Sant Jordi torna…

Aquest diumenge -es fa una mica estrany, això d’un Sant Jordi endiumenjat- hi haurà, com cada any, les marors humanes per Barcelona, espero. Per altra banda, què seria un Sant Jordi sense excessos? Els autors mediàtics i els altres ens mostraran el seu rostre humà i proper esperant, com és natural, vendre. Sant Jordi era un dia que m’agradava molt, fa anys. Les petites llibreries-papereries de barri plantaven una paradeta al carrer, en uns carrers on, encara, passaven pocs cotxes, i ens compràvem el que trobàvem, contes de l’editorial Molino -res a veure amb el teiatru-, aquells llibres-còmic de la col·lecció Històries, la col·lecció Cadete, coses així. Bé, he parlat en plural però, de fet, ens compràvem un llibre, a tot estirar. Jo, sovint, amb estalvis aplegats de les vendes de paper i coses velles als drapaires, que sempre em comportaven, si m’havia oferit per anar a fer el negoci, algun petit benefici.

Per no ser menys que els mediàtics de torn, em podreu trobar a una paradeta de la Plaça del Molino, des de les 11 a les 12 del migdia, si fa no fa, i des de quarts de set a quarts de vuit. També aniré una estona al Passeig de Gràcia-València, pujant a ma esquerra, de 13 a 14, a una parada que muntarà la distribuïdora de l’editorial Meteora. Firmant llibres -imagino que pocs, sóc realista- i, sobretot, xerrant, que és l’objectiu primordial de tota fira i mercat i, al capdavall, de la vida social mediterrània.

Llegeixo de vegades debats i opinions blogaries sobre qui és o no és escriptor. Fa algun temps, a la biblioteca del meu barri, un xicot crec que colombià, amb l’excusa de parlar de Garcia Márquez, ens va allerar un discurs sobre l’escriptor genuí -ell mateix- i els altres, els que no són autèntics. En això, com en tot, cadascú pot opinar el que li sembli. El fet és que, si algú ven llibres i el coneixen, escrigui el que escrigui, sera tingut per escriptor. Si escriu bé i ningú no ho sap i, a més, fa de mecànic, tothom el tindrà per mecànic. Quan les dones no tenien professió definida ni mitjans de vida sempre t’aconsellaven que busquessis un bon promès, ‘la dona del Pepet és la Pepeta però la dona del senyor Josep és la senyora Josefina’, ens deien, molt assenyadament.

Espinàs, autor ben conegut, en un dels seus viatges a peu que tants Sants Jordis li han solucionat, passant precisament per Batea, es va trobar amb dues senyores que cosien. Una li va dir que li semblava que el coneixia, ‘a vostè no li diuen escriptor?’, va fer. Espinàs recull aquesta anècdota, verídica, car sé qui eren les senyores, en el seu llibre sobre la Terra Alta. Doncs això, l’important és el que diuen que ets, no el que tu creguis. I com que l’escriptura no és cap sagrament, deixem que cadascú s’autonomeni com vulgui i deixi, també, que el poble el bategi professionalment. També hi ha autors i autores que viuen de la fama que, en algun moment, els va donar un bon llibre, viure de la rifeta, en diuen, d’això. I també, inevitablement, comptarem amb els autors de la tele. Aquests sí que provoquen curiositat i expectació. Encara que abans no hi havia tele i el meu avi sempre deia ‘agafa fama i fote’t a jeure’.

Doncs res, a esperar la fama, la glòria, la posteritat i a deixar que s’escoli un Sant Jordi més, atapeït de roses i de llibres fins a la intoxicació general, amanida amb una mica d’al·lèrgia primaveral i amb els xiscles entranyables dels falciots, que trenquen el silenci dels dies freds i ens acompanyen pel matí i al vespre, inquiets i familiars.

[@more@]

12 comentaris

Boires i arbres

Aquests dies de festa he tingut temps per llegir, he acabat el llibre d’Olga Xirinacs, molt bonic i poètic, I també he llegit El tiempo escondido, de Joaquín M. Barrero. Encara que l’autor té una vida molt interessant, plena d’experiències, aquest és el seu primer llibre. És una història complexa, ben travada, amb el seu misteri per resoldre i amb uns personatges que es van trobant al llarg del temps.

Crec, però, que té alguns defectes d’aquells que solen tenir les primeres novel·les, com, per exemple, voler posar massa coses a la narració, sobretot explicacions històriques, una mica excessives, malgrat que estan ben documentades. Els anys vint, els conflictes miners i pagesos, la Guerra Civil i la llarga postguerra conformen una història de perdedors que no acaben de perdre mai del tot, amb amors eteris i un personatge un pèl tòpic, un investigador privat que quaranteja i que es va trobant amb moltes sorpreses al llarg de la seva investigació feta per encàrrec.

Tots dos llibres passen a Astúries, una coincidència que m’ha fet viatjar literàriament cap a aquelles boires humides i aquells boscos plens de misteri i passions contingudes. Són dos llibres molt diferents, però, casualment, en tots dos hi surt el teix, el tejo, aquest arbre magnífic, ple de càrrega mitològica, present també a casa nostra en topònims com Serrateix, un poble molt bonic del Berguedà, tocant al Bages, amb un monestir impressionant i poc conegut. Un arbre que ho té tot verinós, excepte els fruits.

[@more@]

1 comentari

Guerra i -més o menys-, pau

He arribat avui de la Terra Alta, de Batea. Sempre que vinc de per aquella zona arribo una mica tocada pel fet de veure com es va transformant en turisme la batalla de l’Ebre, els seus topants i les seves morts, la majoria totalment innecessàries. Com, amb els anys, els fets històrics més dramàtics acaben convertits en contalles per al consum de les persones que no van viure’ls directament, potser que ni tan sols no els coneixen de forma directa, a través de diferents testimonis d’aquells que els van patir.

Aixó no és nou. Víctor Hugo, no recordo a quin llibre, explica com un home, després de donar-li una propina, el porta al lloc de la batalla de Waterloo i li narra, amb pèls i senyals, el sofriment dels soldats, històries de sang i fetge, amb gran verisme. Cal dir que no feia massa, en el temps d’Hugo, d’aquells fets. La Revolució Francesa va generar, pocs anys després, un afany col·leccionista desmesurat, un gran interès gairebé folklòric, per part dels descendents d’aquells que havien sobreviscut al gran bany de sang que va ser, realment.

Els fets històrics, amb els anys, perden la seva misèria i es fan suportables, heroics. Les matisacions desapareixen, també les contradiccions, els errors es dilueixen i esdevenen històries de bons i dolents, mediatitzades segons el vent que bufa. En les guerres i les grans desgràcies la sort ajuda de forma atzarosa, com en aquell cas d’un personatge que, en preguntar-li què havia fet durant la Revolució, va respondre: viure. Viure i sobreviure és un gran triomf, que permet mesurar les opinions, rectificar, perdonar i tornar a començar, sobretot si un és, encara, jove i capaç de posar il·lusió en coses noves de la vida, encara que siguin les coses més instintives i banals.

Fa poc parlàvem dels fills. El jovent que sobreviu a aquestes catàstrofes humanes té, generalment, ganes de tenir fills, família pròpia, un reducte segur, una mica aïllat del carrer i de les maltempsades inevitables. Per això no crec massa en tot això que es diu, que la gent no té més fills per qüestions econòmiques. Els fets passats i les estadístiques mostren gairebé el contrari.

La Terra Alta ha estat, fins fa poc, una comarca una mica oblidada. Les comunicacions eren difícils, el clima es dur, extrem. Ara està experimentant, crec, una revifalla, moderada. És bon temps per al vi, gariebé monocultiu de la zona, al costat de l’ametlla, l’ametla, com diuen allà. El turisme s’està incrementant. La batalla de l’Ebre ha estat un ganxo important, malgrat el que dic més amunt, em sembla prou bé que es faci, sempre que no esdevingui folklore pacifista i prou. Hi ha rutes ibèriques, la zona d’Horta de Sant Joan està fent molta promoció del Museu Picasso. Batea és, encara, un poble per descobrir, amb uns carrers porxats magnífics, medievals, reformats durant el segle XVIII, que va ser una època excel·lent per al poble, una època que caldria estudiar i que potser ens faria reflexionar sobre el fet que, quan l’estat espanyol anava bé, els catalans no tenien escrúpols en sentir-se espanyols.

Després, les bones perspectives es van acabar. La guerra del francès, les carlinades, les diverses bullangues del XIX i, finalment, la Guerra Civil, que, en aquelles contrades, va ser especialment dolorosa i que encara es força present en el record de la gent. I, a més, unes sequeres importantíssimes durant els anys cinquanta que van propiciar molta emigració cap a Barcelona i rodalies. Hi ha qui pensa que, quan les coses van bé, sempre aniran bé, però, malauradament, la història no és tan lineal. Tot plegat fa pensar en què la pau, amb totes les seves limitacions i servituds, és un bé fràgil, que cal conservar amb cura i que sovint el món es mou per forces estranyes i caòtiques, desvetllant tots els dimonis adormits.

[@more@]

10 comentaris

Sobre maternitats i paternitats

Estic llegint el darrer llibre d’Olga Xirinacs, que m’està agradant molt. Ja vaig parlar una mica del llibre, i ara no en tornaré a parlar fins que no l’acabi. L’he mencionat, però, perquè hi surt, entre d’altres, el tema de la maternitat i la paternitat. La maternitat ha estat objecte de molta literatura. La icona maternal ha estat reproduïa a bastament per l’art, la religió catòlica, per exemple, l’ha fagocitat per a les representacions de les marededéus. En general, sociològicament, s’ha admès un instint maternal lligat al fet, inqüestionable, de la gestació i dels lligams físics entre el fetus i la mare.

La maternitat ha esdevingut un mite, manipulat a consciència pels sectors polítics i econòmics, tant si aquests precisaven que la dona fos a casa, i en aquest sentit s’expressaven les posicions aparentment més conservadores, com si feia falta incorporar la dona al món del treball, i, en aquest darrer cas, romandre a casa era vist com una mena d’anacronisme, a més de la qüestió, evident, que romandre a casa vol dir poder comptar amb diners, ja siguin propis o, com passa generalment, de la parella amb qui es conviu. En aquest cas es genera una dependència, problemàtica, a la curta o a la llarga, encara que la família tradicional ha funcionat, quan hi ha hagut una bona entesa en la societat matrimonial.

Però l’instint maternal, com tantes altres coses, no sempre existeix o no sempre es viu de la mateixa manera. Anàlisis històriques aprofundides mostren el poc valor que els infants tenien en moltes èpoques pretèrites. Els rics els ‘engegaven a dida’, literalment parlant. Els pobres, n’esperaven una contribució econòmica a la curta o a la llarga. Fa poc van passar per la tele ‘Padre Padrone’, i això era, moltes vegades, el pare. Un patró, l’amo de modestes empreses familiars, poc disposat a deixar escapar els seus treballadors, per molts llaços de sang que els unissin. Per cert, aquesta peli, basada en l’autobiografia del protagonista, que de pastor analfabet, maltractat, explotat i amb una infantesa dolorosa, va arribar a lingüista destacat de gran, és un exemple més de com tot això de l’educació als infants té molts forats i elements imprevisibles, que se’ns escapen per tot arreu.

En l’interior de les famílies s’han produït explotacions, abusos de poder i d’altres menes, situacions difícils, preferències envers uns fills o uns altres. La literatura reflecteix aquestes situacions, sovint, millor que no pas les fredes dades o els estudis històrics. La legitimitat ha estat durant anys un valor, i un refrany català, molt contundent, deia ‘allà on no hi ha sang, botifarres no se’n fan’. Es donava per suposat que als fills se’ls feia un bé portant-los al món i que, per tant, havien d’estar agraïts als seus progenitors. El valor de la vida venia donat per la vida eterna i, per tant, tot surava en un context molt religiós i transcendentalista.

El nostre món ha canviat molt. Hi ha pocs infants, en la societat occidental. La majoria són molt desitjats. Es tenen més tard que abans i, ens agradi o no, la visió d’una persona de vint-i-tants anys no és la mateixa que la d’una persona de quaranta, cosa que comporta un tipus d’educació determinat. Molts pares i mares han de recórrer als avis, per poder treballar tots dos. De vegades, per necessitat. Moltes vegades, també, per tenir més coses, no ens enganyem. Es culpa a la situació econòmica de la manca de natalitat, però jo en discrepo, crec que hi ha molts més factors, ideològics, sobretot, altrament, com és que després de les guerres, amb situacions econòmicques difícils, hi sol haver una represa de la natalitat? Tenir fills està lligat amb la il·lusió, i la il·lusió no s’adapta a les situacions econòmiques, té un component irracional important. Els adoptats han accedit, plenament, a l’estatus filial convencional, són estimats i desitjats com els altres, i també els de famílies monoparentals. Els avenços genètics no se sap on ens poden portar.

El tema em preocupa i m’ha preocupat perquè, des d’una visió no transcendent, portar fills al món no és, ja, fer-los un bé, sinó, en el fons, satisfer una necessitat afectiva, biològica, no ho sé. La veritat, inqüestionable, és que ells no ens han demanat venir, formar part de la nostra família. Fins i tot en el cas dels adoptats, que tocava fa poc, els adults hem decidit per ells. I això comporta una gran responsabilitat i, també, una gran feblesa, perquè sempre hi estarem obligats i perquè arribarà un moment, per llei natural, que no els podrem ajudar. Abans es considerava que una persona que no volia tenir fills era ‘egoista’, ara, he pensat sovint, es pot considerar gairebé més egoista –terme que no té perquè sé del tot pejoratiu- tenir-los, ja que ara som conscients que el món i la història són inestables i perillosos i que no se sap mai amb què es poden trobar.

El fet és que en una família convencional d’avui, -i ja sé que sempre hi ha excepcions, preocupants, de persones que no estimen els fills o no els tracten bé-, el que passa als fills produeix el neguit més gran del món i que quan tens fills has d’admetre que la teva vida ja no serà igual, ni molt menys. Els sentiments perduren, i generen culpes, perquè sempre podem haver fet allò que no calia fet o haver deixat de fer el que calia fer. En educació –familiar, escolar- sempre es fracassa, perquè, sovint, les expectatives freguen un ideal humà que no existeix –encara-. Totes aquestes coses, i moltes més, en venien al cap ahir, que vaig anar al zoo amb dues classes de cicle inicial i contemplava, amb una tendresa a punt d’esclatar, l’acomiadament i rebuda que els feien els familiars, talment com si haguessim anat o vingut a qui sap quina perillosa expedició. Uns familiars, cal dir-ho, molt diferents en color, ideologia, posició econòmica i tota mena de coses –la meva escola té aquest qualitat de diversitat reeixida-però units en aquest sentiment universal, irracional, i plenament vigent, en general.

[@more@]

6 comentaris

Montserrat Abelló: la bella vellesa creativa

Fa uns dies, en un d’aquests canals de televisió que sorgeixen de tant en tant de l’espai eteri i que veig amb granet o de forma deficient, vaig escoltar Montserrat Abelló. És tracta d’una autora cultíssima, amb una vida molt activa, que ha viscut durant molt de temps a l’estranger i ha traduït textos importants de l’anglès. Malgrat tot això, malgrat haver-se relacionat amb el bo i millor de la literatura catalana, és, penso, poc coneguda. Per la xarxa podeu trobar moltes coses sobre ella i també força poemes. Una mostra:

[@more@]

De Vida diària, extret d’Al cor de les paraules, pàg. 47.

Sóc com una ombra
perduda en la nit.
Estimo el raig de sol,
l’oreig del mar,
la rialla fresca,
el dolç somriure,
la mà forta.

Aquesta tarda d’estiu,
plena de llums
rosades, blaves, verdes,
massa crues.
Però caldrà que em posi,
com cada tarda,
a repassar la roba,
ficar les mans dins l’aigua bruta,
i destriar entranyes innocents.
Cosir botons,
empènyer la planxa.

Només de tard en tard,
puc agafar la ploma.

Em dolc del pit
i de l’esquena,
però diré que aquesta tarda
és rosa i blava,
única, molt tendra,
inoblidable.
Perquè l’he viscuda
i és meva.

I això que estic cansada!

D’El blat del temps, extret d’Al cor de les paraules, pàg. 128.

Sóc plena de dolor
de records que em reclamen.
I és inútil que m’esforci
a oblidar.
I els rostres i els núvols
se m’allunyen; com en una tarda
massa calorosa d’estiu.
I la rosada que refresca ja no arriba.

Sóc terra assedegada.

De Dins l’esfera del temps, extret d’Al cor de les paraules, pàg. 281.
Voldria escriure
amb força,
de foc els versos
sense deixar entreveure
ni l’ombra dels meus dubtes.

3 comentaris

Dèries musicals: Javier Krahe

Vaig anar al cinema a veure ‘Esta no es la vida privada de Javier Krahe’. Ja fa molts anys que m’agrada aquest cantant, tinc força discos d’ell i, quan puc, car, com he manifestat, no sóc ocell de nit, el vaig a veure. La pel·lícula és un documental una mica ‘gamberro’ (he intentat en ocasions popularitzar ‘gambirot’ sense èxit), que mostra una part de la seva gira anual per Espanya, on compta amb un públic fidel, de totes les edats, que s’ho passa d’allò més bé amb les seves lletres arrauxades, intel·ligents i políticament incorrectes (m’empipen aquests termes, per l’abús que se’n fa, però no en trobo d’altres, què hi farem).

Krahe cultiva una imatge de llibertat despreocupada, un atractiu físic d’home gran que no ha deixat de ser adolescent, una sinceritat cantelluda i, com diuen alguns dels comentaristes que surten al documental (Carbonell, Pla, Sabina, Forges…) fent veure que no sap música i que no sap cantar, coses totes tan ben lligades que per força han de resultar excitants per al públic. Amb molt poca presència en els mitjans de comunicació, forma part d’aquests músics que en diuen ‘de culte’, encara que em sembla que això del culte no li deu fer el pes. Iconoclasta al cent per cent, moltes de les seves lletres i comentaris personals no són del gust de tothom, però sí del meu, hi estigui o no d’acord, i m’agradaria que en català sorgís algú així (potser existeix i no ho sé, és clar), amb un públic fidel. El més proper seria Albert Pla, però hi ha moltíssimes diferències, més enllà de l’actitud vital, que té paral·lelismes evidents.

O sigui, una peli per passar una bona estona, si t’agrada Krahe, és clar.

[@more@]

5 comentaris

Reflexions diverses davant de la televisió

Com que no sóc massa futbolera, l’altre dia, mentre el gran partit (insisteixo en la necessitat de bandejar el terme "encontre", que no m’agrada gens i que és un fruit una mica estrany del català estàndard que ens envaeix) entre el Barça i el Madrid aplegava entusiasmes i neguits, jo, en una petita tele que tinc a casa, de banya, anava sapejant, o sigui, tafanegen pels canals diversos. Cal dir que ja Pere Calders, amant del progrés, en pau descansi, un dia manifestava la necessitat de tenir, a les cases modernes ‘una tele per cap’, per tal d’evitar friccions innecessàries entre els matrimonis ben avinguts. És clar que a mi sempre em toca la petita amb antena de banya, en fi, masclisme implícit en la quotidianeïtat més propera.

Així vaig arribar al programa de l’Àngel Casas, un programa amable i sense pretensions, amb entrevistes on es deixa parlar als convidats (cosa, avui, poc habitual) i una mica de brometa inofensiva, amb el senyor Flavià i algun altre humorista nostrat. Hi havia el senyor Coronado, esplèndid, simpàtic. He de dir, també, que, pel meu gust, Àngel Casas està molt més interessant ara, de senyor maduret, que no pas de jove, l’havia vist fa moooolts anys, en uns programets de la ràdio d’aquests cara al públic, no és pas que el conegui personalment, ep, no us penseu.

Després van entrevistar Marta Ferrusola. Feia temps que no la veia, durant una bona temporada del passat era habitual que l’entrevistessin, perquè és una senyora xerraire, fina, que deia el que li semblava i que, aparentment, no tenia por de ficar cullerada en qualsevol tema. Això, suposo, va motivar també que durant un temps s’eclipsés una mica la seva presència, perquè deixava anar alguna cosa políticament incorrecta i que ‘no tocava’, errada imperdonable en una senyora com ella.

El cas és que Marta Ferrusola ens va explicar que el seu espòs porta samarreta, que ella li compra aquesta peça de vestir, imprescindible en temps primaveral, que llueix mitjons marrons o blau marí, coses entranyables, que ens mostren com els grans homes són humans, al capdavall. I ara ve el tema del qual volia parlar, de fet, encara que em vaig embrancant en altres coses. Va explicar, a requeriment del senyor Casas, que, fa molts anys, havien volgut adoptar o acollir un xicot hindú, amb la intenció de donar-li estudis i que després tornés al seu país a millorar-lo. Es veu que una monja els va dir que allò era un disbarat perquè el xicot podia no ser feliç, després, en haver de tornar. La família Pujol va reflexionar sobre el tema i va comprar unes vaques per a vàries famílies, de fet no moltes, quatre o cinc, que solucionaven molts petits problemes i no tan sols un d’individual. No entraré en el tema de les vaques, tampoc. Però sí en el d’aquests nens i nenes de tot el món que són adoptats a casa nostra, després de llargs tràmits. Crec que, amb el temps, formaran una mena de lobby, de grup de poder, ja que són fills únics, a tot estirar, parelleta, de famílies amb l’economia sanejada. Conformaran, potser, una èlit estrangera, acollida i catalanitzada, enfront dels de famílies estrangeres no adoptats, o sigui, dels fills d’immigrants del Raval i altres barris més humils?

Abans, un fill adoptat, de mare soltera, és a dir, tota aquella persona que no era fruit -aparentment- d’un matrimoni, religiós, sobretot, generava molts maldecaps socials, era un fet gairebé secret, que va donar argument a gran nombre de produccions literàries de tota mena, bones i dolentes. Ara, sembla un mèrit, adoptar una xinesa, un etíop, de vegades fins fa una mica d’olor d’esnobisme tot plegat. Aquests nens i nenes adoptats, amb el temps, poden evolucionar, com els altres, seguint el camí marcat per la família o rebel·lant-se quan toqui. En el segon cas, imagino, la qüestió de l’adopció pot provocar més d’una reflexió d’ells mateixos sobre si haurien estat millor o pitjor en el seu país, que, potser, tant de bo, d’aquí vint, trenta anys, haurà millorat -o no-. Alguns potser establiran vincles amb un lloc que ja els serà estrany, potser retrobaran famílies biològiques perdudes. D’altres s’estimaran més ser catalans, espanyols, qui sap.

A la novel·la Pa Negre, de Teixidó, el nen protagonista, acollit per una família rica i de dretes, que li permetrà tenir estudis i desclassar-se, se sent com una mena de monstre. Personalment crec que els infants i els joves haurien d’oblidar el passat, qualsevol passat, i viure la seva vida del present sense peatges innecessaris. Ni patries, ni deus, ni llengües, poder triar-ho tot, però això és un miratge. És paga un preu, per les històries familiars, per les herències biològiques, per les culturals. Els nostres fills, adoptats o biològics, com diu Gibran, crec, són una sageta cap al futur, no són nostres, són del món i se’ls ha d’ensenyar a estimar el món, tot ell, divers, variable, millorable, se’ls ha de lliurar d’hipoteques amb el passat, de venjances inacabades, de reivindicacions pendents. És per això que no m’agraden massa els nacionalismes, encara que, com tot, puguin tenir aspectes més o menys positius. La història és pot inventar, tergiversar, al capdavall, manipular. I, sobretot, encara que sigui injust, unes persones tenen sort, d’altres no, és la vida i la vida està sotmesa, molt, massa, a l’atzar.

[@more@]

5 comentaris

Redempcions

He acabat el llibre ‘El carrer dels Tres Llits’, de la Roser Caminals, que m’ha agradat força, però no volia parlar exactament del llibre, sinó d’un tema que surt al llibre i que ha estat tractat per la literatura en moltes ocasions. Salvant una gran distància estilística, de context, de sentiments dels personatges, d’època, i fins i tot, crec, d’ambició literària, la història té força punts de contacte amb la de ‘Resurrecció’, de Tolstoi, una resurrecció, en aquest cas, el català, molt més propera i casolana.

Els dos llibres toquen el tema de la redempció, un tema que han fregat molts autors i que sorgeix de tant en tant, en temps de crisis morals. Els paral·lelismes rauen en el fet que, en tots dos casos, un noi de casa bona sedueix una noia pobra, per retrobar-se després amb les conseqüències de la seva irresponsabilitat i intentar fer el que cal fer, èticament parlant, perdent, però, la innocència inconscient i la il·lusió de la primera joventut. Aquests serien els paral·lelismes, encara que hi ha, també, moltes diferències que no explico, en el cas de Resurrecció perquè és una novel·la molt coneguda i feta en pel·lícula més d’una vegada, i el cas del carrer dels Tres Llits perquè val més que la llegiu, ja que val la pena i recrea una Barcelona de primers de segle creïble i propera, amb les seves grans diferències socials i les seves misèries de tota mena.

La novel·la catalana, en general, quan entoma temes grans, de valors profunds, es queda una mica curta, com si no gosés exprémer la tragèdia fins a les seves darreres conseqüències, cosa que no passa tant en el nostre teatre clàssic, on, per exemple, Guimerà, assumeix el repte d’una forma vital i apassionada. Això fa que llibres ben fets, ben escrits, ben resolts, quedin una mica curts, una mica mancats d’alguna cosa que no sé ben bé què és. Posada a filosofar de forma, també, casolana, diria que hi ha un cert pudor, una certa contenció de sentiments, una certa vergonya que fa, en un altre ordre de coses totalment diferent, que tampoc la nostra novel·la eròtica no acabi de quallar.

La redempció és un tema interessant. Per a redimir-se cal ser conscient, molt conscient, dels nostres actes. La redempció, en un context més religiós i de creences més sòlides, acceptades per la majoria de la gent, com era el cas de la nostra societat durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta, comptava sempre amb una cosa a favor, la salvació eterna, que era l’objectiu final dels fets. Recordo, en teatre, obres com ara ‘La casa de les chivas’, de Salom, o ‘El comprador de horas’, no en sé l’autor, però sí que recordo l’èxit que va tenir, al Talia, on un capellà comprava les hores d’una prostituta per convèncer-la que canviés de vida, amb un èxit final que agradava molt al públic. O la mateixa ferida lluminosa sagarrenca, que Garci va reprendre per al cinema, canviant el sexe del protagonista.

La redempció, en un context ateu, laic –laic en tots els aspectes, també en els polítics, perquè el comunisme ortodox, per a mi, és com una mena de religió- és més difícil de resoldre, cal humanitzar els valors, recórrer, tan sols, a la justícia humana. Però és un tema que sempre tindrà èxit, si es tracta bé i no cau en la banalitat de les telesèries, perquè parla de segones oportunitats, d’això tan eteri que és estar en pau amb un mateix, de ser capaç d’admetre l’error, encara que aquest hagi estat causat per la ignorància o, fins i tot, per les bones intencions –que, ja ho sabem, enrajolen l’infern-, i, en definitiva, d’assolir una pau personal deslligada de les ambicions materials i de poder. Malauradament, de vegades, actualment, sembla que les segones oportunitats vitals, en literatura i cinema, es limitin a trobar una nova parella després d’un desengany amorós, i quan més ben situada econòmicament, millor. O en aconseguir l’èxit professional i guanyar més peles. M’estalvio els exemples…

[@more@]

8 comentaris

Desaparicions i furts

Ahir el blocat no anava bé i, com a conseqüència, ignoro per quina màgica activitat de la xarxa, va desaparèixer el meu escrit sobre el Dia Mundial de la Poesia, fet el 21, és clar, i algun comentari que ‘els amables lectors i les amables lectores’ m’havien inserit.

Ahir vaig anar a fer-me el DNI, a conseqüència del furt del qual vaig ser objecte directe, fa dies. La cosa anava molt bé, un servei molt eficient, hi havia cua però en menys de mitja hora ho havia enllestit. Aquestes activitats que no són usuals i que comporten canviar una mica l’horari, ja que hi vaig anar pel matí, a les nou, donen una visió del món i de l’entorn molt diferent, palesen la varietat d’activitats, fins i tot de llum, que amara els entorns quotidians. La gent del metro era diferent, l’hora en la qual em movia pels carrers, també. Els infants ja eren a escola, hi havia més botigues obertes. M’ha passat, d’una altra manera, quan he sortit de nit, cosa que no faig habitualment. Existeixen mil móns, a l’entorn de les diferents hores del dia, que se’ns escapen.

Mentre esperava, a comissaria, llegia la denúncia que vaig fer, quan em van robar. Gairebé em va fer riure, semblava un poema humorístic, declara … que no va notar res, que quan va mirar la bossa ja no hi era, que… Realment, el lladre era un mag, i si algun dia es dedica a activitats més convencionals, crec que podria eclipsar Haussman, ja que ningú de la taula el va veure ni sentir. Ara m’ha passat això amb l’escrit, no he notat res i quan he tornat a mirar el meu blog, l’escrit ja no hi era. No sé si me l’han robat o s’ha esvaït per l’espai sideral. Com que hi vaig incloure un poema sobre la paraula, el torno a escriure, per als afeccionats i afeccionades. Bon dia.

[@more@]

Paraules, mots, idees, anagrames,

Proclames, bans, poemes, instruccions,

Novel·les i receptes casolanes,

Acudits, cantarelles i cançons.

Estirabots, sinònims, mots creuats,

Sentències, octavetes, fulletons,

Auques i rodolins, paper mullat,

Cartes de suïcides, targetons.

Insults grollers, renecs i barbarismes,

Pregàries, diccionaris, catecismes,

Ordres, murmuris, recomanacions.

Tractats d’urbanitat i de civisme,

Embarbussaments llargs, constitucions.

Al capdavall, fonemes, sorolls, sons…

Júlia

14 comentaris

Sorpreses… agradables (?)

Haureu vist que he afegit una frase a l’encapçalament del blog, demanant que se’m faci saber, a través d’un breu comentari, la utilització d’algun dels textos publicats. Ho he fet també en un altre blog meu, Un balcó al Poble-sec, dedicat al meu barri i que, per manca de temps, tinc una mica abandonat.

He afegit aquesta frase perquè avui m’ha passat una cosa una mica surrealista. Em vaig apuntar a un itinerari d’aquests que endeguen a les biblioteques, amb col·laboració amb el Museu d’Història, crec. Era la primera vegada que es feia, i com que el recorregut era pel meu barri i el Paral·lel, tenia curiositat per veure què deien i com es feia. No entraré en valoracions del contingut, crec que hi ha coses reeixides i coses millorables. Un aspecte d’aquest tipus d’activitat que no m’agrada és que pel camí et vagi sortint una persona disfressada, escenificant temes del recorregut, però veig que és una moda i que hi ha gent a qui això li fa gràcia, a mi no me’n fa massa, però, bé…

El cas és que, al teatre Victòria, hem entrat i la persona que dramatitzava, la mateixa durant el recorregut, una noia que s’anava canviant de perruques i vestits millor que Frègoli i que, haig de dir-ho, com a actriu era bona, s’ha posat a recitar un poema … meu. Concretament ‘A Méndez’, dedicat a aquest personatge de les novel·les de González Ledesma. Ho ha fet molt bé, eh? Com en una pel·lícula de Woody Allen, m’he aixecat i he dit, ep, sóc l’autora. En fi, sembla que el van baixar del blog, però crec que hagués estat prou elegant deixar-me un comentari i comunicar-m’ho, és més, al blog no hi consta el meu nom, per tant, no en podien dir l’autoria. A més, ara aquest poema forma part del recull ‘La pols dels carrers’ i està editat, afortunadament per a mi, ja que així puc demostrar de forma fefaent -quina paraula tan reeixida!- la meva autoria.

Penjo poemes i textos per tal que les persones que entreu al meu blog els llegiu i, si voleu, els reciteu i comenteu en família o a la tertúlia del barri, però crec que és normal pensar que per a un ús més públic cal, al menys, notificar-ho, com ho van fer per utilitzar-ne un en una exposició recent el grup de dones de Sant Antoni. Bé, crec que al capdavall tot ha quedat -més o menys- aclarit, però, ai, les formes, les formes, que no s’han de perdre…

[@more@]

6 comentaris