Avui volia parlar d’una altra cosa, però un missatge enviat a un dels posts anteriors, m’ha fet canviar de tema. Sovint s’ha definit com a ‘la cultureta’ una mena de visió cultural catalana curta de mires, tancada en capelletes, destinada a un consum determinat. La cultureta sovint ha estat dogmàtica, limitada. La gran cultura del nostre país, integradora de corrents diversos, generosa i promocionada com cal, encara està per bastir, em sembla. L’escriptora Olga Xirinacs m’ha fet arribar el comentari esmentat, del qual transcric una part:
"Cal que la gent sàpiga les realitats: La Institució de les Lletres Catalanes o les editorials, exigeixen que un llibre sigui traduït al castellà per presentar-lo a Fires i editorials estrangeres. O que et demani un editor estranger, cosa que només s’aconsegueix a través d’un editor o d’un agent. No m’han funcionat cap de les dues coses, i fa més de vint anys que hi batallo. Sí que s’han traduït les obres infantils i juvenils. Però no les novel·les per adults. M’he pagat una bona traducció a l’anglès del meu premi Sant Jordi i Premi de la Crítica, "Al meu cap una llosa", la mort de Virginia Woolf, tema sempre actual. Ni així. Fins que he decidit escriure jo directament, només per sortir a l’estranger, perquè a mi també m’agrada llegir bones traduccions.
La realitat, doncs, d’escriure en castellà, és que en cap moment -tret del premi Llull, que ho feia en les dues llengües-, mai cap editor ni Institució m’han volgut traduir ni un llibre. Com deia l’Avui, cal que es revisin aquestes desigualtats del sistema. Un país petit necessita traduir els seus escriptors. Per tant, sóc conseqüent amb el que dicten les Institucions: vull sortir, cosa ben lícita, però m’ho escric directament. I en paus. No he de començar cap carrera ni vull guanyar diners. Compliré 70 anys al maig, i estic contenta d’haver arribat fins aquí. Aquesta nova novel·la, per a mi, serà una altra celebració."
Els fets que explica Olga Xirinacs són força coneguts -i patits-. Crec que en el seu cas, el fet de ser dona, com vaig comentar en algun altre espai del blog, també ha pesat en la seva limitada difusió, perquè, de forma subtil i potser inconscient, els espais literaris no donen les mateixes oportunitats a homes i dones, ni tampoc els de debat (i només cal sumar, mireu l’Àgora o algun programa d’aquest tipus i feu números).
[@more@]
A mi em va apropar a l’obra d’Olga Xirinacs -i també a la de Virginia Woolf- l’escriptora Montserrat Galícia, mestra com jo, guanyadora de dos premis Ruyra i que porta molt de temps publicant i escrivint, sobretot literatura juvenil. Un dels llibres d’aquesta escriptora, La cambra de Virgínia, estava, però dirigit als adults i en publicar-lo va demanar a Olga Xirinacs, una de les seves admirades escriptores, a més de Virgínia Woolf, que li presentés, malgrat que no es coneixien personalment. Va ser, recordo, una tarde entranyable, de molt bon voltatge literari, a la llibreria ONA. He volgut explicar aquest record personal perquè crec que resultava prou adient en el context. En fi, tot plegat, coses d’aquesta cultureta que ens aclapara i d’un mercat petit que podria eixamplar-se amb una bona política de traduccions… però, ja veieu com va.
Ja ho veiem, Júlia, ja ho veiem. Escriure o fer qualsevol cosa en català, té la limitació pròpia d’un mercat petitíssim —comparat amb el castellà o l’anglosaxó. Que hi farem; és així, i no cal donar-hi més voltes. El propi, no el farem créixer; no podem. Tindrem, doncs, de llançar-nos a l’espai exterior, i per això, cal traducció. Malauradament, però, arribats aquí, teniu raó. En exportació, les empreses catalanes, encara que els hi queda molt per aprendre, hi estan ficades; són al capdavant de la resta de la península. En exportació, la literatura catalana, no ha arribat encara ni a les beceroles.
Bé, donat que el comentari anterior me l’hagués pogut estalviar del tot, doncs, ara un cop escrit, veig que no aporta res de nou al que tu ja havies dit abans; em centraré en el que venia a fer quant t’he vingut a veure. La pols dels carrers. Sí, a això venia. A parlar de La pols dels carrers. Sé, que em vas temptar a dir mentida, però, ho sento; no ho faré. Ho he de dir, i ho diré. Hi he trobat palla. Sí, palla. Una palla, però, justa, ben assecada, airejada d’olors no volgudes, flonja, d’un color daurat de confort, a la fi… un llit perfecte. I dins seu, amorosament bressolades, un gran escampall de flors exuberants, de joies i pedres precioses, de radiants Sols i de no menys —en aquests retirar-se a descansar— belles i fugisseres llàgrimes de Sant Llorenç; tot això, presentat en forma de records embolcallats per la saviesa de l’experiència. Felicitats, Júlia. Per molt que alguns ja m’eren coneguts, ha estat una delícia rellegir-los. Relectura, que no es quedarà aquí, sinó, que es donarà més cops; doncs, ara, el llibre queda sobre la tauleta de nit amb objectiu ben definit: Petits tastets en forma d’aperitiu de més extenses lectures. No voldria acabar, sense destacar la bondat de les il•lustracions que acompanyen les teves lletres. Una abraçada.