La panxa del bou

Fa alguns dies es va realitzar una mena de trobada literària que ja fa tres anys que dura, em sembla, i que s’ha batejat com ‘anatomia’ (de les lletres catalanes). A la interessant revista virtual Paper de Vidre s’hi pot llegir un article de Tina Vallès sobre l’esdeveniment.

Aquests debats i trobades estan bé, cadascú hi diu la seva, i passen sense exercir una gran influència en el món literari i, encara menys, en la quotidianeïtat general. Una de les opinions amollades en el debat feia referència a l’excés de premis literaris catalans i se’n parlava, crec, amb un cert menyspreu.

En el món literari català –i, suposo, en el de tots els indrets-, existeixen diferents nivells d’acció-reacció que, sovint, són una mica impermeables, com passa, crec, en el món artístic en general. Les persones a qui no agrada el gran nombre de premis sovint proposen altres maneres, totes subjectives també, de poder accedir a l’edició i a la difusió d’una obra escrita. Tot plegat em recorda els debats sobre les oposicions o no oposicions. L’oposició seria el concurs, obert, més o menys difícil, el qual, si compta amb un jurat més o menys honrat dóna oportunitats a tothom. Quan no hi ha concurs, la tria es fa de maneres diverses: a dit, per coneguts, per intuïció. El poder cultural o comercial –o sigui, econòmic- decideix, aleshores, la tria.

Això val, és clar, per als concursos de volada relativa. Ja sabem que els grans premis, com ara el Planeta, es mouen per altres paràmetres. Els concursos són utilitzats, a la llarga, fins i tot per persones que els bescantaven i que, amb el temps, s’han adonat de la dificultat de publicar o de tocar caleró calent si no és d’aquesta manera. Sembla que és un problema que s’editi massa, que alguns llibres no passin la frontera familiar i dels amics, ‘de casino de poble’, com ha dit algú, sense pensar que potser en un casino de poble es pot endegar un debat cultural molt més intens, lliure i profund que en una tribuna més o menys oficial de la cultureta nostrada.

En el món dels llibres existeix un gran nombre de tòpics i dèries, respectables i fins i tot divertides, si no traspassen la llinda de la relativitat i no creen indesitjables mandarinatges. En el món literari hi pesen, i molt, les modes, la sort, el moment històric i personal, les manies de cadascú, i moltes coses més. Les persones de reconeguda –per qui?- solvència cultural recomanen sovint llibres poc coneguts, quan una cosa és massifica per pes específic, a tots-totes ens agrada ser diferents i originals. Encara que, per altra banda, també ens agrada poder parlar d’aquell llibre del qual tothom –o la nostra colla- parla, encara que ens hagi decebut. És el debat, etern, entre la necessitat d’individualitat i la de socialització.

Les llistes de llibres de més sortida, a les biblioteques, són una mostra de tot això, ben significativa. Llibres més prestats o comprats no vol dir tampoc llibres més llegits, és clar. En el fons, l’èxit, en literatura com en tot, és un misteri mogut per l’atzar i que desvetlla susceptibilitats i enveges inevitables i humanes si l’autor en pot gaudir en plenitud de facultats, cosa que no passa sempre, ni de bon tros. Com és que Marai, que durant tant de temps havia desaparegut de les llibreries, ara s’ha recuperat amb un èxit evident? Quantes obres literàries dormen com l’arpa de Bécquer esperant la reedició?

[@more@]

Tweet

He anat a veure una pel·lícula que m’ha agradat molt –i també inquietat-, Crash. Moltes persones, penso que sovint per esnobisme, critiquen el cinema dels Estats Units. Ben segur que se’n fa molt de dolent, o ple de valors dubtosos. Però, també, crec, és la societat que ha comptat amb persones, en el món del cinema, més capaces de reflectir de forma dura i torbadora els seus propis defectes i problemes, de fer una autocrítica força despietada que a Europa potser no ha arribat tan lluny (i penso, sobretot, en les moltes pelis que reflecteixen el sector de les presons, la policia, la societat profunda i ignorant dels seus racons més pregons).

A Crash es mostra la societat multicultural de Los Angeles, un món on cadascú té por de l’altre, on la incomprensió genera ràbia, i on, en el fons, ningú no és el que sembla, perquè les persones tenen tants matisos que l’etiquetatge social esdevé inútil i absurd. Pot semblar un món allunyat de nosaltres, però jo hi he trobat reflectides situacions que he viscut en aquest nostre present ple de diversitat, la por de l’altre, la desconfiança de l’estranger que no t’entén, la derivació de la nostra pròpia frustració en generar víctimes innocents, el pes de la burocràcia, la instrumentalització política dels marginats o les minories, en un món on es fa mal, sovint, sense voler, per ignorància, en el fons, o per manca d’humanitat, o, fins i tot, perquè és té un mal moment vital.

És una història de vides creuades, una història circular, que acaba amb el seu inici i on tot queda lligat i explicat. Un mosaic d’interpretacions impressionants, plenes d’humanitat i contradiccions mostrades amb cura, amb el fil conductor d’un personatge que té una mica més de protagonisme que els altres i que també es trobarà amb contradiccions personals. Tot emmarcat en un paisatge urbà magnífic i desassossegador, amb una música excel·lent. Per comentar i reflexionar.

[@more@]

Tweet

Aquests darrers dies he anat molt enfeinada i gairebé no he tingut temps de mirar la premsa, escoltar la ràdio i navegar per la blogosfera que ens acull. Avui, fent un repàs a notícies actuals i endarrerides, m’ensopego amb tres coses molt diferents que m’han fet reflexionar sobre un tema vital important. L’ésser humà, la persona, sent unes necessitats evidents de bastir alguna mena d’arrels, de comptar amb una comunitat que l’aculli, de tot això se n’ha fet molta mitologia: senyals d’identitat, arrels, pertinença… La religió, la pàtria, la llengua, la família, els costums, tot plegat són elements que sovint ens venen donats i que acceptem o no, en una determinada mida. Però, com que ens venen donats, no els hem triat, i l’ésser humà té també el desig i la necessitat de comptar amb una mica de llibertat, de tenir ales, de cultivar la seva individualitat irrepetible. De ser, doncs, diferent.

[@more@]

Passo a comentar els articles que han motivat la meva reflexió. Llegeixo en una entrevista a l’escriptora del llibre en què s’ha basat la darrera pel·lícula d’Ang Lee, una història sobre cowboys gais, unes reflexions sobre el món rural, on aquesta situació, és, encara, difícil. La pel·lícula passa, crec, a l’Amèrica profunda, però tenim una Espanya profunda i una Catalunya profunda i una França profunda, amb una vida més o menys rural a petites i no tan petites comunitats, on, sembla, no hi ha gais ni, gairebé, separacions matrimonials. Conec algun cas de xicots o noies que manifesten que si fossin de Barcelona ho haurien explicat a la família, però allà, al poble…

Un altra notícia que he llegit és la sol·licitud del gran escriptor Mahfouz de què se li concedeixi una mena de permís religiós per publicar un llibre que té censurat des de fa anys, cosa que ha provocat la crítica de sectors liberals egipcis. Mahfouz es troba amb protecció policial a causa d’amenaces de grups integristes, té noranta anys, potser, en el fons, vol ésser també admès o tolerat, abans de morir, a les comunitats que el rebutgen, qui sap.

I, finalment, llegeixo en una entrevista a La Contra, de La Vanguardia, les opinions d’un sociòleg de la moda –cada dia hi ha més experts en tota mena de coses-, sobre el tema. La gent, diu, vol ser original i acaba sent com tothom, com el seu mateix grup, en el qual vol ser inclòs. L’estètica compartida, per molt original que sembli, defineix gregarismes. I, encara més, la mediocritat és el que domina. Els polítics –i jo afegiria que molts altres professionals- que aconsegueixen l’èxit, la popularitat, i la mantenen al llarg del temps, són els mediocres, per regla general. Els genis, els molt intel·ligents, si volen tenir cura de la seva individualitat es veuen abocats a topar amb la comunitat que els ha d’enaltir, més tard o més d’hora. I a la història n’hi ha un munt, de coses així.

Volem ser diferents però la societat ens vol etiquetar. Es pot ser catòlic o no, però cal creure en alguna cosa, pontifiquen, encara que sigui en un no-déu. Es pot ser catalanista o espanyolista però, les dos coses, i ara! Pots ser filoconvergent o filosocialista, però si intentes explicar vicis i virtuts d’ambdues opcions, malament. Es pot ser homosexual o heterosexual, però bisexual, ep, no s’entén. D’esquerres o de dretes, el centre és una entelèquia molt mal vista. Cal una etiqueta que ens doni la possibilitat de ser acollits per algun grupet. Durant la guerra, les persones que van patir més, crec, van ser aquelles que no eren de cap bàndol en concret, i que volien ajudar tothom.

La dicotomia entre l’actitud individual, de cercar la llibertat pagant aquesta actitud amb la solitud, i el gregarisme comunitari que ens acull, ens defensa i ens dona seguretat a canvi d’una certa militància, s’ha expressat sovint en la literatura amb la mitificació de la dicotomia ciutat-poble, encara vigent. Les idees socials de vegades han enaltit una postura o l’altra, encara belluguen els tòpics sobre la solitud de l’home o la dona perduts en la gran ciutat enfront de les comunitats petites, immergides en una natura que, no ho oblidem, no sempre és acollidora. Malauradament, la realitat és dura, i, sovint, quan hi ha una guerra o una situació dramàtica, el món rural és mostra de vegades més cruel, les passions més disbauxades i les possibilitats de fer mutis i amagar-nos en un racó, molt més petites. La vida, doncs, a nivell individual o comunitari, sempre serà difícil.

Tweet

En aquests dies de consum generalitzat i, gairebé, inevitable, m’ha sobtat el missatge que emet una entitat de crèdit i que m’ha sortit a la pantalleta del caixer automàtic fa poc: Per què somniar-ho, si ho pots tenir?

Sembla, gairebé, el vers inacabat d’una cançó romàntica. I m’han vingut al cap uns comentaris, crec que de Terenci Moix, en pau descansi, sobre el fet que cap ciutat somniada ni cap amor imaginat són mai com la realitat.

Doncs caldrà respondre a la pregunta que ens fa l’entitat. Personalment, vull somniar coses que no em cal tenir, car segurament, quan les tingui, ja no les podré somniar. La caseta amb jardí que, si la tingués, segurament es convertiria en una servitud de cap de setmana, l’amor clandestí que esdevindria mediocre i atabalador, el viatge que probablement em portaria a un parc temàtic dels que es venen per agència, les joies que em representarien un maldecap per por dels lladres, els vestits que aviat passarien de moda i moltes coses més, desitjades en el somni, irrealitzables, i per molts anys.

Quan era jove somniava poder comprar molts llibres, molts discos, quan era una nena somniava en la televisió, un cinema a domicili. Coses que ara són banals, gairebé barates. Llibres que s’amunteguen per manca de temps, discos que escolto poc, i, de la televisió, millor ni parlar-ne. Les joguines de reis somniades sempre són de bona qualitat, gairebé tenen vida, però després obrim la capsa i tot és cartró i plàstic de la pitjor qualitat.

[@more@]

Tweet

Ja fa anys que s’utilitza el grup nominal catalans universals per etiquetar personatges diversos, alguns dels quals per circumstàncies històriques o personals potser ni tan sols viuen ni treballen a Catalunya, però que són molt coneguts com a originaris de casa nostra. Els catalans universals poden haver desenvolupat la seva tasca, fins i tot, en castellà, i ésser, a més, considerats també espanyols universals. Hi ha personatges importants als quals no se’ls exigeix una militància determinada, lingüística, per exemple, com són els cantants d’òpera i d’altres.

El meu barri, el Poble-sec, ha quedat per sempre lligat a la seva figura més universal, Serrat, és clar. Qui, sigui d’on sigui, s’interessa per aquest cantant, sap de sobres que va néixer al Poble-sec, i que com a nano del Poble-sec ha estat batejat sovint. Els orígens humils, treballadors, d’algú que ha prosperat econòmicament i professional, sempre són remarcables, exemplars, com en el cas de Gardel, del qual parlava fa poc.

Serrat ha estat i és un personatge proper, entranyable, amb unes quantes cançons magnífiques, que el sobreviuran i ens sobreviuran, crec, i d’altres més normaletes. Un triomfador que no ha perdut els papers i que conserva una mena d’aparença innocent, campetxana que desvetlla encara tendreses femenines absolutes i devotes. Cantant de barri, conqueridor de belleses glamouroses dels seixanta i setanta, pare de família exemplar i discret, bon fill, simpàtic i proper, valent i coherent davant de la malaltia, filòsof de taverna del Paral·lel, generós, obert i una mica enigmàtic a la vegada, molts Serrats aparents i reals convergeixen en un personatge que ha estat també, en alguna època, objecte de crítiques malèvoles, sovint mogudes per enveges del sector i per purismes catalanistes dels més tronats.

L’altre dia vaig veure per la tele un programa sobre Rodríguez de la Fuente i un locutor de la meva edat admetia que durant un temps, pels volts de la transició, ell mateix va caure en el parany de criticar aquest personatge, mogut per proclames progres que el menystenien i el lligaven al post-franquisme amb molt poca objectivitat davant dels seus valors professionals. Durant un temps, també, un cert progressisme miop, en el qual vaig caure, coses de l’edat, tenia per norma criticar Serrat. Els purs eren Raimon, Llach, Bonet. Ser pur, però, no ha estat pas tampoc un element definitiu per tal que et contractin, vegis el cas Montllor, per exemple. Serrat va cantar aviat, també, en castellà, mostrant la realitat objectiva d’un món popular i divers, encara no tan divers com avui, que es movia pels barris més treballadors, amb més immigració i amb menys cultureta, perquè de cultura n’hi havia, encara que no fos l’oficial i universitària, sinó la dels pobres, que aleshores amb prou feines podien estudiar primària.

Els fets de l’Eurovisió no m’han semblat mai massa ben explicats. Però abans d’aquells fets que van esqueixar una mica la carrera del cantant, encara que van propiciar, crec, la seva sortida al mercat internacional, llatí, sobretot, Serrat havia esdevingut un element de cohesió social. En aquella època, a les estudiants de magisteri ens feien fer un curset de la secció femenina, de tiempo libre i tot això. El cas és que el vaig fer a Saragossa, que hi havia noies de molts llocs d’Espanya i que totes se sabien de memòria cançons com ara Paraules d’amor, i altres, en català. Un moment màgic, doncs, de germanor hispànica, estroncat, com tantes coses, per les dues bandes: un franquisme cultural poruc, cruel i mesquí i un catalanisme elitista, de cavall fort i escoltisme confessional, que mensytenia les formes de cultura popular més arrelades al món obrer i colorista, bilingüe, representades per indrets com el meu barri, on sobrevivia un català de patacada, tan informal i incorrecte com es vulgui, però viu i que s’ha perdut definitivament a la recerca d’una llengua convencional, neutra i avorrida.

Serrat ha restat lligat a l’imaginari poble-sequenc o poble-sequí, encara que a les seves primeres cançons, malgrat que hi podem identificar el barri, aquest no es menciona amb noms i cognoms, sinó a través de referències: el carrer que té nom de poeta, el drapaire que passa, les fogueres de Sant Joan. Crec que cap altre cantant català –passo per alt el bel canto, un altre món que mereix comentari apart– no ha esdevingut tant i tant emblemàtic ni ha aconseguit connectar amb un ventall tan ampli de persones de tots colors. És un honor haver-ne estat contemporània i del mateix poble.

[@more@]

Tweet

Avui és el dia dels Innocents, commemoració d’una mítica matança d’infants. Les raons bíbliques, al cap dels anys, van transformar la realitat, com sol passar, en tragicomèdia i, tal dia com avui, es va convertir en un dia de bromes. Les bromes del dia dels Innocents, que acostumaven a ser, també, innocents, han minvat força.

Abans, fa anys, es veia gent amb llufes de paper penjades, i també els diaris– potser ho fan encara, no ho sé- publicaven alguna mentida, recordo, en la meva infantesa, una ocasió en la qual es va publicar una fotografia del monument a Colón més tort que la torre de Pisa i a punt de caure. Una vegada la meva mare va venir molt empipada, empipadíssima, perquè li havien enganxat al darrera un paper que deia se alquila. Les bromes dels Innocents, però, s’havien de tolerar amb esportivitat, encara que les víctimes, com sempre, no ho passessin massa bé.

Avui sembla que no estem tant per bromes, els articles de broma que es venien a molts llocs s’han reduït considerablement, però fa algunes dècades totes les papereries de barri comptaven amb coses com ara líquids pudents, taques de tinta falses –ara no s’escriu amb tinta-, pica-pica per esternudar i altres estris d’aquesta mena. Crec que l’aspecte positiu de la reducció de les bromes va lligat al respecte a les persones, que, malgrat el que molta gent pensi, ha millorat. Bromes que feien gràcia ara ens semblarien cruels, com ara les que es feien als infants i aprenents. Vaig treballar en un despatx on era habitual enviar algú jove a recollir un gall d’indi inexistent a alguna adreça llunyana i fantasmal.

Malgrat que passin coses dolentes, en el nostre entorn, jo sóc optimista de forma global. Recomano un article de Salvador Cardús a l’Avui, sobre la preocupant mirada fosca que s’estén sobre la nostra societat quan passa un fet inexplicable, violent, sobretot per part de persones de casa bona o en indrets que no es perceben com a marginals. Els barris, per exemple, pateixen d’una determinada percepció, si els fets del caixer, l’assassinat de la dona que hi dormia, o l’apunyalament de les Corts, haguessin passat al meu barri i els autors haguessin estat persones forànies o més o menys considerades marginals crec que la mobilització de gent demanant seguretat hagués estat impressionant. Però els barris fins no pateixen aquesta mena de desamor.

Malauradament, no ens ensenyen a estimar els nostres barris quan aquests són pobres, treballadors, bruts i una mica acanallats. Però hi ha excepcions notables, com ara una colla de veïns del barri que ara es diu Zona Franca, que sempre, més enllà de tots els conflictes i problemes, se l’han estimat i, això és molt important, hi ha viscut.

Respecte al tema amb el qual he començat, els Innocents i la tradició humorística que, ben conduïda, pot resultar creativa i distreta, penso que molt jovent gairebé la desconeix. Pels blogs –per ara- no hi he vist cap brometa. O també pot ésser que no l’hagi copsada, car en el món d’avui moltes coses reals semblen, també, una broma i moltes bromes es fan passar per veritats immutables.

[@more@]

Tweet

Avui és Nadal, i, per més que volguem evitar els tòpics, el consum, els dinars familiars, alguna cosa lligada a la nostra petita història ens fa gaudir i patir el Nadal cada any. Aquestes festes són entranyables quan som petits i quan tenim infants petits, més endavant escampen pels nostres cors una barreja de melangia, enyorament i tristor i també una certa ironia saludable envers tot el que comporten i la decoració que generen, sovint de gust dubtós, com ara aquestes llumetes histèriques dels balcons o aquests papanoels uniformats, icones blanques i vermelles que han bandejat un Sant Nicolau molt més solemne.

Cada any em ve al cap un record antic, de quan era jove i ja començava a sentir aquesta sensació no del tot positiva. Estudiava a la Normal i per limitar el tema familiar vam quedar una colla per trobar-nos i fer una mica de festeta juvenil a casa d’algú. El cas és que a una hora tardana vaig passar pel centre de la ciutat, la fira de pessebres, que aleshores tancava la vigília de Nadal, havia deixat un rastre de brutícia, papers, fulles, plàstics, que el vent movia de forma incoherent. La Rambla era plena dels seus pobladors nocturns, desarrelats, embriacs, prostitutes, un paisatge conegut, que en aquella nit tenia molt més dramatisme encara. Pau Riba té una cançó magnífica sobre aquesta nit de Nadal marginal, poc familiar i molt sòrdida, també real.

No he pogut, des d’aleshores, fer el que Salvat Papasseit manifesta en el seu bonic poema sobre Nadal, oblidar els pobres, i incloc en la categoria de pobres molta varietat humana. I tan pobres com som, deia Salvat, incloent-se en la mateixa categoria. Pobres tots perquè al capdavall el Nadal és efímer, com la vida, i té elements d’alegria i tristor, també. Com diu aquella cançó en castellà, en una tornada lúcida i contundent, y nosotros nos iremos y no volveremos más.

Malgrat tot, bon dia de Nadal a tothom que passi per aquesta Panxa del Bou, guarnida amb un pessebre escolar i, com veieu, molt bonic.

[@more@]

Tweet

A Caixa Fòrum es fa un cicle de música filmada, dedicat al tango. L’any passat el cicle es va dedicar a Brel i va estar molt bé. Enguany només hi vaig poder anar ahir, a la tercera sessió, però encara en queden tres, a més del concert de cloenda. Les sessions les comenta Roberto Daus, presentador del programa Milongueando, de COMRàdio, com el Bulevar. Els programes radiats es poden baixar també per internet, i escoltar-los quan plagui, encara que crec que els donen els dissabtes, a les onze de la nit.

Ahir es parlava dels inicis de Gardel i es projectaven unes filmacions dels anys trenta, amb deu cançons interpretades per aquest cantant, amb acompanyament o sense, i algunes d’elles, fins i tot, mínimament teatralitzades. Gardel ha estat un personatge immens, havia esdevingut un mite, cosa que la seva tràgica i prematura mort va engrandir encara més. Gardel, com tothom sap, va ser a Barcelona i va desvetllar passions. I amb ell tota la música del seu país, els famosos Irusta, Fugasot i Demare, recordats tant i tant per tota la gent de la generació dels meus pares i avis.

Els tangos tenen, la majoria, unes lletres ben elaborades, sovint escrites per persones que en sabien. Expliquen històries diverses, sovint dramàtiques, melangioses, enyoradisses. Amants que maten la dona que els ha enganyat –un tema que ara ens desplau força- però també amants que s’ofereixen a ajudar quan calgui, quan la dona que els ha abandonat esdevingui pobra i abandonada, també, com aquell mano a mano tan amarg. Parlen del temps que passa i que no tornarà, com tantes cançons i poemes de sempre. Parlen de la mort, sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando, cosa que tots hem pensat, més o menys, davant la pèrdua definitiva d’una persona esitmada.

El tango es manté, s’ha modernitzat i també acull la tradició i els discos de Gardel es continuen editant i escoltant. A mi, des de petita, el tango m’ha semblat lligat als carrers del meu barri, el Poble-sec, a les voreres del Paral·lel. Cap altra indret de la ciutat no m’ha semblat mai tan tanguero com aquells meus carrers dels anys cinquanta i seixanta, les ombres dels seus fanals, els seus personatges diversos, perduts en un instants històric lligat a un fracàs, el de la guerra, el de les il·lusions republicanes, perdudes i enyorades. El port, proper, fumat, misteriós.

He buscat, sense èxit, la lletra sencera d’un tango dedicat al carrer Nou de la Rambla, calle Conde del Asalto, vida errante y milonguera… Pueblo Seco de leyenda… Durant els seixanta o primers setanta Guillermina Motta i Enric Barbat –que se n’ha fet?- van grabar uns quants tangos en català i el dramatisme de les lletres va guanyar en ironia, que és una virtut o característica catalana, segons diuen. La ironia és una defensa amable, de la mateixa manera que l’humor negre, tan present en molta literatura castellana, és una defensa més arrossegada, davant de la vida i de les seves tragèdies.

Un senyor del públic, per cert, va comentar que el seu avi era amic d’un senyor de la Bisbal que havia estat secretari de Gardel, un dels dos o tres que van sobreviure a l’accident d’aviació, encara que amb força cremades i seqüeles. Gardel va tenir, doncs, força relació amb casa nostra. El que puc dir és que de petita en vaig sentir parlar molt, de l’època del tango, lligada a uns anys d’esperança. Encara que el tango va experimentar, durant els quaranta, una molt bona època, també. Recordo un bon cantant de tangos de la meva joventut, Carlos Acuña, em sembla.

A mi m’agraden les cançons que expliquen històries, petites novel·les. M’agrada la cobla andalusa, també, i les cançons catalanes de Vendrell, sovint amb lletres excel·lents de poetes i escriptors de l’època. He sentit explicar que existeixen moltes sarsueles escrites per personatges com Guimerà que, malauradament, no es representen perquè els mateixos músics no en coneixen la música. Crec que pagaria la pena fer un esforç per recuperar aquests materials. La majoria de bons escriptors no han renunciat mai a col·laborar amb la cançó popular. De vegades els cantants no saben o no poden buscar bons lletristes, perquè hi ha cantants que són bons poetes també, com per exemple Sabina, però n’hi ha que no ho són tant o que pateixen crisis d’inspiració temporals i unes bones lletres ajudarien força.

Doncs, res, me’n vaig a posar un disc de Gardel.

[@more@]

Tweet

Prohibit prohibir era un dels eslògans del maig del 68, un dels que va tenir més èxit. M?ha vingut al cap meditant sobre la croada antitabac que ens aclapara i que a mi, que mai he fumat, em fa venir ganes de fumar, per una mena d?esperit adolescent de dur la contrària que encara conservo i que, segons m?ha diagnosticat algú, reflecteix manca de maduració.

Em sembla denigrant que els meus companys i companyes viciosos, de la feina, hagin de sortir al carrer a agafar una pulmonia cada vegada que vulguin fer un cigarret o que els pugui denunciar si incompleixen la llei. La croada antitabac ha generat molts fonamentalismes individuals i la santa inquisició sobre el tema m?ha provocat enfrontaments amb persones que creia molt més tolerants.

Una persona jove, de la feina, es va quedar parada, fa poc, quan jo li explicava com, fa anys, en una universitat d?aules atapeïdes, en algunes érem més de cent cinquanta, ben bé un noranta per cent de persones, professorat inclòs, fumaven i fumaven. Si algú hagués gosat protestar segurament l?haurien titllat de fatxa. Molts d?aquells progres acomunistats, que ara manen, s?han tornat puritans. Ben segur que si moro d?alguna cosa relacionada amb el fum nicotínic serà a causa del que ells-elles em van fer respirar en aquelles assemblees interminables i multitudinàries.

Fa poc sortia un divertit article a l?Avui sobre els accidents de trànsit i sobre el fet que quan augmenten és culpa dels conductors i, quan es redueixen, virtut dels polítics ?autonòmics, hispànics, europeus, internacionals- i polítiques que ens tracten com a infants eixelebrats i irresponsables. El puritanisme ens envaeix encara que transformat, i una mostra és aquesta Marató de tevetrès, la nostra, que em recorda massa les campanyes benèfiques de la meva infantesa, fent espectacle del sofriment. Una persona amb qui sovint no estic d?acord, Sostres, en aquest tema hi tocava i molt, que s?hagi de recollir diners d?aquesta manera és patètic.

Aquest país nostre i Espanya per extensió tendeix a anar d?un extrem a l?altre en gairebé tot, com diu Krahe en una cançó país de gritos iracundos. De processons multitudinàries a cremar convents, de missaires ?encara que sigui de missaires pel socialisme- a laics-agnòstics que, això sí, porten els infants als coles religiosos perquè tenen més prestigi social. De reprimits sexuals a orgiàstics pornogràfics que poden, fins i tot, contemplar sexe barroer a la tele de casa amb una gran facilitat, de ser els més natalistes a tenir la natalitat més baixa del continent i part de l?estranger, d’obesos a anorèxics… Tot em sorprèn, encara, diuen que és un senyal d?esperit jove, això de tenir capacitat per sorprendre?s.

Ara bé, si m?asseguren que si no fumo, no em passo en el menjar, em reviso de cap a peus per dins i per fora cada mig any, utilitzo preservatius desinfectats, no bec moscatell ni altres sucs alcohòlics, faig esport, no m?estresso, i unes quantes coses més de les religions laiques actuals, seré immortal i, a més immortal en plena forma, firmo i em sacrifico. Al menys, la religió ens prometia celestials paradisos i felicitats eternes, a canvi de fer bondat, sobretot sexual, que era, aleshores, el que més preocupava els dirigents morals de la societat. De fet, no crec que la medicina convencional aconsegueixi massa, car crec que el dia de Santa Llúcia hi havia més cua a la catedral que no pas la que hi ha hagut a la Barraquer mai dels mais.

Escric tot això escoltant Gloria Lasso, al cel sigui, al cel dels artistes. Una senyora que es va casar pel davant o pel darrere de l?església unes deu vegades, quina enveja. I que molta gent jove no coneix, és clar, tota una època. De Vilafranca a Cuernavaca, passant per París, coses de la vida.

[@more@]

Tweet

Mentre escric en aquest blog estic escoltant, en diferit, un dels programes de música francesa que emeten a Comràdio els diumenges a la nit, de dotze a una, conduït per Enric Cusí. És un programa que fa anys que dura encara que malauradament jo el vaig conèixer fa un parell d’anys, si fa no fa. Ja he parlat d’aquest Bulevar de la cançó francesa en alguna altra ocasió així com del programa matiner de David Escamilla, molt diferent, però que també permet escoltar música en idiomes que no siguin l’anglès. Per sort, el Bulevar te’l pots baixar amb facilitat, cosa que faig sovint.

La gent jove és molt possible que no es faci el càrrec del que va representar França durant la joventut dels que som més grans. S’anava a Andorra amb passaport, travessant una duana plena de guàrdiacivils inquietants i semblava, realment, anar a un altre món quan es començaven a contemplar els anuncis en francès per les carreteres del país veí. El pas del temps ha unificat i matisat el mite, en sabem els clarobscurs i les mancances, ara. La nostra entranyable i europea França ja és una etapa en viatges molt més llargs i a voltes ens aparia gairebé provinciana, cosa que també resulta agradable. Curiosament, quan més propera la tenim més desconeguda resulta a la majoria de la gent i més costa escoltar la seva música o contemplar les seves pel·lícules. Recordo aquells festivals de cinema a Ceret, les pelis verdes a Perpinyà, amb aquelles llargues cues d’hispànics riallers, tota una època passada per sempre, ja.

Fa poc vaig escoltar un polític català parlant de la necessitat d’estudiar francès i de no haver-nos d’entendre en anglès amb els francesos. Tot plegat resulta surrealista, hi ha qui m’ha dit que s’entenia en anglès… a Itàlia. Aviat, tal com van les coses, parlarem amb anglès amb els madrilenys. Però, si parlant a poc a poc ens entenem, amb totes les llengües romàniques. Surrealismes quotidians de l’època en què vivim, tan estranya quan es mira ja una mica des de fora, amb una certa perspectiva anímica i temporal.

I aquí acabo, mentre escolto en francès aquella cançó que tantes ballaruques i enamoraments adolescents m’evoca, ‘quinientas millas’, la del tren que se n’anava, definitivament. El tren sempre ha estat una mena de símbol del temps que passa, de la felicitat que no arriba a temps o passa de llarg, de l’espera a les estacions. Per cert, recordo que una professora de francès ens va passar la lletra original, la que escolto ara. I també n’he sentit una de Becaud que vaig aprendre en castellà, la lluvia por fin vendraaa y los dos, tu y yo, ya sereemos muy ricos, los más ricos del mundoooo. Ai, joventut, que lluny, foragitada, del meu recer, per sempre més te’n vas…

[@more@]

Tweet