TEIATRU

He anat dos cops al teatre darrerament. La setmana passada vaig anar a veure el nou Mikado. Malgrat que he llegit comentaris sobre el fet –suposat pel crític- que la versió actual no té la frescor de l’anterior, a mi em va agradar molt, vaig passar una bona estona i em va semblar una versió digníssima, divertida i lloable. El Mikado és una obra musical amb ganxo, amb un argument senzill i divertit i una música excel·lent, cosa que explica l’èxit que té sempre que es representa amb cara i ulls. Comparar-la amb l’anterior de Dagoll Dagom resulta inevitable, per als qui som ja una mica grandets i grandetes, però cal dir que aleshores nosaltres també teníem més ‘frescor’ i que el record ens traïciona sovint. Amb ulls de present, veient l’equip jove que l’interpreta, escoltant les bones veus dels actors-cantants, cal dir que és un molt bon Mikado, aquest de l’Apolo i que el personatge que feia Rañé, de forma magistral, ara és interpretat de forma també magistral per un actor jove boníssim, amb matisos diferents però molt ben trobats. Em van sobrar alguns acudits fàcils sobre fets del present, una mica exagerats, per desvetllar la rialleta fàcil.

Ahir vaig anar a veure el Panorama sobre el pont de Miller, a la sala petita del TNC. No m’agrada gens el TNC, gairebé em fa por, aquell edifici immens, fred, de sostres alts i aspiracions monumentalistes, gairebé d’arquitectura mussoliniana. La sala gran té una sonoritat deficient, és incòmoda i contribueix a l’augment de l’atròfia dels genolls l’estretor exagerada de l’espai destinat a les cames dels espectadors. La sala petita, encara. És més semblant a un teatre normalet, dels de sempre. L’obra és excel·lent, la interpretació dels actors, sobretot dels tres principals, magnífica. Encara que tinc por d’exagerar, afirmaria que Toni Sevilla ha trobat el paper de la seva vida –fins ara, que encara n’hi queda molta, de professional-, Carlota Olcina treballa amb una naturalitat immensa i Pepa López també està estupenda, com sempre, per altra banda. Els secundaris també ho fan molt bé i tot plegat mostra un drama actual, actualíssim.

Havia vist aquesta obra, fa molts anys, en aquells enyorats Estudio 1 de la tele (no seria possible que es fessin dvds d’aquelles obres, així com de les de Lletres Catalanes, dels anys seixanta i setanta?), sempre la vaig trobar molt ben escrita, la tensió creix, l’evolució de la passió de Carbone, gairebé de forma imperceptible, està elaborada de forma genial. Però actualment hi he trobat altres lectures, sobretot perquè en aquella època el problema dels immigrants il·legals no em tocava d’aprop, com ara. Ara l’obra, per als barcelonins de barriada, encara té més actualitat que quan es va escriure o quan es va representar, fa anys. Hi ha molts temes a l’obra, com ens enganyem a nosaltres mateixos, com busquem excuses davant de fets que no ens plauen, per tal de mostrar-los com a negatius, com fem el mal, de forma egoïsta, intentant donar-li la volta perquè sembli un suposat bé per a la societat que ens envolta… Una paràbola del món actual que no ha perdut vigència, doncs. Les entrades s’havien exhaurit, cosa que deu tenir algun significat.

[@more@]

Tweet