llibre em va fer connectar amb el de Sagarra. La història de l’època republicana, al poble, és gairebé amable, els enfrontaments entre esquerres i dretes són enfrontaments de poble, moderats, entre persones pobres i una mica menys pobres. Els carrers canvien de nom, l’ajuntament, de persones, s’endeguen iniciatives culturals compartides per tothom i, sense saber ben bé com, la cosa es complica de forma terrible. (Fa poc vaig llegir també un llibre sobre història local, en aquest cas sobre els fets de la Fatarella, subtitolat ‘pobresa contra misèria’).

El suposat cacic és, en aquest cas, un botiguer una mica benestant, una persona respectada, assassinada de forma absurda i gratuïta més endavant, l’assassinat del qual i d’algunes altres persones d’idees conservadores, farà més dramàtica la repressió posterior. M’ha fet l’efecte, simplificant la qüestió, -i voldria que no se m’interpretés de forma simplista-, d’aquestes baralles d’infants, al pati, que comencen en broma, amb petits insults moderats pels adults amb comentaris com ara ‘això acabarà malament, pareu’ i que acaben, efectivament, malament, amb violències infantils inesperades i doloroses. La postguerra, la repressió franquista, l’exili, clouen una època dramàtica, que va marcar i malmetre molta joventut i que va radicalitzar postures fins a extrems ara impensables. A aquests joves que no van poder gaudir de la seva joventut, de forma molt emotiva, dedica l’autor el llibre.

Cal dir que si la guerra va ser terrible a les ciutats, als pobles va ser, crec, molt pitjor, perquè la convivència necessària, en un indret més limitat, fa que les ferides costin més de cicatritzar.

[@more@]

Tweet

Per casualitat, ahir, ‘sapejant’, em vaig ensopegar amb una pel·lícula de l’any 1999, una biografia de l’escriptora i filòsofa Ayn Rand. La pel·lícula no era res de l’altre món, encara que la interpretació dels actors, en general, amb Helen Mirren fent el paper de la filòsofa era molt bona.

La personalitat d’Ayn Rand, entre nosaltres, actualment, és poc coneguda. Al nostre país se la va instrumentalitzar com a autora anticomunista. Quan jo era molt joveneta, una amiga amb qui jo havia tingut una discussió sobre el comunisme i les seves possibilitats, em va deixar ‘Los que vivimos’ –poso el títol en castellà ja que és com vaig llegir la novel·la. Era una edició polsosa, del seu pare. És un llibre, diuen, amb trets autobiogràfics, l’autora va viure una infantesa en plena revolució –va néixer el 1905, ha estat, doncs, no fa massa, el centenari del seu naixement- i va aconseguir viatjar als Estats Units l’any 1926, per quedar-s’hi de forma definitiva. Filla d’una família benestant, que es va veure reduïda a la misèria, la història que narra és tremenda, i mostra com el sistema comunista va destruint fins i tot els seus mateixos fills.

Més endavant, per ràdio, quan encara no hi havia televisió, van donar, en capítols, ‘La rebelió d’Atles’, una altra estranya i simbòlica novel·la, aparentment filocapitalista, i suposo que, per això, potenciada aleshores en un mitjà tan popular. La filosofia de Rand, per això, va molt més enllà de potenciar el capitalisme, incideix en l’individu i les seves possibilitats, en el dret que té a no deixar-se engolir pel sistema, sigui el que sigui, cosa que es pot confondre, fins i tot, amb egoïsme. És molt coneguda la novel·la ‘El manatial’, i la seva versió cinematogràfica. Malauradament, durant una llarga època, tot allò que fes una mica de flaire anticomunista ha estat menystingut per la flor i nata dels intel·lectuals progres, molts d’ells absolutament respectables, però força curts de mires.

Rand va fundar una mena d’institut que encara funciona força bé. A la llarga, com que els humans som contradictoris, la institució es va convertir també en una mena de colla d’amics, amb problemes sentimentals, cosa que va portar al trencament amb Barren, un deixeble de Rand, jove, amb qui van ser amants durant divuit anys amb el consens dels cónjuges respectius, fins que Branden es va embolicar amb una altra persona, una alumna, per variar. Les idees, quan incideixen en la vida quotidana i en els amors i desamors, porten aquestes misèries i sovint ens sobta la servitud a les passions de tota mena de persones que, intel·lectualment, són molt brillants i a les quals admirem per la seva obra. Les obres i les persones coincideixen plenament poques vegades. Com diuen en castellà ‘del dicho al hecho…’.

Connecto en alguna cosa amb Rand, en el valor de l’individu, més enllà del grup ideològic, ètnic, religiós, lingüístic o de qualsevol mena, al qual pertany. Les grans idees sovint porten a una mena de gregarisme sectari, a nacionalismes mal entesos, al suïcidi, al sacrifici, a esclafar les persones en virtud d’una mena de bé col·lectiu més o menys esotèric. Una altra cosa és que les persones, segons on cauen, puguin assolir aquesta llibertat individual que, per altra banda, també té les seves servituds, perquè el grup dóna seguretat i objectius, un ‘sentit a la vida’, com es diu, de forma alegrement transcendental, en moltes ocasions. S’ha lloat sovint l’heroi que dóna la vida pels altres, quan aquests altres són persones concretes, amb nom i cognoms, està molt bé. Quan aquests ‘altres’ són una construcció cultural abstracta, com una eternitat o una pàtria, ai, no ho veig tan clar, i cada vegada menys, la veritat.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Ja ha passat. Ple de gent, sorollós, sembla que s’han venut llibres, roses. En resum, que ha estat el que se n’esperava i encara més. Jo n’he venut quatre, de llibres, a coneguts, però ja m’ho veia venir, la veritat, amb tanta competència al carrer. Sempre agrada recordar ‘jo hi era’, quan es parla d’algun esdeveniment important.

En l’escrit anterior, al final, relacionat amb els llibres i els escriptors, han sorgit comentaris sobre el fet de ser o no escriptor i, en definitiva, sobre la justícia i la sort. El fet és que la justícia no existeix o, en tot cas, és cega i ensopega constantment, i que la sort, l’atzar, fins i tot el caos, determinen moltes coses importants de les nostres vides. El que passa és que els humans, al menys una bona part en la qual m’incloc, tenim una tendència a condecorar-nos pels nostres èxits personals, a pensar que hi tenim alguna cosa a veure.

L’educació actual pateix un excés d’aquesta tendència. Això, que quan les coses van bé no està malament perquè ens forneix una bona dosi d’autoestima, fa, també, que quan les coses van mal dades no ho veiem tan clar i que quan les coses negatives passen als altres els culpem, sovint, dels fracassos. És freqüent, per exemple, a l’escola, comentar que aquell nen o nena és així perquè a casa tenen un determinat tarannà, no fan el que cal, coses així. La realitat és complexa, vivim en un espai i un temps que ens determinen, naixem en un context familiar que no hem triat, ensopeguem per la vida amb amics i amors que ens condicionen, comptem amb una herència genètica, molt important, que ens basteix un tarannà i fins i tot una salut condicionada al màxim.

Tot plegat, crec, hauria de fer-nos molt i molt humils. Encara que no és cap consol, ens cal, sovint, mirar una mica el panorama del món, temible, decebedor. L’espècie humana té moltes mancances en les seves relacions socials, el normal, històricament, no ha estat ni és la pau, sinó la guerra, el sofriment. Gaudir d’un moment històric en un espai tranquil és, ja, una meravella, i sacsejar la tranquil·litat vigent a la recerca d’ideals eteris, irresponsable. Però com qui pateix d’aquesta irresponsabilitat, per caràcter i circumstàncies, no hi pot fer gran cosa, és inevitable que aquestes sacsejades arribin.

Fa alguns dies em mirava aquest programa que ha fet tevetrès, que reuneix tres històries de postguerra. El programa està bé, segueix l’esquema del que van fer d’història de Catalunya i, per donar-li una estructura l’han elaborat a l’entorn dels pecats capitals. Personalment hauria deixat els pecats capitals a banda i en lloc de tres històries m’estimaria més una de sola més ben explicada. Però el programa és interessant, considerant la mitjana de producció televisiva, hi surten històries més o menys conegudes i altres que no ho són tant. Hi havia una de les històries, una d’immigrants estremenys als quals duien a viure a unes coves de Sabadell. Malgrat tot, malgrat que hi van viure tres anys i escaig, que es van haver de fer una casa amb els seus mitjans, o que tenien gairebé una hora a peu per camins enfangats per anar a treballar, els que aleshores eren joves ho recordaven amablement, perquè ara han prosperat i van tirar endavant.

Les històries d’aquella immigració no són, encara, prou valorades. La societat catalana, la petit burgesa i, suposadament, intel·lectual, va passar força de la qüestió, llevat dels petits grapats de persones de bona voluntat lligades a organitzacions benèfiques, com ara unes senyores que van sortir, també, en aquest programa, i que es van dedicar a anar a ajudar al Somorrostro durant una bona temporada. En aquest sentit, la tasca literària, documental, de persones com Candel, és fonamental.

El cas és que jo, en l’època en què aquestes persones vivien en coves, vivia en un pis modestíssim i em considerava pobra. Bé, aleshores no em considerava res en especial, perquè quan ets petita la visió de la societat és molt limitada. Les barraques, el Somorrostro, les coves, eren un món que no m’afectava. Sovint havia escoltat a gent de casa nostra comentant que ‘els catalans érem diferents’, o sigui, millors, per suposat, que les riuades de persones sorolloses i més pobres que nosaltres o amb menys ‘cultura’, que arribaven de tants llocs en trens atapeïts, i que, de vegades, eren fins i tot retornats als seus indrets d’origen. O sigui, el nostre origen geogràfic, circumstancial i atzarós, era -i és encara- assumit com un mèrit personal, ancestral, que comporta deures i també avantatges.

De la pobresa a la misèria hi ha un pas de gegant. Ara escolto moltes vegades comentaris desafortunats sobre els nous immigrants, qui ha estat pobre no ho vol recordar massa, al capdavall, si va poder treballar, ara, en general, viu bé. Els immigrants dels cinquanta i seixanta tenen nets universitaris, molts d’ells ben situats. També hi ha qui no ha tingut tanta sort i viu millor, però sense excesos. I el fet, inqüestionable, és que tots som si fa no fa, ho veig cada dia a l’escola, amb els infants de tot arreu. La història és complicada i fàcil de manipular, les històries personals, individuals, són les que, al capdavall, ens poden conformar una visió de la història més propera a una possible realitat, amb molts més matisos que no pas les contalles de bons i dolents que sovint ens endeguen, fins i tot, seriosos manuals de ciències socials. Però la veritat és que l’accés, fins ara, de les capes més populars a la literatura ha estat cantellut i que la literatura petit burgesa ha dominat el mercat. Quan els autors d’origen benestant o de classe mitjana volen retratar el món dels pobres sovint cauen en tòpics patètics i en reivindicacions lamentables. Camus criticava en una ocasió Sartre, sobre aquest tema, sobre la pontificació política del filòsof sobre els obrers, però també hi ha qui va replicar Camus, dient-li que, sí, ell havia estat pobre, però ja no n’era, tampoc.

Entre d’altres llibres que tinc entre mans n’hi ha dos que parlen de tot plegat, tots dos responen a l’experiència vital dels seus autors: la Historia de mis calles, de González Ledesma on, sobretot en la primera part, evoca la seva infantesa de nen pobre en un barri pobre (el meu Poble-sec) i admet la sort familiar, la casualitat, que li va possibilitar estudiar i sortir d’aquell ambient, i el primer volum de les memòries de Paco Candel, que encara no he començat, i que ens trasllada també a un barri proper, el de la part de sota Montjuïc per l’altra banda, Can Tunis, Can Clos… Molt recomanables, necessaris, diria jo, més enllà del que entenem com a literatura, perquè tenen aquest valor documental, lligat a una experiència concreta i personal.

[@more@]

Tweet