Ànimes difuntes, que al cel ens veiem juntes

Ha passat, portant una mica de fred, com té per costum, el dia de Tots Sants. L’endemà del dia de Tots Sants, de fet, és el Dia dels Morts, dels difunts, però la festa laboral ha acabat unificant les dues diades. Tots Sants s’ha anat convertint en ‘la castanyada’, els sants ja no són el que havien estat i els difunts es mencionen poc. Pràcticament gens a les escoles, on la castanyada ha esdevingut una mena de carnestoltes de tardor, amb gent disfressada de castanyera, panellets de pàrvuls i cançons que no sé d’on han sortit, però que en aquests darrers anys han esdevingut uns clàssics, com ara el Marrameu. A més, l’ensenyament, cada vegada més prestigiós i exigent de l’anglès, ha difós el Halloween passat per aigua, que té més grapa per a infants i jovent que la nostra castanyada decadent.

Quan jo era petita recordo que tenia uns llibres de contes magnífics, crec que de Bruguera, que recollien rondalles de diferents parts del món, d’Anglaterra, de Rússia, de la Índia. Moltes de les seves il·lustracions les feia Emili Freixas, acurades princeses, prínceps ardits, palaus meravellosos… En el volum dedicat a Amèrica del Nord hi havia un conte sobre una bruixa que volia ser bona, la nit de Tots Sants sobrevolava les cases on vivien les famílies, els infants, molt trista, perquè no tenia una llar i contemplava les carbasses amb forats que dibuixaven un rostre, il·luminades. Va ser la primera vegada que vaig saber que existia aquesta tradició. Ara les carbasses convencionals, prefabricades, com el tió de Nadal, es venen ja fetes i decoren espais de les institucions escolars, la majoria de vegades sense foc a dins, no fos cas que hi hagués alguna desgràcia.

La nit abans de Tots Sants va anar substituint la d’abans del dia de Difunts. Encara recordo haver resat a casa algun rosari pels difunts familiars, per si un cas alguns d’ells romanien al purgatori per pecats venials, de petita. A pagès, m’explicaven els grans, resaven les tres parts del rosari, però a Barcelona ja havien reduït l’extensió del ritual, interminable. Després venien les castanyes, que ja no podíem torrar a la llar de foc, sinó a la cuina econòmica, en aquelles paelles foradades que encara existeixen. Els panellets eren molt cars, i els seus ingredients també. N’havia menjat molt pocs, la veritat. El dia de Tots Sants s’anava a missa, com calia, i algun parent que ens visitava en festes assenyalades, venia a dinar. No anàvem massa al cementiri, a la ciutat els cementiris són lluny, no formen part del passeig habitual i quotidià de la gent, s’hi ha d’anar expressament. A mi, de petita, els morts em fèiem pànic. Vaig trigar a veure’n un, que va ser el meu avi, i aleshores em vaig adonar que no n’hi havia per tant. Ara ja em produeixen tan sols una profunda tristesa, davant de la pèrdua i de la impotència i de la part de la meva pròpia vida que se’n va amb cadascun d’ells.

Quan hi havia un mort a l’escala tancaven mitja porta d’aquelles massisses, de fusta, amb els picadors. Tot el barri sabia que hi havia un difunt per la porta, doncs. La gent anava a donar el pésam, a passar el rosari amb la família i es muntaven tertúlies interessants. Les dones ajudaven a vestir el difunt, a donar-li un aspecte digne. L’enterrament portava capellans i guarniment segons possibilitats econòmiques, hi anaven, durant una època, tan sols els homes, i les dones contemplaven des del balcó la processó de senyors, la processó de la vida, els de davant plorant i els del darrere xerrant sobre el futbol, les desgràcies familiars o els problemes econòmics. Totes aquestes coses es van anar perdent i transformant de forma imperceptible. Jo no crec que hi hagués més respecte abans, la mort sempre ha tingut, afortunadament, una mena d’espai tragicòmic, com mostren els antics epitafis, alguns d’un humor ben acurat. Un ritual, durant algun anys, va ser anar a veure el Tenorio, de Zorrilla. La primera televisió va respectar aquesta tradició, que de tant en tant rebrota. Com la cançó del Marrameu, per alguna estranya associació d’idees o pels difunts fantasmals que hi surten, aquesta obra menor de l’autor va ésser elevada a la categoria d’indispensable, durant la diada, i va generar paròdies, com ara la catalana Don Cuan Tenòrio, en una època en la qual els del país no sabíem, encara, pronunciar la jota hispànica de forma correcta.

Els rituals de la mort, de la malaltia, del naixement, han canviat força. Sembla, aparentment, que la cosa s’ha frivolitzat. Jo crec que tot és relatiu, que els costums varien, es tornen a estructurar, a refer, però que el sotrac de la mort i de la malaltia no ha variat ni variarà, perquè ens enfronta amb la realitat, evident, del fet que tot passa i que per més metges, vacunes i tractaments que s’inventin no hi ha res a pelar, morirem i morirà la gent que estimem, com ha mort la que hem estimat i recordem. El que ha canviat és la percepció de l’eternitat, que anys enrera era feixuga, estable, i que ara resulta dubtosa, perquè ens podem permetre el luxe de dubtar-ne i fins i tot de negar-la, si volem. Hi hem guanyat en tranquil·litat pecadora, però hem perdut la seguretat oficial de la llar transcendent.

Els cementiris urbans són lletjos, excessius. L’estètica és barroera, el sistema de nínxols, desafortunat, sobretot en comparació amb cultures on les tombes a terra són més habituals. Les sepultures antigues sovint estan deixades, hi ha un munt de pietats i àngels sense nas i de vegades sense cap i tot. Ara crec que els volen arranjar, els de Barcelona, s’estan convertint en un destí turístic, també, els estan museïtzant, que diuen. Crec que fins i tot hi han fet algun concert, cosa que no m’agrada, car els difunts estan més ben acompanyats amb el silenci, ja que són en un dels pocs llocs on el silenci, esberlat tan sols pel frec dels gats o el bategar d’ales dels coloms encara era important. Fins ara.

Per acabar amb aquest homenatge als difunts, que faig amb una mica de retard, dos poemes. Un de Vicent Andrés Estellés, irònic, que cal llegir en valencià, molt adient a aquests temps del present en els quals hem acabat per creure que la medicina és gairebé omnipotent, mentre que, com diu la cançó sense receptes de metge, l’homé neix, i creix i mor. Recordo que el meu pare, en pau descansi, es quedava trasbalsat quan, al diari, s’ensopegava amb una esquela que mostrava la mort d’algun metge important. Si els metges moren, què farem els altres?, devia pensar…

I un altre en castellà, d’Antonio Gamoneda, excel·lent poeta asturià, que retrata un paisatge habitual en molts indrets rurals, el cementiri abandonat, ocupat per les ortigues i les gallines supervivents.

Doncs res, a meditar sobre la brevetat de la vida, i, com deien els antics en acabar d’explicar alguna rondalla, que al cel ens poguem veure. Després, això sí, d’haver-nos vist, anys i panys, per la blogosfera.

[@more@]

D’un en un se n’isqueren els difunts,

Calladament, entre les tombes gràvides,

I es concentraren a la porta del

Cementiri, amagant-se entre els xiprers,

I circulaven entre els morts consignes,

Subversives, consignes ben xifrades,

Mentre esperaven l’arribada de

L’entrerrament del metge. Però el metge,

Disn el taüt, es va apercebre amb pànic,

De la proximitat del cementeri

I la subversió d’aquells clients,

I amb els peus i amb els punys trencà la tapa

I se n’anà corrents entre les vinyes,

I no parà fins arribar a Nàquera.

———————–

Blues del cementerio

Cierto año la gente empezó a irse

Y en muchas casas no quedaba nadie.

El año que la gente empezó a irse

En muchas casas no quedaba nadie.

Se llevaban los hijos y las camas

Tenían que matar los animales.

El cementerio ya no tiene puertas

Y allí entran y salen las gallinas.

El cementerio ya no tiene puertas

Y salen al camino las ortigas.

Parece que saliera el cementerio

A los huertos y a las casas vacías.

Conozco un pueblo. No lo olvidaré.

Ay, en mi tierra sin ventura,

No olvidaré mi pueblo.

¡Qué mala cosa es haber hecho

un cementerio demasiado grande!



Quant a jcosta

Sóc mestra i escriptora. M\’agrada llegir, escriure i, sobretot, xerrar força amb amics i amigues.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: Ànimes difuntes, que al cel ens veiem juntes

  1. Albert diu:

    Encara que he anat a veure les fotos de cementiris que Pilar Aymerich exposa al MCH, estic a favor de la incineració perquè si l’espai és car pels vius i ens queixem dels preus dels habitats, no veig la raó per a deixar un espai pels morts.
    I trobo ridícul que hi hagi qui es queixi que des de casa seva es vegi el cementiri.
    Tot plegat en fem un gra massa del nostre curt pas per la terra o per la vida.

  2. Arare_ diu:

    Bon post, Julieta. NO he pogut accedir al teu espai en dos dies (coses de la xarxa, altra vegada)

    Ara ja només faltaria que als cementiris hi posessin música ambiental (pamatálos)

    Un petonet tardoral!

  3. Emili Freixas i el seu germà, tots dos els grans il.lustradors catalans de la postguerra, també eren del Poble-sec, carrer Blasco de Garay.

  4. He vist aquest blog per casualitat, son el net de l’Emili Freixas i voldria fer alguns aclariments. L’Emili Freixas va viure sembpre al Poble Sec al carrer Blasco de Garay 57 tenia cuatre fills, d’ells l’Emili i el Carles eren dibuixants i il.lustradors, l’Emili va deixar el dibuix encara que per la seva bena artistica actualment es actor de doblatge, en Carles Freixas va dedicar tota la seva vida al dibuix i la il.lustració, al costat del seu pare l’Emili, van treballar plegats al seu “estudi” del carrer Blasco de Garay, desde les finestres es veia la Plaça del surtidor, quantes vegades i vaig ser llegint llibres i tebeos. Desgraciadament tots dos van morir i actualment els seus hereus estem intentant revaloritzar la seva memoria i les seves obres.
    Moltes gracies pels records.

  5. Tens raó, Gabriel, el que no sé és si hi van air jordan retro 6viure sempre o no, jo crec que no. En tot cas caldria recuperar-ne el record i fer-ho constar amb alguna placa commemorativa, al menys.

Els comentaris estan tancats.