La panxa del bou

Vaig iniciar aquest blog parlant força dels llibres que llegia, encara que darrerament no ho faig tant. De fet, hi ha molts blogs que parlen de literatura, de manera exclusiva o puntual. Darrerament, per casualitat, L’Herald de l’Eixample i La ferradura verda incloïen comentaris sobre La muntanya màgica, l’obra immensa, feixuga, a voltes enigmàtica, de Mann. La vaig llegir fa anys i no sé quina valoració en faré quan la torni a llegir.

He acabat fa uns dies Shangai baby, la celebrada I llegida novel·la escrita per una jove xinesa, de fet l’he llegit perquè participo en un club de lectura i era la lectura del mes. No he connectat amb l’univers que presenta, potser a causa de l’edat, un món de joves una mica estranyes, amb droga, sexe, i una mena de nihilisme present actualment en molts autors. He llegit darrerament també alguna cosa de Houellebecq, el controvertit autor francès i m’he trobat, en un estil molt diferent, amb un món una mica semblant al de Wei Hui, molt allunyat del meu tarannà. Darrerament no sóc massa capaç de dir si un llibre és bo o dolent, crec que poca gent pot fer afirmacions tan contundents. Un llibre ens agrada o no, en un moment determinat de la nostra vida, compleix una determinada funció temporal, perquè nosaltres també canviem i el llibre no serà el mateix d’aquí deu anys, per exemple, ni nosaltres tampoc.

Per qüestions afectives m’interessen els llibres que passen a la meva ciutat, Barcelona. Els paisatges familiars creen també aquests llaços literaris, una vegada em va telefonar un senyor de Girona, volia que li firmés un parell de novel·les meves, de fet em va explicar que tenia una col·lecció de literatura relacionada amb Girona, on residia, i aquell era el motiu d’haver arribat fins als meus llibres, poc promocionats. Explico això perquè he llegit dos llibres de Roser Caminals, i ara cercaré el tercer –que de fet és el primer en l’ordre cronològic, El carrer dels Tres Llits-, són llibres centrats en Barcelona, a finals del segle XIX i primers anys del XX, inspirats en fets reals, que retraten molt bé el vell Raval, el Paral·lel, el món dels rics i dels pobres. La petita mort explica d’alguna manera, situant-lo en una ficció possible, el crim del carrer de Parlament, un fet sagnant, força conegut, ja que és pràcticament segur que es va executar un innocent, una de les darrers execucions públiques fetes a la ciutat, per cert. Aquesta novel·la, dins del seu gènere, em va semblar molt interessant, els personatges, molt propers, els escenaris, molt reeixits. La dona de mercuri, ambientada en el marc de la Setmana Tràgica, m’ha agradat, però no tant, potser perquè sembla que l’autora hi vulgui inserir una mena de tesi reivindicativa amb calçador, més enllà de la història i el seu ambient i de fragments magnífics, que retraten el món de les societats àcrates i espiritistes, més o menys secretes, de l’època.

Estic preparant una nova xerrada sobre literatura relacionada amb el Poble-sec, i, per aquest motiu, he llegit un llibre d’Isabel Olesti, La muntanya dels secrets, la història d’un noi que pateix una infantesa dura i acaba sortint-se’n, una història, que, segons l’autora explica en el pròleg, està inspirada en un cas real. La muntanya és Montjuïc, els seus túnels i coves, les seves barraques on malviu un munt de gent. El llibre està editat en una col·lecció juvenil, jo crec que el tema hauria pogut desenvolupar-se en més extensió, en una novel·la per a adults, ja vaig parlar de les servituds del gènere mal anomenat juvenil, una de les quals és la distribució i la difusió. És una novel·la molt interessant, perquè el món de les barraques està poc aprofitat literàriament i perquè Olesti és una molt bona escriptora, autora també del llibre-document Nou dones i una guerra, que potser coneixeu. El cas és que he contactat amb Isabel Olesti per tal que vingués a la meva xerrada, a parlar de la seva obra en general i d’aquest llibre en particular, i, molt amablement, m’ha confirmat la seva presència. Serà el dia 25 d’abril, a la biblioteca del Poble-sec, a dos quarts de vuit. Com que encara falta temps, ja ho aniré recordant.

Olesti i Caminals són dues autores importants, conegudes en determinats cercles però, penso, poc promocionades i poc ‘vistes’ pels mitjans de comunicació i fins i tot pel món dels blogs de contingut més o menys lletraferit. Ja em vaig queixar en una ocasió de la poca presència de dones escriptores als mitjans, en general, amb alguna excepció que no vull mencionar per no reobrir polèmiques planetàries.

La literatura, als blogs, conforma un conjunt variable, singular. Fa que ens assabentem de novetats i també que recuperem clàssics. Els programes sobre llibres i determinats blogs, alguns ‘de culte’ –perquè ja hi ha cultes i tot en aquests espais- se centren força, però, en les novetats editorials. Cal vendre, sembla. També hi ha dèries, preferències, elitismes, crítiques punyents i gustos de tota mena. De tot, vaja. Com ha de ser.

[@more@]

Tweet

Ahir vaig anar al Museu Nacional, altrament anomenat MNAC, ja que sembla que això de parlar amb sigles és una moda que no minva i que cada vegada m’agrada menys. És un dels llocs on vaig de tant en tant, perquè és impressionant el fons que té, no el tinc lluny de casa, i cal dosificar-ne el gaudi, si és possible, per poder aprofundir una mica en allò que ens crida més l’atenció o redescobrir tresors ocults. Actualment hi ha dues exposicions temporals, una de cartells de Toulouse-Lautrec, aquests cartells que ens són, ja, tan familiars, i una altra sobre el pintor Francesc Gimeno, impressionant.

Francesc Gimeno, com tants altres pintors excel·lents, és, encara, poc conegut per la gran majoria de la gent normaleta. He de dir que jo el vaig conèixer fa anys, després d’haver vist el quadre, magnífic, que hi ha al Museu de Montserrat, el de la nena i el gos, que ara es troba a l’exposició. Sembla que era una persona amb un caràcter difícil, que va pintar sempre com li va semblar i el que li va semblar, emmarcant la seva obra en un hiperrealisme molt especial. L’època de Gimeno va aplegar un nombre impressionant de pintors i la pintura era l’activitat cultural estrella, a Barcelona, aleshores, fins al punt que, davant de sales com la Parés, es congriaven cues impressionants per contemplar algun quadre. Quadres dels que aleshores van tenir més èxit ara no ens diuen res, potser, perquè els gustos canvien i les modes culturals fan alts i baixos.

La pintura realista catalana va quedar, amb els anys, força oculta per les noves avantguardes. Al Poble-sec hi va viure i morir un pintor, Simó Gómez Polo, realista. Un home també estrany, bohemi, mort prematurament amb poc més de trenta anys. Al seu estudi sembla que s’hi aplegava el bo i millor de la cultureta de l’època i que fins i tot Verdaguer hi havia anat a parar. De vegades imagino aquell Verdaguer encara jove, pujant pel carrer de Tapioles, i m’emociono. Simó Gómez tenia un germà gravador, Enric, que era tot el contrari, previsor, metòdic, treballador, i que el va sobreviure uns quants anys. El lloc on hi havia hagut l’estudi del pintor i el taller del gravador, encara existeix, és un casalot gran, destinat a habitatges, ara, i on també hi va tenir, després, el seu estudi, durant un temps, el pintor Brull, un altra artista immens. Caldria posar plaques, al menys, en aquests edificis, referències que donessin a conèixer la seva història i aquests personatges. Davant per davant, més o menys, en un altre vell edifici que crec haver identificat, hi vivia la família del pintor Pidelaserra. El Poble-sec podia haver estat –i així el van qualificar durant un temps- el Montmartre barceloní (també podríem dir que Montmartre podia haver estat el Poble-sec parisenc, doncs, no cal ser modestos).

La pintura de Gimeno és impressionant. Els rostres de la seva família se’ns mostren sense tendresa, gairebé sempre dormint, llegint, cosint. Ell mateix es va autoretratar més d’un centenar de vegades, uns autoretrats tràgics, magnífics. Als murs del museu hi ha textos de Pla, que li va dedicar un espai als seus Homenots i que explica la pobresa en la que viu el pintor. Gimeno es va haver de dedicar a sobreviure treballant de pintor-decorador i, suposo, fent més hores que un ventilador. I també un poema de Palau-Fabre, gran poeta, dedicat a un d’aquesta autoretrats. Els deu darrers anys de la seva vida va aconseguir un cert reconeixement i va poder deixar la feina de subsistència. De fet, no sé si per aquest motiu, els paisatges de la darrera època semblen més lluminosos i optimistes. Perquè he de dir que els paisatges de Gimeno són una meravella. No sóc una entesa en pintura, ni molt menys, em deixo endur per la intuïció i els sentiments, la veritat. Hi ha vegades que en qüestions d’art m’ha passat com en literatura o cinema, les obres de creació no han respost a les meves expectatives ni a les crítiques i comentaris que m’havien arribat per diferents mitjans. En aquest cas, no ha estat així.

El MNAC té un fons de Gimeno, però la resta dels seus quadres es troben escampats per diferents col·leccions, moltes de particulars. Per això aquesta ocasió és única per poder fer-nos una idea global del seu món, tan personal. Hi ha gent que troba car el preu de l’entrada al museu, jo vaig trobar que per uns sis euros –fan descompte amb el carnet de biblioteques- poder veure aquest fons, a més dels cartells de Toulouse-Lautrec, i, si vols, donar un passeig per la resta de sales, amb opció de tornar-hi l’endemà i tot, és gairebé un regal, la veritat. Ep, que no tinc comissió.

[@more@]

Tweet

Repassant una mica el blog m’he adonat de la seva evolució temàtica, lligada a la lectura d’altres blogs i als mateixos comentaris que em fan o faig. Fa algun temps, Baltasar Porcel, en la seva columna de La Vanguardia, parlava dels blogs d’una forma que em va semblar pejorativa. Crec que hi ha qui pensa que els blogs són una mena de desfogament mental de les persones que no tenen forma de trobar una tribuna en els mitjans públics. Això, és clar, ho pensen sovint periodistes, escriptors, persones que senyoregen aquests mitjans i que ja tenen la seva tribuna. Fins ara, el contacte del periodista d’opinió amb els seus lectors era limitat, tan sols existien espais com el de les cartes als directors, cartes que són filtrades i retallades, de vegades imagino que necessàriament, a causa de les moltes que se’n deuen rebre.

Alguns periodistes, escriptors, polítics han endegat blogs, veient l’èxit de l’invent. Però, per norma general, són blogs on no s’hi poden posar comentaris –cosa que no entenc massa, penso que una de les grans qualitats dels blogs és, precisament, la possibilitat de diàleg- o que, si permeten posar comentaris, aquests no acostumen a ser comentats per l’autor del blog, i que, per tant, no saps mai si ha llegit o no. Un blog sense comentaris, encara que totes les opcions són vàlides, no deixa de ser una columna periodística més, destinada a ser llegida sense comptar amb què dirà o pensarà el lector, suposo que pretén crear opinió o simplement, expressar-se, ja que, al capdavall, l’escriptura acostuma a ser un plaer solitari, en el seu origen. I un blog on els comentaris no són comentats –encara que això dóna una mica de feina- també, segons la meva opinió, queda una mica coix.

Es cert que hi ha molts blogs de contingut banal, cosa normal. N’hi ha de gent jove, que explica els seus problemes personals, de sectors professionals diversos. N’hi ha amb molts ‘sants’: fotografies, dibuixos… Hi ha de tot, vaja. Fa algun temps es va fer una trobada, crec que Sant Cugat, per parlar dels blogs, aleshores n’hi havia menys, però la tria que es va fer, de participants, alguns dels quals després van anar al programa de llibres de l’Emili Manzano, també va ser significativa, jo crec que era una tria feta per persones que no passegen massa per la gran varietat dels blogs. Hi ha blogs que es consideren importants, cultes, incisius i agosarats i d’altres que ni són tinguts en compte pels ‘entesos’, perquè resulta que ja hi ha entesos en la matèria bloguística,

Quan vaig estudiar, ja de grandeta, Humanitats, a la UOC –on vaig conèixer la blogaire Arare, amistat feliçment recuperada gràcies a aquest món virtual- no hi havia blogs, però hi havia un fòrum molt animat on parlàvem de tot, des del sexe dels àngels a la política municipal. Fa poc, per internet, em vaig trobar una tesi doctoral sobre comunicació virtual o una cosa així en la qual algú havia utilitzat aquells comentaris, els del gran fòrum de la UOC. O sigui, que no ens podem protegir dels experts i les expertes, que converteixen en matèria d’estudi i currículum les nostres dèries. De fet aquest és un espai públic, obert, sense drets d’autor, per ara, i que duri.

Els blogs que m’agraden són els que generen amistats virtuals i escampen educació cívica. Educació cívica bloguera és, crec, tornar la visita al comentarista, si et deixa l’adreça. D’aquesta manera es creen unes xarxes d’interessos i relacions molt reeixides, al capdavall no es fa res que no estigués ja inventat en el món real, el de les relacions viscudes de forma convencional. De fet, m’adono que llegeixo menys el diari, o que el llegeixo d’una altra manera, des de l’època bloguera. El mèrit de tot plegat, crec, és que no cobrem, per aquesta tasca comunicativa. Encara que, tot arribarà.

[@more@]

Tweet

El Pensador escriu, al seu blog:

Deixo el post anterior amb els comentaris pendents de resposta, cosa que faré desprès.

Ara, he tingut que donar prioritat a aquest. Doncs, si volem que corri, no el podem bloquejar pas —el conte.

Resulta que a en Tom i a la Mar, se’ls hi ha acudit la idea de crear un conte compartit. Desprès de què Tom en fes un primer tros, l’ha passat a la Mar, aquesta a la Bitxo, i la Bitxo a mi. Es tracta del següent:

– Copiar el conte i afegir a continuació la paraula, frase o paràgraf que us faci més gràcia.

– Proposar una nova persona per a prosseguir la història (si ho feu amb més d’una persona naixeran varis relats paral·lels) i indicar l’adreça del seu bloc.

– Deixar un missatge d’avís al bloc de la persona escollida.

– Ah! Si no us ve de gust, avisar a la persona que us ho ha proposat per a què ho pugui dir a algú altre. Em sento amicalment obligada a continuar, doncs, aquesta història, deixant altres temes per a demà o demà passat. M’he permès fer algunes petites correccions, el que he afegit està en cursiva, i passo el conte, si el vol, al Frederic de ‘Un salt al món’ perquè m’oloro que també té afeccions literàries inconfessables…

[@more@]

Hi havia una vegada en un poble arran de mar, tan petit que, en ploure, els núvols havien de fer punteria, una noia bella i tafanera, que llegia sense parar. Nit rere nit, dia rere dia, s’empassava llibres, engrescada per a conèixer coses d’arreu del món. Coses meravelloses que, a partir de la lectura compulsiva, prenien forma al seu cap i s’acabaven per modelar gràcies a la seva desbordant imaginació. Tenia tant d’interès pel món que, un bon dia, va decidir anar-lo a descobrir. Volia veure, palpar, olorar, sentir tot el què feia temps que havia anat aprenent. Sí, sí, dit i fet: agafà els quatre drapaus, els entaforà a la bossa i marxà, camí enllà, amb els braços ben oberts a tot el què es pogués trobar a partir d’aquell moment, d’aquella decisió, d’aquell canvi, d’aquella aventura.

S’endinsà nua cap a les aigües folles d’aquell pensament. No és gens fàcil deixar enrere tota una vida, però aquell poble petit no es mouria mai de lloc. Amb l’entusiasme a les butxaques i el món per destí, s’encaminà a l’aeroport.

-Doneu-me un bitllet que vagi a "qualsevol lloc" …

L’home de darrera els vidres la mirà sorprès, li somrigué i com qui no sap que dir, respongué:

-En tinc un amb destinació a l’infinit, que surt d’aquí a cinc minuts.

-Aquest és el que vull. Doneu-me’l si us plau.

Però, de sobte, es va adonar que, si viatjava en avió cap a l’infinit, no es podria aturar allà on ella desitgés, empesa per la curiositat de descobrir més coses sobre indrets, paisatges, persones que captessin la seva atenció. Llavors va dirigir els seus passos cap a l’estació de trens, on va comprar un bitllet que la duia al mateix lloc: a l’infinit. Mentre esperava el tren asseguda en un banc de l’andana, movent els peus al ritme de la música que li marcava el seu cor, accelerat per l’emoció del moment, es va adonar que, uns metres més enllà, un noi l’esguardava de tant en tant. En un d’aquells instants en què sembla que la vida s’atura per fer una pausa i tornar a agafar embranzida, les seves mirades van coincidir. Els seus ulls la van captivar. Eren d’un color indefinit, del color de mar enterbolit tot just abans de la tempesta. Una tempesta que va sentir com es desfermava dins del seu cor.

No havia tingut mai abans aquesta sensació. Això la inquietà una mica. No trobava gens normal que el seu cor bategués d’aquella manera tan estrident. Fins i tot, en girar una mica el cap, li semblà que la dona grassa que tenia asseguda a la seva esquerra se la mirava.

-Deu estar sentint els batecs —pensà.

Mirant de tranquil·litzar-se, arribà al convenciment que tot plegat devia ser cosa dels nervis del viatge. Al capdavall, era un viatge molt llarg, el que anava a emprendre. Ella, que no havia sortit mai de casa… bé, sí, de casa sí, que prou que es passava les tardes llegint a la petita biblioteca municipal. Del poble, però, no, que no n’havia sortit mai. I era tan petit… Estava absorta fins a tal punt en aquests pensaments, que no s’adonà que el xicot d’ulls de color indefinit s’havia assegut al seu costat. En sentir-lo tan a prop, ho va veure clar; els seus nervis no eren pas cosa del viatge. Ara, tenia la impressió que els batecs del seu cor fins i tot l’hi feien fer petits bots sobre el banc on s’asseia. Allò, la féu posar vermella. Mentre el color de la seva cara anava pujant de to, el xicot es girà entreobrint la boca per dir-li:

-També, a l’infinit?

-Doncs sí, també… –va respondre, amb un fil de veu.

-L’infinit, diuen, no s’acaba mai, no és un destí precís, però, al capdavall, el millor d’un viatge és el mateix viatge.

-I tant! – va respondre ella, somrient. De sobte se sentia tranquil·la, com si hagués conegut aquell xicot durant tota la vida, durant moltes vides.

-Com te dius? –va preguntar-li el noi.

-No ho sé… – va respondre, estranyada de la seva mateixa resposta. No recordava el seu nom, no recordava gairebé res del passat, tan sols li semblava estar vivint alguna cosa que ja havia viscut, o llegit, o somniat.

-No hi fa res, jo tampoc. De fet, un nom no és res, el nom no fa la cosa. Diguem Noi, tan sols.

-Doncs digue’m Noia, tu, també.

Un estrany xiulet es va escoltar, de sobte, un xiulet profund, que arribava de llevant i un tren antic, de carbó, pintat de colors, es va anar deturant, a poc a poc, a l’estació.

El cap d’estació va aixecar una banderola per aturar-lo del tot i pels altaveus es va sentir una veu femenina que anunciava:

-El tren de l’infinit ha arribat, viatgers, al tren, marxa d’aquí a deu minuts, no el deixeu escapar…

Tweet

Ahir, en els comentaris al post, es va mencionar l’obra de Vallmitjana i també el sentit i origen de la paraula xava. Ve del llenguatge caló, diuen, i en el seu origen volia dir, senzillament ‘noi’. Els llibres de Vallmitjana són plens d’aquests gitanos de barri suburbial de la ciutat i de paraules del caló, fins i tot en algunes edicions s’incorpora, al final dels llibres d’aquest autor, un glossari o vocabulari, per a delícia dels no iniciats i de les no iniciades.

El cert és que els barris de Barcelona, ja a partir de la seva construcció, inevitablement, es van omplir de gent nou vinguda, i no tan sols de remotes regions catalanes, que també n’hi havia uns quants. Venien de l’Aragó, de Múrcia –els murcians van generar una mena d’acudit que ara ens semblaria pejoratiu i que aleshores feia gràcia, anirem a Castedefés a menjá un arró amb cuní, diuen que deien.

Els intel·lectuals catalans –i també els castellans, que a tot arreu hi ha classes- van menystenir durant molt de temps el llenguatge immigrant, pobre, imperfecte I, segons diuen, degradat. Com el voseo argentí, hi havia formes de dir bandejades d’una literatura molt, encara, burgesa. La ciutat somniada, la Barcelona catalana, tenia unes altres expectatives. Però, ai, també els pobres i humils, amb dificultats, accedeixen a la cultura i a escriure novel·les, és clar. La postguerra va veure arribar noves fornades d’immigrants i la seva grisor va donar novel·les brillants, gairebé sempre, en castellà, com són totes les que configuren el món de Marsè, de González Ledesma i fins i tot, curiosament, de persones provinents de classes altes, com Salisachs, que incorporaven d’una manera més realista, neorealista, diria jo, aquella societat.

També era freqüent, encara quan jo era petita, riure’s dels pagesos. La cosa mereixeria una anàlisi psicològica aprofundida, ja que gairebé tothom venia de pagès, de la mateixa manera que avui gairebé tothom ve de les espanyes diverses. Els xistes sobre pagesos ignorants, en català i castellà, han perdurat fins fa quatre dies. El paleto, el que venia d’Arbeca, de Lepe i de llocs on, sembla, es mantenia una mena de puresa vital que el feia objecte d’ignorants mofes urbanes, ha estat constant.

Ara sembla políticament incorrecte riure’s del pagès. Però ha sorgit una altre víctima, el ciutadà barceloní. Fins i tot fa poc escoltava una cuinera emmedallada parlar pejorativament dels de Barcelona, que suposo, deuen configurar un bon gruix de la gent que es gasta els diners a casa seva. Molta gent que prové de la ciutat i que ha optat per anar a viure a fora –que ja no és a pagès, és clar, sinó a zones urbanitzades de nou- també admet aquesta mena d’acudits nous, sobre els pixapins, camacos, gent de Can Fanga i moltes coses més. Com que sóc tot això, reivindico el parlar xava, de barri, que ja no és el d’abans, és clar, que és un català esquitxat de castellanismes impurs, i que anirà evolucionant –no degradant-se, que no és això- cap a formes encara desconegudes, amb paraules estranyes que vindran de tot el món.

Jo sóc de les qui creuen que totes les formes dialectals, vives, s’han de respectar. Una altra cosa és la feina dels escriptors (i escriptores), dels mestres, que entrarien en un marc més conservacionista, i més que conservacionista, recuperador. Recuperar mots en desús, donar-los vida en escrits, respectar l’ortografia fins a uns límits lògics, tot plegat està molt bé. Però també és feina dels escriptors incorporar les formes vives al llenguatge de les novel·les i del teatre, creant un artifici que no sembli artificial, cosa dificilíssima. I admetre que hi ha un món català, bàsicament barceloní i de rodalies, però també de moltes altres ciutats catalanes, que parla castellà, que parla catanyol, que parla castella, que parla xapurriao i moltes altres variants, immensament riques en la seva acolorida expressió. Tota la resta, per a mi, és elitisme cultural una mica tronat.

[@more@]

Tweet

González Ledesma està a punt de publicar les seves memòries, que es diran, i potser no podia ser altrament, Historia de mis calles . Entre els autors, poetes o prosistes, que han reflectit el Poble-sec als seus llibres, crec que mereix un lloc d’honor aquest autor. A gairebé totes les seves obres hi surten els carrers del meu barri, matisats per un sentiment nostàlgic, però d’una nostàlgia sense concessions a la tendresa gratuïta o carrinclona. Intentaré mostrar el que dic a través dels fragments que aniré recollint en aquest espai. Avui copio un fragment de la novel·la Las calles de nuestros padres.

Pueblo Seco es el único barrio de Barcelona situado entre el Paralelo (que durante un tiempo fue la vida) y la montaña de Montjuïc (que durante un tiempo fue el reposo). Es el único al final de cuyas calles en pendiente encuentras unas escaleras olvidadas que llevan a un árbol o a una pared con hiedra, como en el caso del Carrer Nou, a un repechón que conduce tras un buen esfuerzo, mens sana in corpore sano, a un viejo meublé. Es el único que tuvo en una sola calle, la de Tapiolas, dos de los cafés más populares de España, el Condal y el Cómico, hoy transformados en propiedades horizontales, en culos milimetrados para la capacidad de las salas de estar y, al nivel de la calle, en escaparates de dormitorios vendidos a plazos que las parejas erotómanas, el y ella, miran los domingos por la tarde. Es el único en qué las matronas honradas no tenían más que atravesar el Paralelo y sumergirse en el distrito quinto para dejar santamente de serlo, El único en qué las prostitutas del distrito quinto daban dos pasos, regresaban al hogar junto a Montjuïc, y se transformaban en matronas honradas a toda prueba. El único en qué los niños tuvieron cerca la montaña para soñar y el Paralelo para perderse. El único en el que hasta ahora los banqueros no habían oteado ningún panorama. El único que está lleno de nombres de almirante a pesar de llamarse ‘seco’…

Malgrat els canvis, el meublé del carrer Nou encara existeix i també el Condal, no pas l’antic, sinó un altre, als baixos de la propietat horitzontal que va soterrar els nostres records. El teatre encara funciona i al bar-restaurant del costat encara hi ha vida. Actualment els dissabtes a la nit, al bar hi actuen cantants de boleros, seguidors de Machín i d’altres gèneres populars, tant de bo això ens porti a recuperar una mica l’esperit dels espectacles de varietats d’èpoques pretèrites.

:

–>[@more@]

Tweet

Fa un parell de dies vaig tenir la desgràcia de què un lladre molt hàbil s’emportés la meva bossa de mà, amb claus, carnets, telèfon, llapis de l’ordinador i unes quantes coses més. Per fer la denúncia, a la comissaria, vaig estar tres hores llargues. Hi havia gent, però la lentitud era desesperant, crec que la cosa es podia haver alleugerit amb una mica més de garbo per part dels mossos, amables, això sí, però d’una categoria quelònica evident. Esperem que amb el temps i tants ordinadors millorin. He de dir que, fa molts anys, vaig haver de fer-ne una altra a la policia de l’època, era una comissaria tercermundista, amb màquines d’escriure underwood de quan jo anava a pàrvuls, però, fins i tot escrivint amb dos dits, el senyor d’aleshores diria que va anar més ràpid. A més, sembla que, en teoria, es pot fer la denúncia per internet, però a l’hora de la veritat, cosa confirmada per un familiar que es va trobar amb el cas i per alguna cosa que he llegit pels blogs, la informàtica aplicada a aquestes qüestions, no funciona –encara-.

Tot aquest preàmbul personal no ve a tomb del que ara explicaré, però s’hi relaciona de trascantó. Resulta que durant la meva llarga espera vaig fullejar un d’aquests diaris gratuïts, única lectura possible en aquella sala de la comissaria. A la portada donaven com a notícia que, a causa d’una baralla entre dos nois, en un col·legi de Valls, un d’ells estava en coma. A l’interior del mateix diari, la mateixa notícia s’explicava d’una altra manera, el cop de peu havia estat accidental, una fatalitat. Avui llegeixo a diferents mitjans que el nen en coma ho està a causa d’un tumor i no pas del cop, involuntari, del seu company. Jo no sé a qui caldrà reclamar, ni com es poden publicar alegrement coses així. Imagino el tràngol que ha passat l’escola, i també el nen que va donar el cop de peu i la seva família. Qualsevol cosa que passa a les escoles de seguida és objecte de valoracions de tota mena per part d’una societat molt diligent a l’hora de condemnar i de posar en circulació informacions que no han estat contrastades ni comprovades. Per a mostra, tota aquella història del Raval, de fa anys. Amb la gent anònima, tothom s’hi veu amb cor.

Encara que és un article molt conegut, remeto a l’escrit de Sala-Martín sobre les infodèmies, aquestes notícies que es propaguen, fan mal a algun sector social o econòmic, i de les quals ningú no es fa responsable. En un altre extrem de coses, sovint hi ha un temor estrany a donar dades que són evidents, i poso un altre enllaç a un article de Gregorio Moran, de La Vanguardia, sobre el tema, que relaciona amb la pel·lícula Bona nit i bona sort i amb el periodisme actual i les seves dèries i misèries. Sala-Martín i Morán són persones a les quals m’agrada llegir, encara que no sempre estic d’acord amb el que diuen o pensen, però tenen la gran virtut d’escriure molt bé i de manera clara i, també, de ser capaços d’establir relacions, conseqüències i lligams entre aspectes que a mi, sovint, m’havien passat per alt.

El periodisme, avui, ha entrat en una mena d’espiral degenerativa, amb algunes excepcions, que sempre n’hi ha. Una coneguda m’explicava que és un sector on hi ha molt de contracte-escombraries i molta gent jove esperant la seva oportunitat. Una oportunitat, per a què? Per a donar notícies tal I com es donen avui, fent que ens sembli normal veure una pila de morts en un lloc, dos ànecs malalts en un altre, un futbolista estrella, un cuiner d’èlite i quatre secalls vestides de bubotes de disseny, tot plegat separat per minuts i minuts d’anuncis de tota mena? Per a fer entrevistes ximpletes, on és més estrella l’entrevistador que l’entrevistat, al qual, pobret, s’atreveixen sovint a fer-li tota mena de bromes de poca categoria? Amb una sabata i una espardenya, fa anys, es feien entrevistes com les de Soler Serrano –un personatge que tampoc no em queia massa bé i que em va sorprendre favorablement amb el seu A fondo, magnífiques entrevistes que es poden trobar en vídeo, per sort– o les de Montserrat Roig, amb els seus Personatges. I també teatre de veritat, i, evidentment, bajanades, però al menys, eren més barates. En fi, com ja vaig dir en una ocasió, deu ser que em faig gran i tot el d’abans em comença a semblar, no pas millor, però que tampoc no estava tan malament.

[@more@]

Tweet

Aquest any la setmana del llibre en català ha anat a raure a la Plaça de Catalunya. Diuen que han augmentat molt les vendes, objectiu, crec, de la setmana. Hi he anat i no he trobat tants llibres perduts com en altres ocasions, quan, polsós, en algun racó i a un preu encara per posar al dia, hi jeia un llibre que no s’havia reeditat i que m’estava esperant. Alguns n’hi devia haver, ja que Eva Piquer escriu a l’Avui que en va trobar dos de seus, d’aquests que les editorials ja han convertit de nou en pasta de paper. Perquè, per a no iniciats, cal dir que al cap d’un parell d’anyets de vida, si el teu llibre no ha tingut una gran sortida, es recicla, cosa molt ecològica, després que qui el va fer t’ofereixi l’opció de quedar-te’n uns quants de franc. Això em va amoïnar molt, la primera vegada que em va passar, ara ja no, perquè sé que també passa a persones molt més conegudes i relacionades amb la cultureta que no pas jo.

Piquer valora el fet que la setmana del llibre, ara, te la trobes, ensopegues amb ella a la Plaça de Catalunya, d’on s’han foragitat, temporalment, els colomets que n’ocupaven el centre. A mi m’ha semblat anar a menys, la veritat. De l’espai majestuós de les Drassanes, on ‘s’hi anava’, ampli i aprofitat per a una finalitat intel·lectual, a la vora del mar i de vaixells històrics i suggeridors de tota mena d’històries meravelloses, a la barraqueta de la Plaça de Catalunya, atapeïda de gent, un tendal al capdavall, em sembla, la veritat, haver anat a menys, encara que es vengui més, però aquestes són les paradoxes del màrqueting i del consum cultural.

A més, per tot arreu m’ensopegava amb el Potter aquest, que ja està bé d’envair espais, el xicot, i d’esprémer la taronja del best-seller juvenil mentre els nostres autors del sector, amb alguna excepció, costen de trobar amb facilitat. Ara fins i tot ha destapat la caixa dels trons, l’anglès, amb tota aquesta qüestió, que ja vaig comentar, del boicot, i les cooperatives, i els llibreters. També he constatat un tema cada vegada més preocupant, el fet que cada vegada hi ha menys editorials petites i que cada vegada costa més trobar els llibres d’aquestes editorials en llocs ben visibles i destacats.

En resum, que vaig sortir d’allà sense comprar res, i me’n vaig anar a una llibreria convencional, més silenciosa i on, comptat i debatut, s’han de comprar els llibres, de la mateixa manera que no és el mateix comprar la mona a la pastisseria que al supermercat -encara que, fins i tot, l’hagin fet al mateix obrador-.

[@more@]

Tweet

Avui volia fer festa -del blog- però acabo de mirar els diaris, de forma virtual, de moment, i hi ha un parell de coses que m’han provocat reflexions espontànies i arrauxades. Una d’elles és la qüestió del castell de Montjuïc, que no acaba de trobar arranjament. He sentit opinions per a tots els gustos, respecte al castell, hi ha qui l’enderrocaria del tot. Jo sóc molt poc partidària d’enderrocar res. Jo l’arranjaria i hi instal·laria un espai museístic amb la seva història sencera i real, sense partidismes, explicant-ho ‘tot’ i ‘tot’ vol dir tot, o sigui les històries reals de tots els que hi van patir i morir fossin de la ideologia que fossin. Després, en un altre espai, hi conservaria el fons vàlid del que hi ha, sí, les armes també, explicades i comentades, perquè el món és així i fer volar coloms no va enlloc. I també altres coses, com ara els magnífics quadres de Cusachs. I la resta, turisme viu, cafeteria, coses així. De moment, la cosa està pitjor que temps endarrera, ja que les condicions del govern central no es poden consentir i, per tal, cal encara una negociació una mica dura. I reivindicacions ciutadanes, també, perquè, realment els barcelonins senten que Montjuïc és ‘la seva’ muntanya? Montjuïc ha estat la muntanya dels pobres, dels barcelonins pobres i ara sembla que tots som rics (?).

El problema de Montjuïc, però, no és tan sols el castell. El problema és que de tant en tant es diu que es farà una mena de pla general, que de tant en tant s’arranja un espai i es fa molt soroll, el problema és que el centre de la Font del Gat està sota mínims, el problema és que hi ha molts racons encara impracticables i deixats i bruts. El problema és que la ciutadania propera, bàsicament Poble-sec -també Zona Franca, Font de la Guatlla, encara que per l’altre vessant que, crec, ha millorat de forma més evident- sembla que hi té a dir poca cosa a dir, sobre el tema. S’han fet coses importants, és cert. També s’ha perdut molt espai verd, ja des de les Olimpíades, però sembla que això no preocupa massa la ciutadania, en general.

Ara s’ha evocat l’incendi del Liceu, un episodi una mica fosc, segons em sembla, ja que mai no s’incideix sobre les minses mesures de seguretat existents abans dels fets. Moltes llagrimetes, sí, però per moltes persones d’èpoques pretèrites el Liceu simbolitzava la faramalla burgesa més provocadora, en una ciutat amb bosses de pobresa i misèria molt properes al teatre, sóc contrària a tota mena de violència, però el fet que el Liceu fos l’objectiu de les famoses bombes vol dir quelcom, crec. Però mai no s’ha plantejat enderrocar el Liceu, fins i tot quan es va tornar a construir es va voler fer ‘com abans’ i sembla que ningú va protestar cosa que, des d’una perspectiva històrica i progressista, fins i tot em sorprèn.

També llegeixo, a l’Avui, més enllà de la qüestió, espinosa, de la cessió del castell -més aviat de la no-cessió, tal com va tot-, aquesta mena de rebel·lió dels llibreters, a l’entorn de la publicació del darrer Potter i dels privilegis de la cooperativa Abacus. Això de la cooperativa Abacus no ho entés mai, Abacus va néixer com un espai de servei a mestres i escoles, d’accés limitat a aquests sectors i ara s’ha convertit en una mena de Tall Britànic que té de tot, gairebé. No entenc que pugui fer més descompte que altres llibreries, la veritat i penso, encara que no sóc experta, que els llibreters tenen raó, en aquest tema. Això dels descomptes en els llibres té molta cua, també s’atorguen privilegis de grans descomptes a les AMPA de les escoles, per tal que venguin els llibres de text, cosa que ha perjudicat i molt, les petites llibreries i papereries de barri, que amb aquest tema feien algun caleró per anar passant. Sobre els llibres de text hi hauria molt a comentar, però espero que, a la llarga, les escoles tindrem el bon criteri de reutilitzar, encara que per això caldrà fer un altre tipus de materials i no aquests llibres-quadern, en els quals s’ha d’escriure i pintar. Com abans, vaja. No, si deu ser que em faig vella i tot el d’abans em comença a semblar millor.

[@more@]

Tweet

En l’anterior post parlava, de forma breu, sobre els canvis que provoca, en les nostre relectures, el pas del temps. El temps tot ho canvia: els costums, els estris quotidians, els valors, el paisatge i els homes i dones que s’apleguen en algun present, sempre estantís i breu.

La situació de la dona i dels infants i la sensibilitat davant de la violència crec que són dos dels aspectes que han canviat més, i en més poc temps, al menys en la nostra societat occidental. Per això les lectures del passat en clau del present són difícils, gairebé impossibles, quan no es té una visió molt àmplia i generosa, fonamentada per uns bons coneixements històrics o una experiència vital dilatada o algú prou expert, que ens introdueixi de forma imparcial –més o menys- en la lectura.

Ahir parlava de D.H.Lawrence i de com una visió agosarada del paper de la dona ara ens sembla fins i tot masclista. Recordo com el llibre de Pedrolo Cendra per Martina em va desplaure per la seva visió moralista, crec que inconscient per al mateix autor en l’època en què la va escriure, si tenim en compte la seva trajectòria posterior, i, també que acabés sense massa esperança per a la protagonista, marcada per una violació. Novel·lar el present sembla que de vegades és difícil i els escriptors sovint intenten novel·lar el passat des del present, fent, però, novel·les del present i remarcant valors que en el passat no s’haurien plantejat. Això sol passar en les històries policíaques situades en temps pretèrits, com les d’Anne Perry, que retraten una època victoriana molt present. Els novel·ladors del passat s’esforcen, en ocasions, en recrear de forma aprofundida ambients, vestits, ciutats, però sovint no poden recrear el pensament, tan diferent, de la gent d’abans.

Les novel·les i pel·lícules que tenen alguns anys sovint exalten valors com ara l’agosarament davant del perill, o la violència justificada d’alguna manera. La covardia era dolenta. Encara actualment, penso, es fa això una mica inconscientment, altrament, per exemple, els veritables herois de la nostra malaurada Guerra Civil serien, tan sols, els desertors d’ambdós bàndols, o persones que van arriscar la vida per salvar gent d’idees diferents, que n’hi va haver uns quants, sembla.

El problema de llegir i interpretar la violència, actualment, és complicat, perquè aquesta està present en gairebé tot allò que toca el passat. Fa uns dies, al blog L’Herald de l’Eixample, parlant de Cuba, hi vam inserir uns comentaris sobre l’esclavisme, manera de fer diners ben mirada en una època, encara que ens sembli estrany ara, i que no tan sols va incrementar les grans fortunes, sinó que també va engrandir petits estalvis de l’època. Anar contra aquestes coses, ara, no té mèrit, però sí que el tenia en aquells temps, per això novel·les com La cabana de l’oncle Tom o el llibre A baix, les armes són tan remarcables, més enllà del seu mèrit literari. La violència amb els infants també ha estat gairebé justificada, pel fet que aquests no aportaven guanys a la família i tenien poc valor, ja que eren molt nombrosos, no com ara que al volt d’un infant hi papalloneja tot un estol d’adults. Només cal repassar el Costumari per trobar tot un reguitzell de bromes cruels fetes als menuts, que aleshores feien molta gràcia i ara ens fan molta pena.

Amb les dones, el canvi ha estat immens. Mentre que els homes de ficció passen sovint de la família, les dones han de restar a la llar, mantenint la cohesió social i conservant el que calgui, encara que, si cal, també han de ser heroiques i estossinar els enemics a la mida de les seves possibilitats. No cal parlar de les mares solteres, unes desgraciades, o de coses així. La virginitat era un valor exaltat per totes bandes. Un tema que agradava molt en la literatura popular d’ideologia suposadament avançada era el redemptorisme, la dona de vida fàcil que per amor es redimia, com Margarida Gautier, però també com moltes altres, presents a obres de teatre que ara s’han oblidat i que van ser molt populars. Una manera de resoldre els problemes, per als escriptors, ha estat moltes vegades matar la dona pecadora, immersa en un atzucac difícil. Un canvi molt important ha estat l’accés de classes socials obreres al món literari, cosa que ha incorporat valors nous, sovint utilitzats per fer tesis morals segons la ideologia de l’autor.

El problema de la violència se’ns manifesta quan cal explicar als infants tradicions o llegendes, contes o fets històrics. Els sants màrtirs, per exemple. Per Santa Llúcia, amb això dels seus ulls en el plat, vaig llegir en algun lloc una interpretació molt sui gèneris sobre el fet que tot plegat simbolitzava la llum interior o una cosa així. Ara, per Santa Eulàlia, festa recuperada, i nomenada de les noies, ja m’explicareu com es pot transmetre als infants la seva història d’adolescent suïcida i els tretze martiris destinats a estimular el morbo infantil, perquè, ho hem d’admetre, a molts i moltes, de xics, ens agradaven, aquesta mena de coses. Doncs, d’alguna manera, hi passem un ribot censurador, què hi farem, encara que l’art, els retaules coloristes i els quadres barrocs, són prou evidents i presents en el nostre món d’imatges. La laïcització de la societat també fa que algus problemes morals dels herois ficticis, relacionats amb la presència divina, ara ens estranyin força.

La meva escola es diu Bernat Desclot i ara ha fet vint-i-cinc anys. Amb un nom tan important calia, crec, donar a conèixer una mica el personatge, l’època i fragments de la seva Crònica. No cal dir que la sang i fetge sura per tot arreu i que m’he autocensurat en molts detalls. Hi ha qui demana que s’enderroqui el castell de Montjuïc o l’estàtua del Marquès de Comilles, per aquestes lectures morals del present, que fem. Però, i noms com el de Roger de Llúria, que en una batalla contra els francesos els treu els ulls a una bona colla, deixant-ne un de borni perquè els guiï i nega de viu en viu la resta? No caldrien, també, si fóssim coherents, desaparèixer de mapes i plànols? Ai, cap heroi militar se salva de res. Allà tenim en Prim, a la Ciutadella, a dalt del seu cavall, i en el quadre de Fortuny, matant moros amb els seus voluntaris catalans… El temps tot ho apaivaga i li treu bel·ligerància, és clar. Sovint critiquem herois com el Cid Campiador, foranis –més o menys-, però quan la cosa ens toca la fibra catalana, ep, cal, diuen, mantenir els mites.

Els contes populars són plens de coses així I els hem anat suavitzant amb el temps, adaptant els finals a la nostra mentalitat, afortunadament molt més pacifista –en general, que també hi ha de tot, no vull ser tan optimista- que la de fa trenta, quaranta, cinquanta anys. A la madrastra de la Blancaneus ja no la van ballar amb sabates de ferro al roig viu, la Pell d’Ase ja no fuig del seu pare incestuós i el llop de la Caputxeta, que, al capdavall, segueix el seu instint carnívor, ja no és sacrificat sinó que aconsegueix escapar-se per no tornar mai més, la Rateta sobreviu als atacs del gat i, se suposa, acaba per casar-se amb algun ratolí, que és el que toca.

[@more@]

Tweet