Per casualitat, ahir, ‘sapejant’, em vaig ensopegar amb una pel·lícula de l’any 1999, una biografia de l’escriptora i filòsofa Ayn Rand. La pel·lícula no era res de l’altre món, encara que la interpretació dels actors, en general, amb Helen Mirren fent el paper de la filòsofa era molt bona.
La personalitat d’Ayn Rand, entre nosaltres, actualment, és poc coneguda. Al nostre país se la va instrumentalitzar com a autora anticomunista. Quan jo era molt joveneta, una amiga amb qui jo havia tingut una discussió sobre el comunisme i les seves possibilitats, em va deixar ‘Los que vivimos’ –poso el títol en castellà ja que és com vaig llegir la novel·la. Era una edició polsosa, del seu pare. És un llibre, diuen, amb trets autobiogràfics, l’autora va viure una infantesa en plena revolució –va néixer el 1905, ha estat, doncs, no fa massa, el centenari del seu naixement- i va aconseguir viatjar als Estats Units l’any 1926, per quedar-s’hi de forma definitiva. Filla d’una família benestant, que es va veure reduïda a la misèria, la història que narra és tremenda, i mostra com el sistema comunista va destruint fins i tot els seus mateixos fills.
Més endavant, per ràdio, quan encara no hi havia televisió, van donar, en capítols, ‘La rebelió d’Atles’, una altra estranya i simbòlica novel·la, aparentment filocapitalista, i suposo que, per això, potenciada aleshores en un mitjà tan popular. La filosofia de Rand, per això, va molt més enllà de potenciar el capitalisme, incideix en l’individu i les seves possibilitats, en el dret que té a no deixar-se engolir pel sistema, sigui el que sigui, cosa que es pot confondre, fins i tot, amb egoïsme. És molt coneguda la novel·la ‘El manatial’, i la seva versió cinematogràfica. Malauradament, durant una llarga època, tot allò que fes una mica de flaire anticomunista ha estat menystingut per la flor i nata dels intel·lectuals progres, molts d’ells absolutament respectables, però força curts de mires.
Rand va fundar una mena d’institut que encara funciona força bé. A la llarga, com que els humans som contradictoris, la institució es va convertir també en una mena de colla d’amics, amb problemes sentimentals, cosa que va portar al trencament amb Barren, un deixeble de Rand, jove, amb qui van ser amants durant divuit anys amb el consens dels cónjuges respectius, fins que Branden es va embolicar amb una altra persona, una alumna, per variar. Les idees, quan incideixen en la vida quotidana i en els amors i desamors, porten aquestes misèries i sovint ens sobta la servitud a les passions de tota mena de persones que, intel·lectualment, són molt brillants i a les quals admirem per la seva obra. Les obres i les persones coincideixen plenament poques vegades. Com diuen en castellà ‘del dicho al hecho…’.
Connecto en alguna cosa amb Rand, en el valor de l’individu, més enllà del grup ideològic, ètnic, religiós, lingüístic o de qualsevol mena, al qual pertany. Les grans idees sovint porten a una mena de gregarisme sectari, a nacionalismes mal entesos, al suïcidi, al sacrifici, a esclafar les persones en virtud d’una mena de bé col·lectiu més o menys esotèric. Una altra cosa és que les persones, segons on cauen, puguin assolir aquesta llibertat individual que, per altra banda, també té les seves servituds, perquè el grup dóna seguretat i objectius, un ‘sentit a la vida’, com es diu, de forma alegrement transcendental, en moltes ocasions. S’ha lloat sovint l’heroi que dóna la vida pels altres, quan aquests altres són persones concretes, amb nom i cognoms, està molt bé. Quan aquests ‘altres’ són una construcció cultural abstracta, com una eternitat o una pàtria, ai, no ho veig tan clar, i cada vegada menys, la veritat.
[@more@]
Comparteixo el sentit de les teves reflexions i he fet una vol alt el teu link del GATO Institute, preciso que no l’he llegit però no comparteixo el lema que mercats lliures i pau tinguin cap relació. Sobre les misèries humanes que dius hi estic d’acord també, però crec que tots hem vist de prop com grans talents han perdut el senderi per un/a home/dona. ¿O potser no s’ha de parlar de senderi tocant aquest tema?
Reflexions molt interessants però segurament fetes desde una visió, pel que dius, també sectària, es a dir, el seu odi a tot allò comunista la porta a defensar l’individu i la seva llibertat però el capitalisme en tant que defensa també la llibertat individual (que en el fons és només en el si del mercat) porta a moltes contradiccions i per molt que alguns ho hagin dit (Fukuyama), no és aquest el millor dels mons. Amb tot l’idea de que ha de prevaldre és la llibertat de l’individu hauria de ser absoluta desde qualsevol punt de vista progressista però en el ben entès que no pot existir la llibertat individual sense la llibertat del col·lectiu perquè, ens agradi o no, o neguem o no, l’home és un animal social i per tant existeix el que s’ha anomenat individu col·lectiu més enllà de les falses abstraccions que puguin haver fet algunes doctrines entre elles, i segurament la més destacada, el comunisme.
Casualment, com tu, em trobo avui la pel·lícula a tv8. La miro una bona estona. Em fa patir la història de Barbara i Nathaniel, i del marit de l’Ayn. Em quedo, doncs, amb la lectura de la relació de les parelles, en la relació intel·lectual, més important que la física fins allà on vaig seguint la història, i no obstant relacionada. Al cap d’una mitja hora deixo de veure la pel·lícula: no m’ho passo bé (m’entens, veritat?). El que he vist em recorda alguna de les situacions que plantejàvem l’arare, jo i tots els que vau intervenir en els nostres posts.
Vaig llegir «El manantial» quan treballava a la Planeta, durant la dècada dels 70. Es venia molt, però la veritat és que jo no recordo gens el contingut de la novel·la. No sé per què.
Sobre individu i societat avui no opinaré. Un tema complex, amb molts matisos.
Efectivametn avui ningú parla, ni probablement coneix Ayn Rand. És una escriptora i pensadora una mica esbiaixada pel seu combat anticomunista, però hi ha alguns elements en el seu pensament que caldria tenir en compte. La seva defensa aferrissada de l’individu, de l’individualisme, pel que suposa de llibertat i indepèndencia front als sistemes és important. Malauradament sembla que avui això s’ho hagi apropiat el neoliberalisme més salvatge.
Recordo amb gust la pel.lícula «El Manantial» amb aquell arquitecte integre d’una peça, però la posterior lectura de la novel.la s’em va fer una mica pesada.
En tot cas gràcies per parlar i recuperar a una filòsofa que curiosament avui és considerada una «outsider» i anti-sistema, quan en el seu origen estava tan lluny d’això.
Julieta, espero que això de l’esguinç no sigui res important. Per tu, ja que el nomenes, de Gabriel Ferrater a «les dones i els dies»:
ENGANY
«Digues, per què em vas fer
confiar en mi?»
T’he pogut enganyar,
cor tan perplex?
«M’has volgut subornar,
caut, sense orgull».
Sense espera, amb orgull,
te’m vas concedir.
«I era per fer-me mal!
quan vingués avui!»
Oh, com te m’has cregut
que em fores fidel?
La veritat és que Gabriel Ferrater m’ha costat molt d’assimilar, però em sembla que el vaig entenent (m’ho sembla).
Allò que deia a ja no sé quin post: com més poesia llegeixo, més en llegeixo! (potser era a cal Pere)
Petonets des del mar!!
Hola Júlia,
T’he vingut a veure clicant des de casa. No et sabia, noia. Ara t’afegeixo a la llista.
Durar més d’un any ja té força mèrit. Fer-ho dient coses assenyades i intel·ligents ja és de premi.
Felicitats.