La panxa del bou

Els misteris de la xarxa van fer que ahir desaparegués aquest post, arrossegat pels vents que de tant en tant s’emporten al no res tantes coses, així que el torno a penjar, a veure si ara té més sort.

Una llibreria o, més aviat, un espai cultural emblemàtic de Barcelona, és, en la meva opinió, l’Espai Mallorca, del carrer del Carme. Malauradament, la producció cultural de les Illes i del País Valencià no ens arriba o ens arriba en molt petites dosis. A l’Espai hi podem trobar llibres que no es troben en altres llibreries, però també sobressades i artesania i discos i moltes coses més, com ara una aigua de colònia excel·lent que es diu ‘Flor d’Ametller’. O sigui, que és com una caixa de sorpreses.

Allà s’hi fan també molts actes culturals de tota mena, de tot l’àmbit de parla catalana –o mallorquina, o valenciana o tortosina o com volgueu-. Ahir hi van fer una presentació del portal ‘joescric’, del qual he parlat en altres ocasions, i dels premis d’enguany en novel·la i conte que ha donat aquest portal. Jo crec que joescric fa una tasca impressionant, força menystinguda per la cultureta oficial, que li ha donat poc suport, tant en diners com en difussió. El portal i la seva obra cultural són fruit del mecenatge del senyor Vicente Grande, actual president del Mallorca, a través de la Fundació Cabana.

No puc ser imparcial en parlar-ne, ja que a mi em van donar un premi de poesia fa un parell d’anys. Els premis són oberts a tothom, amb tal que tingui l’obra penjada al portal, cosa que no comporta cap despesa. Tenen l’immens avantatge que saps de bell antuvi qui es presenta i què ha escrit. El jurat està format per filòlegs, antics premiats i persones de la Fundació Cabana. El premi és en metàl·lic i també comporta l’edició en paper de l’obra premiada i, si no ets de les Illes, el viatget a l’acte de lliurament. El trate que et donen, allà, és excel·lent.

Un punt més feble és l’edició del llibre en paper, modesta, i també la difussió, doncs aquests llibres, a Barcelona, per exemple, pràcticament només es troben a l’Espai Mallorca. Malgrat això, cal remarcar que el preu és molt ajustat, cosa important actualment. Pels qui aspirem a publicar, poder presentar-te a un premi sense necessitat d’haver d’enviar set còpies relligades d’una novel·la o llibre de poemes és, ja, un alicient i un estalvi molt important. Sembla mentida que els premis literaris, en general, amb poques excepcions, no s’hagin plantejat encara la possibilitat de la tramesa per internet, de forma seriosa.

Els llibres premiats, i tot el que la gent envia, es pot llegir també a través de la xarxa, des del portal. Amb un conte o amb poemes això és força viable, però amb una novel·la resulta més feixuc, encara que pots llegir-ne fragments, si cal, i fer-te’n una idea. Els autors premiats de l’anterior convocatòria, Joan Rebagliato, en novel·la, i Jordi Pijoan, en conte, van reflexionar durant l’acte sobre la literatura en general, sobre el món cultural, i sobre les seves mateixes obres, remarcant aspectes com ara la transparència i imparcialitat del premi i la gran varietat de registres lingüístics que es poden trobar en les obres publicades a joescric, en general, així com el valor d’haver triat les seves obres, amb aspectes poc convencionals de fons i forma.

El jurat té en compte, però no excessivament, les votacions que fa la gent que llegeix les obres per la xarxa. Cosa que està molt bé, perquè aquestes votacions populars estan relacionades, sovint –com la venda de llibres, per altra banda, o les crítiques a la premsa- amb els amics i coneguts que et poden donar suport. Per això relativitzo també que el meu blog es trobi entre els seleccionats com a més votats en el Premi Lletra d’aquest any, encara que la cosa, sigui com sigui, fa il·lusió. El que no acabo d’entendre és que aquest premi no hagi tingut mai massa en compte el portal joescric, per exemple, quan es va premiar el relats.com en una ocasió.

O que aquest any sigui el més votat per la gent, amb molta diferència amb la resta, Entrellum, un blog que pot despertar passions de tota mena, a favor i en contra, però que és molt interessant, escrit per Toni Ibáñez, escriptor amb una forta personalitat, amb el qual no sempre combregaria, perquè jo, com molt bé va escriure una vegada la veu literària formo part d’una escola literària molt més patufetista, però a qui no se li pot negar l’originalitat i la profunda cultura, i que tan sols compti amb la menció honorífica de ser el primer en nombre de vots. El fet és que els dos anys anteriors va guanyar també aquesta votació amb un altre blog, Tros de Quòniam, per tant… ja l’haurien de fer Mestre en Blogsaber i atorgar-li quelcom més substanciós i remarcable que la constatació del fet.

Ja sabem que tot això dels premis es relatiu, però hi ha premis que són més relatius que no pas uns altres.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

De l’època de les barraques de Montjuïc en queda ben poca cosa. Alguna imatge en algunes pel·lícules, algun fragment a llibres com els de Paco Candel, alguna referència a volums sobre Barcelona. Molta gent que hi va viure s’estima més oblidar-ho, de fet, ja ho ha oblidat, molt sovint.

Jo crec que no s’hauria d’oblidar. En aquella època fins i tot es van dedicar tesis doctorals al tema. Fa algun temps vam dedicar una xerrada del barri a les barraques de Montjuïc. També vam parlar de les escoles. Tinc un record molt personal, d’una revetlla en la qual ens van deixar el pati de l’Escola del Bosc, que encara no havia estat ‘reformada’ i per tant guardava la seva antiga bellesa original. De fet la van deixar a la parròquia de Sant Salvador, on jo anava aleshores. Va ser una revetlla molt bonica. La cançó de l’estiu era aquella de Downtown, tan coneguda. L’endemà vam anar a escombrar i netejar i resulta que uns brètols havien robat els bancs d’una església i d’una escola que depenien de la parròquia. Tot era, més o menys, per l’indret on després hi van fer el -ja desaparegut, ai- parc d’atraccions.

A més d’aquesta escola, n’hi havia hagut d’altres. A la del Bosc no ‘agafaven’ infants de les barraques, seleccionaven una mica i això explica, de vegades, els bons resultats aconseguits per determinats centres emblemàtics. Hi havia una escola de la falange, de fet eren dues, la de nens i la de nenes. De la de nens no en sé gairebé res. De la de nenes he conegut gent que hi havia treballat, per l’època sembla que estava força bé i que es van aconseguir moltes coses, malgrat la inevitable orientació política i religiosa. Aquesta escola es deia ‘Carmen Tronchoni’, també a Sabadell n’hi havia hagut una amb aquest nom.

He buscat informació sobre Carmen Tronchoni i he trobat molt poca cosa. M’han dit que va ser una falangista, cosa que no és segura, però també que era una noia de família conservadora, religiosa. El cas és que pertanyia a la cinquena columna i va ser condemnada a mort, crec que l’any 38. Pastor Petit, en un llibre sobre el tema la menciona, era una noia de vint-i-pocs anys i sembla que el seu coratge davant de la mort va sorprendre a personatges republicans, encara que els càrrecs, sobre els quals he trobat poca informació, devien ser greus. Sobta, perquè hi va haver poques dones afusellades per aquest motiu. Els diaris en van dir poca cosa, tan sols que de matinada havien estat afusellades unes persones acusades de col·laboració amb l’enemic. M’estranya també que, ni tan sols en època franquista, hagués sentit parlar massa d’aquesta noia.

Les escoles Tronchoni estan en el record de molta gent. No en queda res, unes pedres al terra, tot va canviar i les barraques van desaparèixer i el parc d’atraccions també ha desaparegut. I de tota la història veritable de Montjuïc, poca cosa en restarà, més enllà de quatre tòpics políticament correctes. També recordo una vegada, amb les monges, que vam anar a repartir matalassos, uns matalassos que no sé d’on venien, era l’època de la llet en pols americana. Hi havia un sector on vivien molts gitanos, la Chunga, crec, era de per allà. A la magnífica pel·lícula de Los Tarantos es pot veure una part d’un dels barris de barraques.

Molta gent es va anar arreglant les barraques, pensant que potser respectarien alguna zona i hi hauria algun sector tipus ciutat-jardí. Però com que tot havia de ser públic, doncs res, a fora. Van tancar el restaurant La Font del Gat, on vaig fer el dinar de bodes i els bars d’obra s’han substituït per xiringuitos portàtils que no se sap mai si seran oberts o tancats. Malgrat que havia de ser la muntanya ‘del poble’, ara ens hi estan fent un macro-hotel privadíssim, a Miramar, on hi havia hagut la tele. Viure per veure. Una vegada vaig anar a un concurs amb altres companyes del cole, ‘Matrícula de Honor’, el presentava l’educadíssim Lluis Pruneda i durant uns diumenges fèiem una excursió familiar, amb amiguets i amiguetes, a aquella tele, que aleshores era petita, familiar, artesanal. Em van donar un rellotge Duward.

(La Jaka em passa el meme segons el qual haig de dir quin post dels meus m’agrada més, cosa difícil, ja que fa gairebé dos anys que mantinc aquesta ‘panxa’, la veritat és que no sé què triar, tots són fills meus. Passar el meme també em resulta difícil, si a algú li fa il·lusió, doncs, que entomi el repte, i que es dongui per convidat).

[@more@]

Tweet

De tant en tant es torna a obrir el debat sobre Montjuïc, els usos de la muntanya, el futur del castell… Pel mig hi ha molta política, i, també, negoci a la vista, ara que tenim tants turistes navegant per la ciutat. Cal dir que Montjuïc, si no hagués estat zona militar, ara, probablement, seria una zona una mica enlairada i urbanitzada. Això no ha passat només a casa nostra amb el castell, sinó a diversos indrets, que s’han preservat no pas a causa de les bones intencions, sinó més aviat al contrari.

No entraré ara a analitzar la història del castell, tergiversada per tots cantons. Només constatar que Montjuïc ha estat durant molt de temps la muntanya dels pobres i que ha patit, a més de la militarització, problemes com el del barraquisme. A Montjuïc, durant molt de temps hi va haver horts, horts modestíssims, amb casetes que eren, pràcticament barraques. Anys enrera s’hi havien fet conreus, blat i d’altres. Un conegut em va explicar que la seva família havia tingut una masia, no sabia ben bé el lloc, però vaig deduir que devia ser per on hi ha les restes del Castell de Port, i que un mosso de la masia, un arrauxat extremista oportunista, els en va fer fora durant la Guerra. Després aquest personatge va marxar a l’exili i els amos, els seus parents, encara van acollir la seva dona. Més endavant van vendre la propietat i van marxar de Catalunya. Vol dir, doncs, que pels quaranta i cinquanta encara quedaven propietats privades explotables. Conec un altre cas, d’una senyora de l’edat dels meus pares, o sigui, octogenària si fa no fa, que tenia allà dalt una caseta amb jardí on anaven a passar els caps de setmana i que sovint havien hagut d’ensenyar els papers per demostrar que era seva legalment, fins que els van expropiar de forma definitiva. Sovint els records de la gent gran són confusos, i els canvis que hi ha hagut a la muntanya fan que molts indrets ni es reconeguin.

Espigolant per diferents obres literàries m’he ensopegat amb alguns fragments, breus, que fan referència al Poble-sec. En el darrer llibre de relats de Jordi Sarsanedas, n’hi ha un, ‘Radio Verdad’, on s’evoca l’època de la Guerra Civil i on el protagonista va a visitar uns parents que té al Poble-sec, un barri malmès per les bombes. Els parents tenen un hort entranyable, a la part alta del barri, una caseta modesta d’aquestes amb eixida i emparrat, amb taula modesta i un porró al damunt. Un hortet de Montjuïc, vaja. Jo, de joveneta, encara n’havia vist uns quants, i envejava aquells frescs emparrats, aquelles eixides condemnades, ja, a la desaparició.

Les narracions de Sarsanedas jo no sé si són ben bé narracions, jo en diria gairebé, en aquest cas, exercicis literaris reeixits, divertiments literaris d’alt voltatge, encara que la narració curta admet tota mena d’experimentació. Una vegada, per casualitat, vam acompanyar el senyor Sarsanedas a casa, en cotxe, perquè havia acceptat molt amablement i de forma gratuïta -cal remarcar-ho perquè tinc entès que hi ha gent que cobra per fer de jurat a determinats premis- ésser jurat del premi de poesia Andreu Trias, de L’Hospitalet. Jo també formava part del jurat i quan vam plegar ens vam oferir a acompanyar-lo.

Jordi Sarsanedas em va semblar una d’aquestes persones immenses, que vessen humanitat i intel·ligència, molt allunyat de la fatxenderia que s’estén pel món literari i cultural. En el cotxe, quan li vam dir que érem del Poble-sec, ens va explicar que una seva àvia hi havia viscut i imagino que el fragment del llibre deu venir inspirat pels records personals. Doncs, res, un fragment més per al meu recull de textos on el nostre barri hi fa d’actor principal o, com en aquest cas, secundari.

[@more@]

Tweet

Una de les coses que fan que les persones ens desenganyem de les ideologies i les creences és la manca de coherència dels ideòlegs i predicadors, i els canvis de disfressa i capteniment de persones en les quals confiàvem.

Quan es parla de la Guerra Civil, per exemple, la gent gran remarca sovint, quan explica històries del passat, les estranyes metamorfosis produïdes en gent que va anar d’un extrem a l’altre de forma contundent. En alguns casos són justificables, la por o la necessitat són humanes, però quan es parla de gent així no s’incideix en aquesta mena de casos, comprensibles, sinó en aquells que per ‘fer mèrits’ i pujar en l’escala social del moment van combregar amb tot el que calia.

Els canvis de jaqueta són habituals i ho han estat sempre. Els qui vam viure l’ambient dels seixanta hem assistit a aquesta mena de canvis amb sorpresa, perquè de jove creus en moltes coses de forma absoluta i no saps, encara, que tot és dramàticament relatiu i variable. De progres d’espardenya i cabàs convertits en executius, col·locats a l’administració, n’hi ha molts i moltes. Conèixer la biografia de determinats personatges de la política desenganya força, però també de personatges del món de la cultureta. I no parlo tant dels de dalt sinó dels del mig i fins i tot dels de baix.

Jo, que treballo al món de l’escola que, se suposa, vocacional –suposició que no comparteixo- he vist molta gent que s’emocionava parlant de la seva vocació i de la seva dedicació als infants i a la nova pedagogia abandonar l’escola en actiu, per anar a parar a indrets més còmodes, paraescolars o polítics, i per mirar d’assolir càrrecs més ben pagats, allunyats d’una escola sobre la qual endegaven abrandades parrafades etèries. En el món de la política i la cultureta tothom coneix, més o menys, persones que han assolit algun càrrec o carreguet, i que quan et veuen, si és que et reconeixen, et saluden de passada, sempre que a prop no hi hagi algú més important que no pas tu. Crec que passa en tot el món professional, però.

Les transformacions inevitables que comporten el temps i l’experiència vital es poden entendre, encara més, són fins i tot desitjables. Però hi ha canvis d’opinió i de capteniment tan exagerats que no tenen justificació possible. Per això, sovint, a aquestes persones no els plau retrobar gent dels vells temps, que saben les veritats del seu passat i les poden mirar de cua d’ull i no valorar com cal els seus èxits actuals. Una de les motivacions més importants és l’econòmica, és clar. Només cal veure com i on viuen molts antics anticonsumistes per veure com tot canvia quan existeixen possibilitats de guanyar més peles o incrementar les relacions socials ‘de categoria’.

Molts personatges, quan promocionen en algun camp, canvien de parella, i acostumen a compartir una nova fillada amb nois i noies ja espigats. Més enllà de l’atracció que han pogut sentir per algú més jove o més ric, crec que també hi pesa el fet que la primera parella ‘sap’ la seva veritable història i, doncs, no pot sentir per ell o ella l’admiració que li cal per mantenir l’autoestima actual.

La memòria és traïdora i tot s’oblida. Per això, de fet, sovint no es recrimina als polítics els canvis d’opinió i la manca de compliment de promeses, perquè les generacions canvien i no estem tot el dia mirant hemeroteques. Quan hem conegut els personatges ja grans i venerables ens n’hem fet una imatge santificada, però de vegades ens assabentem que de joves eren uns cràpules i uns juerguistes, que van abandonar la dona i els fills o que van trair amics, en resum, que eren humans. Els mites són sempre així, de base tova i deteriorada, perquè la contradicció i la incoherència, ho volguem o no, en més o menys grau, és inevitable. Podria posar molts exemples, però feriria massa sensibilitats i no tinc recursos econòmics per entomar demandes judicials.

Fa anys van fer una pel·licula alemanya excel·lent, a casa nostra ja va arribar amb uns quants anyets i sembla que no es troba en vídeo o dvd. Es deia ‘Nosotros, los niños prodigio’, i establia el paral·lelisme entre dos joves alemanys. Un d’ells era honrad, anava a la guerra perquè li feien anar, intentava ser una mica coherent, no fer mal a ningú. L’altre es feia nazi quan calia, però després de la guerra era partidari dels americans i feia peles, era el clàssic personatge que canvia de jaqueta quan cal i s’acosta on li convé per tal d’assolir poder i peles, simpàtic, prou espavilat per camuflar-se de forma convenient. El director acabava per matar-lo d’accident, el feia caure pel forat d’un ascensor, però crec que advertia ‘compte, no hi ha forats d’ascensor per a tots aquests’, una cosa així, perquè cito de memòria. Aquest director alemany, Hoffmann, té més pel·lícules que retraten, de forma critica i amb humor, la postguerra alemanya. Malauradament molt de cinema europeu no es troba ni es passa massa sovint, què hi farem.

Hi ha molta gent espavilada que no creu pràcticament en res, però que sap ser convincent i predicar el que cal en cada ocasió, perquè sap que en treurà algun benefici. Ho sap de forma intuïtiva, jo crec que és una mena de do temperamental, amb els anys potser ho elabora i millora, segons les necessitats de promoció i de vegades arriba a creure, en cada moment, en el que predica i sosté. Fa anys es discutia sovint com podia l’església catòlica predicar la pobresa i comptar amb un muntatge com el que li dóna suport. Alguna vegada he tingut converses, amb militants irreductibles, sobre com és possible que comunistes convençuts visquin de conya. Una resposta fàcil és que volen que tothom visqui així, per exemple.

Crec que era Campoamor, poeta estimable, avui oblidat, però molt recitat en altres temps, i que té uns aforismes lloables, com ara aquell de en este mundo traidor nada es verdad ni es mentira… que deia, també las hijas de las madres que amé tanto, me miran hoy como se mira a un santo. O sigui, les noietes veuen un vellet entranyable, però he estat un faldiller considerable. Fa anys, durant la primera transició, una revista catalana va publicar entrevistes amb dones de polítics d’esquerra i em va sorprendre comprovar que la gran majoria vivien a la part alta, provenien de famílies benestants i tenien minyona. Però és que la majoria de molts dels actuals, de famílies més humils, també acaben a la part alta i amb senyora de fer feines immigrada. Quan un fa diners o té fama i poder, el seu cercle de relacions canvia substancialment, de forma inevitable, sembla.

Un escriptor comunista va admetre una vegada que no volia fer proclames polítiques, ara, que vivia en un apartament de dos-cents metres quadrats, en un rampell de lucidesa. Un cantant català de protesta va explicar una vegada, també, que es va qüestionar el que cantava quan un jove el va esperar a la sortida i li va demanar que anessin a fer la revolució que cantava en els seus textos. D’un altre dels més esquerrans em va sorprendre el que cobrava pels recitals, quan en els seus inicis l’havia vist actuar a modestes parròquies per quatre rals. Persones de la cultura que han mantingut les seves conviccions ho deuen, en ocasions, al fet que no han tingut massa èxit en negocis o publicacions o manifestacions artístiques diverses.

I bé, sóc humana al capdavall, i si un dia em paguen aquests articles bé o publico un best-seller qui sap com puc acabar. Qui estigui lliure de pecat…

[@more@]

Tweet

No tinc massa ocasió ni temps d’escoltar la ràdio, però hi ha alguns programes que escolto quan puc. Quan fa molt de temps que, amb certa regularitat, escoltes un programa de ràdio, la seva desaparició o transformació provoca un cert neguit, sobretot si els canvis no tenen una explicació raonable.

Ja havia comentat en alguna ocasió que sovint, pel matí, posava fa temps el programa musical i poètic del senyor Escamilla fill. Ja sé que molta gent opinava que ell era una mica empalagós i excessiu, però, per a mi, això fins i tot tenia una certa gràcia. La música era, al meu entendre, molt adient per a aquella hora del matí, molta cançó italiana, francesa, de casa nostra. Es llegien poemes, cosa que em va donar a conèixer alguns poetes interessants. Fins i tot van muntar una web amb fotografies i textos que enviava la gent, crec que tenia una audiència raonable i, a aquella hora del matí era una mica diferent de la resta. Doncs en canviar Catalunya Cultura a Icat va desaparèixer d’un dia per l’altre, he llegit unes quantes cartes a alguns diaris i fòrums protestant sobre aquest fet.

També va desaparèixer un programa de literatura molt interessant, Fum d’Estampa, que escoltava quan podia, quan el feien per les tardes, conduït per Jordi Llavina. Incloïa un espai on la gent enviava poesies i feien un concurs i fins i tot una publicació a l’any, portat per Jordi Cervera. No va durar massa, el van canviar d’horari i més endavant va desaparèixer, també. El canvi de Catalunya Cultura a Icat, al meu entendre, ha estat desafortunat i s’han perdut molts bons programes i molt bons professionals, per omplir el temps amb un excés de música, quan ja hi ha altres ràdios que fan això.

Ara veig que han canviat d’horari un altre dels meus programes emblemàtics ‘Els viatgers de la Gran Anaconda’, de Catalunya Ràdio, un programa de viatges i de moltes més coses conduït per Toni Arbonès. El feien els diumenges a les nou del matí, a mi em sembla molt bo, i molts matins de diumenge van lligats amb la seva sintonia. No l’han suprimit, però l’han passat a les sis del matí de diumenge, una manera com una altra de condemnar-lo a un cert ostracisme. L’horari que tenia no era dels millors, però el que tindrà ara… Espero que molta gent d’aquesta que ve de gresca de matinada el descobreixi, qui sap. Jo he viatjat molt pel món gràcies a aquest espai, que descobreix la llunyania, però també la proximitat, fent, si cal, un passeig acurat pel Montseny o altres indrets de casa nostra. Els convidats són diversos i tots interessants, palesa els diferents objectius i intencions que té la gent en moure’s pel món i les visions diferents que se’n deriven.

Ignoro quins paràmetres segueixen els responsables, les patums i els manaies del mitjà radiofònic, a l’hora de fer canvis. No crec que siguin les audiències, precisament, llevat d’alguns casos afortunats, incombustibles, com ara els matins del senyor Bassas o els dissabtes i diumenges del senyor Solà, que tant de bo durin molts anys més, sense fer canvis excitants, car sovint la senzillesa és el més adient i perdurable. Sobre ‘els matins’, que escolto poc a causa de la feina, matisaria molts aspectes, com ara l’excés de tertúlies i tertulians, uns de molt bons i d’altres… Però això de les tertúlies és un aspecte més de la frivolització de les coses serioses, que portem molts anys patint. De vegades, quan penso que algú cobra per xerrar d’alguna cosa que no li ha comportat cap preparació prèvia acurada, doncs, m’enfado, sí.

Una emissora que, en la meva opinió, millora força cada dia i té una programació molt interessant, és Com Ràdio. En això de les ràdios, com amb les teles, i fins i tot amb les amistats, hi ha fidelitats assumides que fan que no coneguem ‘altres coses’. Això em passava a mi, amb Catalunya Ràdio, que posava ‘per defecte’, fins que alguns canvis desafortunats, com aquests que comento, em van fer cercar per les ones altres indrets auditius.

La ràdio del nostre temps ha oblidat, gairebé, els espais dramàtics, cosa que no passa en altres països, on es poden trobar, també, comercialitzades, obres de teatre i novel·les (bones) en cassette o cd que s’han emès per ràdio. Aquest material té un valor immens, crec, i moltes possibilitats d’ús, si es promociona. De fet, encara que eren altres temps, jo vaig conèixer molts bons autors a través dels ràdio-teatres del passat, i, més endavant, a través d’espais de televisió com Estudio 1 o Lletres Catalanes. Llàstima que no s’hi posin, a casa nostra. I no s’hi val passar filmacions fetes als teatres, que no són el mateix ni reuneixen les condicions adients al mitjà televisiu.

[@more@]

Tweet

Encara que admeto que sóc una persona poc amarada d’esperit patriòtic, i que els símbols i les proclames cada vegada em resulten més llunyans, l’ambient de festa de la Diada em va portar a fer una volta matinera per Barcelona. Els volts de Santa Maria del Mar han evolucionat tant durant les darreres dècades que s’assemblen poc a aquells indrets decadents de la meva joventut, quan totes les cases de l’entorn semblaven a punt de caure i l’església gòtica més bonica de la ciutat tenia poques visites, encara.

Evoco un Born en moviment, quan tot era ple de comerciants a l’engrós, de magatzems diversos i d’olor de plàtans massa madurs i de cereals i pols. En algunes pel·lícules antigues hi ha quedat reflectit aquell ambient de soroll de venedors i misèria ancestral. No sé si m’agrada més ara o no, el passat i la nostàlgia milloren la realitat i el turisme excessiu, els bars de tapes i l’allau de fotògrafs afeccionats també em desplau, de vegades. Els volts del Fossar són plens de pancartes abrandades, radicals I ja comença a ser difícil transitar. Em trobo un amic, que ha pujat des de la Ciutadella, emprenyat amb l’ambient de vigilància policial i excés de control de l’indret, a punt per celebrar l’acte institucional d’aquests darrers anys.

La tafaneria, virtut o defecte humà, humaníssim, em porta fins al Parc, ‘el parque’ dèiem fa anys, a veure de què va la cosa. La cosa encara no ha començat, la gent passeja, bada. Veig alguns personatges coneguts del món polític o de la cultureta, les senyores, algunes, van disfressades com se sol disfressar ara la gent per anar a bodes de pinyol vermell, fins i tot amb vestis llargs, d’estranys dissenys, una mica fora de to, al meu entendre. Han posat dues pantalles grans, connectades a tevetrès que, per variar, de moment donen anuncis, alguns en castellà i tot, cosa que ha anat proliferant a ‘la nostra’.

Em cobren per una orxata al xiringuito el doble del que em costa al barri, crec que fan bé, un dia és un dia. Crec que els vips i els càmeres de la tele poden agafar una insolació amb facilitat, són a ple sol i per les pantalles veig suar els polítics de primera fila. L’acte és breu, força sobri, Homar està correcte i brillant, és un gran actor i té molts recursos. Els altres actors també compleixen. No m’agrada massa la versió que fan dels Segadors, però és que ja, com a himne, no em convenç. Tots els himnes patriòtics s’haurien de revisar, en un món més pacifista (en teoria). Tampoc m’agrada el ‘Per tu ploro’ de Marina Rosell, no puc deixar de recordar aquella antiga i entranyable versió de Vendrell. La resta, mira…

L’acte, doncs, es breu. La majoria de gent l’ha vist per les pantalles, en directe es veu poca cosa, encara que es pot filustrar la colla de mossos mudats, immutables, contra els quals els radicals del Fossar han estès unes cintes que els critiquen. Volto pel Parc i em trobo de cara amb un d’aquests mig oblidats monumets que esquitxen l’indret, el dedicat a Teodor Llorente, un poeta que, a casa nostra, crec que és poc conegut, actualment. Em pregunto perquè no s’ha aconseguit encara, exceptuant minories d’excel·lent tarannà, una relació més estreta amb València, bé hi ha respostes evidents, però també hi ha alguns misteris per resoldre. Llorente té un poema sobre el tema de les dues ciutats, molt bonic:

Salut, ciutats volgudes! València! Barcelona!
Com llavi humil vos besa los peus la mateixa ona,
portant-vos les memòries de temps bells i llunyans.
Jo a vostres fronts gloriosos done també iguals paumes:
los fills enyoradissos dels Berenguers i els Jaumes
serem sempre germans.

Un mateix cau tinguérem en la mateixa soca;
els uns, en separar-nos, buscàreu l’aspra roca,
i els altres acampàrem en lo flairós jardí;
mes, sempre que els cors junta de nostres mans l’estreta,
los pensaments s’envolen, com au que al niu va dreta,
al vell tronc llemosí…

El primer poema que jo vaig llegir d’aquest autor va ser aquell tan bonic del barranc dels Algadins, en una antologia:

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d’aroma l’aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l’ànima presa
vora el barranc dels Algadins…

El segle XIX, els primers anys del XX, són fascinants, pels canvis en les idees i per les esperances que es desvetllen. Ara, que sabem la història de després, encara ho són més i mostren com s’esberlen, no tan sols els monuments, sinó també les bones intencions, davant de la realitat política i de la rauxa humana. Imagino l’exposició del 1888, encara en un context hispànic, i recordo edificis que s’han perdut i que encara havia arribat a veure, com el restaurant de la plaça de la cascada. L’onze de setembre, el seu abans i el seu després, també mereixeria una revisió històrica acurada i objectiva, però em sembla que el mite i el desig s’han empassat definitivament aquesta suposada objectivitat sobre els fets passats.

Per cert, la tele, la nostra i les altres, no es cansen de repetir el tema del dia, sembla que el més important, una novetat excitant: que demà, els infants, comencen l’escola. Quin món aquest en el qual són notícia el fred de l’hivern, la calor de l’estiu i el començament de les classes…

[@more@]

Tweet

Comença el curs i per la tele ens tornaran a explicar el que es gasten els pares en material escolar i coses així. Comença el curs i molts experts d’estar per casa parlaran de l’escola i de l’ensenyament. El dia 6 de setembre, a l’Avui, Joan Oliver resumia els mals de l’escola en un, que els professors, no saben el que han d’ensenyar: anglès, economia i informàtica, segons el periodista. Sobre l’escola es fan tantes afirmacions estranyes que res em sorprèn, però sí que em va molestar la generalització. Precisament a la meva escola tenim una professora excel·lent d’anglès, la informàtica és té molt en compte, a nivell d’usuari escolar que és el que són els infants, i l’economia no forma part, certament, dels currículums de primària com a matèria especialitzada perquè els continguts de ciències socials, en aquesta etapa escolar, són molt bàsics. Com que el periodista parlava en general, no sé si es referia a l’escola primària o incloïa també la secundària, on tot es treballa de forma molt més sistemàtica.

L’afirmació sobre la professionalitat dels mestres, de tots els mestres, tan poc aprofundida, com podeu imaginar, em va molestar i vaig enviar una carta una mica visceral de protesta, al diari, que no m’han publicat. L’escola primària ha millorat molt, té, encara, molts defectes, i sempre em tindrà, perquè els professionals som humans i diversos i el sistema ha guanyat en moltes coses però ha perdut també alguns valors antics, ja que està lligat a una societat cada dia més complexa i que obvia la relació personal directa i constant, com, crec, està passant amb la medicina. Salvador Cardús ha incidit també, de forma molt més coherent i seriosa, en els mals de l’escola, com ara un excés de progressisme que arrosseguem des dels seixanta i que fa que de vegades encara s’adoctrini, en un sentit molt diferent del que es feia en altres temps pretèrits. Admeto que de mestres, com de qualsevols professionals, n’hi ha de molt diferents, de bons, de dolents, de normalets…

Cada dia hi ha més serveis paraescolars, que no tenen relació diària amb la institució i que són els que remenen les cireres. Quan en un mitjà de comunicació s’opina sobre l’escola, normalment hi va un expert, no un soldat de base, en tot cas algun professor de secundària, de tant en tant. Quan es fan reformes i variacions en els currículums, els mestres hi tenim, normalment, poc a dir. No sé quina experiència ha tingut aquest senyor amb l’escola ni amb quina escola, per a fer aquestes afirmacions, i dir, per exemple, que s’ensenya anglès com s’ensenyava llatí! Crec que en aquests casos no hauria de ser jo a nivell individual qui protestés de la boutade periodística, sinó que el mateix departament d’ensenyament, que és qui controla i mana hauria de dir-hi la seva, ja que amb uns professors tan ineptes suposo que alguna responsabilitat hi deu tenir.

En fi, que em van tocar la moral professional i avui he fet un post sobre el tema. I és que jo cada vegada crec més que a l’escola primària ens hauríem de limitar a ensenyar a llegir, escriure, comptar i pensar, i que ja n’hi hauria prou amb aquesta bona base per aprendre tot el que calgués, més endavant.

[@more@]

Tweet

Dedico aquest post a l’admirat Herald de l’Eixample, que es plany, en l’anterior, que barregi la qüestió federalista amb nostàlgies Pallaquianes.

No entraré en la història de la figura de Pi i Margall, hi ha informació a Internet suficient per tal que cadascú es pugui fer una idea de la seva importància i de la necessitat de recuperació de moltes de les seves idees. D’ell és la frase, crec, sobre el fet que les conviccions polítiques són com la virginitat, quan es perden, no es recuperen. Transcric un fragment d’un text seu:

Amad vuestra patria, conciudadanos; pero no la hagáis nunca objeto exclusivo de vuestro querer, de vuestro sentir, ni de vuestro pensar. Hay otra patria más grande: la tierra.
De la tierra vivimos los hombres todos, no de la sola nación a que pertenecemos. ¿ Cuán pobre y estrechamente no viviríamos nosotros sin los productos del resto de Europa y los del Africa, la América y el Asia!.
La idea de la patria parcial es bajo muchos conceptos funesta. Excita y mantiene celos y rivalidades entre las naciones, provoca conflictos, enciende guerras. Obliga a mantener grandes ejércitos y armadas, y a fortificar las fronteras. Ha creado las aduanas e imposibilita el libre cambio de productos.
Sólo para el deslinde de tierras contiguas ¡a qué de luchas no ha dado margen! Recientemente han estado a punto de destrozarse por cuestiones de límites la Gran Bretaña y Venezuela; Chile y la República Argentina, Colombia y Nicaragua.
Se refiere la idea de la patria parcial sólo a la tierra, no a los habitantes, Al paso que las naciones todas están dispuestas a destrozarse por un palmo de tierra que se les usurpe o crean habérseles usurpado, miran con indiferencia que sus gentes emigran.
¡Si la idea de la patria parcial hiciese siquiera que se respetase la de otros pueblos! En nombre y en interés de la patria parcial se invade la ajena, y se reduce a colonias, islas, y aun costas de lejanos continentes. Allí está mi patria donde está mi bandera, dicen ahora las naciones.
¡Qué de sentimientos feroces no despierta, por fin, la idea de la patria reducida! Ni hay crueldad ni barbarie que no engendre ni legitime el patriotismo. Es la patria el altar en que más víctimas se inmola. Puros son los sacrificios que en él se hace; nada importan ni nada significan los que se hizo al dios Moloch y a las divinidades aztecas.
Trabajemos, pues, y suspiremos sin cesar por la patria grande. Sólo cuando la tengamos en la tierra toda, dejará de rociar la sangre el altar de ese Moloch moderno y se reconocerán los hombres todos miembros de una sola familia.

Em sembla que no cal comentar massa el text, entraria de ple en el context d’algunes de les reflexions que vaig fer anteriorment. Podeu trobar aquest i altres textos aquí. Si situem el text en el seu moment històric encara és pot valorar molt més les idees que conté, en un moment en el qual no eren pas políticament correctes, que diríem ara. Encara que de forma idealista puguem creure que l’estat ‘propi’ no seria així, el mateix concepte d’estat i patriotisme porta, en segons quines circumstàncies, de forma inevitable, a extrems molt negatius que ja coneixem.

[@more@]

Tweet

Pels blogs s’ha estès la campanya ‘jo també vull un estat propi’, cosa bonica, romàntica i que no demana massa esforç ni diners, és clar.

Ja sé que el que diré no resulta, avui, en segons quins ambients, massa popular, però fa anys jo creia que el que no es volia eren estats, sinó avançar cap a tendències federalistes, més obertes, fins i tot a nivell universal. Ara, també pensava que institucions com ara l’escola havien quedat obsoletes i que s’obririen nous camins i noves possibilitats i més aviat ha estat a l’inrevés.

El republicanisme federalista sembla que ha desaparegut del mapa ideològic hispànic i català. Avui, dir que et sents, d’alguna manera, hispànic, sembla dolent. Però gratant en la història i en la cultura jo crec que els catalans, ens agradi o no, tenim trets peninsulars evidents en moltes manifestacions que creiem genuïnes. Fins i tot moltes paraules catalanes existeixen en alguna de les moltes formes dialectals de l’estat espanyol. O, si ho voleu, moltes formes dialectals vigents en molts indrets de la pell de brau són compartides per la llengua catalana.

Jo crec que és possible un hispanisme obert, flexible, que no obviï els molts anys que portem junts. Podeu dir que ha estat a la força, però tothom forma part d’un país per atzar i la història s’ha fet ‘a la força’ durant segles. No es conviu durant tant de temps sense influenciar-se mútuament. Com en els matrimonis, les crisis poden comportar una separació, però també un diàleg i un esforç per tal que les coses rutllin.

Hi ha èpoques històriques en les quals els catalans s’han sentit espanyols, sense complexos. Coincideixen amb governs forts i estables, cultes, com és el segle XVIII, per exemple, durant el qual el camp català va experimentar una millora considerable I només cal mirar la data de construcció de molts santuaris i esglésies. O amb èpoques d’il·lusió política, breus, malauradament, com va ser la Segona República.

Mirant molts dels governants que hem tingut a casa nostra –Catalunya- no crec que milloréssim tant i tant amb un estat propi, la veritat. Encara que hi ha qui ho creu de bona fe. No sé exactament si va ser Vázquez Montalbán qui va fer aquell comentari irònic de que contra Franco vivíem millor, cosa que no és ben bé certa però sí que evoca un cert temps –idealitzat- d’unions fraternals com ara l’Assemblea de Catalunya. Potser en algun moment haurem de dir que ‘contra Espanya’ vivíem millor?

Faig aquests comentaris perquè llegeixo sovint pels blogs afirmacions històriques I culturals sobre Espanya arrauxades I poc mesurades, basades en una història força falsejada. Però sembla que els historiadors objectius no gosen puntualitzar massa les coses. O no n’hi ha? És que has de ser independentista o del foro Babel? Has de ser socialista o convergent? No hi ha moltes més possibilitats?????

Molts arrauxats catalanistes han acabat cobrant un bon sou a Madrid i molts antiamericans acaben enviant els fills a estudiar als Estats Units si tenen possibles. Així és la vida.

Jo no sé si vull o no un estat propi. La veritat, de moment, amb la república de casa meva, com diu l’anunci d’Ikea, em conformo. Crec que sóc escèptica i agnòstica i potser un pèl cínica, en el sentit filosòfic del terme, i no tan sols en afers religiosos sinó també polítics. És dolent?

[@more@]

Tweet