Feia temps que tenia ganes d’apuntar-me a un club de lectura, sobretot perquè actualment l’oferta lectora és tan àmplia i diversa que costa, si no es fa de forma intencionada, compartir tertúlia sobre un llibre amb gent propera. Per possiilitats d’horari i de dates vaig apuntar-me al grup creat a l’Editorial Meteora, a l’entorn d’una sèrie de llibres del segle XX, considerats importants per diferents motius.

El primer ha estat L’amant de Lady Chatterley. He rellegit el volum que tenia des de l’any 1979, comprat en una d’aquelles glorioses Escoles d’Estiu de Rosa Sensat, cosa que vaig anotar a dins del volum, en el qual, a més, encara es pot llegir el preu: 492 pessetes de l’època, ja amb el descompte fet. És de l’editorial Aymà, amb una traducció de Jordi Arbonès, de quan el director de la col·lecció era Joan Oliver.

La relectura de la novel·la m’ha fet adonar de molts matisos que la primera vegada em van passar per alt. En la tertúlia a l’entorn del llibre, en el club de lectura, he escoltat opinions per a tots els gustos. La societat ha canviat molt, la situació de la dona, moltíssim. Costa, sobretot, poder situar-se en el context de l’època i valorar el que podia representar a l’època aquesta novel·la i les seves reflexions, gairebé una tesi molt personal de l’autor, sobre el sexe en estat pur, les classes socials, la massificació, el valor exagerat dels diners, l’embrutiment de la persona lligat a un procés industrial inevitable i moltes coses més. Les vicisituds de les seves edicions, la banalització de la història a l’entorn de pel·lícules que freguen la pornografia barata –al costat d’altres versions més dignes-, tot plegat ha incidit, i no pas sempre de forma positiva, en els lectors i lectores d’avui.

Voldria incidir també en una aspecte que ha sorgit al debat: la traducció. Les traduccions castellanes en edició barata no semblaven massa bones. La d’Arbonès, per a mi, molt bona, resulta, segons altres opinions, desfassada, massa noucentista. He trobat una darrera entrevista a Arbonès –que va morir el 2001, a Buenos Aires- on ell explica les seves raons per fer una traducció acurada, intentant respectar els diferents nivells de llenguatge de l’època i intentant utilitzar un català ric, però popular. Actualment es fan poques bones traduccions i es tendeix –amb excepcions- a fer servir un estàndard simple, que no contribueix a enriquir el llenguatge ni el vocabulari. Jo també crec que el llenguatge literari ha de ser ambiciós sense ser carrincló, si una paraula existeix, s’ha d’utilitzar, tenint cura que, en el context, no sembli artificial, encara que –potser- ho sigui, fins i tot. Avui es publica molt i la traducció es complica, ja que de vegades, imagino, no deu sortir a compte elaborar un text contrastat, construït amb temps i paciència i pagat de forma digna.

Personalment he gaudit de l’obra, del món que reflecteix, un món decadent, entre dues guerres, i que anuncia, ja el perill d’un consum esclavitzador. El llenguatge de les escenes sexuals, tan explícites, m’ha semblat molt interessant, pel que té de directe sense ser groller, cosa molt difícil d’aconseguir en aquest tema. Les descripcions de la natura, descripcions en les quals els anglesos són, generalment molt bons, m’han semblat plenes de poesia, integrades en la vida dels personatges. Les classes socials i els seus conflictes són un tema important en l’època, i que encara interessa. Només cal veure l’èxit del recuperat llibre de Marai La dona justa, per exemple. En resum, que ha estat una experència molt positiva, aquesta relectura.

[@more@]

Tweet

He anat dos cops al teatre darrerament. La setmana passada vaig anar a veure el nou Mikado. Malgrat que he llegit comentaris sobre el fet –suposat pel crític- que la versió actual no té la frescor de l’anterior, a mi em va agradar molt, vaig passar una bona estona i em va semblar una versió digníssima, divertida i lloable. El Mikado és una obra musical amb ganxo, amb un argument senzill i divertit i una música excel·lent, cosa que explica l’èxit que té sempre que es representa amb cara i ulls. Comparar-la amb l’anterior de Dagoll Dagom resulta inevitable, per als qui som ja una mica grandets i grandetes, però cal dir que aleshores nosaltres també teníem més ‘frescor’ i que el record ens traïciona sovint. Amb ulls de present, veient l’equip jove que l’interpreta, escoltant les bones veus dels actors-cantants, cal dir que és un molt bon Mikado, aquest de l’Apolo i que el personatge que feia Rañé, de forma magistral, ara és interpretat de forma també magistral per un actor jove boníssim, amb matisos diferents però molt ben trobats. Em van sobrar alguns acudits fàcils sobre fets del present, una mica exagerats, per desvetllar la rialleta fàcil.

Ahir vaig anar a veure el Panorama sobre el pont de Miller, a la sala petita del TNC. No m’agrada gens el TNC, gairebé em fa por, aquell edifici immens, fred, de sostres alts i aspiracions monumentalistes, gairebé d’arquitectura mussoliniana. La sala gran té una sonoritat deficient, és incòmoda i contribueix a l’augment de l’atròfia dels genolls l’estretor exagerada de l’espai destinat a les cames dels espectadors. La sala petita, encara. És més semblant a un teatre normalet, dels de sempre. L’obra és excel·lent, la interpretació dels actors, sobretot dels tres principals, magnífica. Encara que tinc por d’exagerar, afirmaria que Toni Sevilla ha trobat el paper de la seva vida –fins ara, que encara n’hi queda molta, de professional-, Carlota Olcina treballa amb una naturalitat immensa i Pepa López també està estupenda, com sempre, per altra banda. Els secundaris també ho fan molt bé i tot plegat mostra un drama actual, actualíssim.

Havia vist aquesta obra, fa molts anys, en aquells enyorats Estudio 1 de la tele (no seria possible que es fessin dvds d’aquelles obres, així com de les de Lletres Catalanes, dels anys seixanta i setanta?), sempre la vaig trobar molt ben escrita, la tensió creix, l’evolució de la passió de Carbone, gairebé de forma imperceptible, està elaborada de forma genial. Però actualment hi he trobat altres lectures, sobretot perquè en aquella època el problema dels immigrants il·legals no em tocava d’aprop, com ara. Ara l’obra, per als barcelonins de barriada, encara té més actualitat que quan es va escriure o quan es va representar, fa anys. Hi ha molts temes a l’obra, com ens enganyem a nosaltres mateixos, com busquem excuses davant de fets que no ens plauen, per tal de mostrar-los com a negatius, com fem el mal, de forma egoïsta, intentant donar-li la volta perquè sembli un suposat bé per a la societat que ens envolta… Una paràbola del món actual que no ha perdut vigència, doncs. Les entrades s’havien exhaurit, cosa que deu tenir algun significat.

[@more@]

Tweet

Es fa difícil, avui, parlar d’alguna cosa que no sigui la manifestació d’ahir. Comprenc -i així cal que sigui- l’entusiasme de la gent jove. Les persones més grans, que ja hem viscut unes quantes manifestacions, ens podem sentir emocionades -o no, de tot hi ha a la vinya del Senyor-, però no podem obviar les matisacions sobre diferents aspectes, comuns a moltes manifestacions massives. Per exemple:

• El paper galdós dels mitjans de comunicació, que gairebé no havien informat del fet i que no en van parlar d’una forma raonable i extensa fins que no va haver passat i es va evidenciar l’èxit de la convocatòria. Inclosos ‘els nostres’ (Avui, Catalunya Ràdio, TV3).
• El ball de números (d’un milió a menys de cent mil), en una època en la qual es pot comptar la gent d’una forma aproximada amb garanties de precisió. Com és possible que encara ens facin beure a galet per totes bandes!
• La possible capitalització de la manifestació per sectors com ara Esquerra Republicana o l’independentisme més radical. Sé que hi va anar molta gent que no és de cap partit i també persones liberals, que jo no titllaria precisament d’independentistes. Quan hi ha un malestar evident i uns atacs delirants en contra d’alguna cosa, la protesta -com passava en temps de la transició- aplega persones molt diverses, fins i tot persones que no es manifesten massa sovint, de la majoria silenciosa, vaja. I també cal comptar amb la gent que va a tot arreu, per pura tafaneria i ganes de gresca, sector molt més nombrós del que ens pensem.
• El que es pot aconseguir amb aquesta manifestació. He anat a moltes manifestacions que no han servit per massa cosa, pensant en elles amb certa distància. També he anat a unes quantes que no han servit gairebé per res, més enllà de poder-me permetre el dret a la protesta. Malgrat tot, esperem -l’esperança és una virtut necessària- que serveixi.

Durant la transició vaig treballar en una escola amb un director que n’havia viscut de seques i de verdes i de tots colors, ja gran. Quan hi havia manifestacions, protestes, moviments massius de tota mena -en aquella època eren freqüents- sempre deia ‘això és com una pel·lícula que jo ja he vist i que va acabar malament’. Esperem que ara, més que una pel·lícula, el tema es desenvolupi en una sèrie de capítols amb final feliç o amb un final obert, si més no.

[@more@]

Tweet

Avui volia parlar d’una altra cosa, però un missatge enviat a un dels posts anteriors, m’ha fet canviar de tema. Sovint s’ha definit com a ‘la cultureta’ una mena de visió cultural catalana curta de mires, tancada en capelletes, destinada a un consum determinat. La cultureta sovint ha estat dogmàtica, limitada. La gran cultura del nostre país, integradora de corrents diversos, generosa i promocionada com cal, encara està per bastir, em sembla. L’escriptora Olga Xirinacs m’ha fet arribar el comentari esmentat, del qual transcric una part:

"Cal que la gent sàpiga les realitats: La Institució de les Lletres Catalanes o les editorials, exigeixen que un llibre sigui traduït al castellà per presentar-lo a Fires i editorials estrangeres. O que et demani un editor estranger, cosa que només s’aconsegueix a través d’un editor o d’un agent. No m’han funcionat cap de les dues coses, i fa més de vint anys que hi batallo. Sí que s’han traduït les obres infantils i juvenils. Però no les novel·les per adults. M’he pagat una bona traducció a l’anglès del meu premi Sant Jordi i Premi de la Crítica, "Al meu cap una llosa", la mort de Virginia Woolf, tema sempre actual. Ni així. Fins que he decidit escriure jo directament, només per sortir a l’estranger, perquè a mi també m’agrada llegir bones traduccions.

La realitat, doncs, d’escriure en castellà, és que en cap moment -tret del premi Llull, que ho feia en les dues llengües-, mai cap editor ni Institució m’han volgut traduir ni un llibre. Com deia l’Avui, cal que es revisin aquestes desigualtats del sistema. Un país petit necessita traduir els seus escriptors. Per tant, sóc conseqüent amb el que dicten les Institucions: vull sortir, cosa ben lícita, però m’ho escric directament. I en paus. No he de començar cap carrera ni vull guanyar diners. Compliré 70 anys al maig, i estic contenta d’haver arribat fins aquí. Aquesta nova novel·la, per a mi, serà una altra celebració."

Els fets que explica Olga Xirinacs són força coneguts -i patits-. Crec que en el seu cas, el fet de ser dona, com vaig comentar en algun altre espai del blog, també ha pesat en la seva limitada difusió, perquè, de forma subtil i potser inconscient, els espais literaris no donen les mateixes oportunitats a homes i dones, ni tampoc els de debat (i només cal sumar, mireu l’Àgora o algun programa d’aquest tipus i feu números).

[@more@]

A mi em va apropar a l’obra d’Olga Xirinacs -i també a la de Virginia Woolf- l’escriptora Montserrat Galícia, mestra com jo, guanyadora de dos premis Ruyra i que porta molt de temps publicant i escrivint, sobretot literatura juvenil. Un dels llibres d’aquesta escriptora, La cambra de Virgínia, estava, però dirigit als adults i en publicar-lo va demanar a Olga Xirinacs, una de les seves admirades escriptores, a més de Virgínia Woolf, que li presentés, malgrat que no es coneixien personalment. Va ser, recordo, una tarde entranyable, de molt bon voltatge literari, a la llibreria ONA. He volgut explicar aquest record personal perquè crec que resultava prou adient en el context. En fi, tot plegat, coses d’aquesta cultureta que ens aclapara i d’un mercat petit que podria eixamplar-se amb una bona política de traduccions… però, ja veieu com va.

Tweet

Fa uns dies, el 10 de febrer, a La Vanguardia, Quim Monzó ironitzava sobre un fet habitual en el nostre món, dominat per les imatges. L’escriptor, que ha traduït força bé Truman Capote, parlava d’una biografia d’aquest escriptor, que ja té uns quants anys. Ara s’ha reeditat, amb motiu de l’estrena de la pel·lícula sobre Capote, però a la tapa no hi han posat la imatge autèntica de l’autor americà, que va morir el 1984 i que, per tant, compta amb nombroses fotografies i filmacions on se’l pot veure perfectament, a més de tenir un físic força singular i personal. A la tapa de la reedició de la biografia hi han posat la imatge de l’actor que fa la pel·lícula… fins al proper remake, escriu Monzó, que comprèn fins i tot que per promocionar un llibre hi posin a la tapa una fotografia de la pel·lícula, però… en una biografia! la cosa ja resulta una mica patètica.

Això sembla anècdotic, però passa, ha passat i passarà, i no tan sols amb les imatges. Les músiques clàssiques, incloses en una banda sonora o en un anunci de la tele, obliden el seu origen. Ja quan era petita alguna mestra de l’escola es planyia de estos nombres que sólo suenan a calle. Les imatges dels contes populars, reproduïdes per dibuixants excel·lents als volums estimats de moltes infanteses, han quedat lligades, de forma indisoluble, a l’univers Disney. Ja fa anys, per televisió, recordo que feien una sèrie, força bona, sobre Enric VIII, rei afeccionat a canviar de dona i bandejar l’anterior, en alguna ocasió de forma molt expeditiva. Al llibre de Ciències Socials hi havia una reproducció d’un quadre, magnífic, de Holbein, on es veu aquest rei. Un alumne em va comentar, meravellat, es el de la tele.

Penso que tinc sort de ser un personatge anònim i de que ningú, espero, no s’entretindrà a muntar un biopic sobre la meva vida, en un futur imprevisible. Altrament jo ja no seria jo, ni tan sols en el record dels meus descendents més directes.

[@more@]

Tweet

Fa ja força temps que resulta molt habitual la confecció d’informes per part de suposats experts que han cobrat per fer-los, s’han passat estones recollint informació -he comprovat de forma directa, en algunes ocasions, de quina manera tan poc científica es recollia aquesta informació- i finalment n’han fet una publicació amb la seva corresponent difusió, passant a ser experts en el tema i explotant al màxim el treball realitzat.

El més curiós del cas és que s’esmercen diners i temps en fer informes sobre coses que, per observació directa i experiència personal de molta gent, ja són evidents. Ahir vaig llegir un article sobre el fet que no hi ha diferències entre l’alumnat de l’escola pública i privada pel que fa a resultats acadèmics i que l’important és el nivell sociocultural familiar, especialment el nivell de la mare. Tot plegat fruit d’un estudi d’aquests. Si m’ho haguessin preguntat a mi, que porto més de trenta anys a l’escola pública, ja els ho hauria explicat amb més detall, això. I hi hauria afegit altres variables, com ara el barri, per exemple. Els diners per a fer informes sovint provenen de subvencions, un tema, aquest de les subvencions, que també caldria comentar en profunditat, però ho faré en una altra ocasió.

Fa poc, al meu barri, una noia jove, no sé si historiadora o antropòloga, va presentar un estudi sobre la vellesa i la pobresa. Molts vells viuen sols, hi ha més dones que homes soles i pobres, la gent gran s’estima més estar a casa sempre que pot que no pas anar a una residència, els qui han hagut de tenir cura de gent gran no volen que els seus fills tinguin les mateixes obligacions que han tingut ells, les dones eren les qui tenien cura de la gent gran, els immigrants fan la feina de tenir cura de la gent gran actualment. En fi, una rastellera d’obvietats que qualsevol que tingui coneguts i una mica de ganes d’observar el món, ja sap, amb molts més elements de judici, encara.

Sobre l’escola, que és el món que més conec, s’han fet estudis fa anys, gairebé tots destinats a demostrar allò que es volia demostrar. Normalment no s’ha utilitzat el camí, més directe, de preguntar als professionals, al menys a un bon nombre de professionals. En política, no cal parlar-ne. Jo crec que la majoria, fins i tot els estudis ben intencionats, no serveixen per a massa cosa. Per exemple, si fan un informe sobre la necessitat de zones d’esbarjo, jardins i tot això al meu barri i surt que no n’hi ha, això no vol dir pas que, una vegada fet l’estudi, ens construiran tot un seguit de places verdes, vigilades i amb espais per a tothom.

Un altre camp curiós, del nostre temps, són els consells que ens donen, a través dels mitjans de comunicació o d’altres camins oficials. Aquest estiu, als ambulatoris i farmàcies repartien un ventall que ens aconsellava que beguéssim molta aigua, que no ens poséssim al sol, que no féssim massa esforços esportius si feia calor… Quan arribem les rebaixes ens aconsellen que ens fem una llista, que no comprem compulsivament, que mirem bé el preu anterior. Quan ve Nadal, ens diuen que no mengem massa, quan fa fred, que ens abriguem. Com si tots plegats fóssim una colla d’infants immadurs i eixelebrats. El pitjor és quan algú, de bona fe, t’ho comenta, ‘ho han dit per la tele’, ‘un informe ha dit’, ‘el fulano de tal, expert en nosequè, ho ha estudiat’… Algú que no recordo, cosa que em sap greu, va dir que hi havia veritats, mentides i estadístiques. Ara, a més, hi ha veritats, mentides, estadístiques, estudis, informes…

[@more@]

Tweet

He llegit alguns –pocs- comentaris sobre la decisió d’Olga Xirinacs de publicar un llibre en castellà. L’escriptora està decebuda del tracte que rep de les editorials i del món de la cultura catalana. Possiblement té raó, es tracta d’una persona amb un gruix literari important, una bona escriptora amb molta obra publicada, amb premis importants i que, malgrat tot, gairebé no té presència en els mitjans de comunicació i a qui, sembla, costa publicar actualment.

Quan algú ha fet la seva carrera, literària o musical, en castellà, i fa una aportació en català, tothom el lloa. Com en el cas de Poveda, amb el seu excel·lent darrer disc. Quan és a l’inrevés els comentaris sobre una suposada traïdoria cultural són nombrosos. Sobretot si la persona en qüestió no és massa mediàtica i, a sobre, no té massa èxit després (el cas de La Trinca, prou conegut, resulta emblemàtic en aquest context).

Hi ha autors que han fet carrera en ambdues llengües des del principi. De fet, la majoria. Si no en el camp de la novel·la, en el del periodisme més o menys literari, com Pla, Sagarra, Porcel, Monzó i molts d’altres antics i moderns. O en el marc de la literatura –per dir-ne d’alguna manera- televisiva, com és el cas de les sèries de televisió i Benet i Jornet, per exemple. Qui es vol guanyar la vida escrivint –i també cantant- comença ja o acaba per utilitzar ambdues llengües, malgrat que en algun moment romàntic dels seus inicis hagués criticat aquesta possibilitat.

Jo crec que el problema, però, no rau en la llengua. Crec que trobaríem molts autors, creadors de tota mena, de llengua castellana, que també se senten maltractats pels mitjans. El problema és de les polítiques culturals en general, en castellà potser hi ha més mercat però també hi ha més producció i competència, només cal veure els números de gent que es presenta a premis. He vist programes sobre escriptors importants castellans –Buero, Delibes- a hores intempestives de la nit. De molts, només se’n parla quan moren. Un poeta immens, com Lizano, no és pas conegut per les masses. Publicar també costa als que escriuen en castellà a la resta de l’estat espanyol, a no ser que tinguin algun raconet a les teles de més audiència o amics influents en el sector. De vegades hi ha algun cas singular, algú de qualitat que sura amb dificultats i, aleshores, es descobreix que escriu des de fa quaranta, trenta anys.

Jo crec que hi ha d’haver llibertat per escriure o cantar com a cadascú li plagui. Al capdavall les persones amb una mica de cultureta poden fer-ho bé en les dues llengües i de vegades en alguna altra. Els cantants actuals sovint utilitzen l’anglès, I no només a casa nostra. Als de l’òpera no se’ls exigeix fidelitat lingüística per esdevenir catalans universals. Els més puristes i encalçadors d’heretgies, com en tot, són els primers que, quan els convé, s’esmunyen com una anguila vers els diners, la fama o el poder. Passant la metàfora al camp de la política, quants esquerrans-esquerranes han nedat cap a mars més centristes i dretans a la recerca de la seva oportunitat. En molts casos, com en el cas de la literatura, sense aconseguir res més que algun instant molt breu de protagonisme estantís.

[@more@]

Tweet

La persona que farà la presentació del meu llibre, divendres, és Carles Duarte, gran poeta i filòleg. No el conec personalment, m’hi vaig dirigir per casualitat, li vaig enviar els meus poemes i, molt amablement, va accedir a venir. Vaig conèixer l’obra d’aquest poeta per atzar. El cas és que vaig enviar un poema a un dels concursos que cada any fa La Vanguardia. En aquella època en triaven algun cada setmana, crec, i un poeta reconegut comentava els poemes triats. Després, t’obsequiaven amb algun volum del poeta que havia triat els teus poemes. En el meu cas, qui em va triar i comentar el poema va ser Carles Duarte, cosa que em va motivar a comprar més llibres d’ell. No cal dir que em va agradar molt el que vaig llegir, encara que són poemes molt diferents dels que faig jo mateixa. En la meva personal tria de poetes vius i en actiu, actualment, Duarte, juntament amb Margarit, és dels meus preferits.

[@more@]

La poesia actual, potser perquè ha seguit camins diversos, i també perquè la difusió és molt limitada, s’ha allunyat força del gran públic. Per això concursos com el de La Vanguardia o el que fan a Catalunya Ràdio són tan interessants, perquè obren portes als escriptors anònims. La difusió dels poetes que ja tenen una obra important, però, continua molt limitada a determinats cercles. Jo crec que actualment no hi ha cap poeta viu que sigui molt conegut, recitat, llegit. I és una llàstima. Fa anys molta gent se sabia algun petit fragment d’Espriu, de Marti i Pol, fins i tot de Foix o Brossa. Fa més anys, moltes persones eren capaces de recitar els poemes més populars de Lorca o Sagarra, per a mi un autor immens que va connectar com ningú amb la gent del carrer, cosa que li va comportar les crítiques força absurdes des sectors literaris més elitistes. Personalment, crec que el lideratge literari català, avui, resta una mica orfe, i no tan sols en el camp de la poesia. En la popularització dels poetes hi han tingut força a veure els cantants, també. Vendrell cantava Sagarra, Maragall i altres. Serrat va cantar Machado, Salvat Papasseit. Llach ha contribuït a la difusió de l’obra de Martí i Pol. Raimon va donar a conèixer Espriu. Aquestes popularitzacions s’han fet amb fortuna diferent. El gran públic, de vegades, accedeix tan sols a una petita part de l’obra del poeta, però també sent curiositat, molt sovint, per saber-ne més.

Una petita mostra de l’obra de Duarte, treta del llibre Tríptic hebreu, que aplega tres volums inspirats en textos bíblics. M’agradaria remarcar que Espriu també beu força de la Bíblia, una font inesgotable d’inspiració per a les persones de cultura –ens agradi o no- judeo-cristiana.

La nit aquieta el temps

i l’albada ens acosta

presències ignorades

i desvetlla els colors;

s’escolten sons antics,

crits d’ocells,

veus ocultes.

——

Cap obra humana no perdura,

ni ho fan els plecs de lluna al mar

o la ferida esquerpa de la roca.

La vida és una llum als ulls

i un tacte encès

que habiten

per un temps

un cos efímer;

cap vent no els extingeix:

mentre el cos es corromp

uns altres ulls

acullen aquell somni.

Tweet

A la ciutat, orgullosa i malalta,
on visc els anys
que m’han tocat de viure,
dedico avui paraules retrobades,
records i somnis,
imatges i mirades:
la pols del temps,
que s’ha arrapat als mobles i als objectes
de les estances més inaccessibles
dels meus desigs antics,
inabastables.

El divendres presento un nou llibre de poemes a la Casa del Llibre de Barcelona. Per tot un seguit de jugades de l’atzar me l’ha publicat l’Editorial Meteora, una editorial petita, d’aquestes que configuren els motors culturals del país sense pressa i amb cura, i que possibiliten a molts autors i autores publicar coses interessants, més enllà de les grans firmes editorials, cada vegada més concentrades en poques mans. Trobareu més informació sobre el llibre a la pàgina web de l’editorial. Els poemes tracten, sobretot, del present i passat de la vida urbana i no cal dir que l’acte de presentació és obert a tota persona interessada en els afers literaris.

Ahir vaig assistir a un recital de cançó intimista i molt interessant, en el marc del festival Barnasants, a Luz de Gas. Malgrat que ahir em queixava de la poca presència de dones en aquest festival això no em priva de lloar-ne l’organització i la persistència, en uns temps tan poc favorables a la cançó d’autor -encara que jo crec que revifa, darrerament-. El recital d’ahir anava a càrrec de Gorka Knörr i el seu germà, un polític que ha aparcat la vida política, de moment, per dedicar-se a la mùsica. Això em recorda l’estrofa d’un vell poema de Bori i Fontestà, sobre un rei que vol ser artista ja que era més bella i ben vista/ lacorona de l’artista/ que la corona del rei.

I llegeixo, amb joia, a l’Avui, que Folch i Camarasa ha editat un nou llibre. Aquest autor fa un tipus de novel·la assequible, humana, actualment plena d’una ironia fresca que no amaga, però, una certa amargor davant la manca de pietat del món literari envers els autors que no són mediàtics ni novedosos. Aquest és un dels autors que s’ha vist obligat a presentar-se a molts premis i que no ho amaga, ans ironitza, també, sobre aquest món. Com deia Calders, el prestatget de la cultura catalana és petit.

[@more@]

Tweet

Pot semblar que faig victimisme, però un informe del Consell de l’Audiovisual dóna unes xifres impressionants respecte a la poca presència de dones en els programes, suposadament seriosos, de la televisió. En el cas de tevetrès, la nostra, no arriba al vint per cent. De forma intuïtiva, poc contrastada, m’adono sovint d’aquesta mancança, en debats i programes culturals. Fins i tot en temes en els quals, professionalment, hi ha un gran nombre de dones –ensenyament, literatura-, quan cal opinar, en general, la presència és molt minoritària.

El cas és que això passa, sembla, a tot arreu. Fins i tot en recitals de poesia la presència femenina és molt menor, quan, em consta, s’editen força llibres d’aquest gènere escrits per dones. He assistit en alguna ocasió a les sessions que fa el grup Poesia Viva, al bar Vivaldi, i allà hi sol haver un gran nombre de poetesses, de qualitat remarcable, però sembla que la gran cultura oficial i oficialitzada no les té massa en compte i deu considerar aquestes trobades com a cultureta de poca volada.

Encara més. Repasso la llista de cantants del Barnasants d’enguany, i m’adono que també el nombre de dones que hi actuen és molt minoritari. Per què? No hi van o no les criden? Em consta, també, que hi ha moltes cantants que donarien el perfil que precisa l’esdeveniment, amb un nivell remarcable. La cosa és seriosa, ja que en ambients que es consideren a sí mateixos ‘progres’ això s’admet sense crítica i molesta quan algú –més aviat alguna- incideix en aquestes mancances… Encara recordo la reacció, una mica aspra, del cantant Raimon, quan alguna periodista li va recriminar que al seu macrofestival de fa uns anys, al qual va convidar tants i tants cantautors, no hi hagués cap dona ‘solista’. Potser perquè una de les coses que molesten més és que ens posin en evidència les nostres pròpies contradiccions i incoherències, ben humanes, al capdavall.

Llegeixo al bloc Totxanes una anècdota sobre uns cartells que corren per Santa Coloma referents al fet que l’estatut té molts pares i una sola mare, Manuela, és clar. Doncs, la veritat, els hi hauria de fer vergonya que la maternitat política de l’Estatut sigui tan minsa, més enllà de la brometa que la cosa pot provocar.

Crec que això tan sols millorarà quan qualsevol professional dels mitjans –i d’on sigui- es plantegi, en preparar un acte seriós, que la presència femenina hi ha de ser forçosament, per dret i deure, i cerqui dones que puguin opinar sobre el tema proposat, ara que hi ha dones en gairebé tots els camps de les ciències, les lletres, les arts, la política i el que calgui.

Per acabar-ho d’adobar, m’assabento que el programa de Sílvia Coppulo, en el qual convidava una gran majoria de dones a opinar sobre temes interessants el passaran… als matins del diumenge (!).

[@more@]

Tweet