Llibres, paisatges, història

Aquests dies del pont del primer de maig he estat a l’Ametlla de Mar, a un càmping. L’Ametlla és una població relativament nova, que, per diferents motius, no ha patit –encara- la sobreexplotació turística d’indrets massificats com, per exemple, Salou o molts llocs de la Costa Brava. Les cales de l’Ametlla són sobretot de pedra i roca, poc adients a estirar-se a la sorra però misterioses, profundes, una mica inquietants. El poble és, encara, molt i molt pescador. Celebraven una fira medieval, aquests dies, cosa força surrealista, ja que el poble no ho és pas, de medieval, encara que el castell de Sant Jordi d’Alfama, que té una història apassionant, amb orde militar catalana i tot, sí, que n’era. En canvi, la cala, nucli del poble actual, es va colonitzar, crec que durant el segle XIX, per pescadors valencians.

Aquesta mena de fires s’han posat de moda i espero que sigui una moda passatgera, perquè tot plegat, fins i tot en viles més ‘medievals’, té un regust de carnaval comercial kistch. Malgrat tot, aquestes coses animen els llocs i el comerç i això està bé. Mig món ven per tal que l’altre mig compri, diu una amiga meva. Els venedors i compradors, però, intercanviem sovint els papers.

Durant aquests dies, a més de contemplar la natura i voltar una mica a peu –hi ha un GR que segueix la costa, molt interessant, on es poden veure unes fortificacions del temps de la guerra civil molt importants- he acabat el llibre de Silva, La reina sin espejo, excel·lent en les seves reflexions sobre els cossos de seguretat i la seva visió de Barcelona i Catalunya, més enllà de la mateixa història policíaca, força ben resolta. També he llegit un recull d’articles de Sagarra publicats a Mirador, El perfum dels dies. Els reculls d’aquests tipus són com els poemaris, els pots agafar i deixar, no cal seguir un ordre, com en les novel·les.

Sagarra és un autor immens, que sovint ha estat bescantat per motius més o menys ideològics i, també, per aquestes enveges que rauen en el món literari més pretensiós i elitista, petites misèries d’un país petit amb massa mercat cultural per al nombre de potencials consumidors. Les reflexions de Sagarra són les d’un home intel·ligent, molt culte, amb un domini del vocabulari i del llenguatge immens. Moltes reflexions semblen fetes abans d’ahir, talment.

Avui que Saragatona reflexiona sobre el desconeixement dels noms dels ocells, els textos de Sagarra -poesia, teatre, novel·la, periodisme- encara meravellen pel seu domini de la paraula, inclús en castellà. Sagarra era un barceloní, però un barceloní cosmopolita i interessat en tota mena de coses, amb una educació acurada i una curiositat exemplar.

Els articles de Mirador mostren, també, però, quelcom preocupant. La poca consciència que es tenia del desastre que s’acostava, la Guerra. A la pel·licula de Coixet, La vida secreta de les paraules, la protagonista, víctima innocent de les crueltats de la guerra de Bòsnia, explica a l’home amb qui estableix una estranya relació, amb quina inconsciència del drama que tenien a tocar viatjava en cotxe amb una seva amiga, cantant, rient.

El món barceloní que Sagarra retrata és un món amable, on tot sembla tenyit d’una fina i europea ironia. Ah, sí, havia passat la guerra europea, la primera, i el seu pare, com altres, havia enyorat un món anterior, també suposadament amable, destruït. Una horrible guerra que semblava que no es pogués tornar a repetir, en teoria. Fins i tot Freud, abans de la segona guerra, que el portaria a l’exili, no creia massa en el desastre que s’acostava.

La gent que vivim bé, sense massa mancances vitals, encara que de forma moderada, o sigui, un ventall ampli que va des de la classe mitja-baixa a l’alta burgesia, tenim tendència a creure que el món tira endavant, que tot millora de forma progressiva. Diumenge, al suplement de la Vanguardia, Pérez Reverte, un home també molt intel·ligent, parlant d’un llibre que esta escrivint, El pintor de batallas, reflexiona sobre la guerra i la violència, ell, que ha tingut experiència com a periodista en l’època de les desgràcies dels Balcans, tan properes encara. I ve a dir una cosa que jo també he pensat a vegades, que la normalitat no és la pau, sinó la violència, en la vida de la humanitat, que tot ha passat i passarà i que tan sols l’atzar manté als afortunats al marge de l’horror. Només cal abocar-se una mica a la història escrita o a la literatura, en general, per comprovar l’horror quotidià i la precarietat de les civilitzacions més sòlides.

A l’Ametlla, vaig anar, per casualitat, a la inauguració d’un Museu de ceràmica popular. Allà vaig comprar un llibre excel·lent sobre el poble durant la República i la Guerra Civil, escrit per Xavier Figueres. Si ens volem acostar a alguna veritat cal que accedim a les petites veritats històriques que s’apleguen en molts i molts magnífics volums d’història local com aquest, un llibre que s’esforça per ser objectiu i neutral, per no carregar les tintes en cap sentit. N’he llegit d’altres, darrerament, que fan esforços inútils per amagar o justificar les violències endegades per les persones d’esquerra, una mena d’estrany i cec revanxisme, que no porta enlloc, perquè una manera, potser inútil però saludable de prevenir, és admetre que qualsevol idea, per més ben intencionada que sigui, pot generar disbarats i que per damunt de totes les idees estan les persones concretes, properes.

Aquest llibre em va fer connectar amb el de Sagarra. La història de l’època republicana, al poble, és gairebé amable, els enfrontaments entre esquerres i dretes són enfrontaments de poble, moderats, entre persones pobres i una mica menys pobres. Els carrers canvien de nom, l’ajuntament, de persones, s’endeguen iniciatives culturals compartides per tothom i, sense saber ben bé com, la cosa es complica de forma terrible. (Fa poc vaig llegir també un llibre sobre història local, en aquest cas sobre els fets de la Fatarella, subtitolat ‘pobresa contra misèria’).

El suposat cacic és, en aquest cas, un botiguer una mica benestant, una persona respectada, assassinada de forma absurda i gratuïta més endavant, l’assassinat del qual i d’algunes altres persones d’idees conservadores, farà més dramàtica la repressió posterior. M’ha fet l’efecte, simplificant la qüestió, -i voldria que no se m’interpretés de forma simplista-, d’aquestes baralles d’infants, al pati, que comencen en broma, amb petits insults moderats pels adults amb comentaris com ara ‘això acabarà malament, pareu’ i que acaben, efectivament, malament, amb violències infantils inesperades i doloroses. La postguerra, la repressió franquista, l’exili, clouen una època dramàtica, que va marcar i malmetre molta joventut i que va radicalitzar postures fins a extrems ara impensables. A aquests joves que no van poder gaudir de la seva joventut, de forma molt emotiva, dedica l’autor el llibre.

Cal dir que si la guerra va ser terrible a les ciutats, als pobles va ser, crec, molt pitjor, perquè la convivència necessària, en un indret més limitat, fa que les ferides costin més de cicatritzar.

[@more@]

Tweet