Carolina Coronado, una escriptora del segle XIX

  AQUEST BLOG S'HA TRASLLADAT A  UNA NOVA PANXA D'UN NOU BOU

¡Blanca y ligera espuma transparente,
ilusión, esperanza, desvarío,
como hielas mis pies con tu rocío
el desencanto hiela nuestra mente!

Tampoco es en el mar adonde él mora;
ni en la tierra ni en el mar mi amor existe.
¡Ay!, dime si en la tierra te escondiste,
o si dentro del mar estás ahora.

Porque es mucho dolor que siempre ignores
que yo te quiero ver, que yo te llamo,
sólo para decirte que te amo,
que eres siempre el amor de mis amores.

Carolina Coronado

L’abrandat i romàntic fragment de poema que he copiat és de Carolina Coronado, escriptora extremenya poc coneguda actualment. He recordat aquests dies aquesta autora a partir de la lectura d'un article publicat al darrer número de la revista 'Qué Leer' , sobre els escriptors i el col·leccionisme. A l’article, entre d’altres coses, es menciona que Juan Perucho, gran autor, especialista en temes fantàstics i singulars, estava fascinat amb els armaris, sobre tot amb aquell en el qual Carolina Coronado tenia desat el cadàver de la seva filla.

 

Carolina Coronado, que s’ha comparat a Bécquer, va ser una dona especial, intel·ligent, bellíssima. Espronceda, que era de la seva terra, li va dedicar un abrandat poema, quan ella tenia tretze anys i ja feia versos remarcables. Ens ha quedat de Carolina el magnífic retrat de Madrazo, des d’on ens contempla des del fons del temps i de les passions humanes. Es va casar, bé, amb un diplomàtic americà, encara que abans havia tingut uns amors misteriosos amb un home que no se sap, ni tan sols, si va existir, i va poder, no sense entrebancs, dedicar-se a escriure de tant en tant. Era catalèptica, de jove havia tingut un episodi dramàtic, doncs l’havien considerat morta i no ho estava. Això va fer, potser, que fos reticent a enterrar els seus difunts. El marit, embalsamat, el tenia a l’oratori del palauet familiar, i expliquen que el servei, en una línia molt d’humor negre hispànic, li deia El silencioso. Sembla que, efectivament, el cadàver de la filla era a un armari de la casa. Tot plegat, doncs, romanticisme en estat pur. Va tenir problemes mentals, però va arribar a viure molts anys. Un seu nebot famós, Gómez de la Serna, li va dedicar una biografia, que avui costa molt de trobar, per cert.

 

Tot plegat, fascinant. Com la mateixa època en què viu aquesta dona i que tants canvis socials i polítics aplega i en la qual es perfilen les grans tragèdies europees que havien de venir a partir de les que ja havien arribat, com ara les devastacions napoleòniques, que la historiografia francòfona ha minimitzat o lloat amb excés. Carolina va morir a la seva finca de Lisboa, el 1911, amb noranta anys, en una posició econòmica ja força precària. Els extremenys la recorden força, i també a Cornellà hi ha una associació cultural que porta el seu nom, promoguda per dones d'origen extremeny. Extremadura ha donat a la cultura hispànica noms admirables, que crec que han patit un cert oblit, perquè Madrid, com Barcelona, té molt de pes i els personatges més perifèrics no són tan coneguts. Per cert, crec també que si aquesta dona hagués estat francesa, anglesa, seria molt més coneguda i valorada, fins i tot per als mateixos espanyols en general i catalans en particular. Ja n'haurien fet una sèrie o una pel·lícula. En aquest cas concret, amagar esquelets als armaris era, doncs un fet ben real, i sortir de l'armari podria tenir, fins i tot, connotacions esotèriques.

 

[@more@]



Quant a jcosta

Sóc mestra i escriptora. M\’agrada llegir, escriure i, sobretot, xerrar força amb amics i amigues.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 comentaris a l'entrada: Carolina Coronado, una escriptora del segle XIX

  1. Deric diu:

    No la coneixia però és just el tipus de poesia que m’agrada, la del romanticisme.
    Tens raó que aqui no valorem prou el que tenim i que mirem més el que hi ve de fora.

  2. Deric diu:

    No la coneixia però és just el tipus de poesia que m’agrada, la del romanticisme.
    Tens raó que aqui no valorem prou el que tenim i que mirem més el que hi ve de fora.

  3. Cert, Deric. Costa trobar noves veus en antigues plomes. Sort de la Júlia, que ens treu alguna del seu armari particular de tant en tant! Bon NAdal, Júlia. I més posts literaris pel 2007.

  4. Albert diu:

    Com no tinc opinió sobre aquesta erudita entrada em limito amb un:
    BON NADAL

  5. Deric diu:

    Bon i poetic any 2007!

  6. Spock diu:

    No m’hi puc estar. avui he aterrat al teu bloc per casualitat i la seva lectura m’està resultant francament apassionant!

    Espero frisós articles nous i…. feliç 2007, que ja ha començat però que encara no camina de quatre grapes.

  7. pol riveil diu:

    Avui he entrat per primer cop a la teva pàgina i espero entrar-hi més sovint.
    Salut.

Els comentaris estan tancats.