Dames, senyores, esposes fidels

Ahir, a l’Avui, Sebastià Alzamora ironitzava sobre un tema que, jo volia, també, comentar en el blog fa dies. Diferents diaris han anat a buscar les esposes dels candidats per tal de donar-nos -suposo- una visió íntima, humana i entranyable de la seva vida quotidiana.

Com que la campanya, que es presentava cantelluda i mogudeta, ha degenerat en un avorriment general i en un gavadal de prudència, suposo que pel fet, evident, que ningú sap què sortirà i amb qui se les haurà d’entendre, les entrevistes a les senyores han estimulat la tafaneria periodística. Així ens hem assabentat de coses com ara que els candidats són tendres i afectuosos en la intimitat, que desen la roba a l’armari molt ben penjadeta, que juguen amb les criatures, que quan estan en tensió no sopen o només mengen una patateta o que es fan una truita quan cal. També s’ha entomat algun estirabot políticament incorrecte sobre els rivals, que, dit per la senyora no es tan greu com si ho diu el mateix candidat. Les entrevistes a candidates consorts no són una cosa nova, ni molt menys, però és veritat que cada vegada es gosa preguntar aspectes més íntims. Una altra característica a remarcar és que, generalment, aquestes entrevistes les fan dones periodistes.

Sembla que no hi ha cap esposa que no voti el seu marit. No sabem què fan els fills o les mares, no s’ha arribat a ampliar la informació amb entrevistes d’aquesta mena, encara que les opinions d’un fill adolescent o d’una iaia a la residència podrien resultar interessants, il·lustratitves. La divergència política, en el sí de la família, doncs, no es manifesta. Cal dir que són senyores d’avui, aquestes del dos mil sis, amb carreres, feina. Les mares pal de paller familiar, entregades a la llar i a l’espòs, han passat a la història, aparentment. La majoria semblen força benestants, amb bones cases, cosa que no s’explica del tot, però que traspua per la descripció que el periodista fa de l’entorn familiar. Si no els ve de família, doncs, es veu que professionalment han fet bitlles. No han parlat gens de les ajudes domèstiques que tenen: minyones, dones de fer feines, mainaderes. No sabem si contracten legalment o en negre, per exemple.

Ningú no ha gosat encara entrevistar ex-dones o amistançades, però tot arribarà, si l’avorriment continua surant pel mar polític. Fa anys, molts, que un setmanari català va entrevistar també moltes dones de polítics catalans. Vaig constatar que pràcticament totes, a la dreta, a l’esquerra, i al centre -i tots- vivien a la part alta de Barcelona, tenien minyona o una cosa semblant i portaven la mainada a escoles privades, per exemple. La qüestió de l’escola -o de la sanitat- utilitzada, ara que tant es parla d’escola en alguns diaris, no ha sortit, en aquestes entrevistes. Les contradiccions entre les proclames d’alguns polítics i les seves actuacions personals són, encara, motiu, tan sols del boca-orella, que funciona, i molt… Sempre hi ha algú que coneix a algú que coneix i que sap que el tal té una amigueta o més d’una, que porta els fills a un col·legi fatxenda i caríssim, que el seu pare era falangista convençut, o un caragirat, o que beu més del compte o juga al bingo. Coses de la vida.

Entrevistar les senyores, crec, constitueix un error. Es poden donar a conèixer aspectes quotidians que no convenen massa a la imatge del candidat, per més que les dames intentin quedar bé i facin esforços per no deixar anar algun secret sobre els defectes, inconfessables o no, del marit, qui, suposem, no deu ser pas perfecte, a casa seva. Recordo les entranyables entrevistes amb la senyora presidenta consort anterior, brillant, xerraire, popularíssima. De vegades amollava algun estirabot, també, -recordo una vegada que va identificar l’homosexualitat com un vici– i aleshores estava un temps, breu, sense sortir per televisió. Crec que una part no menyspreable de la popularitat de l’honorable que s’ha perllongat més temps -per ara- en el poder, li va atorgar la frescor casolana, no sé si aparent, estudiada o espontània, de la seva senyora.

Hi ha hagut dames molt discretes, a les quals, pràcticament no coneixem massa. També hi ha temes sobre els quals les senyores d’honor no opinen en públic i que no són només de tipus íntim. L’estripada de carnet de la senyora del darrer president crec que hauria estat un bon motiu d’entrevista electoral, i no hauria calgut entrar en detalls sobre el color preferit de les corbates del seu espòs, per exemple. Haurem d’esperar a que hi hagi una candidata a honorable, en un futur qui sap si molt llunyà, per comprovar com les gasten els marits a l’ombra (possible) del poder. Fer una versió nostrada i, per tant, molt més elegant, elaborada i carneriana de la salsa rosa hispànica, en clau política, és, encara, un camp a explorar.

[@more@]



Quant a jcosta

Sóc mestra i escriptora. M\’agrada llegir, escriure i, sobretot, xerrar força amb amics i amigues.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 comentaris a l'entrada: Dames, senyores, esposes fidels

  1. vedette diu:

    A mi ja m’agradaria
    tenir el futur arranjat
    i ser una senyora fina
    senyora d’un candidat…

    Escoltant el boca-orella
    n’he sabut de tots colors
    que fins m’he posat vermella
    pel que feien els senyors.

    Al teatru prou en veia
    de putílics elegants,
    ara ja no tinc teiatru
    i no puc rumbejar tant.

    Si el Molino me’l reobren
    els que surtin més votats,
    jo els obriré la porteta
    del meu àtic amb terrat…

    Ai, quin vers més maco, oi? és que des que vaig al taller literari del Emilio Alejandro he millorat molt. Això del meu àtic amb terrat és una figura retòrica, una meta-fora, ja que no tinc àtic ni tinc terrat. Ho capta, senyora lapanxa????

  2. Albert diu:

    Hola júlia,
    Molt bé pel post i també per la vedette.
    Crec que les dames dels polítics són com pantalles de fum, han de fer el toc humà del candidat, però com passa a totes les famílies la roba bruta es renta a casa. Un magnífic exemple el va donar Hillary Rodham Clinton i, si es llegeix el seu LIVING HISTORY, encara més.

  3. jaka diu:

    Magnífic article Júlia !!!
    Jo penso que les dones dels candidats son molt candides si es pensen que votarem als seus marits per si gasten eslips o calçotets però es el que hi ha i ningú es pot quedar enrera en la cursa de “qui la diu mes grossa”.
    Completament d’acord amb l’Albert i moltes gràcies a la Senyora Vedette per se tant enginyosa.
    😉

  4. Peroides diu:

    Júlia, no donis segons quines idees, que a bodes els convides.
    Que si la salsa rosa nostrada la fessin els mateixos que els del “Fetge de la Ciutat” i semblants, ni elaborada, ni carneriana, ni molt menys elegant.
    El que sì que m’agradaria és veure les entrevistes a les senyores dels candidats del Polònia. Crec que valdria la pena.

  5. Franciscu diu:

    Tens raó en aixo de la entrevista a la senyora mestressa den Piqué. Lo d’entrevistar les ex tindria morbo eh?
    Parlant den Piqué fa temps que em pregunto allò de “que hase un xico como tu en un partido como este?”
    Jo opino que actualment en Mas, en Duran Lleida i en Piqué son els polítics més ben preparats del pais. Però aquet pais nostre és tant petitet…

  6. Felipe diu:

    Hola! M’ha encantat el teu article i el millor (o més trist) de tot és que encara és actual!!! La veritat és que tens tota la raó del món…això de les entrevistes a les senyores-dames-esposes començaria a ser interessant si expliquessin alguna cosa més enllà del color de les corbates i especialment interessant si es tractés de visions polítiques diferents de les dels seus marits.
    Curiosament m’imagino que si un dia alguna esposa s’atrevís a contradir amb delicadesa i esportivitat al seu marit podria inclús fer que aquest guanyés punts, per allò de “què oberts són en aquesta família que cadascú opina el que vol i fan un debat productiu a casa”. Sigui com sigui es tractaria d’una altra estratègia de màrqueting! En fi…. mira que dóna de sí parlar dels polítics!

  7. Júlia diu:

    Hola, Felipe, em fa il·lusió i tot rebre un comentari en aquesta primera ‘panxa del bou’, el temps passa depressa.

    Doncs sí, moltes coses no canvien, en la política, o canvien per tal que tot continuï igual, vaja.

Els comentaris estan tancats.