(En memòria de L. F.)

No dol l’oblit, que en cada gest hi ha tota

la immensitat del voler i el desig

de fer-lo perdurable…

Miquel Martí i Pol

Potser aquest escrit sembli trist però, al capdavall, així és la vida: principi I final, un cercle inevitable, amb un diàmetre més o menys llarg, però que sempre acaba per tancar-se. Ahir vaig anar a les Corts, a acomiadar un difunt. Una persona de l’edat dels meus pares, gran, doncs. Una mort que respon a la normalitat d’aquest fet, lògic i admés amb resignació quan s’emporta les persones de més enllà de les quatre vegades vint que configuren la mitjana d’anyades previsibles i desitjables.

El que passa és que els morts s’emporten, també, una part de les nostres vides, presents en els seus records que desapareixen. Era el difunt una persona de l’edat dels meus pares, veïns d’escala, amics d’infantesa i de joventut amb la meva mare. Es van casar el mateix any, els meus pares i ell, que ho va fer amb una altra veïna d’escala, i jo vaig néixer també el mateix any que el seu primer fill, un bon amic que va tenir la mala sort de morir de càncer amb trenta i pocs anys.

Les escales de veïns barcelonines, de barri, fa temps, eren un petit poble, una mena de clan estrany, una societat d’ajuda mútua. I aquella generació dels meus pares tenia, després de la guerra, moltes ganes de viure, de tenir fills, de tirar endavant, malgrat que jo crec que aquella dolorosa experiència va deixar tothom ferit.

A ell el van ferir a l’Ebre, molt jove. A casa seva van estar un any que no en sabien res. De sobte, des d’un hospital de França, els va arribar la notícia, era viu i no cal pensar l’alegria que va desvetllar en els seus pares la bona nova, inesperada. Una germana seva, jove, molt jove, amiga de la meva mare, va morir també de malaltia a mitjans dels quaranta, una noia molt bonica, intel·ligent, que jo he vist moltes vegades, somrient en fotografies esgrogueïdes dels àlbums familiars.

Quan bombardejaven Barcelona molta gent no volia anar als refugis i es reunien, els veïns d’escala, a casa d’algú dels pisos més baixos, on, deien, amb gran ingenuïtat, les bombes no tindrien prou força per arribar. A l’escala de la meva mare molta gent baixava al pis d’aquests veïns i, com que eren força jovent, feien gresca, els de menys edat, les noies ballaven ritmes de moda, parlaven dels herois del cinema de l’època, mentre la gent gran, conscient del perill, tremolava i els homes fumaven una mena de pudent succedani del tabac.

A mi m’agradava també, de petita, baixar a aquell pis, més fosc que el meu, però on tenien fins i tot llibres de rondalles en català. El pare d’aquesta persona era molt catalanista, acabada la guerra, m’havien explicat, es va posar un llacet estil Ventura Gassol, que es veu que era un símbol de catalanitat, i el van detenir, aún quedan chulos, li va dir un policia. I va anar a parar a la garjola, afortunadament, durant uns dies, tan sols, gràcies a la intervenció devota de coneguts i parents. Són molt de la ceba, deien, els veïns menys radicals amb el tema.

El seu fill, el que va morir jove, alt i ben plantat, simpàtic, havia vingut a les meves ballarugues de l’època, d’adolescent, i s’havia enamoriscat d’algunes amigues meves. Després, aquesta família va anar a viure a un altre barri, els temps van canviar. Jo vaig entrar a treballar a un despatx gràcies a ell, potser alguns recordareu una empresa que es deia Harry Walker, doncs allà. Ara, fa alguns anys, venien sovint a visitar el meu pare, quan va estar malalt. Els fills ens vam anar casant, vam tenir fills, la vida segueix, sempre, sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando, diu, un tango.

La malaltia i mort del fill gran va ser un cop fort, jo crec que és la pitjor experiència que podem tenir els adults, el dolor o la mort d’un fill. L’esposa d’aquest senyor va morir fa un parell d’anys i ell ho ha fet ara, i amb aquesta mort molts records de la meva infantesa, adolescència i joventut, també han quedat ferits. Anys amb olor d’eucaliptus, de col-i-flor, la ràdio, fotografies al terrat, per la Palma, –ell hi era molt afeccionat i a casa seva hi tenia una mena de minilaboratori de revelat, màgia pura, en aquella època-, anades veïnals a la Barceloneta, als ‘banys’, que deien aleshores. Va ésser un seguidor incondicional de la meva migrada obra literària. De jove havia dut bigoti i amb mi, de petita, em feien molt de respecte els homes amb bigoti, els veia molt grans, aleshores.

Fa poc li vaig enviar el darrer llibre de poemes, dedicat, ja estava molt malalt. Encara va telefonar a la meva mare per dir-li que l’havia rebut. El seu fill gran m’ha demanat que avui, en el comiat als serveis funeraris, en llegeixi un. M’ha explicat que li van agradar molt i que li va fer molta il·lusió. Descansi en pau i si existeix alguna improbable eternitat, que ens hi puguem retrobar de nou tots plegats, per parlar dels records perduts i dels bons moments de les nostres vides.

[@more@]

Tweet