Paraules i cançons

A la ciutat, orgullosa i malalta,
on visc els anys
que m’han tocat de viure,
dedico avui paraules retrobades,
records i somnis,
imatges i mirades:
la pols del temps,
que s’ha arrapat als mobles i als objectes
de les estances més inaccessibles
dels meus desigs antics,
inabastables.

El divendres presento un nou llibre de poemes a la Casa del Llibre de Barcelona. Per tot un seguit de jugades de l’atzar me l’ha publicat l’Editorial Meteora, una editorial petita, d’aquestes que configuren els motors culturals del país sense pressa i amb cura, i que possibiliten a molts autors i autores publicar coses interessants, més enllà de les grans firmes editorials, cada vegada més concentrades en poques mans. Trobareu més informació sobre el llibre a la pàgina web de l’editorial. Els poemes tracten, sobretot, del present i passat de la vida urbana i no cal dir que l’acte de presentació és obert a tota persona interessada en els afers literaris.

Ahir vaig assistir a un recital de cançó intimista i molt interessant, en el marc del festival Barnasants, a Luz de Gas. Malgrat que ahir em queixava de la poca presència de dones en aquest festival això no em priva de lloar-ne l’organització i la persistència, en uns temps tan poc favorables a la cançó d’autor -encara que jo crec que revifa, darrerament-. El recital d’ahir anava a càrrec de Gorka Knörr i el seu germà, un polític que ha aparcat la vida política, de moment, per dedicar-se a la mùsica. Això em recorda l’estrofa d’un vell poema de Bori i Fontestà, sobre un rei que vol ser artista ja que era més bella i ben vista/ lacorona de l’artista/ que la corona del rei.

I llegeixo, amb joia, a l’Avui, que Folch i Camarasa ha editat un nou llibre. Aquest autor fa un tipus de novel·la assequible, humana, actualment plena d’una ironia fresca que no amaga, però, una certa amargor davant la manca de pietat del món literari envers els autors que no són mediàtics ni novedosos. Aquest és un dels autors que s’ha vist obligat a presentar-se a molts premis i que no ho amaga, ans ironitza, també, sobre aquest món. Com deia Calders, el prestatget de la cultura catalana és petit.

[@more@]

Tweet