Sempre hi haurà pobres i rics (?)

Ja ha passat. Ple de gent, sorollós, sembla que s’han venut llibres, roses. En resum, que ha estat el que se n’esperava i encara més. Jo n’he venut quatre, de llibres, a coneguts, però ja m’ho veia venir, la veritat, amb tanta competència al carrer. Sempre agrada recordar ‘jo hi era’, quan es parla d’algun esdeveniment important.

En l’escrit anterior, al final, relacionat amb els llibres i els escriptors, han sorgit comentaris sobre el fet de ser o no escriptor i, en definitiva, sobre la justícia i la sort. El fet és que la justícia no existeix o, en tot cas, és cega i ensopega constantment, i que la sort, l’atzar, fins i tot el caos, determinen moltes coses importants de les nostres vides. El que passa és que els humans, al menys una bona part en la qual m’incloc, tenim una tendència a condecorar-nos pels nostres èxits personals, a pensar que hi tenim alguna cosa a veure.

L’educació actual pateix un excés d’aquesta tendència. Això, que quan les coses van bé no està malament perquè ens forneix una bona dosi d’autoestima, fa, també, que quan les coses van mal dades no ho veiem tan clar i que quan les coses negatives passen als altres els culpem, sovint, dels fracassos. És freqüent, per exemple, a l’escola, comentar que aquell nen o nena és així perquè a casa tenen un determinat tarannà, no fan el que cal, coses així. La realitat és complexa, vivim en un espai i un temps que ens determinen, naixem en un context familiar que no hem triat, ensopeguem per la vida amb amics i amors que ens condicionen, comptem amb una herència genètica, molt important, que ens basteix un tarannà i fins i tot una salut condicionada al màxim.

Tot plegat, crec, hauria de fer-nos molt i molt humils. Encara que no és cap consol, ens cal, sovint, mirar una mica el panorama del món, temible, decebedor. L’espècie humana té moltes mancances en les seves relacions socials, el normal, històricament, no ha estat ni és la pau, sinó la guerra, el sofriment. Gaudir d’un moment històric en un espai tranquil és, ja, una meravella, i sacsejar la tranquil·litat vigent a la recerca d’ideals eteris, irresponsable. Però com qui pateix d’aquesta irresponsabilitat, per caràcter i circumstàncies, no hi pot fer gran cosa, és inevitable que aquestes sacsejades arribin.

Fa alguns dies em mirava aquest programa que ha fet tevetrès, que reuneix tres històries de postguerra. El programa està bé, segueix l’esquema del que van fer d’història de Catalunya i, per donar-li una estructura l’han elaborat a l’entorn dels pecats capitals. Personalment hauria deixat els pecats capitals a banda i en lloc de tres històries m’estimaria més una de sola més ben explicada. Però el programa és interessant, considerant la mitjana de producció televisiva, hi surten històries més o menys conegudes i altres que no ho són tant. Hi havia una de les històries, una d’immigrants estremenys als quals duien a viure a unes coves de Sabadell. Malgrat tot, malgrat que hi van viure tres anys i escaig, que es van haver de fer una casa amb els seus mitjans, o que tenien gairebé una hora a peu per camins enfangats per anar a treballar, els que aleshores eren joves ho recordaven amablement, perquè ara han prosperat i van tirar endavant.

Les històries d’aquella immigració no són, encara, prou valorades. La societat catalana, la petit burgesa i, suposadament, intel·lectual, va passar força de la qüestió, llevat dels petits grapats de persones de bona voluntat lligades a organitzacions benèfiques, com ara unes senyores que van sortir, també, en aquest programa, i que es van dedicar a anar a ajudar al Somorrostro durant una bona temporada. En aquest sentit, la tasca literària, documental, de persones com Candel, és fonamental.

El cas és que jo, en l’època en què aquestes persones vivien en coves, vivia en un pis modestíssim i em considerava pobra. Bé, aleshores no em considerava res en especial, perquè quan ets petita la visió de la societat és molt limitada. Les barraques, el Somorrostro, les coves, eren un món que no m’afectava. Sovint havia escoltat a gent de casa nostra comentant que ‘els catalans érem diferents’, o sigui, millors, per suposat, que les riuades de persones sorolloses i més pobres que nosaltres o amb menys ‘cultura’, que arribaven de tants llocs en trens atapeïts, i que, de vegades, eren fins i tot retornats als seus indrets d’origen. O sigui, el nostre origen geogràfic, circumstancial i atzarós, era -i és encara- assumit com un mèrit personal, ancestral, que comporta deures i també avantatges.

De la pobresa a la misèria hi ha un pas de gegant. Ara escolto moltes vegades comentaris desafortunats sobre els nous immigrants, qui ha estat pobre no ho vol recordar massa, al capdavall, si va poder treballar, ara, en general, viu bé. Els immigrants dels cinquanta i seixanta tenen nets universitaris, molts d’ells ben situats. També hi ha qui no ha tingut tanta sort i viu millor, però sense excesos. I el fet, inqüestionable, és que tots som si fa no fa, ho veig cada dia a l’escola, amb els infants de tot arreu. La història és complicada i fàcil de manipular, les històries personals, individuals, són les que, al capdavall, ens poden conformar una visió de la història més propera a una possible realitat, amb molts més matisos que no pas les contalles de bons i dolents que sovint ens endeguen, fins i tot, seriosos manuals de ciències socials. Però la veritat és que l’accés, fins ara, de les capes més populars a la literatura ha estat cantellut i que la literatura petit burgesa ha dominat el mercat. Quan els autors d’origen benestant o de classe mitjana volen retratar el món dels pobres sovint cauen en tòpics patètics i en reivindicacions lamentables. Camus criticava en una ocasió Sartre, sobre aquest tema, sobre la pontificació política del filòsof sobre els obrers, però també hi ha qui va replicar Camus, dient-li que, sí, ell havia estat pobre, però ja no n’era, tampoc.

Entre d’altres llibres que tinc entre mans n’hi ha dos que parlen de tot plegat, tots dos responen a l’experiència vital dels seus autors: la Historia de mis calles, de González Ledesma on, sobretot en la primera part, evoca la seva infantesa de nen pobre en un barri pobre (el meu Poble-sec) i admet la sort familiar, la casualitat, que li va possibilitar estudiar i sortir d’aquell ambient, i el primer volum de les memòries de Paco Candel, que encara no he començat, i que ens trasllada també a un barri proper, el de la part de sota Montjuïc per l’altra banda, Can Tunis, Can Clos… Molt recomanables, necessaris, diria jo, més enllà del que entenem com a literatura, perquè tenen aquest valor documental, lligat a una experiència concreta i personal.

[@more@]

Tweet