Les referències que fa en Pere a Saragatona, sobre l’ou ballador, m’han evocat l’espai del Museu Marés, un dels llocs on ara hi posen, també, un ou ballant, pel Corpus, en mig d’un sortidor guarnit amb flors i cireres. En la majoria de referències sobre aquesta tradició s’esmenta que és barcelonina, però Jaka, en un comentari al blog mencionat, explica que també al claustre de la Seu de Tarragona n’hi posen un.
Això de les tradicions és un tema sempre controvertit, de vegades algú explica que al seu poble fan una celebració determinada i resulta que tu saps que en un altre indret, sense cap relació, en feien una de semblant. Passa fins i tot amb el llenguatge, algú et diu ‘al meu poble ho diuen així’ i tu saps que a Barcelona també ho deien més o menys ‘així’, cosa que sovint costa de comprovar. Com que el Corpus havia estat una festa molt celebrada no és estrany que els aspectes que s’hi relacionen s’anessin copiant d’uns llocs als altres o formessin part d’un conjunt més ampli i estès. Les catifes de flors, per exemple, s’havien fet a molts llocs, durant anys, per tal que hi passés la processó pel damunt.
Quan jo era petita, a Barcelona hi ballaven dos ous, el del Claustre i el de la Casa de l’Ardiaca, que aleshores tothom deia ‘de l’Arcedià’. El Museu Marés, el seu interior i el seu exterior, tenen, per a mi, una gran càrrega sentimental. Fa molts anys, quan jo en tenia dotze o tretze, amb una amiga, acostumaven a anar a veure museus els primers diumenges de mes, perquè no es pagava. Cal dir que hi havia molt poca gent, aleshores, als museus. Les nostres passes ressonaven en aquells espais seriosos, allunyats de la mena de parcs temàtics de la cultura en què s’han convertit darrerament.
El Marés ens enamorava, sobretot les sales romàntiques, malgrat que la col·lecció escultòrica és molt remarcable. Però aquelles caixes de mistos amb fotografies d’actrius del dinou, els ventalls, els ‘figurins’ de moda antiga, amb aquelles senyores encorsetades, evocadores de passats resplendents i perduts, les joguines, les fotografies de tons esvaïts, tot aquell món dels nostres avis, besavis i rebesavis, encara present a la memòria familiar, era fascinant. HI passàvem molta estona, hi vam descobrir, entre les postals pretèrites, fins i tot algunes de picants, amb senyores sense roba i senyors amb bigotis erectes, suposo que ningú es va molestar en mirar-se tot el conjunt de la col·lecció o en pensar que unes nenes tafaneres les trobarien per casualitat. No sé si ara deixarien entrar als museus dues preadolescentes soles, tot està molt encotillat, darrerament.
Les sales romàntiques van estar un temps tancades. Però fa set o vuit anys, quan feia Humanitats a la UOC, una excel·lent professora experta en temes museístics, Glòria Munilla, ens hi va portar. Ella era una de les organitzadores d’una exposició temporal sobre llibres antics, magnífica, Aureum Opus. La visita, molt ben comentada per la responsable del Museu, em va descobrir aspectes que jo desconeixia, sobre la vida de Frederic Marés, sobre el seu fetitxisme i idealització de la figura femenina i sobre el seu col·leccionisme compulsiu.
Vam visitar espais que jo no havia vist mai, com ara l’estudi de l’escultor. Marés va ser un home amb una vida llarguíssima i una obra immensa, castigada per la crítica progressista i curta de mires, pel seu classicisme i, sobretot, per haver caigut en el parany, inevitable durant l’època, d’haver fet monuments als caídos, d’aquells que tan van proliferar i que ara hi ha gent que voldria destruir sense contemplacions –ja s’ha fet amb alguns-, en lloc de donar-los una lectura actual i contextual i canviar-ne la dedicatòria.
L’art no és innocent, no ho és mai, però sí que és manipulable i contextualitzable, encara que sembla que les ànsies destructores sempre tenen èxit, quan es tracta de reinventar el passat segons el gust del present. Clarà seria un altre cas paradigmàtic de l’oblit i el menyspreu que la modernitat escampa sobre determinats artistes. El fet, però, és que Barcelona està plena d’estàtues fetes per Marés o en el seu taller, sota la seva supervisió, encara que l’escultor és una persona poc coneguda, amb un alè misteriós que potser ell mateix va cultivar. Si hem de filar prim en jutjar els artistes acabarem per condemnar-ne una bona pila, al cap i a la fi n’hi ha que no han fet monuments als caídos però han viscut –i molt bé- de fer obres d’encàrrec per a milionaris de moral social dubtosa i que no han tingut el detall ni tan sols, de fer una donació a alguna entitat pública de les seves obres, o d’endegar una fundació benèfica, per exemple.
Jo l’havia vist de vegades, el senyor Marés, pels carrers dels volts de la Catedral, elegant, amb el seu barret, seriós. Semblava un cavaller d’una altra època i, de fet, ho era, ja que va morir amb gairebé cent anys. No es va casar mai, ens van explicar, potser les idealitzacions excessives comporten una certa solitud, qui sap. Fa poc vaig voler entrar de nou al Museu, però em van dir que obrien alternativament les sales romàntiques i les altres i aquell dia ‘no tocava’ i tan sols es visitaven les d’escultura. Una visita pendent, doncs. Per cert, el Museu Marés ha estat classificat entre els deu museus poc coneguts més importants del món. El Museu de la Punta, d’Arenys, també prové d’una donació de Frederic Marés, de qui porta el nom.
Per cert, el gravat que he posat és d’Eusebi Planas, de qui parlaré en una altra ocasió.
[@more@]
L’ala frívola de l’Eixample et diu que el Marés, a l’estiu, és la cafeteria més bonica de Barcelona. Tranquilitat per la lectura en un marc fantàstic. Ah, Un dia era allà llegint i va començar entrar gent, cosa que de moment em va empipar, va resultar ser la Lali Vintró que de cara unes eleccions va fer estrenar la campanya àmbit cultura. A sobre ens va regalar un llibre-puça dels drets de l’home. Clar, em vaig desempipar. La Lali va saber triar el lloc, però jo hi torno i ella no. Ai las!
Doncs si! l’ou com balla el fan a la catredral de Tarragona també. De fet per mi la sorpresa va ser veure que a Barcelona també ho feien. Qui va ser abans? Doncs ni idea… L’arquebistat de Tarragona sempre ha estat més important que el de barcelona. Be, ara ja fa temps que no, però històricament si. Però això tamoc no vol dir res. Miraré d’esbrinar-ho… (t’adverteixo que si surt que a barna és més antiga la tradició no diré res! que el meu orgull Tarragoní no m’ho permet… jejeje)
Sobre en Marès i les seves obres als caiguts no entraré a valorar la seva qualitat moral. Crec que a cadascú se l’ha de valorar per l’època en que va viure i ses circumstàncies. És clar que des del prisma d’un jove d’avui en dia no és massa possitiu, però el prisma d’aquella època era ben diferent.
No sé si les pells que duia la Vintró són d’espècies protegides o no, per mi és diferent; tanmateix amb aquestes coses sempre he estat indulgent. Ho resumiré amb una cosa per no entrar en detalls que són infinits, jo no he entrat mai en la discussió qui és més burgès que qui quan era tradicional dir «aquell és burgès» o «calla burgès». El Liceu sempre ha estat punt de trobada burgès i jo hi he anat amb smoking i de carrer, però també hi he anat al cinquè, tot són èpoques; en texans no, però és que tampoc els porto per anar al Marés. Evidentment és un lloc perfecte per una trobada blogaire.
Certament, el Museu Marès no és gire conegut, de petita jo hi havia anat amb els meus pares i ho recordo com a fet molt llunyà, potser perquè és molt llunyà, en realitat. De vegades tenim una espècie de visió estàtica, com una pel·lícula o un video que et paren en imatge fixa. Així és com la tinc, aquella imatge, borrosa i aturada en el temps de la memòria.
Per cert, el món de les puntaires torna a estar de moda. Va haver-hi uns anys que la gent es pensava que les puntaires passarien a millor vida – com tantes altres tradicions- i en canvi ja fa temps que, per sort, han sorgit escoles de puntaires a gairebé tots els indrets de Catalunya.
També són famoses les puntes de coixí d’altres llocs d’Espanya: a Tordesillas (Castella) i a Camariñas (Galícia) – per nomenar dos llocs on ho he comprovat personalment- hi ha una gran tradició de puntes.
De fet hi ha puntaires a tot el món – amb tècniques i estils diferents, això està clar- recordo que vaig indagar una mica sobre això de les puntes una vegada que vaig escriure’n un article al diari i vaig descobrir coses interessantíssimes, com que les puntes de coixí ja s’anomenen al Poema del Mio Cid, per exemple.
I qui no recorda la cançó de la puntaire d’Arenys? (m’agradaria trobar-ne la lletra sencera, per cert) la història de l’Agnes (em sembla que no confonc dues històries, jo, ara, que tot podria ser)…
I ja m’he enrollat massa!
Bon dia!
arare, com dius molt bé de puntaires hi ha arreu. He vist les puntes del museu d’Arenys i també les del de Bruges. En aquest tema passa com en tot. Bruges i Brusel.les saben treure partit de les seves puntes i les converteixin en souvenir i a moltes botigues del centre en venen. Una punta que he heredat de ma mare la tinc enmarcada, però la idea de com enmarcar-la la vaig treure de Brusel.les, no és trist això?
No conec aquest Museu, m’heu fet agafar ganes de visitar-lo desprès del post tan bonic i dels comentaris… quan pugui hi dono una volteta.
Referent al ou com balla es igual qui va ser primer segurament la tradició deu venir de molt lluny tan a Barcelona com a Tarragona, la qüestió es que es una cosa romàntica, bonica i que contemplar-lo aporta pau i cert relax.
Jo d’aquest museu només conec el pati de l’entrada i la cafeteria, que és un lloc on s’està molt a gust
Uff! El record del pati interior del Marés m’ha fet pensar en les meves «escapades» de recolliment diumengívol. M’hi enduia un llibre i m’hi passava un parell d’hores, de vegades el temps just perquè a casa es pensessin que havia anat a missa… De més gran, em servia per abstraure’m de les coses que em voltaven pel cap. I durant una temporada va estar inclòs en el recorregut de les passejades de festeig. Quins records! Potser fa deu anys que no m’hi passo.
doncs m’apunto el suggeriment, però jo et faig un altre, quan vagi a fer la visita, tu m’acompanyaras i prendren un cafè al museu, d’acord?
Ahir em vaig estar unes dues horetes en el bar del pati i no vaig reconéixer cap blocaire. Quin dia era la trobada?
Per cert, al cap d’una estona de prendre la cervesa, vaig anar al labavo que, si ho recordeu, és un lloc ben curiós: una mena de caseta de fusta d’on cal demanar la clau al cambrer, fer el recorregut de banda a banda del pati i… No continuo perquè m’adono que la descripció em surt poc poètica.