A l’Avui, en un dels seus inefables i breus articles, Maria de la Pau Janer comenta el fet que Hitler pintés, en la seva joventut, qui ens ho hauria dit?, escriu Janer. Doncs molta gent. A qualsevol biografia amb cara i ulls del dictador o a qualsevol referència biogràfica documentada hi surt, el tema. Fa pocs dies vam veure per la tele alguns dels seus quadres que, sembla, se subhastaran aviat. Janer opina que tenen poca vida. És fàcil opinar després del que va fer aquest senyor més endavant. Respecte a la seva vocació pictòrica, si hagués triomfat en aquest camp potser s’hauria dedicat a això i la història seria diferent, és lògic pensar, i molts biògrafs ho pensen, que el seu poc èxit en pintura i altres temes que va iniciar el van fer tornar molt més ressentit.
També Franco pintava, de gran. Sembla que la seva neta, que ara balla per la tele, encara que, al menys, no la dansa del sabre, va comentar que quan ella va néixer l’avi estava pintant unes plomes a una àliga, suposo que era una àliga imperial. Afirma també Janer: creiem, per exemple, que les persones que senten inclinació per la creació artística són d’un caràcter especial, atent al món, reflexiu, capaç d’interioritzar la bellesa. Ens equivocam… Doncs, bé, no, no ho creiem. Jo ja fa molts anys que no ho crec i, per tant, ja no m’equivoco, al menys en això. La utilització de la primera persona del plural és freqüent en converses de tota mena i en articles com aquest. El que diu o escriu fa extensiu el que ell pensa a la totalitat del nosaltres.
També resulta molt recurrent fer servir la tercera del singular per generalitzar d’una forma més àmplia. La gent pensa… la gent fa… Doncs no, sempre és ‘algú’ que fa i que pensa, i aquest nosaltres és en realitat un jo que no gosa admetre l’autoria absoluta. En el cas del text que comento, Janer hauria de dir: no m’ho hauria pensat mai… jo creia que les persones que senten inclinació per la creació artística… Se’ns suposa una ignorància generalitzada, injustament.
Ja fa molt de temps, doncs, que m’he adonat del fet que l’obra i la persona no coincideixen pràcticament mai. Un bon home pot escriure malament i un escriptor sublim pot ser un malparit. Un pintor molt avantguardista, progressista, venerat pel públic elitista, pot haver estat un pocasolta, un egoista, haver tractat malament la família i els amics. Un polític d’extrema esquerra pot viure com un rei i ser un corrupte en moltes coses, un mossèn celibatari i aparentment estoic, predicador de la puresa (sexual), ser un juerguista en hores de lleure, i un nacionalista català enviar els fills a una escola espanyola o anglesa de ricatxos. L’obra sublim fa que hi hagi una tendència a mitificar l’autor, de vegades aquestes mitificacions són oportunistes, per vendre, per sostenir consignes i aconseguir moviments de masses. Les mitificacions de suposats herois també són constants. Un bell morir tota una vida honora, diu una frase molt coneguda, crec que de Petrarca, però el bell -o dramàtic- morir no esborra la vida passada i els errors del difunt, que hem d’admetre per ser objectius i no esdevenir massa càndids. I, de fet, crec que no hi ha cap mort bonica, la veritat.
Per cert, fa dies parlaven de Puig Antich, de la pel·lícula i dels fets que s’hi expliquen. Joan de Sagarra fa avui unes interessants reflexions sobre el tema, amb una conclusió sobre les víctímes anònimes, com ara el polícia mort en l’intercanvi de trets, del qual no sabíem res, fins ara. Aquí trobareu una altre escrit interessant sobre tot plegat, de Marcos Ordóñez, que Sagarra també menciona.
Una frase famosa, que havia llegit moltes vegades pintada a les parets, era aquella de policia bo, policia mort, terrible, que no comparteixo. Recordo un dels darrers escrits de Montserrat Roig, escrivia que ja li feien pena fins i tot els guàrdia civils. Reconèixer la humanitat dels ‘altres’ és un signe evident de maduresa, una etapa que porta a estendre matisos damunt de totes les conviccions.
[@more@]
M’encanta llegir Joan de Sagarra perquè a ell li encanta fer un periodisme especial, fins al punt que usa la seva plana per fer propaganda tabaquista i aplaudeix la sueca que li va tornar la punta de cigar que ell acabava de llençar, cosa que segur ell continua fent aquí; tanmateix els gossos d’un Estat policial no mereixen cap respecte per mi perquè si pugen seran torturadors i el PP els posaria una medalla.
Veig que la lectura de l’Avui no suscita poques dissensions. Jo, per si de cas, la Maria de la Pau no la llegeixo gaire. Té un no sé què de gratuït que treu de polleguera a qualsevol. És clar que, avui dia, potser això és un mèrit, i els columnistes de l’avui es disputen a veure qui la fa més grossa. De tant en tant, sempre n’hi ha algun que té un bon dia, i per això encara em sembla un diari potable, però…
Independentment de la qualitat literària dels escriptors i columnistes, fer una columna d’opinió al diari implica mullar-se del tot (ho puc comprovar cada setmana) i sempre hi ha gent que no entén que quan parles de qualsevol tema no vol dir que siguis un expert d’aquell tema, sinó que en dones la teva opinió, per molt que intentis documentar-te. Bé, jo sempre dic que encara que el resultat final sigui per anar tirant i d’estar per casa, em comporta molta més feina del que sembla.
Cadascú se sap «lo» seu, però si que tens raó, Júlia, en això que n’hi ha molts que, lluny d’afirmar «jo penso que» o «a mi em sembla que tal cosa», parlen en plural i només els falta parlar de «nos» com el sant pare i és veritat que quan els estàs llegint et fa ràbia i molts cops penses «mira, guapa, o guapo, així és com deus pensar tu, però a mi no em fiquis al mateix sac, eprquè tinc una opinió radicalment diferent de la teva»…
El que passa, també, és que hi ha els «pringadillos» com jo i després hi ha els consagrats. I aquests, molts cops, parlen gairebé ex catedra!
jo crec que està claríssim que brillantor artística i qualitat personal no tenen cap mena de relació. Per tant es poden donar combinacions de tots els tipus: brillant i bo, brillant i malparit, desastrós i malparit, desastrós i bona persona… i totes les gammes de colors que accepten les definicions de personalitat i de qualitat professional o com se’n vulgui dir.
No obstant em ratlla allò de si en hitler hagués triomfat en la pintura potser el món hauria estat diferent perquè no hauria comès totes les barbaritats que va comètre, que si les frustracions de la vida el van tornar un resentit… tothom en patim de frustracions, i n’hi ha que en pateixen de molt més grosses i no per això es dediquen a anar menyspreant la vida aliena i matant per gust. Hitler fou un malparit i punt. El que hauria pogut ésser o no poc que importa. Especular de degades és massa fàcil i gratuït.
De la mateixa manera crec que humanitzar personatges tipus Franco com de vegades es fa no porta enlloc. Està clar que amb els seus fills potser era una persona totalment diferent i atenta. És possible que amb els seus amics fos fidel, entranyable i genial. Però una persona no és només el seu entorn més proper, com una persona no és sol les seves grans accions vers al món. Franco va ser malvat, en certes èpoques gran quantitat de la policia ho va ser. Que tenien un costat humà? clar que si, perquè en el fons eren éssers humans i per algun lloc havia de sortir aquesta condició. Però algú que abusa del seu poder esclafant als demés, per molt que a la nit li doni un petó ben tendre als seus fills abans d’anar a dormir, és una mala persona. Ep! i al reves també! algú que passa de la família, que és un déspota amb els seus propers, però que després fa grans donacions al món, també és un capullo.
Be, tot això segons ho veig jo. No m’atreixo a fer com la Janer i pluralitzar les meves opinions.
em sembla que ja fa massa temps que s’intenta confondre el fet de tenir una certa sensibilitat amb que això et permeti composar obres d’art de qualsevol tipus. No cal pas. Com bé dius hi ha moltes combinacions possibles…
i fa dies que vaig deixar de llegir els articles que escriu la maria de la pau al diari… sempre em fa l’efecte que als lectors ens tracta com uns fills a qui ha d’ensenyar allò bo i allò dolent de la vida…
Compte amb segons quines valoracions “evidents”. Compte amb segons quines respostes de llibre.
Com més s’individualitza el mal en una persona, més es redueix la responsabilitat col·lectiva, que sol permetre que l’individu en qüestió arribi a fer el que va fer. Quan la culpa és d’”un” perfectament identificat, més còmode es creu que és extirpar el mal. Una creença falsa.
Hitler va ser el que va ser, i no seré jo qui hi faci acotacions. Però una persona frustrada en determinades activitats, com sembla que va ser ell, no hagués pogut fer res, res, sense la majoria del poble al darrera.
Cal recordar que si Hitler va ser, personalment, una persona frustrada, qui sap si humiliada, el poble alemany també era un poble humiliat des de l’armistici de la Primera Gran Guerra.
Però això ja fora tota una altra qüestió.
Bon dia júlia,
1.- Amb qui va pel carrer amb una pistola no valen matisos. L’absolutisme no està amb aquesta frase, sinó amb el que surt de la pistola.
2.- Quan es va casar la Pau el matrimoni Mas va assistir-hi. La premsa va publicar les fotos dels dos matrimonis amics.
A mi em fa l’efecte que la M.P.J. des que es va casar amb el Dr. C. pontifica massa. Deu ser «herència ambiental», hehehe…
ep, Julia, que el pensador ha tornat!!!!!!!!!!!!
Hola, Júlia. Retrobar els teus escrits, ha estat tot un plaer. Com sempre, has estat encertadíssima en la teva exposició. Comparteixo del tot i en tot el que dius; i això que a mi m’agrada fer servir el «nós» —sempre amb el toc just d’ironia, que les característiques majestàtiques del pronom requereixen. Nós, estem contents de tornar-te a llegir 😉 Una abraçada.
Totalment d’acord amb tu, Júlia, i sobre na Maria de la Pau…la gent pensa que els escriptors són sers minímament intel·ligents i amb sensibilitat; qui ho havia de dir…:)
Muchos tienen dos caras, o cara y cruz. Que le pregunten a Cèline. Y, en caso contrario, a Balzac. Y hay que ser, sí, valientes: de algunos monstruos, yo lo afirmo, mejor ni sus excelencias.
Júlia and Cia (Nós ab nós), ja no es gtracta que no llegeixi els article de la MPJ, és que ni els miro. Crec que l’he llegida prou (sis llibres i força tele i força articles), per dir que ja no penso perdre més el temps llegint-li res més. I això ho vaig decidir abans que presentés aquell programa a TV3 (que no podia sofrir), que guanyés el Planeta (fet que em reconfirmà en la meva decisió), que es casés amb el Corbella (fet que em sembla excel.lent per ells dos si així ho han volgut i debò que espero que els vagi bé per trencar tòpics a l’ús) i que demostrés tantes simpaties amb els de CiU petonejant-se amb en Mas, exposant panxeta d’embarassada. Ja sé que no venim aquí a fer safareig, però deixo la meva opinió. No es que no escrigui bé, que sí ho fa; és que ja no m’interesa com escriu i com ho diu. Trobo que els de l’Alfred Bosch o els de la Isabel-Clara Simó, epr paralr de l’AVUI, són molt millors. Tot i que parlar cada dia d’un tema, deu ser ben fotut!
Pel que fa a Joan de Sagarra, aquest sí que cal llegir-lo, tot i que el 80% de les vegades estic en desacord amb el que pensa; pero vaja; se’ls treballa els articles! Precisament vaig llegir el que va fer sobre la peli Salvador i, com és habitual, em va semblar massa exigent. Veieu (si voleu) al meu comentari a Malerudeveure’thttp://malerudeveuret.blogspot.com/ La visió que demana «des del punt de vista dels altres» em sembla bé, però quan hi hagi prou material per equiparar-la amb la «dels que es varen quedar i la ballaren magre». En al vida, en les actituds, en els fets, tot és opinable i tot té matisos, cert. Però no diluïm la bestialitat del règim franquista, sisplau.
El meu comentari era irònic, i jo, com anònima i accidental lectora de na Maria de la Pau sí m’atrevesc a criticar la seva vessant d’articulista: la trob terrible. Hi ha blocaires que li donen mil voltes, certament.
Quan no n’hi ha no en raja.
gggrrr, em fa venir urticària!!
Salutacions
La majoria de jerarques de l’Alemanya nazi eren uns exquisits amants de l’art. Molts dirigents dels camps d’extermini escoltaven Mozart per relaxar-se després de la jornada de treball als forns crematoris. Hi ha una excel.lent pel.lícula documental, titulada Am Hinten den Teufel Geküsst (Vas besar el cul al diable) on Norbert Schultze, autor de la famosa cançó Lili Marleen, explica la seva trobada amb Goebbels, arran de la qual el ministre de propaganda del tercer reich li va encarregar la composició de cançonetes patriòtiques per animar la moral de la població, com una de preciosa la tornada de la qual deia «bombes sobre Anglaterra». Schultze, que va acabar els seus dies com a plàcid jubilat a Mallorca, explica al film, amb admiració, la preparació musical de Goebbels i la seva qualitat com a pianista. En realitat, el nazisme –que va ser un projecte d’abolició de la humanitat– va sorgir a l sí d’un poble que havia donat Schiller, Kant,Fichte i Goethe. Més enllà de les pinturetes de Franco Bahamonde, el règim va comptar amb l’adhesió d’un munt d’intel.lectuals gens mediocres, decididament partidaris del feixisme: Dionisio Ridruejo, Antonio Tovar, Agustín de Foxá, Rafael Sánchez Mazas, César González Ruano… El nostre admirat Josep Pla no era un pagés murri sinó un periodista molt brillant i un bon agent del servei d’intel.ligència facciós.
Joan de Sagarra és un dels millors articulistes de la Catalunya contemporània. No només pel que escriu ara a La Vanguàrdia sinó per una trajectòria anterior, fa 40 anys, al diari TeleeXprés, amb un article diari titulat Las rumbas de Joan de Sagarra (que amb tan poca fortuna intenta imitar ara un noi a les darreres pàgines de l’Avui). Sagarra, propaganda tabaquista apart (ja sabem que fumar és pitjor que assassinar iaies amb metralleta) domina el gènere com ningú i moltes ànimes de càntir que ens obsequien amb divagacions requadrades farien bé de aprendre del seu estil tan depurat com vitriòlic.
El dia que l’esquerra italiana va arribar a la majoria d’edat va ser quan es va adonar que la policia no eren uns senyors que van pel carrer amb pistola al servei de l’estat policial sinó fills del poble que donaven la seva vida lluitant contra la màfia, que assassinava tant militants comunistes com jutges, mentre els nois de casa bona teoritzaven antiautoritàriament i còmoda. Pier Paolo Pasolini ho va veure abans que ningú i això li va costar, també, la vida.