Fa uns dies, el 10 de febrer, a La Vanguardia, Quim Monzó ironitzava sobre un fet habitual en el nostre món, dominat per les imatges. L’escriptor, que ha traduït força bé Truman Capote, parlava d’una biografia d’aquest escriptor, que ja té uns quants anys. Ara s’ha reeditat, amb motiu de l’estrena de la pel·lícula sobre Capote, però a la tapa no hi han posat la imatge autèntica de l’autor americà, que va morir el 1984 i que, per tant, compta amb nombroses fotografies i filmacions on se’l pot veure perfectament, a més de tenir un físic força singular i personal. A la tapa de la reedició de la biografia hi han posat la imatge de l’actor que fa la pel·lícula… fins al proper remake, escriu Monzó, que comprèn fins i tot que per promocionar un llibre hi posin a la tapa una fotografia de la pel·lícula, però… en una biografia! la cosa ja resulta una mica patètica.
Això sembla anècdotic, però passa, ha passat i passarà, i no tan sols amb les imatges. Les músiques clàssiques, incloses en una banda sonora o en un anunci de la tele, obliden el seu origen. Ja quan era petita alguna mestra de l’escola es planyia de estos nombres que sólo suenan a calle. Les imatges dels contes populars, reproduïdes per dibuixants excel·lents als volums estimats de moltes infanteses, han quedat lligades, de forma indisoluble, a l’univers Disney. Ja fa anys, per televisió, recordo que feien una sèrie, força bona, sobre Enric VIII, rei afeccionat a canviar de dona i bandejar l’anterior, en alguna ocasió de forma molt expeditiva. Al llibre de Ciències Socials hi havia una reproducció d’un quadre, magnífic, de Holbein, on es veu aquest rei. Un alumne em va comentar, meravellat, es el de la tele.
Penso que tinc sort de ser un personatge anònim i de que ningú, espero, no s’entretindrà a muntar un biopic sobre la meva vida, en un futur imprevisible. Altrament jo ja no seria jo, ni tan sols en el record dels meus descendents més directes.
[@more@]
El pes de la imatge és embafador. Moltes vegades ens toca sentir allò de què una imatge val més que mil paraules, però, encara que sigui cert, caldria fer la campanya de digue’m les mil paraules. I per descomptat, més d’una vegada m’han volgut col.locar un producte amb l’argument que «surt a la tele», el pobre comercial no sap que en el meu cas és un contra-argument
Tinc bastant terror a les pelis anomenades biopic, és a dir, a biografies de personatges reals, sobretot del segle XX. No sé si aniré a veure aquesta pel.licula tot i les bones crítiques.
En Mozó, tan lúcid com sempre.
frederic: doncs jo en el meu bloc recomano anar a veure «En la cuerda floja». No afegeixo res per no repetir-me