La panxa del bou

De vegades passen coses estranyes a la vida. Inesperades.

El cas és que m’han ofert de fer una xerrada sobre Josep Pla, amb motiu del 40è aniversari de la publicació del Quadern Gris i del 25è de la seva mort. Més endavant us notificaré el dia, hora I lloc, per si teniu ganes d’anar-hi.

Tinc un record infantil molt viu, de Josep Pla. El meu avi comprava sempre la revista Destino, on l’escriptor col·laborava, i on sortia tot sovint retratat al seu mas o tornant de viatge, amb aquella boina i amb aquell posat de iaio bonhomiós.

Després em vaig assabentar de la seva trajectòria política, humana. Dels seus estirabots masclistes i de poca cosa més. No em queia bé, em resistia a llegir-lo i tot. Tota aquella polèmica sobre el premi d’honor me’l va fer conèixer una mica més. L’honor i les lletres no sempre són bons companys, voler unir ambdues coses amb un premi que comporti un capteniment cívic és un perill. No té massa sentit mantenir-lo, actualment, crec. Els humans –i humanes- som contradictoris, tenim alts i baixos, les biografies més excelses sempre tenen ombres. Descobrir que els nostres mites tenien els peus, ni que fos el dit gros, de fang, sempre fa mal, però, al capdavall, descobrir aquestes coses forma part del nostre procés evolutiu.

Pla és, encara, un personatge polèmic. Els catalanisme conservador ha existit i existirà, malgrat que hi hagi qui afirmi que Catalunya sempre ha estat d’esquerres (al capdavall també hi havia qui afirmava que o era catòlica o ‘no seria’). Més enllà de la trajectòria vital de l’escriptor ens haurem de quedar doncs amb l’obra literària, immensa, exhaustiva, impressionant. No la conec tota, ni molt menys, potser quan sigui gran, qui sap.

Pla, fora de context, fora del conjunt de la seva obra literària, pot esdevenir molt contradictori. Les seves afirmacions, tretes de context, no són exactament aforismes, sinó reduccions oportunistes de la totalitat. Citant Pla es pot afirmar una cosa i la contrària. Una llarga vida dóna material per a moltes matisacions, canvis i estirabots. A casa nostra encara costa encarar amb objectivitat els catalanistes conservadors d’alt voltatge intel·lectual. N’hi ha molts, en molts camps, un luxe per a una cultura com la nostra: Sagarra, Cambó, Prat de la Riba, Espriu, fins i tot Jordi Pujol, entrarien en aquesta categoria. El progressisme miop els ha intentat bescantar, però no se n’ha sortit. També s’ha intentat explicar i justificar les seves actituds, i fins i tot fer-ne lectures més esquerranes. Un conservador no té perquè ser un feixista, però el reduccionisme d’estar per casa ho ha volgut identificar en més d’una ocasió. Ser catalanista i resistent franquista en el vessant cultural no ha volgut dir, exactament, ser d’esquerres, ni tan sols ser saludablement agnòstic. Hi ha molta moralina, en la resistència cultural catalana. I tampoc tots aquests catalanistes eren independentistes ni, probablement, ho serien avui, molts dels que ja ens han deixat.

Doncs res, aquí em teniu, repassant Pla per a l’ocasió. Recupero, de moment, un breu fragment de Coses vistes en el qual parla del meu barri, on ell hi tenia un amic singular, Ramon, amo d’una mena de berenador amb una atracció de fira, a tocar de Montjuïc. El Poble-sec que contempla Pla és el del visitant burgès, un barri pobre, ja amb força immigració, que bruteja. El Poble-sec que, no ens hem d’enganyar, contemplaven els intel·lectuals benestants quan es perdien per les gresques del veí Paral·lel (Sagarra, en un article, el titlla de troglodític). El text és, també, una pintura colorista, enyoradissa, magnífica:

El Poble-sec era una aglomeració humana com les que fa poc he vist a la baixa Itàlia. Hi havia tanta roba a assecar en finestres i balcons, tantes criatures cridant pels carrers, tants grups d’homes i dones a les portes de les cases, tants pianos de manta, tantes cançons i una tal vociferació entre balcó i balcó, que travessar aquell món era com rebre a l’esquena un xàfec de garrotades. El mes de maig, la llum era blanca i petulant i semblava evaporar la humilitat i la intimitat de les coses: tot quedava vulgar, cru, canalla. Recordo, però, que sempre que hi vaig passar hi vaig veure una noia de dotze o tretze anys (…) escabellada, asseguda a la voravia, distreta i indiferent a tot el que la voltava. Menjava cacauets i cantussejava hores i hores les cançons sentimentals de la misèria del barri.

Acabada l’aglomeració urbana, en el tallat mateix que feia la muntanya, començava tot d’una, però, un gran silenci. Emprenia un camí flanquejat de llaunes de petroli. A banda i banda quedaven uns hortets minúsculs, raquítics, de terra argilenca i vermella, superposats sobre la vessant (…).

Constato que els cacauets eren la menja popular per excel·lència, i que les seves clofolles cobrien els espais urbans ben sovint. González Ledesma fa referència als cacauets menjats al cinema, en algun fragment de les seves novel·les. Les pipes i els xiclets deuen pertànyer a una cultura popular més moderna.

:

–>

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

En l’anterior post parlava de la por. Una de les pors socials més evidents i que sovint no es vol admetre és la por a l’exclusió.

Ja quan ets petit adaptes el teu comportament a allò que volen o esperen els adults, ets petit i no et queda més remei que creure. L’adolescència ens fa adaptar-nos a la colla, transigint en moltes coses, vestint com cal per pertànyer al grup i, fins i tot, en ocasions, amb conductes de risc evident, empeses per la inconsciència de l’edat i per la necessitat de ser admesos. Un aspecte frívol d’aquesta necessitat és la moda, que ens fa veure bonic el que abans vèiem lleig i a l’inrevés.

La selva sexual de la joventut ens porta a dissimular defectes, físics o caracterials, volem enamorar i en aquesta direcció esmercem molts recursos. He observat, ara des de fora, l’actitud de moltes persones joves vers la parella o la possible i esperada parella, escoltant parrafades llarguíssimes, per exemple, fent un esforç per interessar-se per algun problema anodí de l’altre, una actitud d’atenció constant que no supera el pas del temps.

Volem ser de la colla, del barri, del país. El patriotisme estén les seves arrels sobre aquesta necessitat humana de territorialitat, de voler pertànyer a algun lloc, a algun grup. També les religions i la política han estimulat aquest sentiment de voler pertànyer a alguna col·lectivitat, de comptar amb rituals i creences, de sentir que cal fer sacrificis per algun ideal eteri. Portada als extrems, aquesta necessitat és temible, de vegades fa caure en sacrificis absoluts, en el rebuig als altres, en l’autodestrucció. Quan algú deixa el grup, de vegades no supera la llibertat i la solitud que comporta la seva actitud rebel. Com l’ocell que deixa el niu… fa, el poema d’Espriu, per constatar que la fugida a un nord més interessant és, en certa manera, una traïció que la congregació no veu amb bons ulls.

Fa uns dies llegia una entrevista al diari, d’una dona de l’antiga Iugoslàvia, que s’ha sentit ben exclosa per voler ser mínimament objectiva i voler denunciar els disbarats fossin d’on fossin originaris. A Rússia, una periodista ha pagat amb la vida la necessitat d’objectivitat i denúncia. Segurament, amb una solitud prèvia força dolorosa. He anat a veure fa uns dies, també, l’obra que fan al teatre Borràs Bosch i Madaula, esplèndids actors en estat de gràcia, donant vida a una situació dramàtica, prou coneguda, perquè ara sabem què va passar després. Dos amics alemanys, un d’ells jueu, se separen. Un d’ells torna a Alemanya i es captat, progressivament, pel miratge nazi.

Aquests dies, quan comença una campanya electoral sorollosa, m’adono de com, a nivell casolà, la gent té també por de donar opinions que no concordin amb les de la majoria del grup d’amics, parents i coneguts. Si et mous en un mitjà de majoria convergent o de majoria socialista o d’esquerra, les opinions hauran de ser diferents, ja que es corre el risc de ser mal interpretat i fins i tot d’esberlar amistats que semblaven serioses. O, en tot cas, es mira de no parlar del tema. Sovint hi ha molta visceralitat en tot plegat, només cal repassar els blogs. Hi ha molta fe cega, una fe que es mou per simpaties i creences, pels vells mites d’esquerra i dreta, tan malmesos al capdavall, tan poc sòlids, en una societat on vivim molt bé, amb plat a taula i aixopluc comfortable. Hi ha excepcions, és clar, però els exclosos no tenen massa veu, de moment, en aquesta fira, perquè no voten, la majoria.

Sovint has de fer el que la gent gran deia ‘el paperot’ per evitar confrontacions. A la feina, quan et presenten una nova metodologia pedagògica, mal anomenada constructivisme, que saps que no servirà per a res i que es ven com progressista i saps que si defenses el d’abans quedaràs com una mòmia. Quan qüestiones dogmes com ara la immersió, que ha contribuït a conformar un català d’escola, precari i d’ús limitat, mentre que s’ha perdut la batalla del carrer i del pati i dels mitjans de comunicació, veritables baluards socials enfront d’unes institucions educatives sense objectius massa clars, que han de vendre educació de consum, mentre el llegir i l’escriure semblen la xocolata del lloro. Quan no et sumes a la majoria davant d’una iniciativa que sembla progre, massiva, i que a tu et sembla inútil i ridícula. Estic tipa de veure votar en claustres, per exemple, coses que, a nivell individual, moltes persones de les que ho votaven m’ho havien criticat o rebatut. La invenció del vot a mà alçada, per cert, ha estat un recurs molt convenient a l’hora de manipular el sentiment de pertinença i la por a l’exclusió…

Volem tenir cura de la nostra imatge, de les nostre relacions, i això comporta cedir en moltes coses, en aquest àmbit de la vida social on l’amistat i la bonhomia són uns valors molt preuats. La cessió i la negociació raonades estan molt bé, evitar conflictes és imprescindible, però tot té un preu i un límit. La rebel·lia, la visceralitat, la rauxa, l’intent d’anar contra corrent es paguem, en moltes ocasions, amb la solitud i la tragèdia. I a nivells més modestos, amb una evident inquietud i amb la constació que, de fet, els grans problemes de la humanitat no tenen cabuda en cap programa electoral ni tan sols en cap conversa de cafè.

[@more@]

Tweet

• Fa dies que, pels blogs i també pels diaris, són freqüents els comentaris sobre els perills de l’autocensura davant de tot allò que pugui provocar reaccions de les comunitats musulmanes més radicals. Crec, com molta gent, que no ens hauríem de deixar arrossegar per la por, en aquest tema, ni en molts d’altres. Però el fet és que la por és el que mou més vegades les nostres accions més insignificants i anodines.
• Una altra cosa és el fet que la nostra sensibilitat canvia i no és el mateix l’autocensura per por que per sensibilitat. Abans, per Setmana Santa, s’anava a ‘matar jueus’ amb gran facilitat, de forma virtual. Es feien repicar cassoles, es picava a les portes de les esglésies i s’acompanyava el so de les carraques amb crits de mort a una abstracció que no identificaven del tot amb persones de veritat. Fins i tot a un llibre tan nostrat i innocent com El trovador català s’hi pot trobar un poema que es diu, precisament Anem a matar jueus. L’origen real de la qüestió es perdia en el passat, però quan les matances les vam situar en un present proper, la cosa va resultar de molt mal gust.
• Hi ha actuacions i formes de parlar que avui resulten, si més no, de mal gust, que no pertanyen a la nostra sensibilitat actual, però que, per folklorisme, per tradició –sempre discutible- han anat arribant als nostres temps, com ara els espectacles que comporten crueltat amb els animals o els acudits i contalles a l’entorn de defectes físics (tartamuts, sords, cecs, coixos, lletjos i lletges, fins i tot) i a formes de ser que han estat reprimides per les societats pretèrites (afeminats gais, per exemple). Les tradicions han de canviar i evolucionar, fins i tot diria que molts himnes patriòtics s’haurien de revisar, perquè recullen tòpics violents, que ja no ens plauen, excloents i abrandats, excessius.
• Jo mateixa m’he autocensurat, a l’escola, explicant contes que abans em semblaven normals i ara em semblen de mal gust, cruels, sàdics, masclistes, racistes. No és el mateix explicar una rondalla, on apallissen sense massa justificació un moro dolent, quan tots els nens i nenes són de l’Eixample barceloní que quan en tens mitja dotzena de nord-africans. La crueltat, el sadisme, el masclisme i el racisme campen, encara, pel nostre món, amb tota naturalitat, en molts indrets, com la pena de mort, per exemple. Però, afortunadament pels qui gaudim d’un medi més humà –de moment- ara ens provoquen angúnia i fer-hi broma, de vegades, ens incomoda. És veritat, per altra banda, que l’excés d’escrúpols també ha portat, com sempre passa amb les reaccions davant d’alguna cosa, a extrems i el llenguatge políticament correcte, que diuen, ha acabat esdevenint, en ocasions, una mena de paròdia humorística. Però ja no parlem com parlàvem fa anys, això és evident, perquè les formes de pensar acaben fent forat en els aspectes més quotidians.
• He tingut discussions parapedagògiques sobre el tema, hi ha qui creu que s’ha de mantenir la versió original de les rondalles violentes. Potser sí, per als estudiosos. Ara bé, jo no crec que el problema sigui que els infants es puguin sentir traumatitzats, quan ets petit les crueltats i la mort formen part d’un món força irreal, encara. El problema el tenim els adults, que ens adonem dels continguts reals de les coses i del rerefons que hi ha en moltes historietes aparentment inofensives. En el fons, quina és la versió original de tot plegat? Una obra com ara ‘El mercader de Venècia’, que havia vist amb gran alegria fa anys, ara m’inquieta d’una forma molt diferent, perquè m’adono de la injustícia del tracte al jueu, injustícia que en l’època ‘original’ era ben justa, segons l’opinió majoritària. Sense deixar Shakespeare, les rialles que provocava la ‘doma’ de la dona de geni agut a La feréstega domada, ara les matisem amb la constatació que el mètode emprat pel marit és discutible, si més no.
• Actuem covardament, per por, en moltes ocasions. Hi ha covardia quan els municipis no es volen enfrontar a grups violents que provoquen destrosses en el mobiliari urbà amb excuses de progressisme, quan es cedeix a xantatges laborals, si el tema pot moure molta gent i fer perdre vots, hi ha covardia quan, en determinats centres d’ensenyament es fa la vista grossa davant de la barroeria d’un alumnat que es tem, amb uns pares que poden portar problemes si se’ls burxa. Fins i tot en qüestions veïnals, d’escala, familiars, fa por enfrontar-se a persones de capteniment poc cívic, amb les quals hem de conviure sovint.
• No fer res -o fer veure que es fa alguna cosa i no fer res- és una forma d’actuar habitual, que de vegades pot ser prudent i que, per tant, no sempre criticaria, ja que de vegades cal prioritzar la pau i la convivència i la tranquil·litat personal. Però aquest no fer res, embolcallat de tolerància absurda i de progressisme decadent, resulta, en ocasions, perillós i massa covard. Ara sembla que s’està encetant un cert debat sobre tot plegat, a l’entorn de coses com les festes de moros i cristians, per exemple. Jo crec que el problema té arrels molt més profundes, hi ha una manca de debat sobre la nostre societat mateixa, cap a on volem anar i com i amb quins recursos i mitjans. I quins nivells de tolerància i d’obligatorietat civil estem disposats a fixar i mantenir, que siguin iguals per a tothom, i no només per als pacífics i poc beligerants. I sobre quines mides repressives estem disposats a sostenir i endegar per controlar les conductes asocials, individuals o col·lectives.
• Fa poques setmanes vaig anar a veure una pel·lícula que em va agradar força, perquè reflexiona sobre com, de sobte, la violència i la corrupció poden esquitxar les persones més ‘normals’, La noche de los girasoles. Crec que ha passat una mica de puntetes pels cinemes, potser perquè aparentment sembla una pel·lícula sense massa pretensions, feta amb un pressupost moderat. La vaig veure, em va agradar, però quan hi penso encara m’agrada més, perquè em va semblar una mena de paràbola del nostre món actual, on la por i la insatisfacció mouen estranyes reaccions injustes, i corrupcions de tota mena, que es tapen de forma maldestre, mentre els veritables assassins continuen fent de les seves.
• Davant de totes les manifestacions artístiques, els gustos són diversos i, sovint, divergents. Per si voleu llegir altres opinions sobre la mateixa pel·lícula, ben diferents, aquí i aquí. No faig, doncs, una recomanació, sinó tan sols una reflexió sobre el que a mi, personalment, em va suggerir aquesta història, inquietant i estranya. Hi ha qui hi ha vist un retrat de l’Espanya profunda. Pensant en fets com ara els de Tor, crec que aquesta profunditat és molt més universal i en aquests microcosmos situats en pagesies gairebé despoblades es reprodueixen, a nivell d’estar per casa, totes les misèries humanes.

[@more@]

Tweet

No és, doncs, ver dir que la vellesa no és pròpia per els negocis, puix que és lo mateix com si un digués que el pilot no fa res dins un vaixell, perquè ell reposa tranquil sobre la popa servant el timó, mentres que tots los altres estan en moviment, uns qui munten dalt l’arbre, altres qui maniobren, altres qui tomben. Que ells vells no fàcien lo que fan els joves, a la bona hora: però ells fan coses de major importància i de més profit. Les grans coses no s’executen amb la força ni la lleugeresa del cos, sinó amb el consell, l’autoritat i la reflexió; per conseqüent, això és un fons qui més tost augmenta, ben lluny de pèrdrer-se a mesura que l’home torna vell.

Ciceró (De Senectute)

Al Periódico d’ahir Espinàs comentava el fet que a Gran Bretanya es critiqui un candidat liberal, precisament un antic atleta, que ara té títol de sir, per la seva edat: seixanta-cinc anys. Fa poc, a la televisió, també comentaven la discriminació que suposa que molts anuncis limitin les seves demandes a persones de quaranta o quaranta-cinc anys. Les prejubilacions de bancs i grans empreses han bandejat del món laboral actiu persones de cinquanta anys en amunt. Per altra banda, el període vital s’ha allargat i les condicions de vida dels vells han millorat força en molts aspectes. La papanateria actual fa que la paraula vell o vella sigui gairebé incorrecta. Es recorre a eufemismes com ara gent gran i altres.

La realitat mostra persones grans en actiu, amb el cap molt clar i en condicions de fer coses importants. L’edat no hauria de ser un condicionant per a res que no suposi un esforç físic intens. Els esportistes d’elit tenen una vida curta, normalment, i passada la trentena s’han de dedicar a altres coses o retirar-se de la primera fila. El mateix passa amb les models, una professió plena d’absurditats i condicionants i bajanades, segons la meva opinió. De fet, la nostra societat és plena de gent molt gran en actiu, gent que, afortunadament, per les característiques de la seva feina, ha pogut triar i continuar treballant.

La cosa és greu, però sembla que l’hem assumit amb una estranya normalitat. Moltes bones actrius, també a casa nostra, passen per quiròfan com si fos una obligació laboral. Resultat: perden expressió, no semblen les mateixes, a mi em desvetllen una inquietud estranya aquests rostres retocats, estirats. Algú que en coneix una de les que surten a la tele em va dir que l’actriu li havia comentat que pràcticament s’hi veien obligades (?). Ignoro si això fa que aconsegueixin millors papers, jo crec que no. De tota manera, dec ser jo que ho veig així, ja que molta gent em comenta, fins i tot que bé es conserva la tal o la qual i veu bona conservació on jo veig patetisme.

Les perruques masculines són una constant en determinats sectors laborals. En algunes professions que demanen imatge sembla que una calba no és viable. Malgrat que la cosmètica ha intentat arreglar aquest problema, continuen existint calbs, fins i tot molt joves. I això que ara no porten barrets, ni gorres, ni fan la mili cofats, anys enrera havia sentit que la culpa la tenien els capells, de les calbes dels senyors. Un home calb pot ser tan o més atractiu que un pelut, perquè l’atractiu rau en un conjunt d’elements inexplicables. O és que ja no recordem com ens feia bategar el cor Yul Brinner, fa anys?

Jo, afortunadament, no em trobo en un context on s’esperin prejubilacions. Puc jubilar-me, de moment, amb certes condicions, als seixanta, si vull. I als seixanta-cinc, aleshores sí, de forma obligatòria, cosa que també seria discutible que hagi de ser obligatòria. És veritat que potser ja no tindré humor per bregar amb una aula d’infants. O no, potser no és veritat, potser és que m’ho han fet creure. Quan era jove la jubilació obligatòria era als setanta, hi havia molta gent cansada però també gent que, de forma sorprenent, no tenia ganes de deixar l’escola. De tota manera, crec que hi ha molts serveis que encara es poden fer en aquestes edats, en un centre educatiu.

Estem en una cultura en la qual sembla que tenir bona salut, estar en forma o ser guapo depèn d’un mateix i dels esforços que hi vulgui esmerçar. Esforços i diners, ja que darrera de tot plegat hi ha grans negocis mèdics, estètics, de lleure per a vells i velles. Malauradament la vida té un final, més o menys proper, que no sabem. Potser cal tenir projectes, però no per prescripció facultativa, precisament. Crec que, de la mateixa manera que hi ha hagut moviments en defensa dels drets de les minories, de les dones, de molts col·lectius, els qui passem dels cinquanta hauríem de reivindicar el dret al món actiu, al treball de veritat, a moltes coses que se’ns prenen d’una forma educada i de vegades ben pagada i tot. És clar que les pagues, els retiros, com deien abans, serveixen per gastar-les en ofertes de tota mena dedicades al col·lectiu, per exemple, en viatges, en balnearis, en cursos i cursets que no serviran mai, evidentment, per assolir un bon lloc de treball. No estaria malament que moltes d’aquestes ofertes educatives comportessin la possibilitat d’un retorn a la feina remunerada i que existís una bona bossa de treball especialitzada en iaios –i iaies-.

Per cert, una recomanació, l’obra de teatre Al menos no es Navidad, de Carles Alberola, al Borràs. Una obra que ja es va representar en català i que ara compta amb dues senyores grans de luxe: Assumpció Balaguer i Amparo Soler Leal. Reflexions en clau de tragicomèdia sobre el tema de la vellesa, oportunes i brillants.

I una reflexió, Ciceró, l’autor del text d’on he tret el fragment que encapçala aquest post, no va poder morir de vell, sinó de mort violenta. Sembla que els seus enemics no tenien clar que la seva vellesa no els resultés, encara, activament perillosa.

[@more@]

Tweet

A l’Avui, en un dels seus inefables i breus articles, Maria de la Pau Janer comenta el fet que Hitler pintés, en la seva joventut, qui ens ho hauria dit?, escriu Janer. Doncs molta gent. A qualsevol biografia amb cara i ulls del dictador o a qualsevol referència biogràfica documentada hi surt, el tema. Fa pocs dies vam veure per la tele alguns dels seus quadres que, sembla, se subhastaran aviat. Janer opina que tenen poca vida. És fàcil opinar després del que va fer aquest senyor més endavant. Respecte a la seva vocació pictòrica, si hagués triomfat en aquest camp potser s’hauria dedicat a això i la història seria diferent, és lògic pensar, i molts biògrafs ho pensen, que el seu poc èxit en pintura i altres temes que va iniciar el van fer tornar molt més ressentit.

També Franco pintava, de gran. Sembla que la seva neta, que ara balla per la tele, encara que, al menys, no la dansa del sabre, va comentar que quan ella va néixer l’avi estava pintant unes plomes a una àliga, suposo que era una àliga imperial. Afirma també Janer: creiem, per exemple, que les persones que senten inclinació per la creació artística són d’un caràcter especial, atent al món, reflexiu, capaç d’interioritzar la bellesa. Ens equivocam… Doncs, bé, no, no ho creiem. Jo ja fa molts anys que no ho crec i, per tant, ja no m’equivoco, al menys en això. La utilització de la primera persona del plural és freqüent en converses de tota mena i en articles com aquest. El que diu o escriu fa extensiu el que ell pensa a la totalitat del nosaltres.

També resulta molt recurrent fer servir la tercera del singular per generalitzar d’una forma més àmplia. La gent pensa… la gent fa… Doncs no, sempre és ‘algú’ que fa i que pensa, i aquest nosaltres és en realitat un jo que no gosa admetre l’autoria absoluta. En el cas del text que comento, Janer hauria de dir: no m’ho hauria pensat mai… jo creia que les persones que senten inclinació per la creació artística… Se’ns suposa una ignorància generalitzada, injustament.

Ja fa molt de temps, doncs, que m’he adonat del fet que l’obra i la persona no coincideixen pràcticament mai. Un bon home pot escriure malament i un escriptor sublim pot ser un malparit. Un pintor molt avantguardista, progressista, venerat pel públic elitista, pot haver estat un pocasolta, un egoista, haver tractat malament la família i els amics. Un polític d’extrema esquerra pot viure com un rei i ser un corrupte en moltes coses, un mossèn celibatari i aparentment estoic, predicador de la puresa (sexual), ser un juerguista en hores de lleure, i un nacionalista català enviar els fills a una escola espanyola o anglesa de ricatxos. L’obra sublim fa que hi hagi una tendència a mitificar l’autor, de vegades aquestes mitificacions són oportunistes, per vendre, per sostenir consignes i aconseguir moviments de masses. Les mitificacions de suposats herois també són constants. Un bell morir tota una vida honora, diu una frase molt coneguda, crec que de Petrarca, però el bell -o dramàtic- morir no esborra la vida passada i els errors del difunt, que hem d’admetre per ser objectius i no esdevenir massa càndids. I, de fet, crec que no hi ha cap mort bonica, la veritat.

Per cert, fa dies parlaven de Puig Antich, de la pel·lícula i dels fets que s’hi expliquen. Joan de Sagarra fa avui unes interessants reflexions sobre el tema, amb una conclusió sobre les víctímes anònimes, com ara el polícia mort en l’intercanvi de trets, del qual no sabíem res, fins ara. Aquí trobareu una altre escrit interessant sobre tot plegat, de Marcos Ordóñez, que Sagarra també menciona.

Una frase famosa, que havia llegit moltes vegades pintada a les parets, era aquella de policia bo, policia mort, terrible, que no comparteixo. Recordo un dels darrers escrits de Montserrat Roig, escrivia que ja li feien pena fins i tot els guàrdia civils. Reconèixer la humanitat dels ‘altres’ és un signe evident de maduresa, una etapa que porta a estendre matisos damunt de totes les conviccions.

[@more@]

Tweet

He de manifestar que, mentre la meva queixa sobre com es tractava l’escola en un article del diari Avui no va rebre cap resposta, la meva altra queixa sobre la menció que es feia del meu barri en un capítol de Mar de Fons ha rebut una amable resposta per part d’un excel·lent periodista (i moltes coses més), Gabriel Jaraba, qui, per cert, manté també diferents blogs que us recomano.

Gabriel Jaraba és, a més, fill del meu barri, també, així que tinc la sensació, en aquesta ocasió que, al menys, m’han escoltat (llegit, més aviat). Actualment, les queixes que es fan a les institucions i mitjans solen rebre resposta, una altra cosa és que es prenguin mides respecte a la protesta efectuada. Sóc optimista i crec que si les protestes no són, només, individuals, en ocasions tenen resultats positius.

Molta gent es queixa però, de fet, no fa res. Crec que amb la facilitat que tenim en el present per utilitzar els mitjans informàtics, enviar un e-mail dóna poca feina, de fet. Per exemple, sé que molts poble-sequins s’han sentit ‘tocats’, amb la referència al barri que vaig explicar, però que, de fet, la cosa s’ha quedat en converses amicals. El tema, en aquest cas, no té massa importància, però de vegades hi ha aspectes d’urbanisme, de seguretat, que tampoc arriben on haurien d’arribar, per mandra, en moltes ocasions.

Les protestes, quan són massives, espanten. De vegades es fa marxa enrera en coses en les quals s’hauria de mantenir una postura ferma, com, crec, va passar amb el cas Rubianes, on els responsables del teatre es van espantar. I després llegeixo que no s’ha de cedir als xantatges amenaçadors de determinats grups radicals violents… Però, si gairebé tots tenim por i evitem, tant com podem, qualsevol problema! Els moviments massius de protesta, de vegades no busquen justícia, sinó el manteniment d’uns privilegis determinats. Però ja se sap, quan es fa molt soroll, la cosa desvetlla temors i se cedeix sovint a aquestes pressions, no sempre clares. Se suposa, erròniament, que moure molta gent vol dir alguna cosa, però la gent es mou per motius diversos i, també, dubtosos, i només cal mirar documentals pretèrits.

Canviant de tema, dissabte vinent el grup Verba, de l’Hospitalet, que organitza activitats teatrals i recitals poètics dramatitzats, en farà un sobre la meva poesia. És un honor. Ho inclouen en un cicle de poetes hospitalencs, cosa que sóc, també, d’adopció. Serà a les vuit del vespre, al Teatre del Centre Catòlic de l’Hospitalet, a la Rambla Just Oliveres. L’entrada és lliure i gratuïta i la durada, d’una horeta. Espero que si algú de vosaltres ve i no el conec, es presenti. Ja sé que el dissabte és un mal dia, de tota manera. Aquells i aquelles que m’heu lliurat, en alguna ocasió, l’email, haureu rebut ja el fulletó i haureu llegit la referència literària que, molt amablement, em fan en el seu interior. A veure si us animeu.

Malauradament, aquest acte coincideix amb un del Poble-sec. La revista Zona Sec fa deu anys, un miracle de longevitat, i fan, també, una celebració veÏnal. Des d’aquí els felicito i em planyo de no poder desdoblar-me o multiplicar-me. Què hi farem.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Surto aquests dies, a donar una volta per les festes i m’ensopego a la Plaça de Sant Agustí amb un recital de sarsuela, amb molta gent gran però també de més jove que s’atura, interessada, i filipins que surten de missa i també s’enganxen a l’acte. Canta molta gent del coro de L’Antorcha, una entitat del meu barri. I també un tenor del barri, jove, molt bo, Óscar Marín.

Arribo fins a la Plaça de la Catedral, plena de gom a gom, i veig que hi ha danses, de Menorca, i també de l’esbart Renaixença, que ho organitza. Aquest esbart es troba també al Poble-sec i aquest any ens van organitzar un magnífic festival de dansa folklòrica internacional, per la Festa Major.

Estufada del tot amb tanta aportació poble-sequina a la festa gran, al vespre m’ensopego amb una sorpresa desagradable. Sapeant, miro una mica aquest novel·lon que han començat fa poc, Mar de Fons, on amb quatre dies de vida ja ens han endegat una violació i un pobre drogadicte en hores baixes, això a dos quarts de deu d’un dia de festa, amb gairebé totes les criatures despertes. El noi, desesperat, li diu a la seva amiga que li vagi a comprar droga al Poble-sec, a la Plaça del Sortidor. Òndia, la placeta central del meu barri, on hi ha l’escola de les monges i on s’hi ha fet tants actes festius, on ara hi ha un centre cívic nou i actiu… El meu barri, que ja té una antiga mala fama immerescuda i tòpica, ara ha de patir aquestes referències televisives inesperades. M’emprenyo, no hi puc fer més.

Darrerament estic protestona i faig un email per la tevetrès, queixant-me de la cosa. No té arranjament, però al menys el meu honor suburbial ha reeixit.

Per cert, escolto per la tele que ‘la Mercè s’ha traslladat al dilluns’. Em pregunto si quan Nadal caigui en diumenge també el traslladaran… Una altra: per poder acabar el capítol del novel·lon el piromusical no el donen en directe, sinó mitja hora més tard.

[@more@]

Tweet

Avui, a la Revista, del diari La Vanguardia, hi ha un petit dossier sobre els llibres de text i l’ús que se’n fa a l’escola.

Em sembla que el curs passat ja vaig comentar alguna cosa sobre aquest tema. Repasso la revista esmentada i m’adono que mestre-mestre, en actiu, que hagi opinat sobre el tema al dossier, només hi ha en Jaume Cela, per variar. La resta són experts en un munt de coses, professors d’universitat, persones, doncs, que en poden saber molt però que no són, ara per ara, al peu del canó, que diuen.

Els llibres de text, a l’escola primària, si estan una mica bé, ja que no n’hi ha cap de perfecte, són útils. Sobretot els de llenguatge i matemàtiques. Els del coneixement del medi (abans naturals i socials i encara més abans geografia i història) són absolutament prescindibles amb els mitjans actuals, però sembla que costa convèncer el personal.

Jo crec que el llibre de text ha estat i és un gran negoci per a les editorials i un modus vivendi important per a molts escriptors i pedagogs i també mestres, que en aquesta tasca de ‘fer llibres’ han trobat un complement econòmic i un mitjà d’assolir un cert prestigi. Han desaparegut del mapa llibres que estaven bé, la menor excusa serveix per bandejar un llibre de text i fer-ne un de nou, de manera que calgui canviar-lo per força.

Una altra manera de fer que no es puguin aprofitar és aquesta moda del llibre on s’hi escriu i que, quan s’ha de aprofitar, precisa esborrar els exercicis fets. Ara es diu, des de fa temps, que els llibres de text de l’escola primària seran gratuïts, algunes escoles ho fan ja des de fa algun temps, una mena de reciclatge acurat, que permet tornar a fer servir alguns llibres. Sobre el tema, que avui compta amb una bona dosi de política demagògica, Espinás escrivia fa poc al Periódico i opinava, cosa que comparteixo, que amb la gran quantitat de bestieses inútils que consumeixen els infants –i els grans- fer problema de la despesa que representa la compra de llibres resultava una mica ridícul, si més no. Crec que ja vaig comentar aquest escrit d’Espinàs en un altre post, però ara venia a tomb fer-ne esment.

Molts llibres de text que surten es fan massa depressa, no es revisen, no els fan gent que treballi a l’escola o que hi tingui una relació directa i constant, i que els pugui experimentar amb temps. Cal vendre, vendre, vendre i renovar. He vist errors molt gruixuts en els llibres de text catalans. Pel que sé i llegeixo, els que s’utilitzen a Espanya són si fa no fa. Obvien, per exemple, la diversitat lingüística o hi passen de puntetes. La història que expliquen és un cuento, en general. Durant la transició es van fer llibres força bons que tenien més en compte la realitat i intentaven ser objectius, però ja fa anys que crien malves. He llegit afirmacions històriques absurdes, opinions dubtoses, adoctrinaments progres d’estar per casa. He vist problemes de mates tan mal explicats que no els enteníem ni els mestres, de vegades cal mirar les guies per endevinar les solucions i entendre què volen dir els que han escrit la pregunta.

La selecció de textos dels de llenguatge també ha anat a menys. Fa anys hi havia llibres de lectura molt bonics, veritables antologies, que ens van deixar molt bon record. Les lectures obligatòries han donat feina a molts escriptors, això sí i tenir un amic en un institut que recomani el teu llibre és una manera de vendre com una altra, però les tries són sovint superficials i poc acurades.

Un altre tema són aquests llibres que es fan personalitzats. O sigui, envies la llista de noms dels alumnes d’un curs i el de la mestra i et donen un llibre de lectura fet per ordinador que parteix d’un text model original. És, normalment, una aventura innocent i hi surt tothom, és clar, I fa gràcia. Està bé com a diversió, hi ha autors que escriuen textos bons, però en general, hi ha també molta palla i molt oportunisme.

Un manual per a l’escola hauria de fer-se amb temps i cura, per persones amb un temps de dedicació important. Provar-se en algunes escoles, veure els errors, i després d’un temps de rodatge donar-li el format definitiu i també assegurar-li la durada. Que un país canviï les fronteres o un planeta s’esvaeixi no és motiu prou sòlid per canviar tot el llibre, els mestres ja completarem el que calgui, que no som tontos del tot (em sembla).

En fi, un tema polèmic, que cada any surt a la palestra i que a mi em té preocupada de tant en tant, sobretot quan m’entretinc en llegir de forma crítica els manuals que corren pel cole. Una vegada vaig trobar uns reis equivocats, ho vaig dir al de l’editorial i em va dir que els enviés les correccions. Au, que jo no cobro, que s’ho facin. De fet, fa anys es guardaven amorosament els llibres d’escola, ara, la majoria, com tants altres llibres que surten i envaeixen les llibreries, són, ben aviat, nova pasta de paper.

Sobre els llibres d’història, ja quan anava a la Normal comentaven que l’Unesco promocionari uns manuals a nivell europeu que intentarien ser objectius i evitar nacionalismes negatius, perquè amb això dels nacionalismes, diuen, passa com amb les sectes, que n’hi ha de positius i de negatius. Manuals que no dirien que ‘l’altre’ era el dolent i que evitarien patriotismes excloents. Ai, quina manera de fer volar coloms.

[@more@]

Tweet