Aquest diumenge -es fa una mica estrany, això d’un Sant Jordi endiumenjat- hi haurà, com cada any, les marors humanes per Barcelona, espero. Per altra banda, què seria un Sant Jordi sense excessos? Els autors mediàtics i els altres ens mostraran el seu rostre humà i proper esperant, com és natural, vendre. Sant Jordi era un dia que m’agradava molt, fa anys. Les petites llibreries-papereries de barri plantaven una paradeta al carrer, en uns carrers on, encara, passaven pocs cotxes, i ens compràvem el que trobàvem, contes de l’editorial Molino -res a veure amb el teiatru-, aquells llibres-còmic de la col·lecció Històries, la col·lecció Cadete, coses així. Bé, he parlat en plural però, de fet, ens compràvem un llibre, a tot estirar. Jo, sovint, amb estalvis aplegats de les vendes de paper i coses velles als drapaires, que sempre em comportaven, si m’havia oferit per anar a fer el negoci, algun petit benefici.
Per no ser menys que els mediàtics de torn, em podreu trobar a una paradeta de la Plaça del Molino, des de les 11 a les 12 del migdia, si fa no fa, i des de quarts de set a quarts de vuit. També aniré una estona al Passeig de Gràcia-València, pujant a ma esquerra, de 13 a 14, a una parada que muntarà la distribuïdora de l’editorial Meteora. Firmant llibres -imagino que pocs, sóc realista- i, sobretot, xerrant, que és l’objectiu primordial de tota fira i mercat i, al capdavall, de la vida social mediterrània.
Llegeixo de vegades debats i opinions blogaries sobre qui és o no és escriptor. Fa algun temps, a la biblioteca del meu barri, un xicot crec que colombià, amb l’excusa de parlar de Garcia Márquez, ens va allerar un discurs sobre l’escriptor genuí -ell mateix- i els altres, els que no són autèntics. En això, com en tot, cadascú pot opinar el que li sembli. El fet és que, si algú ven llibres i el coneixen, escrigui el que escrigui, sera tingut per escriptor. Si escriu bé i ningú no ho sap i, a més, fa de mecànic, tothom el tindrà per mecànic. Quan les dones no tenien professió definida ni mitjans de vida sempre t’aconsellaven que busquessis un bon promès, ‘la dona del Pepet és la Pepeta però la dona del senyor Josep és la senyora Josefina’, ens deien, molt assenyadament.
Espinàs, autor ben conegut, en un dels seus viatges a peu que tants Sants Jordis li han solucionat, passant precisament per Batea, es va trobar amb dues senyores que cosien. Una li va dir que li semblava que el coneixia, ‘a vostè no li diuen escriptor?’, va fer. Espinàs recull aquesta anècdota, verídica, car sé qui eren les senyores, en el seu llibre sobre la Terra Alta. Doncs això, l’important és el que diuen que ets, no el que tu creguis. I com que l’escriptura no és cap sagrament, deixem que cadascú s’autonomeni com vulgui i deixi, també, que el poble el bategi professionalment. També hi ha autors i autores que viuen de la fama que, en algun moment, els va donar un bon llibre, viure de la rifeta, en diuen, d’això. I també, inevitablement, comptarem amb els autors de la tele. Aquests sí que provoquen curiositat i expectació. Encara que abans no hi havia tele i el meu avi sempre deia ‘agafa fama i fote’t a jeure’.
Doncs res, a esperar la fama, la glòria, la posteritat i a deixar que s’escoli un Sant Jordi més, atapeït de roses i de llibres fins a la intoxicació general, amanida amb una mica d’al·lèrgia primaveral i amb els xiscles entranyables dels falciots, que trenquen el silenci dels dies freds i ens acompanyen pel matí i al vespre, inquiets i familiars.
[@more@]
