Pot semblar que faig victimisme, però un informe del Consell de l’Audiovisual dóna unes xifres impressionants respecte a la poca presència de dones en els programes, suposadament seriosos, de la televisió. En el cas de tevetrès, la nostra, no arriba al vint per cent. De forma intuïtiva, poc contrastada, m’adono sovint d’aquesta mancança, en debats i programes culturals. Fins i tot en temes en els quals, professionalment, hi ha un gran nombre de dones –ensenyament, literatura-, quan cal opinar, en general, la presència és molt minoritària.
El cas és que això passa, sembla, a tot arreu. Fins i tot en recitals de poesia la presència femenina és molt menor, quan, em consta, s’editen força llibres d’aquest gènere escrits per dones. He assistit en alguna ocasió a les sessions que fa el grup Poesia Viva, al bar Vivaldi, i allà hi sol haver un gran nombre de poetesses, de qualitat remarcable, però sembla que la gran cultura oficial i oficialitzada no les té massa en compte i deu considerar aquestes trobades com a cultureta de poca volada.
Encara més. Repasso la llista de cantants del Barnasants d’enguany, i m’adono que també el nombre de dones que hi actuen és molt minoritari. Per què? No hi van o no les criden? Em consta, també, que hi ha moltes cantants que donarien el perfil que precisa l’esdeveniment, amb un nivell remarcable. La cosa és seriosa, ja que en ambients que es consideren a sí mateixos ‘progres’ això s’admet sense crítica i molesta quan algú –més aviat alguna- incideix en aquestes mancances… Encara recordo la reacció, una mica aspra, del cantant Raimon, quan alguna periodista li va recriminar que al seu macrofestival de fa uns anys, al qual va convidar tants i tants cantautors, no hi hagués cap dona ‘solista’. Potser perquè una de les coses que molesten més és que ens posin en evidència les nostres pròpies contradiccions i incoherències, ben humanes, al capdavall.
Llegeixo al bloc Totxanes una anècdota sobre uns cartells que corren per Santa Coloma referents al fet que l’estatut té molts pares i una sola mare, Manuela, és clar. Doncs, la veritat, els hi hauria de fer vergonya que la maternitat política de l’Estatut sigui tan minsa, més enllà de la brometa que la cosa pot provocar.
Crec que això tan sols millorarà quan qualsevol professional dels mitjans –i d’on sigui- es plantegi, en preparar un acte seriós, que la presència femenina hi ha de ser forçosament, per dret i deure, i cerqui dones que puguin opinar sobre el tema proposat, ara que hi ha dones en gairebé tots els camps de les ciències, les lletres, les arts, la política i el que calgui.
Per acabar-ho d’adobar, m’assabento que el programa de Sílvia Coppulo, en el qual convidava una gran majoria de dones a opinar sobre temes interessants el passaran… als matins del diumenge (!).
[@more@]
En una societat democràtica si això passa és perquè les dones volen. Més o menys hi ha un 50% de cada sexe; doncs imposeu-vos, feu boicot a les empreses que al consell d’administració només hi ha homes, al programes on nmés surten homes, als partits polítics (encara ue aquí crec que falta implicació de les dons, segur que pensen que es cosa d’homes). El que si que sto són les quotes (són totalment ineficients).
La dona ha aconseguit en certes zones del món la igualtat formal, sobre el paper, en podríem dir «en l’esperit». Ara cal convertir l’esperit en matèria. O sigui que aquest igualtat sigui real, per exemple, encara que no sigui catòlic crec que les catòliques que creuen en la igualtat hauria de tenir per objectiu una Mama de Roma, però abans tindrem una generala… A qui agradin els nombres just al MAGAZINE de LA VANGUARDIA d’avui en pot veure uns quants a la pàgina 10 en un article que es diu «¿ALGUIEN DIJO IGUALDAD…?»
L’alumne que vol aprovar ha de lluitar per l’excel.lent i quan jo feia atletisme volia ser olímpic. La dona que vol ser sacerdotessa -el mot no hauria de fer vergonya- ha de voler ser Mama de Roma i posar en millor lloc a Maria. L'»ave Maria» diu: «benedictus fructus ventris tui», per tant, si Jesús era a la seva panxa perquè no veiem mai a Jesús mamar? Jesús va dir que el pa i el vi eren la seva carn i sang. Pregunto perquè no un feminisme cristià esbotze el mite i diu que la llet de Maria és també aliment diví? El que passa és que si desexuem la religió tot acceptant-la la falocràcia imperant quedarà desarmada. Donem per fet l’actual estat de coses, sigui «progres» o «carques» i el que cal és, com deia aquell, capgirar-ho
Júlia, per incultura desconec aquestes Marededéus de la llet que dius, però crec no fan cap aportació sobre el que dic. Si no m’explico malament estic dient que la llet és divina i que, per tant, és una senyal suficient per a dignificar la dona. Jo no he sentit mai en cap missa parlar de la llet. Resumint Júlia, el nom no fa la cosa i jo crec que m’estic referin a alguna cosa més. ¿Perquè fa por el mot «sacerdotesa»? ¿Perquè no es gosa parlar de la Mama de Roma? ¿Perquè no es parlar mai de quan Jesús era al vendre de Maria fora de la pregària AVE MARIA? ¿Perquè no es pinta – o es pinta tan poc que no ho he vist mai- el nen Jesús mamant? ¿Perquè no es valora la llet divina com el pa i la sang si d’aquesta llet va néixer JESÚS? I et pregunto a tu Júlia ¿Quin paper diferenciat amb les altres mares de Déu juguen aquestes Marededéus de la llet? Si ens acontentem amb el mot, no hi ha res a fer i jo crec que el que procedeix és humanitzar a Maria, però el papa anterior era orfe de mare i per això era tant marià fins a la malaltia i per això el d’ara parla de la carn, però si ara es vol parlar de la carn, parlem fins al final. M’explico?
Llegir aquest post, Júlia, em fa sentir malament, perquè jo tampoc he penjat mai al meu blog poemes de dones. I que consti que n’hi ha algunes que m’agraden molt: Maria Antònia Salvà, Maria Mercè Marçal. Prometo esmenar aquesta carència de seguida.