Fa alguns dies van concedir el Premi d’Honor a l’historiador Josep Termes. Més enllà de la relativitat de tots els premis, que ja hem comentat en altres ocasions, em sorprèn, encara que ja em sorprenc de poques coses, la manca de difusió que els mitjans de comunicació n’han fet, del premi i del guanyador. És veritat que ha sortit informació a la premsa, només faltaria, però ‘la nostra’ tevetrès i les altres han passat de puntetes, com és habitual, pel tema. Ni punt de comparació amb el temps que es dedica, per exemple, al Planeta i les seves tafaneries i, no cal dir-ho, als espais sobre esports de masses. Hem menjat futbol i tennis i vam menjar curses de cotxes i segurament que si a algú li preguntessin si és més important la història que el futbol diria que sí, i tant que sí. Però tots i totes sabem que els nostres fills guanyaran més pasta sent esportistes d’elit que sent historiadors d’elit, encara que amb molta sort poden arribar a catedràtics i, al menys, tenir un passar fins a la vellesa. Sense tanta sort, poden acabar de professors d’institut, i, amb menys sort o menys paciència, fent de teleoperadors o de cambrers, que sempre en falten.
El cert és que la realitat del triomf social es compta per virolles i no per homenatges ni premis d’honor, per publicitat i espais a la televisió. Molta gent no sap qui és Josep Termes però ningú, ni jo mateixa, encara que ho intenti, puc ignorar qui és Nadal o qui és Alonso o qui és Ronaldinho, cosa que no em sembla malament, però sí que em sembla descompensada. Si la tele s’hagués esforçat en emetre un monogràfic a hores de màxima audiència, ben fet, sobre la personalitat de l’historiador, amb referències als seus llibres, que, a més a més, toquen un tema que avui sembla desvetllar tant d’interès com és la Guerra Civil, crec que, al menys, algú de l’escola se m’hauria acostat l’endemà i m’hauria preguntat:
-Escolta, qui és aquest historiador? Tens algun llibre d’ell? Va estar bé, el programa, oi…
A l’hora del cafè, en lloc de parlar de, per exemple, el Codi da Vinci, la moda de l’estiu o les dietes habituals destinades a lluir els vestits de bany de forma adient, o, és clar, de Rafel Nadal, hauríem encetat una conversa sobre la Història en majúscula i sobre temes una mica més aprofundits. Les persones que no haguessin mirat el programa se sentirien marginades de la conversa i ens demanarien la gravació i tots plegats ens elevaríem una mica més en humanitat i cultura.
Si hagués existit aquest programa s’haurien venut alguns llibres d’història d’aquest autor i tothom estaria a l’expectativa, encara que fos de forma efímera, davant de la propera publicació d’un llibre que parla de l’obrerisme català. Fins i tot s’haurien encetat debats populars una mica tafaners sobre, per exemple, qui eren els altres candidats, qui formava part del jurat, què va votar cadascú. O sobre l’absència de dones, pràcticament, en els premis, ja que al llarg de la història només n’han trobat dues, no sé si caldrà deixar-los la llanterna de Diògenes, sembla que algú, crec que Albert Manent, va comentar que encara no estaven madures, és com allò de la democràcia, que el poble espanyol trigava tant en madurar i tot això. Un bon temps per esdevenir seguidors i seguidores de la filosofia cínica, em sembla, molt més profunda del que el seu nom, manipulat pels segles, ens evoca.
Termes és un gran historiador, fa poc temps vam comprar a casa ‘Misèria contra pobresa’, una reflexió documentadíssima sobre els fets de la Fatarella durant la guerra. És un historiador que raona sobre les coses i defuig els esquemes i els tòpics generats per una lectura simplista i de parc temàtic de la Guerra i de tot el que la va envoltar. Són temes que podrien generar polèmica, diàleg, debat i animació en la nostre mediocre vida cultural, però que, malauradament, acabaran sent objecte d’itineraris turístics i museïtzacions de visita concertada, coses de les quals no estic en contra, ans el contrari, però que haurien d’esperonar la gent a anar més enllà i no a conformar-se amb la cultura en comprimits convencionals, a l’estil del, en altres temps tan criticat Reader’s Digest.
Sobre les dones en el Premi d’Honor, suggereixo que s’investigui per les escoles sobre l’existència anònima de tantes senyores dedicades durant anys i panys a l’ensenyament primari, amb una dedicació admirable, senyores ja jubilades –de fet, aquests premis es donen quan ja ets a la tercera edat- esforçades defensores del català en èpoques difícils. No pas grans pedagogues, no, a l’estil de Triadú, que ja va ser premiat, sinó gent de la base, d’aquesta mena de lumpen dels intel·lectuals que som els mestres. I si no sembla prou bé donar aquests Premis d’Honor de les Lletres Catalanes a mestres de menuts, se’n podrien inventar uns altres que es diguessin Premis d’Honor de les Primeres Lletres Catalanes, o de les Beceroles Catalanes, que sembla més nostrat. Amb els diners, perquè se suposa que hi hauria dotació, la premiada podria, fins i tot, fer una volta al món, educativa, visitant escoles d’arreu, per poder escriure, després un bon llibre i optar al Premi d’Honor oficial.
[@more@]
El que dius està molt bé. El primer comentari que se m’acut d’entrada és allò que li passa a la (Nova) Cançó, que amb Franco viviíem millor. Tot sabem que el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes té un contingut de resistència, d’aquí el mot «Honor» i d’aquí tot l’enrenou per no haver-lo concedit a Josep Pla.
Jo no sóc qui per recomonar que trenguin el mot «Honor», però els temps han canviat i per això el Planeta guanya mediàticament, cosa que abans no era així o, sin més no, tan exagerat.
La teva entrada, encara que assenyada, aprofundeix amb un tema, els dels premis. Jo preferiria aprofundir sobre quina hauria de ser avui la funció d’OMNIUM CULTURAL. Una institució que -a parer meu- va a la deriva.
òbviament, no m’he format una idea gaire precisa d’aquest premi ni del premiat, i no tinc tampoc una noció clara sobre l’òmnium, així com podria explicar en detall com va el mundial, el Wimbledon, i la fòrmula 1. De manera que els mitjans aconsegueixen, en general, que sàpiga més d’allò que m’interessa menys. Es diria que el premiat i el guardó no són d’eixe món. O que l’Òmnium s’ha creat una pel·lícula a part de la realitat comuna dels mortals. Deia l’Alzamora al diari, l’altre dia, que en Termes premiava amb honor l’òmnium, i no a l’inversa. L’ombra del dubte plana sobre el sentit del ridícul.
la cultura, si no és espectacle en el sentit de show, no importa als mitjans de comunicació.
Potser perquè no sóc expert en gargots, he prestat poca atenció als dibuixants, fora Charles Schulz i el Cesc, i ara la presto el que fa Labanda a La Vanguardia dels diumenges. En un d’aquests el pare està aconsellant al seu fill sobre la seva professió i li diu que faci el que vulgui, però que sobretot que sigui mediàtic.
Llegint-vos recordo que fa uns quants anys, un estiu, hi va haver un matemàtic que va descobrir algun número o fórmula important (no em feu dir quin o quina, però us ben juro que no m’ho invento) i a casa vam comentar que la notícia només ocupava un quart de plana de diari, mentre que la notícia del darrer nòvio de la Rociíto, de la Xiffer o d’alguna d’aquestes, ocupava les dues planes centrals. Si és que… d’allà on no n’hi ha no en pot rajar!
Deixant de banda els criminals indiscutits, no desitjo la mort a ningú, però l’espectacle de Rocío Jurado confirma que el morbo arriba més enllà del més enllà.
S’ha parlat més -i arribat a més gent la informació (?) – de Nadal en un sol patit, la final de R. G., que el que es parlarà de Termes en tota la seva vida. Quant guanya Nadal per cada pilota que juga i quant guanya Termes per cada llibre que escriu? Quanta gent obté beneficis econòmics de les pilotes de Nadal i quants de les obres de Termes? Quant de temps es necessita perquè es mogui l’adrenalina amb Nadal i quant amb Termes? Hi ha molta gent disposada a pujar a la roda de la Fortuna que gira ja a una velocitat de vertigen, i cada dia va més ràpìda, i si no a pujar, sí a envejar als qui hi són, que també cauen a molta velocitat.
Les causes de tot això i més? Ho ignoro. Són els mitjans els qui creen la situació o la gent fa que els mitjans donin el que realment volen? Una mica de tot? Cada dia interessa més l’acció i menys la relexió? S’ha perdut l’humanisme, en el sentit d’interessar-se per tot, i estem en el món dels especialistes que després tenen en comú els esports, certa música…? Preguntes senzilles, però continuo sent un ignorant.
No ho sé, Júlia, però de moment veig poques possibilitats d’aconseguir alguns dels bons desitjos -compartits- que expresses en el post.
és que la cultura també importa poc a la majoria de la gent i crec que cada vegada anem a pitjor.
Caram, júlia, que bé que ho expliques! Com ho claves! De vegades, tinc la sensació que anem tots ben perduts, i que quan parles d’aquestes coses et miren com si acabessis d’aterrar d’un altre planeta. Però, vols dir que hi ha res a fer? Quan penso en les persones del món de les folclòriques que ens han deixat darrerament i en la cobertura que s’ha fet de l’esdeveniment, és que se’m remouen les entranyes. I en els que es moren després d’haver passat tota la seva p… vida darrera d’una cadena de muntatge, o baixant a la mina, o enfilats en una bastida, no se’n recorda ningú. Ui, que demagògica que estic avui… No em facis cas…
Bravo pel teu escrit i per la teva lluita en favor de la cultura. És d’agrair.
Una abraçada.
De vegades un se sent impotent de no poder lluitar contra un monstre mediàtic més espantós que no pas els dels contes de quan érem petits… però sempre, sempre et quedarà (crec) el poder estar orgullosa de pensar contracorrent, de voler més, de no empassar-te les porqueríes sense més.
Un altre exemple fortíssim: vaig per la segona carrera i els llibres que he hagut de llegir es poden comptar amb els dits d’una ma…
Ostres Júlia! dius que la teva segona carrera va ser Humanitats, doncs jo després dels 1000 metres llisos, l’única carrera que he fet va ser els 400 metres tanques.