En un comentari al post anterior es menciona Eudald Canivell i també, de passada, la seva relació amb Rossend Arús. Com que no he continuat amb la sèrie hospitalenca que vaig iniciar fa un temps, aquesta referència m’ha fet pensar en aquesta ciutat, tan propera i tan desconeguda per molta gent, a la qual estic molt vinculada des de fa una pila d’anys. I a la qual estava molt vinculat Arús, per cert.

L’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, la Casa de la Vila, és va bastir gràcies, precisament, al llegat d’Arús, qui, a més de disposar en el seu testament la creació i manteniment de la Biblioteca Arús, primera biblioteca pública de la ciutat de Barcelona, va deixar també un llegat per construir una casa consistorial amb escola a Das, d’on era la seva mare, i una altra a l’Hospitalet, d’on procedia el seu pare.

El pare de Rossend Arús, Pere Arús, era fill de l’Hospitalet. Al final de la Rambla Just Oliveras s’està rehabilitant Can Arús, una casa pairal interessant, relativament modesta, amb un jardinet. Els negocis comercials del pare van permetre a Rossend dedicar-se a la literatura i la filantropia. Un oncle, Jaume Arús, va ser batlle de la població en diferents etapes i un dels fundadors de l’anomenat ‘Casino del Centre’. Rossend Arús passava temporades a la casa pairal dels avis i tenia  molts amics a la vila.

Va escriure a la premsa en català i castellà i va col·laborar en moltes publicacions, entre ellas a la famosa Llumanera de Nova York. Va escriure diferents comèdies en un català popular, poc conegudes avui. Va escriure també poesia de to humorístic i va fer traduccions del francès. És coneguda la seva filiació francmaçònica, i va publicar un diccionari en dos toms sobre la Maçoneria, en castellà. Va ser membre honorari de diferents lògies maçòniques.

Un hospitalenc molt i molt notable, Francesc Marcé i Sanabra, poeta, promotor cultural, dibuixant i moltes més coses, nascut el 1921, té, entre d’altres publicacions, un llibre publicat el 1994 per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, on recull una breu biografia de Rossend Arús i de molts més “Hospitalencs d’Ahir”, que és el nom del llibre. Malauradament, l’edició no és massa bona, és d’aquests llibres que cal cuidar molt bé perquè els fulls es desenganxen amb facilitat. Durant el curs 78-79, el meu primer curs com a mestra a l’Hospitalet, vaig visitar el Museu d’aquesta ciutat amb uns grups d’alumnes de cinquè. El senyor Marcé en tenia cura i ens va fer una explicació inoblidable i apassionada, del museu i de la ciutat i de la seva història, ben diferent a les explicacions de manual que es fan, habitualment, avui en dia, per persones ben preparades com a monitors culturals però amb un bagatge limitat, ja que sembla que han de tocar moltes tecles. Són els paranys d’aquesta nova activitat que s’anomena ‘gestió cultural’ i que genera una cultureta de consum ràpid. Vaig tenir la sort, doncs, d’iniciar el meu coneixement de la història d’aquesta ciutat amb molt bon peu, cosa que em va servir per endegar, anys després, amb unes bones companyes, la part corresponent a Primària del conjunt de materials ‘L’Hospitalet és escola’.

La ciutat de l’Hospitalet ha canviat molt, moltíssim. La història més antiga ha quedat diluïda, concentrada en el seu petit centre històric, davant del creixement enorme de la ciutat, creixement en població ja que el terme municipal que era extensíssim, li han retallat en diferents ocasions. Els Hospitalencs d’Avui són diversos, joves d’esperit, emprenedors i entusiastes. Avui, a l’autobús, dues iaies castellanes xerraven i una d’elles ha comentat, quan l’autobús s’enfilava Badal amunt: “cuando yo vine, en el cuarenta y nueve, aquí estabans los burots, cómo ha cambiado todo”. I l’altra li ha dit, amb molt de seny: “y seguirá cambiando, de aquí a unos cuantos años más todo habrá cambiado otra vez”.  A l’època de la inauguració del vell edifici de la Casa de la Vila, al seu interior hi havia, fins i tot una escola, de tan petitet com era, el nucli urbà.

He visitat l’Ajuntament de l’Hospitalet en diferents ocasions. Fa molts anys hi havia, a les escales que anaven a la part superior, uns bonics vitralls estil anys cinquanta-seixanta, realistes, que reflectien l’evolució de la ciutat, però anys després vaig veure que havien desaparegut. Imagino que deuen estar ben conservats en algun lloc i que algun dia es revaloritzaran, com ha passat, darrerament, amb el retaule barroc de Sant Roc, del segle XVI, que pertanyia a l’antiga església parroquial, i que ara es pot contemplar, restaurat, al Museu.

[@more@]

Tweet

Descansi en pau, Jordi Sarsanedas.

[@more@]

Tweet

 He pogut enganxar unes quantes fotografies. Sabeu qui és, la noia????

Una de les manifestacions culturals més vinculades a la nostra vida personal és la música. I no em refereixo tant, en el meu cas, a la música més seriosa, culta, que diuen –encara que jo trobo que la cultura és un concepte amplíssim, ambigu- sinó a la música lleugera, aquella que escoltàvem, de joves, a la ràdio, i més endavant, qui podia, al tocadiscos propi o al d’algun amic o amiga privilegiat. La música va lligada a moments de la infantesa, a les primeres ballaruques i amors. Després, crec, sobretot en el meu cas, que quan tens fills petits la música personal va lligada a la de pel·lícules i sèries de televisió infantil, per retrobar, amb l’adolescència i joventut dels fills, la ‘modernitat’.

En una entrevista que vaig llegir, a una escriptora seriosa a qui preguntaven sobre la música que la feia emocionar, ella admetia que era la de la seva joventut. Vázquez Montalbán reivindicaba sovint la poesia de la canço popular, la seva filosofia, present en frases com aquella tan coneguda de no quiero arrepentirme después, de lo que pudo haber sido y no fue. En el cas de les persones que vam néixer a partir de mitjans dels quaranta, fins a la dècada següent, si fa no fa, la música que ens acompanyava era, deien, de poca qualitat. Ara, la veritat, l’escolto i no em sembla tan dolenta. Com en tantes coses, la gent es basteix una biografia arranjada i diu que, per exemple, era fan dels Beatles, quan, en realitat, xalava amb el Duo Dinàmico.

S’ha parlat una pila de vegades de la vinguda dels Beatles a Barcelona, que no va tenir massa repercussió, però no es parla massa dels festivals al Palau dels Esports, amb músics com ara el mateix Duo Dinàmico i altres. O del Festival de la Cançó Mediterrània, que va marcar una època, amb cançons molt boniques que pràcticament no he tornat a escoltar. 

Gabriel Jaraba recorda, en el seu blog, l’aniversari (25è, com passa el temps) de la mort de Brassens. Es queixa, amb raó, del fet que per ràdio no es pot escoltar gairebé, avui, cançó francesa o italiana. Avui, a Saragatona hi ha una evocació de Brel. La cançó francesa té un petit recer al Boulevard de com ràdio, que ja he mencionat en altres ocasions. La italiana, ho desconec. Quan existia el programa matiner de David Escamilla en podia sentir unes quantes. De fet, la cançó francesa de cantautor tampoc s’escoltava massa per ràdio, anys enrera, llevat d’alguns casos puntuals. Brassens, Brel, Ferré, eren poc coneguts. No passava el mateix amb Becaud, Aznavour i altres. Avui, però, no es pot escoltar, actualment, ni tan sols cançó hispànica una mica bona, amb algunes excepcions. Poder baixar programes que ja s’han emès per ràdio permet accedir a alguns espais musicals interessants (segons els meus gustos personals i subjectius). 

A casa nostra hi va haver una colla de cantants que van ser força populars i dels quals no n’hem sabut massa, al llarg dels anys. No incidiré en la qualitat, que no valoro, en menciono uns quants: Lita Torelló, Francisco Heredero, Gelu, Santi, Duo Rúbam… Cantants que pretenien ser més o menys moderns, superar l’època de la cobla i Emili Vendrell, pare. Els canvis socials i l’obertura tímida van fer que ens ‘passéssim’ a la cançó en català, abandonant el nostre passat espanyolista, de discos solicitats de diumenge. He d’admetre que jo vaig conèixer Brel per una versió que Vendrell fill va fer del Pla País, amb una lletra molt maca, amb un cel que és tan gran, sobre un mar que és tan blau... I també perquè en aquells inefables i poc educatius llibres del diari de Dani i d’Anna Maria, traduïts del francès, que van fornir el nostre creixement moral, el mencionaven.

Pels reis de fa molts, molts anys me’n van regalar un, de disc de Brel, gravat a l’Olimpia, en directe, on s’escolta gairebé respirar la gent. Després, la Nova Cançó va iniciar la seva singladura imitant, en un to abaltit i tímid, la cançó francesa d’autor, sense acabar d’assolir el seu nivell crític. Les traduccions al castellà de cançons franceses, d’autor, que ha fet Paco Ibáñez em semblen una mica ensopides. Jo tinc debilitat per Krahe, té la mala llet que fa falta per fer aquest tipus de cançó. En català, actualment, crec que no hi ha un cas d’aquesta categoria, estripada i original. La cançó catalana d’aquest tipus, com tantes coses, es va perdre amb aquesta aigualida i particular transició i ara de vegades sembla que els bon temps ni tan sols van existir, encara que de tant en tant facin homenatges a Ovidi Montllor i altres. Un bon homenatge precisaria, també, donar l’alternativa a joves, a molts, perquè, al capdavall del nombre en surten les singularitats. És una llàstima que bons cantants, com Pi de la Serra, hagin bandejat la cançó de crítica social (que jo sàpiga), ara, que tants motius i inspiració podrien trobar en la vida quotidiana. 

Respecte al Festival de la Cançó Mediterrània, he llegit que Nana Mouskouri no volia recordar haver-hi participat, no ho sé, li devia semblar de poca categoria. I aquella cançó del agapi mou era ben maca. Aleco Pandas va viure un temps a Barcelona, recordeu allò de tus ojos grises se alejan, tiquitactactac? I aquella moguda amb Ennio Sangiusto i l’Algueró. Sobre els fets d’aquell any, sembla que la cosa de la trampa va anar més aviat per amics del cantant Josep Guardiola, que van provocar la tupinada, que no pas per la intervenció d'Algueró, són fets que formen part dels petits misteris del nostre món musical. També recordo molt bé l’any que va guanyar Robert Jeantal amb una colla de gent veient la tele a casa de la veÏna que en tenia, emocionats i tot amb allò de dans la creux de ta main. Hi havia molts d’aquests cantants que es quedaven, gairebé definitivament, a Espanya. Al festival s’hi presentaven cançons amb fons cultural i social: Julio Verne, La muralla de Berlín… que feien riure, ja aleshores, però que resulten, ara, entranyables. Quan, per casualitat, escolto alguna cançó d’aquells temps, àdhuc les pitjors, m’emociono, què hi farem. Oh, mare nostrum, aunque lejos tu tierra y la mía, estan juntas porque noche y día las unen las olas del mar…

Sobre el mite francès de la nostra joventut, ara matisat i gairebé oblidat, ja m'estendre un altre dia, però va marcar una època: les cançons, els estriptís a Perpinyà, els festivals de cinema, les pelis verdes més enllà de la frontera, tot tan a prop i tan lluny a la vegada, l'existencialisme i també els descoberts algun dia Brel, Brassens… Els fets d'Argèlia van marcar l'inici de la mort del mite, crec.   

[@more@]

Tweet

Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros cantando;
y se quedará mi huerto con su verde árbol,
y con su pozo blanco.

Juan Ramón Jiménez

De moltes coses fa ja cinquanta anys. Per exemple, del premi Nobel a Juan Ramon Jiménez. Com en molts casos, cal separar el poeta de la persona, que ens pot decebre en molts aspectes. Per continuar amb el tema d’ahir he copiat aquest poema, conegudíssim, sobre el fet, inqüestionable, de que la vida seguirà sense nosaltres durant llargues temporades, imprevisibles. Passarem, passaran tots els governs, la memòria es selectiva i d’aquí uns anys la visió d’aquestes eleccions haurà quedat difuminada entre els fets més lligats a la nostra vida personal. El pou blanc de l’oblit s’abaltirà al mig de l’hort de la vida que segueix, ai.

Ja tenim govern, a gust d’uns i a disguts de molts d’altres. Jo no vaig triar aquest candidat, però també em molesten les mobilitzacions en contra, la senyera amb crespons negres que rebo al correu, com si fos a punt d’arribar la fi del món. Rebo també un xàfec de crítiques d’una bona amiga, perquè no m’alegro del tripartit, que, segons m’explica, va augmentar molt el pressupost en ensenyament i afers socials. Desconec les xifres, certament, he percebut algunes millores, però fetes amb una sabata i una espardenya i de forma incoherent.

‘Tindrem un govern d’esquerra’, em diu, exultant. Els conceptes de dreta i esquerra són subtils, avui. No som obrers del segle XIX, explotats al màxim. Sovint veig molta gent d’esquerres que viu molt i molt bé i persones conservadores, ‘convergents’, que tenen una situació modesta. Cadascú veu en els polítics el que hi vol veure, la seva visió va lligada a coses sovint irracionals: la simpatia que lprovoquen, la història individual de cadascú, lligada a moviments reivindicatius antics, el cercle d’amistats, el to de veu… i, sobretot, el carisma, encara importantíssim. Manifestar segons què, en un cercle d’amics on predomina la part contrària és perillós. Jo no podria dir que, per exemple, una persona que conec que, probablement, va votar aquests ‘ciutadans’ perquè no es partidària de nacionalismes seria, segur, de les primeres que em faria un favor quan calgués, sense que més d’un em mirés de forma atravessada. I és veritat.

Les idees i els fets no sempre es corresponen. Més aviat es corresponen poc. En circumstàncies dramàtiques, com la Guerra Civil, aquestes coses es van posar en evidència de forma fefaent, però com que tot això també s’explica com s’explica, en desconeixem els detalls. Un dia discutia amb una antiga pesuquera sobre si els d’esquerra podien ser rics i fer-ne ostentació, en relació a la desmesura econòmica d’un comunista militant. Ella em deia que això no hi tenia res a veure, amb el tema. Jo crec que sí, i molt. Tot plegat és com aquelles antigues discussions sobre el cristianisme, ideari religiós que en moltes, moltíssimes ocasions, no es corresponia ni de bon tros amb els fets dels qui es deien cristians i anaven a l’església amb regularitat.

HI ha persones que, quan tenen responsabilitats, es transformen, milloren. Recordo una pel·lícula que mencionava fa poc, ‘El Judas’, filmada a Esparreguera, a un home de mal viure li donaven el paper de Jesús i es transformava, es tornava bo, es ‘convertia’ que deien, aleshores. També passa –i més sovint- a l’inrevés. Que quan a algú li donen poder, es transforma… per empitjorar. Però també la visió dels que no hi tenim un tracte directe, amb el poder, es troba distorsionada per la nostra manera de pensar, pel que ens diuen i llegim, pel boca-orella, sistema de comunicació vigent i important. Hi ha líders perillosos, que quan tenen el poder es creuen els salvadors de la pàtria, aquests són els més temibles, jo prefereixo –sempre- una tranquil·la i oportunista mediocritat eficaç.

Per les seves obres els coneixereu… crec que deia l’evangeli. Si són roses, floriran, deia el títol d’una novel·la del gran i oblidat, gairebé, Pedrolo. Ara bé, les obres i les roses depenen, també, del color del vidre que portem a les ulleres.

[@more@]

Tweet

Ha passat, portant una mica de fred, com té per costum, el dia de Tots Sants. L’endemà del dia de Tots Sants, de fet, és el Dia dels Morts, dels difunts, però la festa laboral ha acabat unificant les dues diades. Tots Sants s’ha anat convertint en ‘la castanyada’, els sants ja no són el que havien estat i els difunts es mencionen poc. Pràcticament gens a les escoles, on la castanyada ha esdevingut una mena de carnestoltes de tardor, amb gent disfressada de castanyera, panellets de pàrvuls i cançons que no sé d’on han sortit, però que en aquests darrers anys han esdevingut uns clàssics, com ara el Marrameu. A més, l’ensenyament, cada vegada més prestigiós i exigent de l’anglès, ha difós el Halloween passat per aigua, que té més grapa per a infants i jovent que la nostra castanyada decadent.

Quan jo era petita recordo que tenia uns llibres de contes magnífics, crec que de Bruguera, que recollien rondalles de diferents parts del món, d’Anglaterra, de Rússia, de la Índia. Moltes de les seves il·lustracions les feia Emili Freixas, acurades princeses, prínceps ardits, palaus meravellosos… En el volum dedicat a Amèrica del Nord hi havia un conte sobre una bruixa que volia ser bona, la nit de Tots Sants sobrevolava les cases on vivien les famílies, els infants, molt trista, perquè no tenia una llar i contemplava les carbasses amb forats que dibuixaven un rostre, il·luminades. Va ser la primera vegada que vaig saber que existia aquesta tradició. Ara les carbasses convencionals, prefabricades, com el tió de Nadal, es venen ja fetes i decoren espais de les institucions escolars, la majoria de vegades sense foc a dins, no fos cas que hi hagués alguna desgràcia.

La nit abans de Tots Sants va anar substituint la d’abans del dia de Difunts. Encara recordo haver resat a casa algun rosari pels difunts familiars, per si un cas alguns d’ells romanien al purgatori per pecats venials, de petita. A pagès, m’explicaven els grans, resaven les tres parts del rosari, però a Barcelona ja havien reduït l’extensió del ritual, interminable. Després venien les castanyes, que ja no podíem torrar a la llar de foc, sinó a la cuina econòmica, en aquelles paelles foradades que encara existeixen. Els panellets eren molt cars, i els seus ingredients també. N’havia menjat molt pocs, la veritat. El dia de Tots Sants s’anava a missa, com calia, i algun parent que ens visitava en festes assenyalades, venia a dinar. No anàvem massa al cementiri, a la ciutat els cementiris són lluny, no formen part del passeig habitual i quotidià de la gent, s’hi ha d’anar expressament. A mi, de petita, els morts em fèiem pànic. Vaig trigar a veure’n un, que va ser el meu avi, i aleshores em vaig adonar que no n’hi havia per tant. Ara ja em produeixen tan sols una profunda tristesa, davant de la pèrdua i de la impotència i de la part de la meva pròpia vida que se’n va amb cadascun d’ells.

Quan hi havia un mort a l’escala tancaven mitja porta d’aquelles massisses, de fusta, amb els picadors. Tot el barri sabia que hi havia un difunt per la porta, doncs. La gent anava a donar el pésam, a passar el rosari amb la família i es muntaven tertúlies interessants. Les dones ajudaven a vestir el difunt, a donar-li un aspecte digne. L’enterrament portava capellans i guarniment segons possibilitats econòmiques, hi anaven, durant una època, tan sols els homes, i les dones contemplaven des del balcó la processó de senyors, la processó de la vida, els de davant plorant i els del darrere xerrant sobre el futbol, les desgràcies familiars o els problemes econòmics. Totes aquestes coses es van anar perdent i transformant de forma imperceptible. Jo no crec que hi hagués més respecte abans, la mort sempre ha tingut, afortunadament, una mena d’espai tragicòmic, com mostren els antics epitafis, alguns d’un humor ben acurat. Un ritual, durant algun anys, va ser anar a veure el Tenorio, de Zorrilla. La primera televisió va respectar aquesta tradició, que de tant en tant rebrota. Com la cançó del Marrameu, per alguna estranya associació d’idees o pels difunts fantasmals que hi surten, aquesta obra menor de l’autor va ésser elevada a la categoria d’indispensable, durant la diada, i va generar paròdies, com ara la catalana Don Cuan Tenòrio, en una època en la qual els del país no sabíem, encara, pronunciar la jota hispànica de forma correcta.

Els rituals de la mort, de la malaltia, del naixement, han canviat força. Sembla, aparentment, que la cosa s’ha frivolitzat. Jo crec que tot és relatiu, que els costums varien, es tornen a estructurar, a refer, però que el sotrac de la mort i de la malaltia no ha variat ni variarà, perquè ens enfronta amb la realitat, evident, del fet que tot passa i que per més metges, vacunes i tractaments que s’inventin no hi ha res a pelar, morirem i morirà la gent que estimem, com ha mort la que hem estimat i recordem. El que ha canviat és la percepció de l’eternitat, que anys enrera era feixuga, estable, i que ara resulta dubtosa, perquè ens podem permetre el luxe de dubtar-ne i fins i tot de negar-la, si volem. Hi hem guanyat en tranquil·litat pecadora, però hem perdut la seguretat oficial de la llar transcendent.

Els cementiris urbans són lletjos, excessius. L’estètica és barroera, el sistema de nínxols, desafortunat, sobretot en comparació amb cultures on les tombes a terra són més habituals. Les sepultures antigues sovint estan deixades, hi ha un munt de pietats i àngels sense nas i de vegades sense cap i tot. Ara crec que els volen arranjar, els de Barcelona, s’estan convertint en un destí turístic, també, els estan museïtzant, que diuen. Crec que fins i tot hi han fet algun concert, cosa que no m’agrada, car els difunts estan més ben acompanyats amb el silenci, ja que són en un dels pocs llocs on el silenci, esberlat tan sols pel frec dels gats o el bategar d’ales dels coloms encara era important. Fins ara.

Per acabar amb aquest homenatge als difunts, que faig amb una mica de retard, dos poemes. Un de Vicent Andrés Estellés, irònic, que cal llegir en valencià, molt adient a aquests temps del present en els quals hem acabat per creure que la medicina és gairebé omnipotent, mentre que, com diu la cançó sense receptes de metge, l’homé neix, i creix i mor. Recordo que el meu pare, en pau descansi, es quedava trasbalsat quan, al diari, s’ensopegava amb una esquela que mostrava la mort d’algun metge important. Si els metges moren, què farem els altres?, devia pensar…

I un altre en castellà, d’Antonio Gamoneda, excel·lent poeta asturià, que retrata un paisatge habitual en molts indrets rurals, el cementiri abandonat, ocupat per les ortigues i les gallines supervivents.

Doncs res, a meditar sobre la brevetat de la vida, i, com deien els antics en acabar d’explicar alguna rondalla, que al cel ens poguem veure. Després, això sí, d’haver-nos vist, anys i panys, per la blogosfera.

[@more@]

D’un en un se n’isqueren els difunts,

Calladament, entre les tombes gràvides,

I es concentraren a la porta del

Cementiri, amagant-se entre els xiprers,

I circulaven entre els morts consignes,

Subversives, consignes ben xifrades,

Mentre esperaven l’arribada de

L’entrerrament del metge. Però el metge,

Disn el taüt, es va apercebre amb pànic,

De la proximitat del cementeri

I la subversió d’aquells clients,

I amb els peus i amb els punys trencà la tapa

I se n’anà corrents entre les vinyes,

I no parà fins arribar a Nàquera.

———————–

Blues del cementerio

Cierto año la gente empezó a irse

Y en muchas casas no quedaba nadie.

El año que la gente empezó a irse

En muchas casas no quedaba nadie.

Se llevaban los hijos y las camas

Tenían que matar los animales.

El cementerio ya no tiene puertas

Y allí entran y salen las gallinas.

El cementerio ya no tiene puertas

Y salen al camino las ortigas.

Parece que saliera el cementerio

A los huertos y a las casas vacías.

Conozco un pueblo. No lo olvidaré.

Ay, en mi tierra sin ventura,

No olvidaré mi pueblo.

¡Qué mala cosa es haber hecho

un cementerio demasiado grande!

Tweet

Cal dir que la fotografia té poca cosa a veure amb l’escrit. O potser sí, potser som a una glorieta civilitzada, que no sabem d’on ve ni on va i que ens amaga l’entorn proper amb una falsa sensació de frescor i pau. Fins i tot les gràcies i desgràcies de la vida personal s’abalteixen amb això de les eleccions. Ha sortit, més o menys, el que pensàvem que sortiria. Al menys, jo, i els amics amb els quals hem endegat algunes porres sobre el repartiment d’escons. Abans, però, acabades les eleccions ens podíem alegrar o plànyer dels resultats, sabíem, més o menys, què podia passar. Ara tot és misteri.

A mi no m’ha sorprès això dels Ciutadans. Encara que algun opinador dels blogs els col·loca a la dreta de la dreta, jo crec que apleguen un tipus de persones molt concret, estil funcionario i fins i tot, per algun cas que en conec, persones que es consideren a l’esquerra del pp, el qual no volen votar, però que no volen ni sentir parlar de nacionalisme. De fet, sembla que els seus vots s’han de considerar, més aviat, arreplegats dels dels socialistes. El perill de les anàlisis simplistes és que cadascú se les fa a la seva mida i segons el que pensa, de forma, sovint, una mica visceral.

Els escons d’aquest partit mostren, malgrat el que suposen de negatiu per la ideologia que proclamen, una possibilitat per a les formacions de menys volum. M’ha sobtat que una de les reivindicacions que fan sigui el de les llistes obertes, cosa que veig necessària –encara que ho diguin ‘ells’-. També s’ha de comptar amb l’efecte novetat i cansament de veure ‘els grans’ a tothora, dient-se penjaments els uns dels altres i després brindant juntets amb cava. Esquerra s’ha beneficiat en ocasions, penso, d’aquest cansament, sobretot quan tenia menys requesta i, de sobte, pujava de forma inesperada. Ara ja s’està acostant als poderosos, més o menys.

Crec que els blogs i la xarxa poden ser un bon mitjà de difussió, una possibilitat per a inserir en el mapa polític coses una mica diferents, però el que cal són bones idees i una publicitat una mica seriosa, encara que sigui naïf. Vaig estar mirant alguns vídeos d’aquests partits sense lloc als grans mitjans de comunicació en aquest singular espai del youtube. Una bona proposta era la d’Escons Insubmisos, però em va sobtar la manca de dones, per exemple, em les seves llistes (en aquest tema no avancem massa, la veritat) i en la seva publicitat, i la poca destresa del vídeo promocional. Els Humanistes, en canvi, van endegar una cançó enganxosa i simpàtica, malgrat que l’escatologia del vídeo promocional era excessiva, pel meu gust. Jo no entenc massa què proposen ni qui són, però cal dir que eren els únics que tenien una senyora al capdavant, senyora que parlava en un esforçat català d’adopció però sense grapa, les coses com són. Els antitaurins es va passar una mica de rosca amb la promoció, per mentalitzar sobre crueltats no cal mostrar-les de forma tan directa, crec. De vegades es produeix l’efecte contrari al buscat, un refús.

A diferents vídeos d’aquests partits hi té cert protagonisme un personatge semblant, de més de cinquanta anys, un home –sempre són senyors- una mica venerable, un Quico el Progre envellit de cabells blancs. Un desencantant, potser, de la història recent, que cerca esforçadament nous camins?

Al blog de Perot lo Lladre em topo amb una investigació molt interessant sobre la desaparició de la suor socialista de la camisa del senyor Montilla. M’ha vingut al cap un fragment de la novel·la Cuore, quan un pobre noi deixa al seient de l’escola pols que porta de la seva feina i el mestre diu que no la netegin, que aquella brutícia és molt respectable, és la brutícia del treballador. Doncs sí, la suor també és honorable… i poètica. Vegeu:

Paor me sent, gran suor me comença;

Surtint, mon cor, lo pits me cuyda rompre;

No’m trob esforç per vergonya corrompre;

Ésser no pot ma sperança por vença.

No puch mostrar lo secret de ma pensa,

E vanament e por de la resposta;

Lo meu duptar major dupte m’acosta

Ffmenill gest ardiment me defensa.

(Ausiàs March)

De vegades es fan acusacions gratuïtes de lerrouxisme a determinats líders. Lerroux hauria fet a l’inrevés, doncs, s’hauria posat la suor per a la fotografia oficial. Em sembla.

[@more@]

Tweet

Amb això de la xerrada sobre Pla –per cert, serà el dia 9 de novembre, a la Casa Golferichs, a les set del vespre- m’he mirat el dvd del programa A fondo, amb l’entrevista que li va fer Soler Serrano. No comentaré l’entrevista en concret, Pla és Pla, i diu el que li sembla i vol, però sí que voldria comentar una mica la qualitat d’aquells programes de la televisió de la transició. Admeto que una mica de nostàlgia em pot trair, per això crec que hi hauria d’haver un espai, actualment, on es recuperessin programes oblidats d’aquest tipus, de forma íntegra, per tal de poder valorar la cosa i que el jovent pogués entendre millor el passat i l’abstenció.

Soler Serrano era un locutor que m’atabalava, no em queia simpàtic, vaja. Però amb aquesta sèrie d’entrevistes li vaig perdonar la disbauxa verbal, perdó que ja havia iniciat feia anys, amb la seva actuació l’any de les inundacions. El resultat és que han quedat, per a la posteritat, una sèrie de retrats molt interessants sobre persones importants del segle XX, en molts camps. El mateix va passar amb els Personatges de Montserrat Roig, una col·lecció immillorable d’entrevistes. Els personatges d’avui no tindran tanta sort.

Aquelles entrevistes limitaven els moviments de càmara a primers i mitjos plans. Els entrevistadors s’havien documentat força sobre el protagonista, que era sempre l’entrevistat. El deixaven parlar força, eren respectuosos, escoltaven o semblava que ho feien i les brometes absurdes d’avui, en els programes que semblen seriosos, encara no existien. El cas és que aquelles entrevistes les continuem contemplant amb admiració, són entretingudes, distretes, ben fetes, exemplars. Recordo uns documentals sobre Jacques Brel que vaig veure a Caixafòrum fa alguns anys, hi havia unes filmacions d’aquest tipus, primers i mitjos plans, i el cantant estava immens i no feien falta més filigranes fílmiques.

Ara la televisió hispànica ha fet cinquanta anys i ens han ofert programes descafeïnats, breus i ensopits, sobre l’esdeveniment. Sempre fa gràcia veure el de sempre, els pantalons de campana, els crepats, les musiquetes, al capdavall els que som ja una mica granadets tenim una història personal lligada a la de la tele. Però les poques pinzellades sobre la bona televisió que s’havia fet, en aquells temps, han estat tímides, l’autocrítica, inexistent. Malgrat tot, hem pogut entrellucar algunes perles, també. Programes arrauxats, estripats, atrevits i trencadors, fent-se un forat de sobte en una televisió gris, amb molts matisos, i excepcions notables, com el teatre. He llegit en algun diari que s’ha parlat poc del circuït català, amb motiu d’aquest aniversari, el pobre circuït català que ha acabat sent una pobra ventafocs sense massa futur. Allà, a mes dels programes d’entrevistes, hi havíem vist el Giravolt, teatre, també, –unes magnífiques ‘Lletres Catalanes’ fetes amb pocs mitjans però molt ben resoltes-, programes infantils plens de dignitat, unes primeres sèries distretes, patufetistes potser, però ben escrites, com la del doctor Caparrós, i aquell Vostè pregunta, emblemàtic, amb joies com la intervenció de Pedrolo, que hi va anar perquè li van garantir que podria parlar sense ser censurat.

No vam perdre tan sols la bona televisió, pels camins imprevisibles dels canvis socials. Vam perdre un munt de bones revistes, Destino, Triunfo, Oriflama… Vam perdre el cicle de teatre Cavall Fort, dels matins de diumenge al Romea. Vam perdre la Nova Cançó. Vam perdre la unitat d’uns plantejaments polítics determinats. I una mica la il·lusió, també. Em sembla que era a la pel·lícula Salut i força al canut, on el matrimoni format per Joan Borràs –actor immens que roba totes les escenes de cinema i teatre on apareix- i la seva esposa, que també ho era en la vida real, Carme Molina, anaven a visitar el sexòleg Puigcorbé amb motiu dels seus problemes íntims. La dona manifestava que, quan festejaven, ella s’ho passava tan bé, acaronant-se a fons en el sis-cents de l’època, que pensava ‘si això és de nòvios, com serà de casats’. Doncs de casats, res de res, l’home anava al que anava i prou i la cosa no rutllava. Crec que això m’ha passat amb la televisió, i amb molts aspectes de la vida social i cultural, que pensava, ‘si ara fan això, amb la democràcia, què faran?’. I ja s’ha vist.

Per cert, com és que no passen mai aquesta pel·lícula, per televisió, ni tampoc l’emblemàtica Orgia. N’han perdut les còpies? La filmoteca crec que farà un cicle sobre la transició i en un diari han remarcat aquesta absència, incomprensible, la d’aquella orgia transicional i casolana que acabava amb el Puigcorbé nuet, viatjant en moto per Barcelona. Aquestes absències m’inquieten. Fa anys, molts, i ara no sabria dir si pel mateix circuït català o per la tevetrès dels inicis van fer un cicle de cinema que s’havia rodat o intentat rodar en català durant els anys difícils, pel·lícules que tampoc no he tornat a veure fa molt de temps: Verd Madur, El Judes, Laia, Maria Rosa. On són?

[@more@]

Tweet

Ahir, a l’Avui, Sebastià Alzamora ironitzava sobre un tema que, jo volia, també, comentar en el blog fa dies. Diferents diaris han anat a buscar les esposes dels candidats per tal de donar-nos -suposo- una visió íntima, humana i entranyable de la seva vida quotidiana.

Com que la campanya, que es presentava cantelluda i mogudeta, ha degenerat en un avorriment general i en un gavadal de prudència, suposo que pel fet, evident, que ningú sap què sortirà i amb qui se les haurà d’entendre, les entrevistes a les senyores han estimulat la tafaneria periodística. Així ens hem assabentat de coses com ara que els candidats són tendres i afectuosos en la intimitat, que desen la roba a l’armari molt ben penjadeta, que juguen amb les criatures, que quan estan en tensió no sopen o només mengen una patateta o que es fan una truita quan cal. També s’ha entomat algun estirabot políticament incorrecte sobre els rivals, que, dit per la senyora no es tan greu com si ho diu el mateix candidat. Les entrevistes a candidates consorts no són una cosa nova, ni molt menys, però és veritat que cada vegada es gosa preguntar aspectes més íntims. Una altra característica a remarcar és que, generalment, aquestes entrevistes les fan dones periodistes.

Sembla que no hi ha cap esposa que no voti el seu marit. No sabem què fan els fills o les mares, no s’ha arribat a ampliar la informació amb entrevistes d’aquesta mena, encara que les opinions d’un fill adolescent o d’una iaia a la residència podrien resultar interessants, il·lustratitves. La divergència política, en el sí de la família, doncs, no es manifesta. Cal dir que són senyores d’avui, aquestes del dos mil sis, amb carreres, feina. Les mares pal de paller familiar, entregades a la llar i a l’espòs, han passat a la història, aparentment. La majoria semblen força benestants, amb bones cases, cosa que no s’explica del tot, però que traspua per la descripció que el periodista fa de l’entorn familiar. Si no els ve de família, doncs, es veu que professionalment han fet bitlles. No han parlat gens de les ajudes domèstiques que tenen: minyones, dones de fer feines, mainaderes. No sabem si contracten legalment o en negre, per exemple.

Ningú no ha gosat encara entrevistar ex-dones o amistançades, però tot arribarà, si l’avorriment continua surant pel mar polític. Fa anys, molts, que un setmanari català va entrevistar també moltes dones de polítics catalans. Vaig constatar que pràcticament totes, a la dreta, a l’esquerra, i al centre -i tots- vivien a la part alta de Barcelona, tenien minyona o una cosa semblant i portaven la mainada a escoles privades, per exemple. La qüestió de l’escola -o de la sanitat- utilitzada, ara que tant es parla d’escola en alguns diaris, no ha sortit, en aquestes entrevistes. Les contradiccions entre les proclames d’alguns polítics i les seves actuacions personals són, encara, motiu, tan sols del boca-orella, que funciona, i molt… Sempre hi ha algú que coneix a algú que coneix i que sap que el tal té una amigueta o més d’una, que porta els fills a un col·legi fatxenda i caríssim, que el seu pare era falangista convençut, o un caragirat, o que beu més del compte o juga al bingo. Coses de la vida.

Entrevistar les senyores, crec, constitueix un error. Es poden donar a conèixer aspectes quotidians que no convenen massa a la imatge del candidat, per més que les dames intentin quedar bé i facin esforços per no deixar anar algun secret sobre els defectes, inconfessables o no, del marit, qui, suposem, no deu ser pas perfecte, a casa seva. Recordo les entranyables entrevistes amb la senyora presidenta consort anterior, brillant, xerraire, popularíssima. De vegades amollava algun estirabot, també, -recordo una vegada que va identificar l’homosexualitat com un vici- i aleshores estava un temps, breu, sense sortir per televisió. Crec que una part no menyspreable de la popularitat de l’honorable que s’ha perllongat més temps -per ara- en el poder, li va atorgar la frescor casolana, no sé si aparent, estudiada o espontània, de la seva senyora.

Hi ha hagut dames molt discretes, a les quals, pràcticament no coneixem massa. També hi ha temes sobre els quals les senyores d’honor no opinen en públic i que no són només de tipus íntim. L’estripada de carnet de la senyora del darrer president crec que hauria estat un bon motiu d’entrevista electoral, i no hauria calgut entrar en detalls sobre el color preferit de les corbates del seu espòs, per exemple. Haurem d’esperar a que hi hagi una candidata a honorable, en un futur qui sap si molt llunyà, per comprovar com les gasten els marits a l’ombra (possible) del poder. Fer una versió nostrada i, per tant, molt més elegant, elaborada i carneriana de la salsa rosa hispànica, en clau política, és, encara, un camp a explorar.

[@more@]

Tweet

Si passo molt depressa per la via/ quan a entregar la feina vaig o vinc/ i sento la campana del tramvia/ quin sobresalt que tinc/ que tinc que tinc/ i és el tramvia…

Diuen que els temps no canvien i tots els tramvies van sense cavalls…

Xavaleta del meu barri, la del tramvia primer, quan tu passes cada dia, s’apaga el llum del carrer…

Ahir, la Jaka, reina blogaire de Tarragona, em va deixar un comentari sobre els tramvies. Per una d’aquelles casualitats misterioses, ahir al vespre, a la Biblioteca del meu barri, vaig assistir a una conferència organitzada per CERHISEC, sobre el Paral·lel, eix de transports. El conferenciant era Ferran Armengol, que ja ens n’havia ofert una altra d’esplèndida, sobre el funicular de Montjuïc. La xerrada va ser una meravella, distreta, apassionada i documentada, il·lustrada amb unes fotografies que repassaven el transport barceloní sense caure en nostàlgies tronades ni en practicismes estèrils.

Tranmvies, trolebusos, autobusos, metro… I anècdotes, com ara constatar el fet que, després de la Guerra Civil van augmentar molt a la ciutat els carros de cavalls, a causa de la manca de combustible, i que durant els anys trenta eren ja residuals. Constatar com la publicitat d’aquests vehicles era, en la seva major part, de begudes alcohòliques: Cinzano, Anís del Mono, Martini, a més d’alguns productes emblemàtics com ara la fulla d’afaitar Palmera. Com, a poc a poc, s’anava introduint en aquesta publicitat la tímida, encara, societat del benestar, cuines, neveres, i, també la propaganda sobre pel·lícules de l’època. Tot un món que va anar canviant, i molt.

La gent, mentre no hi va haver un excés de cotxes, anava pel mig del carrer tranquil·lament, com mostren les fotografies i filmacions, cosa que explica els accidents relacionats amb els tramvies, que atropellaven gent força sovint, de vegades amb resultats dramàtics. Això havia passat també amb els carros. Ara consta d’entendre que, amb aquellas migrades velocitats, passessin tantes coses. Per cert, sempre havia sentit explicar que a Gaudí l’havia atropellat un tramvia, però de cavalls. Darrerament, amb motiu del centenari, vaig veure dibuixos on es representava l’accident amb un tramvia elèctric, crec que es tracta d’un error, però tampoc en tinc la seguretat, la veritat.

Els transports públics formen part del nostre paisatge i de la nostra vida, les cançons, la música popular, ha recollit la seva presència fins als nostres temps, en els quals el metro és un doll d’inspiració. La desaparició sobtada, ràpida i anunciada dels tramvies és, em sembla, una mostra més de la poca cura que la nostra ciutat té amb la seva tradició. Ara n’han tornat a posar un parell, quines coses.

[@more@]

Tweet

Deixarem descansar la polèmica sobre Josep Pla. I parlarem d’un altre tipus de literatura, del teatre, del teatre clàssic català i els seus grans personatges. El més famós dels herois de ficció literaris catalans moderns és, crec, en Manelic de Terra Baixa. Emblemàtic, heroi individual, fort, un personatge que passa de la submissió a la rebel·lió, a través de l’amor, representat fins i tot en els pessebres, amb el seu gaiato a l’espatlla. Encara, crec, deu viure en algun indret muntanyenc, amagat de les passions de la terra baixa, amb la Marta i els seus descendents que potser, qui sap, han acabat posant un hotel rural i tot. Fou mundialment conegut, recitat en moltes llengües, cantat en diverses òperes. De tant en tant el recuperen, algun actor modern s’hi atreveix, i tornem a patir amb la Marta i les seves penes, i es torna a intentar modernitzar el personatge de la Nuri, tan ingenu que ara ens apar inversemblant. De vegades, fins i tot l’amo Sebastià, ara, ens fa una mica de pena. I això que ja sabem el final, que el pastor matarà l’amo-llop i s’emportarà la noia qui sap on, als cims purs dels ideals antics, al Olimp català dels herois de ficció.

Manelic presidia, a Montjuïc, una plaça immensa, magnífica. És, crec, una de les estàtues més antigues de la ciutat. Però ens van fer la Fundació Miró i, per la banda del darrere van reduir l’espai, i van malmetre els jardins amb total impunitat, desvetllant comptades protestes, encara que aquestes provenien de persones emblemàtiques i ben informades. Per poc que fins i tot no fan miques el mateix Manelic, sembla que un camió el va fins i tot atropellar. El van tornar a instal·lar, sí, però ja no presideix res, resisteix, a l’ombra, el pas del temps.

S’han fet molts disbarats, a Montjuïc. Un dels més grossos, segons la meva opinió, ha estat la mutilació i ampliació de l’Escola del Bosc. I se’n faran molts més perquè l’espai de la muntanya està mancat, encara, d’un pla seriós, global. A la Plaça del Manelic, quan jo era petita, s’entrenaven amb braus de broma els aspirants a torero, que eren força numerosos. Diumenge vaig passejar per allà, per tants indrets lligats a la meva història personal. A la Font del Gat, on hi vaig fer el dinar de bodes, només hi resta un menut bar restaurant. L’espai que havia de ser -o que va començar a ser- un centre d’informació del Parc era tancat. No sé si temporalment o de forma més o menys definitiva. I el gran hotel dels rics del futur creix, i de les antigues ciutats dels pobres i dels records dels pobres no en resta massa cosa. Hi podrien muntar unes barraques, una cosa semblant al poblat ibèric de Calafell, amb uns quants actors esparracats, això que ara agrada tant de fer, les visites teatralitzades per a turistes desvagats.

Admeto també que hi ha indrets que han millorat, que s’han desbrossat i que des de molts racons pots gaudir d’una vista esplèndida de la ciutat, esplèndida o temible, amb cases que creixen per tot arreu i gratacels fatxenda que s’enlairen per molts racons. Montjuïc és, encara, un tema pendent. Jo m’he tornat tan conservadora en aquests temes que, quan menys ho toquin, millor. Però Barcelona és una ciutat molt pocasolta, amb el passat. Què hi farem. A veure si un dia d’aquests en Manelic es desvetlla i li fot cop de gaiato a algun aspirant a manaia municipal o a conseller. És clar que aleshores tindrien una excusa per a retirar-lo, de forma definitiva, del paisatge.

[@more@]

Tweet