En l’anterior post parlava de la por. Una de les pors socials més evidents i que sovint no es vol admetre és la por a l’exclusió.
Ja quan ets petit adaptes el teu comportament a allò que volen o esperen els adults, ets petit i no et queda més remei que creure. L’adolescència ens fa adaptar-nos a la colla, transigint en moltes coses, vestint com cal per pertànyer al grup i, fins i tot, en ocasions, amb conductes de risc evident, empeses per la inconsciència de l’edat i per la necessitat de ser admesos. Un aspecte frívol d’aquesta necessitat és la moda, que ens fa veure bonic el que abans vèiem lleig i a l’inrevés.
La selva sexual de la joventut ens porta a dissimular defectes, físics o caracterials, volem enamorar i en aquesta direcció esmercem molts recursos. He observat, ara des de fora, l’actitud de moltes persones joves vers la parella o la possible i esperada parella, escoltant parrafades llarguíssimes, per exemple, fent un esforç per interessar-se per algun problema anodí de l’altre, una actitud d’atenció constant que no supera el pas del temps.
Volem ser de la colla, del barri, del país. El patriotisme estén les seves arrels sobre aquesta necessitat humana de territorialitat, de voler pertànyer a algun lloc, a algun grup. També les religions i la política han estimulat aquest sentiment de voler pertànyer a alguna col·lectivitat, de comptar amb rituals i creences, de sentir que cal fer sacrificis per algun ideal eteri. Portada als extrems, aquesta necessitat és temible, de vegades fa caure en sacrificis absoluts, en el rebuig als altres, en l’autodestrucció. Quan algú deixa el grup, de vegades no supera la llibertat i la solitud que comporta la seva actitud rebel. Com l’ocell que deixa el niu… fa, el poema d’Espriu, per constatar que la fugida a un nord més interessant és, en certa manera, una traïció que la congregació no veu amb bons ulls.
Fa uns dies llegia una entrevista al diari, d’una dona de l’antiga Iugoslàvia, que s’ha sentit ben exclosa per voler ser mínimament objectiva i voler denunciar els disbarats fossin d’on fossin originaris. A Rússia, una periodista ha pagat amb la vida la necessitat d’objectivitat i denúncia. Segurament, amb una solitud prèvia força dolorosa. He anat a veure fa uns dies, també, l’obra que fan al teatre Borràs Bosch i Madaula, esplèndids actors en estat de gràcia, donant vida a una situació dramàtica, prou coneguda, perquè ara sabem què va passar després. Dos amics alemanys, un d’ells jueu, se separen. Un d’ells torna a Alemanya i es captat, progressivament, pel miratge nazi.
Aquests dies, quan comença una campanya electoral sorollosa, m’adono de com, a nivell casolà, la gent té també por de donar opinions que no concordin amb les de la majoria del grup d’amics, parents i coneguts. Si et mous en un mitjà de majoria convergent o de majoria socialista o d’esquerra, les opinions hauran de ser diferents, ja que es corre el risc de ser mal interpretat i fins i tot d’esberlar amistats que semblaven serioses. O, en tot cas, es mira de no parlar del tema. Sovint hi ha molta visceralitat en tot plegat, només cal repassar els blogs. Hi ha molta fe cega, una fe que es mou per simpaties i creences, pels vells mites d’esquerra i dreta, tan malmesos al capdavall, tan poc sòlids, en una societat on vivim molt bé, amb plat a taula i aixopluc comfortable. Hi ha excepcions, és clar, però els exclosos no tenen massa veu, de moment, en aquesta fira, perquè no voten, la majoria.
Sovint has de fer el que la gent gran deia ‘el paperot’ per evitar confrontacions. A la feina, quan et presenten una nova metodologia pedagògica, mal anomenada constructivisme, que saps que no servirà per a res i que es ven com progressista i saps que si defenses el d’abans quedaràs com una mòmia. Quan qüestiones dogmes com ara la immersió, que ha contribuït a conformar un català d’escola, precari i d’ús limitat, mentre que s’ha perdut la batalla del carrer i del pati i dels mitjans de comunicació, veritables baluards socials enfront d’unes institucions educatives sense objectius massa clars, que han de vendre educació de consum, mentre el llegir i l’escriure semblen la xocolata del lloro. Quan no et sumes a la majoria davant d’una iniciativa que sembla progre, massiva, i que a tu et sembla inútil i ridícula. Estic tipa de veure votar en claustres, per exemple, coses que, a nivell individual, moltes persones de les que ho votaven m’ho havien criticat o rebatut. La invenció del vot a mà alçada, per cert, ha estat un recurs molt convenient a l’hora de manipular el sentiment de pertinença i la por a l’exclusió…
Volem tenir cura de la nostra imatge, de les nostre relacions, i això comporta cedir en moltes coses, en aquest àmbit de la vida social on l’amistat i la bonhomia són uns valors molt preuats. La cessió i la negociació raonades estan molt bé, evitar conflictes és imprescindible, però tot té un preu i un límit. La rebel·lia, la visceralitat, la rauxa, l’intent d’anar contra corrent es paguem, en moltes ocasions, amb la solitud i la tragèdia. I a nivells més modestos, amb una evident inquietud i amb la constació que, de fet, els grans problemes de la humanitat no tenen cabuda en cap programa electoral ni tan sols en cap conversa de cafè.
[@more@]
És cert, sempre volem ser com la majoria, ser políticament correctes, ser acceptats per tothom, per això ens dol tant quan ens assabentem que no caiem bé a algú.
Potser per això, quan ja vaig tenir consciència de ser qui sóc, vaig marxar de casa i vaig decidir viure a la meva manera, lluny de les convencions amb que m’havien educaten aquell moment, però tot té un límit i després vaig voler ser acceptat, lluitar pels meus drets… per no ser exclòs per una societat que no m’acceptava. M’he rendit? No ho sé, potser és l’edat i el cansament d’anar sempre a contracorrent, però estic content i orgullós de fer el que he fet i ho tornaria a fer, peti qui peti (potser és que encara queda una guspira d’aquella rebelia en mi).
Hola,
Com de costum amb tu toques molts temes. Del primer tema voldria dir que el meu oracle, Erich Fromm, ja va tocar-lo fent un matís, que tot i tenir por de ser rebutjats del ramat alhora volem defensar la nostra identitat, individualitat. I aquesta és la qüestió. Per això jo escric, tu escrius ell escriu.
Julia, per sort avui ja puc entrar al teu blog, ara m’hauré de posar al dia. Ha passat alguna cosa amb blocat? no podia entrar ni al teu ni a cap dels blocats!!! tornaré quan – com et dic- m’hagi posat al dia, tinc un parell de posts pendents de lectura
ptonets
Fa temps que intento conjugar aquesta aparent contradicció entre el conjunt i l’individu. Les teves apreciacions, com sempre, són prou acurades, i jo només puc dir-te que, lentament, allò que en diem sentit personal va guanyant terreny als condicionaments col-lectius, tot i que dir-ho també costa… no sigui que m’acusin de massa individualista, je, je. M’agrada cada dia més, pensar que faig prevaldre la meva coherència individual, que vull mirar-me al mirall de la vida sense fer-me massa retrets, malgrat poder-ho fer, no és pas una postura còmode sinó que demana del meu esforç.
Apa, que tinguis un bon dia!
Què puc dir sinó amen?
Julia, has llegit «Invitació a la sociologia»´, de Berger? en aquest llibre se’ns fa palès – apart que ja ho poguéssim sospitar- que la societat té mecanismes per fer-nos anar tots cap a la cleda, tant si ens agrada com si no. I «la societat», de vegades no som «tots» (com Hisenda)… vull dir, que de vegades em sento una mica autista, una mica «fora» de la societat. Moltes vegades. Massa vegades. Llàstima que hi estic a dins i em toca ballar-la!
en fi…
petonets, reina mora! felicitats pel teu blog, una vegada més. Sempre m’hi identifico, amb les teves idees (o la majoria de vegades)
molt bon article, i molt bons comentaris, que no sé si deixaran lloc per a incloure una idea tangencial no del tot dissident. Però, aquests conceptes d’exclosió o el seu contrari, se’m presenten com una mica enganyosos, derivats d’una mirada irreflexiva sobre la teoria dels conjunts.
La pregunta és: el conjunt dels subconjunts és un conjunt? O, és impossible incloure res al conjunt dels subconjunts? Continuaria fent-me preguntes, però com no tinc les respostes, prefereixo que ho aclareixi cadascú com li plagui.
La por a l’exclusió de la dona iugoslava de l’entrevista em sembla part d’una pena per una doble pèrdua, la de l’exili i la d’un país, la Iugoslàvia de Tito, que ja no existeix. La assenyada «mexicanització» dels nostres Tísner i Pere Calders, que els va fer ser més catalans encara, seria un antídot.
Però el que a mi m’inqueta no és tant aquesta necessitat de reconeixement i pertinença com l’oblit, a Europa, d’un component fonamental de la societat oberta: l’individualisme democràtic. El geni rebel de gent com Ralph Waldo Emerson, o la iniciativa abassegadora d’un Benjamin Franklin o un Thomas Jefferson, qui, com que estava disconforme amb la Bíblia, va escriure ell mateix la seva pròpia versió.
Sortosament, el principi un home, un vot, és vigent. Però no està tan clar que ho estigui un altre de no menys important: una persona, una veu a escoltar. Si vols intervenir socialment, has de muntar una associació o un grupet, per minúscul o gens representatiu que sigui. La paraula personal i fonamentada no val per res, és considerada una extravagància que, amb sort, tindrà cabuda com a tal en la secció de cartes al director. El trampós de Sala i Martín li retreia a en Josep Montilla que no tenia una llicenciatura i per tant no podia ser president del país: feia temps que no llegía una declaració de principis tan antidemocràtica d’un liberal. Sense individualisme democràtic no hi ha llibertat, hi ha, a tot estirar, un joc tacticista i de poca volada d’anar conjuminant interessos de grups i estaments.