Sobre lletjor i altres mancances

He llegit, en algun blog de gent més jove, referències al fet que alguns nois no han tingut ningú a qui regalar la rosa i que hi ha noies que tampoc no n’han rebut cap, aquest Sant Jordi. Jo he recordat un dia, un Sant Jordi antic, sortint de l’Institut Maragall, del nocturn femení, hi havia molts xicots esperant noies, amb les roses a la mà i vaig sentir una profunda tristesa en no tenir ningú que m’esperés, una tristesa jove i fonda, definitiva, que ara no sento de la mateixa manera, perquè aquest dolor absolut i arrauxat és producte de la joventut, com ho és també l’alegria esbojarrada. Actualment ja fa molts anys que tinc la rosa segura i, potser, no valoro prou el fet en tot el que significa.

Les heroïnes novel·lesques i les princeses i noies dels contes, per regla general, són boniques, amb grans i notables excepcions, ja que els canvis socials han matisat els tòpics a l’entorn de bestieses com ara que la cara era el mirall de l’ànima. La lletjor, en els homes era tolerable i es compensava amb la intel·ligència, en les dones, era molt mal vista. En les novel·les clàssiques, els homes, grans, podien tenir amors amb noies joves, el contrari era una mica antinatural i calia que l’heroïna agosarada acabés malament, com li passava a la dama de les camèlies. Recordo una frase d’una novel·la antiga, ‘ja no era jove ni atractiva, tenia trenta-cinc anys’, i estic segura que trobaria molts més exemples il·lustratius del tema. Perquè lletjor i vellesa van, malauradament, moltes vegades, unides, i sembla que, pel que fa a la joventut, cada vegada és més valorada, en contraposició amb una vellesa que ni tan sols no s’anomena, recorrent a eufemismes un bri patètics: tercera edat, gent gran…

La lletjor o, potser diríem millor, la manca d’atractiu, és quelcom que produeix en les persones molta amargor però que de vegades també estimula el treball intel·lectual. Maria Félix, la gran actriu, consumidora d’amors, en una de les seves darreres entrevistes, comentava que res no produeix tan mal caràcter a algú com la manca d’atractiu pel sexe contrari –imagino que estaria millor dir ‘la manca d’atractiu sexual’, si aquí hi incloem els amors homosexuals-. En una novel·la vaig posar aquest comentari en boca d’un personatge i l’editor em va dir que era un comentari absurd, jo crec, però, que Maria Félix tenia tota la raó. En aquella pel·lícula excel·lent, encara que una mica moralista, que és American Gigoló, l’animadversió del policia envers el personatge que fa Richard Gere ve motivada, sobretot, per la manca d’atractiu d’aquell home, desagradable. Els homes han patit, potser no tant per la bellesa del rostre, però, sí, per exemple, per la manca d’alçada, ja que els calia ser més alts que les noies, ‘a aquest li falta un pam’, ha estat un comentari que he escoltat sovint en boca de noies conegudes. Per contraposició, s’ha estès també un mite d’una major potència sexual en baixets -i fins i tot en calbs- enfront dels alts i peluts. He vist noies fer bromes cruels a xicots baixets i, de fet, molts dictadors han estat baixets i s’ha vessat molta tinta sobre aquest complex masculí.

Un dia va sortir per la tele un xicot que, a causa d’un accident havia quedat paraplègic, però era optimista, animat, la seva promesa s’havia casat amb ell, era un home amb un rostre bonic, molt, era atractiu. Les persones amb alguna mancança física atribueixen el seu poc èxit sexual a la mancança que tenen però sovint, me n’he adonat, els qui més es planyen són persones amb poc atractiu personal, més enllà de la seva limitació. L’atractiu no es compra ni es ven, va lligat a coses com ara la seguretat en un mateix, l’habilitat per vendre imatge i també al carisma, a quelcom inexplicable, relacionat amb l’aspecte físic, amb l’aparença però que va molt més enllà de tot això. La bellesa és l’únic do de la natura que no cal demostrar, i això el fa molt preuat, sobretot en l’etapa de la vida en la qual competim en allò que en alguna ocasió he vist definit com ‘mercat sexual’ i que de vegades, realment, és una mena de selva, en el sentit tòpic del terme vegetal.

Les novel·les actuals són més obertes, admeten més variacions, una escriptora italiana, Carme Covito, va fer una novel·la que es deia, en la traducció, ‘La suerte de la fea’ i que tractava, de forma aparentment distesa, d’aquest tema. El refrany, com ja sabeu acaba ‘la bonita la desea’ i recordo una pel·lícula antiga, ‘La noia del trapezi vermell’, em sembla, on la mare de la protagonista l’avisava, ‘corren més llàgrimes pel rostre d’una noia bonica que pel d’una lletja’. Tot plegat, és clar, és relatiu, però consola les lletges, que no sempre, ni molt menys, tenen sort o no ploren de la mateixa manera que els rics no són pas més desgraciats que els pobres encara que, de vegades, ho siguin -de desgraciats-.

La televisió i el cinema han jugat molt amb el mite de l’aneguet lleig, que es transforma en cigne, però la veritat és que els aneguets, per regla general, continuaran sent aneguets, malgrat que la dermoestètica té, ara molts recursos, encara que cars. Poques persones admeten haver estat poc atractives i haver patit per aquest motiu, fins i tot persones de qui conec la història i sé que els passava això, com a mi mateixa, que era una noia d’aquelles que, en els balls d’abans, quan calia esperar que et demanessin per ballar, s’estava molta estona posant discos. La gent que ha tingut èxit no s’adona del sofriment dels poc afavorits. Tot plegat afecta molt, de jove, després creixem, agafem més seguretat i la seguretat ens fa, també, més atractius. Els complexos adolescents i juvenils es dilueixen i sovint semblen veritables ximpleries, en la distància temporal que dóna la maduresa.

Els grans mites han tractat molt més sovint el tema "home lleig amb grans qualitats morals-noia bella que acaba apreciant el seu valor" que no pas a l’inrevés: així, tenim el geperut de Notre Dame, la història de la Bella i la Bèstia, tan recreada i revisitada, el gran nas de Cyrano, i molts d’altres. Els homes poc atractius també pateixen, com fou el cas de persones com Andersen o fins i tot de Sartre, enfrontat amb un Camus amb molt més ganxo per a les dones. Moltes històries intel·lectuals masculines s’expliquen a partir d’aquesta necessitat de demostrar intel·ligència, poder i d’assolir dones belles com a mostra d’un valor que se’ls nega, d’entrada, pel seu aspecte.

A la novel·la de Tolstoi, Anna Karènina i Wronsky, personatges desgraciats, però bells, desvetllen passions, sense voler. Fins i tot aquest gris alter ego de Tolstoi que és Levine, que mensyté Anna, quan la coneix s’adona de la força del seu atractiu. La literatura acostuma a castigar aquest atractiu, la dona atractiva és tinguda per perillosa, i es complau en matar moltes dones d’aquest tipus. En la realitat, les persones belles poden ser desgraciades o felices, com les lletges o poc atractives, perquè en el concepte de felicitat hi incideixen molts elements atzarosos, el mateix passa amb la riquesa, no fa la felicitat, diuen, però la pobresa, evidentment, tampoc. Imagino que les dones belles –i també els homes- desvetllen passions i assetjaments no desitjats, ben sovint. Un altre tòpic ens fa creure que la gent atractiva ha de ser antipàtica, estúpida, creguda, però asseguro que m’he trobat molta gent d’aquest tipus amb una presència física força deficitària i que, en canvi, he conegut persones molt agradables que semblaven acomplexades del seu físic resplendent.