En Pere, en el blog Saragatona, ha parlat darrerament, en dos posts, sobre qüestions com ara el valor dels premis i la concessió de subvencions, escrits que han motivat diferents comentaris. He trobat molt interessant i il·lustrativa la transcripció d’una carta de Ferrater, el poeta, amb motiu de la concessió del Premi d’Honor a Joan Oliver, el 1970, concessió que, pel que sembla, va generar protestes.
L’existència mateixa del Premi d’Honor és una qüestió controvertida. Hi ha bons escriptors amb zones fosques en la seva biografia, i que potser, si es fila prim, no sóc candidats bons per a aquest premi. El cas de Pla va ser el més conegut, en l’època. Hi ha també intel·lectuals mediocres, però cívicament d’un gruix excel·lent, al menys en aparença. Unir les dues qualitats en algú és difícil i sempre serà objecte de crítica i polèmica. El Premi d’Honor no s’ha limitat a premiar escriptors però crec que els casos d’escriptors són els mes coneguts perquè són els que arribem més al ‘gran públic’. Dues dones, entre tants homes, Rodoreda i Pàmies, uns premis, també, crec, que es podrien discutir i debatre. I ens caldria recordar, també, el sarau que es va muntar quan van fer venir el pobre Carner per a no donar-li, després, el premi…
Més enllà de la lluentor d’aquest premi i de tants d’altres, crec que tots i totes sabem que els premis són relatius. Els Nobel, els Planeta, els Nadal, s’han donat a escriptors bons, mediocres i dolents. Molts bons escriptors -i cada vegada sé menys que és un ‘bon escriptor’- no han tingut mai cap premi de la mateixa manera que molts bons actors no han aconseguit mai cap óscar. La transcripció de la carta de Ferrater és molt interessant, perquè l’escriptor toca el tema clau, els diners. El Premi d’Honor i molts premis, fins i tot aquest premi Lletra a una web literària, comporten, més o menys, diners. I, malgrat que sabem que els premis no són sempre justos, ens fan il·lusió, són com una medalleta que ens pengem o que ens pengen, i, si van acompanyats d’algunes virolles, encara ens agraden més.
A més dels premis, existeixen, ai, les subvencions, que, d’alguna manera, també premien projectes, tasques de tota mena, fins i tot creatives. En ocasió d’aquest debat, vaig comentar que m’havia trobat amb un fet relacionat amb el tema de les subvencions a escriptors, un fet puntual, que encara m’ha acabat de situar en contra d’aquestes rifetes que s’adjudiquen per a fer, se suposa, un treball intel·lectual intens d’una manera més còmoda. Resulta que, com ja he comentat alguna vegada, pertanyo a un grup d’història del barri, modest. Organitzem una xerrada mensual i jo, fa alguns anys, per l’abril, n’organitzo generalment una amb el tema ‘literatura i barri’. El barri, és clar, és el Poble-sec.
Aquest any, per casualitat, va arribar a les meves mans el llibre d’una escriptora molt interessant, Isabel Olesti, en el qual s’explica la història d’un noi que neix a les barraques de Montjuïc i viu durant anys per la muntanya, en condicions precàries. Vaig contactar amb l’escriptora i molt amablement va dir que faria la xerrada de franc. Encara que, em va dir, en resposta a les meves excuses per no poder pagar-li la feina, existien unes subvencions que atorgava la Institució de les Lletres Catalanes.
Jo, que no he demanat mai res per a mi, vaig telefonar a aquesta institució, per veure si podia compensar l’escriptora, i un senyor que no vull mencionar em va atendre de la pitjor manera possible, que si la nostra no era una institució literària sinó històrica, que no ens coneixia ningú, que si aquesta escriptora feia xerrades que no eren literàries, que per Sant Jordi la literatura ja es promociona sola, que si la subvenció era molt sucosa (300 euros, crec)… En fi, que li vaig dir que l’escriptora vindria igualment sense cobrar i em va fer, ‘doncs que vingui de franc’.
Comprendreu que em vaig enrabiar, crec que encara em dura. No pel fet d’haver-me negat la subvenció, car hauria entès una resposta raonada, per exemple, manca de pressupost, o que a l’escriptora ja li havien donat altres ajudes. En fi. Vaig mirar la web de la Institució, pensant que potser havia demanat una cosa que no podia demanar. Malgrat que les condicions eren una mica confuses em va semblar que s’adeien al tema, així que vaig fer la demanda per escrit, formalment, i, a més, vaig insistir per email amb una queixa sobre com se m’havia atès. La resposta va ser breu i lacònica, suposo que per telèfon no passa res si et diuen disbarats, però l’escrit queda escrit, i el mateix senyor em va notificar que ja que insistia passarien la demanda al president quan tinguessin reunió.
Van passar els dies, i res. Vaig enviar un email al president de la institució, explicant-li tot el que m’havia passat. Silenci administratiu. Vaig reclamar una resposta escrita amb la denegació o concessió de l’ajuda. Silenci administratiu. Vaig demanar altre vegada resposta i el senyor del telèfon em va respondre per escrit que ja que havia tractat directament amb el president, que parlés amb ell directament. Finalment vaig tornar a escriure al president que em va dir que el telefonés. Em va atendre amablement, cal dir-ho, em va demanar disculpes, em va dir que havien tingut molta feina i que no havien pogut contestar, va admetre que el senyor que m’havia atès era molt ‘vehement’ pero també molt eficient en la seva feina quotidiana, cosa que ignoro i no puc valorar, i em va dir que l’escriptora ja havia rebut tres ajudes semblants. Vaig dir que em semblava que mereixia una resposta per escrit i em va dir que sí, que me l’enviarien, a mi i a l’escriptora. Vam quedar, més o menys, amics, he, he.
Doncs res, no m’han contestat ni m’han dit res més. Isabel Olesti va venir al barri, va fer una xerrada excel·lent i es va prendre amb humor aquesta història. Després he sabut, per diferents canals, que hi ha escriptors que han rebut l’ajuda més de tres vegades, fins i tot cinc. Com diu, crec que el Tenorio ‘¿qué privilegios tuvieron que yo no gocé jamás? De tot això, com que les respostes escrites han estat lacòniques i com que de les telefòniques no en tinc constància, no en resta res, més que l’enrabiada d’haver estat tractada com un drap brut. Jo, una poetessa reeixida, he, he, he. Candidata virtual al Premi d’Honor del dos mil quaranta, si fa no fa. Si no de les Grans Lletres Catalanes, al menys, per la meva condició de mestra, de les Primeres Lletres Catalanes, perquè també hi tenim dret, oi, els de la professió educativa de base, a entrar en la tria???
En fi, una història lamentable. Si jo, que sóc més o menys catalanista, em vaig empipar, m’imagino que podia haver passat si la demanda telefònica l’hagués fet algú, per exemple, d’una casa regional. Doncs una altra persona perduda per a la causa, de forma definitiva… Tot plegat, misèries i grandeses d’un país petitó, amb prestatges limitats I una moral de la subvenció que, ho sento, però és així, esta corrompent la nostra vida cívica, començant pels petits centres socials i acabant per les altes instàncies culturals (aquesta darrera frase reflecteix, tan sols, la meva opinió, ep).
[@more@]
comprenc perfectament el cas que exposes, les institucions subvencionadores han adquirit un caràcter caciquil difícil d’empassar. En una ocasió vaig comprovar, amb aquesta mateixa institució, com les gasten alguns. La jugada va consistir a encoratjar-nos a presentar uns ferragosos tràmits amb la paraula donada que seríem atesos. El resultat és que no ens van ni donar resposta. Silenci administrable pels que fan nosa, que molesta doblement perquè és ostentació de l’abús de poder. El clientelisme com a moneda de canvi, de fet, quan et guinyen l’ull és per veure si hi ha més que complicitat, servilisme. Tot i així, potser després de les teves queixes, vaig ser rebut amablement al Departament de Presidència fa uns mesos. Semblava que es respirava un aire renovat i esperançador, però, una vegada més, tot ha quedat en paper mullat. De fet, em van remetre a la citada institució, on encara estic esperant a la porta, a veure si hi ha algú.
De la mateixa manera que cultura es pot definir de moltes maneres, segur que tots els qui llegeixen aquest blog tenen la seva. Doncs per un bon escriptor passa alguna cosa semblant; per exemple, un bon escriptor és aquell que permet que quan es mor els seus hereus puguin fer-se un bon sou amb els drets. Per exemple, crec que no és cap loteria ser l’hereu del Nobel Jacinto Benavente. Clar que es pot dir que no tenir èxit no vol dir ser mediocre o dolent i que la sort juga un paper, però a la sort no li podem fer preguntes i al compte corrent sí. I quan les coses no es poden mesurar en números tot és subjectiu.
comprenc perfectament, Albert, que el més desitjable per a un escriptor pugui ser l’especulació econòmica que produeix una gran projecció, però d’aquí a definir els escriptors pel seu compte corrent… Em sembla que et refereixes a l’èxit com a paradigma de l’èxit. Sí, pots mesurar l’èxit, però no és la mesura de l’emoció, ni de l’estil o dels recursos de l’autor. És el resultat del departament de vendes d’una editorial, sobretot. D’altra banda, la qüestió de la cultureta no crec que sigui una qüestió de divisòries entre els bons i els dolents, o els afortunats i els que no, els que tenen gràcia i els graciosos. El problema és que es disposen uns recursos econòmics, per a necessitats ben concretes i reals, i que s’esfumen de manera incomprensible, ilògica, i que no existeixin l’agilitat ni els procediments de gestió que caldria esperar-se’n. D’altra banda, Júlia, això li passa a bona part de les veus literàries que s’aventuren a buscar ajudes oficials. Diguem-ne que un dels requisits imprescindibles per a ser desestimat és que tinguis arguments, veu pròpia, idees noves, etc. Aleshores, es pot dir obertament que la proposta no encaixa en la planificació del departament de torn. Mentre que si aportes una mica més del de sempre, productes repetits, còmodes per a la gent que mana, ets ben vist, reconegut i reps la bula corresponent. A mi, em sembla que l’administració hauria de ser tan eficaç, servicial, i objectiva, a l’hora de redistribuir com l’agència tributària a l’hora d’arreplegar.
Continuaré en un post!
Si clar que estic d’acord amb jcp i suposo que es nota la meva dosi de cinisme en igualar èxit amb qualitat, però el món no l’he fet jo i per això cito a Benavente. No sabia el cas de Galdós, però és l’altra cara de la mateixa moneda. Per altra banda no crec amb els recursos públics. Fa anys en una revista teatral anglesa vaig llegir fa anys «bureaucracy is death», si ho diuen els anglesos, no podem tenir esperances en un país de capelletes. L-actor que cita la J’ulia hauria de fer se del club adient.
Arare, no solament passa en literatura. Si sabessis com ha pujat el jove pintor de Mallorca…
Només dir que és molt trist tot això. I sobre el que és ser un bon escriptor, jo ho tinc molt clar. Aquell que té bons lectors. I si potser, molts, però primer que siguin bons. O sigui que ja ho saps.
vaig veure un eslògan publicitari a Londres, aquest hivern, que bé podria ser el títol d’un blog també: you don’t have fashion without victims, darling. La moda crea víctimes, danys col·laterals. La tendència de la moda és aquesta. Víctimes perquè s’ho han cregut, o perquè no s’ho poden creure, així en els transtorns alimentaris com en els intel·lectuals. El cinisme màxim de l’escriptor és seguir el joc.
jo no hi crec en els premis, si més no en els que no guanyo jo… i com no he guanyat mai cap!
Efectivamnent tot això que s’ha dit sobre escriptors, que jo he ampliat a pintors, de fet es pot aplicar absolutament a tot. L’única cosa que hi ha activitats, com les arts i els esports, que són més o menys mesurables. En qualsevol cas conec -indirectament- una persona que està a dalt de tot de l’escala social que sol dir que «no hi cabem tots a primera fila» -ell ho està. Què passa doncs? Que molts aspiren -aspirem? – a ser-hi. I la cosa és que quan no estem a primera fila cerquem una explicació perquè ens hem cregut que tots som iguals, fills d’un mateix Déu, etc. etc., però sigui per mèrit o per barra el primer premi només el té un.
llavors, tant bons com dolents estan sota sospita, i això em sembla que és el pitjor dels escenaris possibles.