ARA
Ara que ja de tanta cosa torno…
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
Per quina brida m’he sentit lligada.
El cor encara vol tornar a gronxar-se
Desbocat, a les barques de la fira:
I dic que sí, que en mi tot clama d’esma
Cap aquella petita esbojarrada.
…I ja no sóc sinó una dona absorta,
amb la veu i amb el riure que s’aturen.
Clementina Arderiu
L’altre dia, en alguns comentaris fets al blog de Saragatona, vam mencionar Clementina Arderiu. Nascuda l’any 1889, casada el 1916 amb Carles Riba, amb qui va tenir uns quants fills, va viatjar amb el seu marit per diferents llocs d’Europa, fins que la guerra civil els porta a l’exili. El 1943 retornen a Barcelona i centralitzen la minsa vida cultural catalana, amb una brillantor remarcable, recordada amb nostàlgia anys després.
A partir dels anys cinquanta tornen a viatjar i participen, la parella, en diferents iniciatives culturals. Carles Riba va morir l’any 1959, però ella el va sobreviure fins el 1976. Dona molt brillant, a l’ombra –relativa- d’un marit brillantíssim, he sentit comentaris, concretament de Ricard Salvat, a la universitat, fa molts anys, sobre els poetes que es fan i els que neixen. Segons Salvat, Riba era un gran intel·lectual, però un poeta massa elaborat, mancat d’aquella espurna especial, do de naixença, que sí tenia la seva esposa. Jo comparteixo aquesta sàvia opinió.
El món de l’època de Riba, aquella postguerra grisa, durant un temps, em va semblar elitista, tancat. No els negava el valor com a mantenidors d’uns espais culturals, a tots els que formaven part d’aquells cercles, però sentia que traspuaven una mena de conservadurisme empeltat de religió catòlica una mica arnat. Al capdavall, no podia ser d’altra manera, en aquell temps i a casa nostra. Havia sentit comentaris de persones que s’hi havien relacionat, i havia copsat la seva curtedat de mires envers fenòmens com la immigració castellana, un menyspreu que es va començar a escapçar amb les aportacions de Candel i d’altres autors.
La intel·lectualitat catalana, amb poques excepcions, va arraulir-se durant molt de temps a l’ombra dels capellans i de les parròquies. Sovint s’ha confós ser catalanista amb ser progressista. Les tafaneries de l´època, per a aquells que no érem iniciats en els misteris literaris i que pertanyíem a nivells més justets culturalment parlant, se’ns han desvetllat al llarg del temps, sempre cobertes per un vel estrany, com amb una por d’esberlar ídols i personatges intocables.
Cal dir, però, que l’obra cultural de Riba és impressionant. Cal dir també que va ser dels últims en marxar quan les coses anaven mal dades i dels primers en retornar, i, també, que les relacions entre l’exili ‘interior’ i l’exterior, no eren fàcils. Que va complir una missió important, decisiva per al manteniment de la nostra llengua i de la nostra història cultural. Però no puc deixar de pensar què hauria arribat a ser Clementina Arderiu, amb la seva interessant i abassegadora personalitat, en un altre tipus de societat, sense tant de pes familiar i transcendent i amb la ingènua capacitat d’escandalitzar-se quan les referències a aspectes tan humans com el sexe eren massa explícites.
[@more@]
Diuen males llengües que abans del patriarcat, en el paleolític, les coses anaven millor… Bé no es pot demostrar el que és cert que el 95% dels delinqüets són homes (veure el meu blog 13 Maig, Esther Giménez). I jo dic que la delinqüéncia és l’aplicació bruta de la força i seguint a Violant en els àmbits polítics, socials, culturals i religiosos es dona l’aplicació refinada de la força. I parlant de poeteses, crec que era el tema, esmento una que va ser l’esclava del seu marit, Zenobia Camprubí.
Tinc un parell d’obretes de Tagore traduïdes per ella i sento dir que suavitzes molt la relació. Ella va èstà sotmesa a ell i ell, pobret, fent-se la víctima, això que en dius apatia, va actuar com un dèspota. Un dèspota refinat, clar, no estem parlant d’un vulgar delinqüent. I crec que avui referir-se a la biologia ja no serveix.
Ningú nega el factor biològic i la menció als diaris queda obviada amb el 95%, però els utòpics no podem permetre la biologia com un atenuant a la violència domèstica, militar o de púlpit. De la mateixa manera que tampoc és un atenuant qualificar Juan Ramón Jiménez d’apàtic, complex, difícil o el que sigui perquè el «mobbing» (llegir «mòbing», no «muving») és un mot nou, però el fet és més vell que l’anar a peu. Bon cap de setmana Júlia, vaig a St. Cugat.
hola Júlia, una vegada més, captivat per les teves revisions històriques, t’agraeixo infinitament que ens regalis aquests detalls. Ara bé, no soc gaire amic de posar condicions imaginàries a la història. Què hauria passat si Franco hagués perdut la guerra? Em sembla que si treiem els protagonistes dels seu context ens estem inventant uns personatges diferents. En el cas de les dones autores, les dificultats que van patir són part del seu valor agefit. La Virgínia Wolf, a Una cambra pròpia, en cita unes quantes que escrivien la seva obra a la cuina envoltades de criatures. Què hauria passat si Beethoven no hagués ensordit? On vaig a parar és a la pregunta que, tot sovint, em faig: no serà que els creadors sorgeixen com a reacció a les seves pròpies i específiques limitacions? No és precisament la seva manera de lluitar?
Recordo Clementina Arderiu pels poemes al llibre de lectura «El finestró» – que els nanos que acabaven tot el «Lletra per lletra» (recordes, Julieta?) llegien. Quan llegien El finestró ja podies dir que aquell nano havia après a llegir, malgrat que era tot en lletra manuscrita (un altre dia em ficaré en com ensenyar a llegir, que ara no puc)…
Respecte a si en una parella ha de renunciar l’un o l’altre… depèn. Per què s’ha de veure sempre com «una renuncia»? No es tracta més aviat d’una opció? Si jo ara tingués l’opció d’escollir, potser preferiria – a anys vista de com em va anar i, atenció que no me’n queixo- quedar-me a casa amb els meus nens fins que tinguéssin cinc anys… no sé com dir-ho. I no crec que fos una renúncia sinó una opció que escolliria perquè vull… normalment l’època on vius et porta a fer una cosa o una altra, però aquestes són figues d’un altre paner i ja estic marxant de tema (sempre marxo de tema)