En aquesta darrers temps llegeixo moltes opinions diverses sobre Jordi Pujol, la majoria favorables, més enllà de la ideologia del qui les manifesta. Això, a més del fet que el mateix senyor Pujol ha fet i fa força declaracions, entrevistes i conferències, propicia que encara sigui prou present a la vida política, en el context d’unes eleccions properes que desvetllen poques passions i molta resignació. Recomano un escrit breu al blog de Peroides sobre l’eslògan iniciatiu, una campanya realment còmica, segons com es miri. Les fotografies i els eslògans ens comencen a encalçar, no diuen res concret, però, suposo, volen dir molt. El que passa és que, malauradament, semblen acudits, la majoria.
Pel que he observat, escoltat i llegit, no és el mateix ésser convergent que pujolista. El senyor Pujol ens desperta l’admiració que ens produeixen la intel·ligència, la cultura sòlida i la lucidesa, fins i tot quan admetem que determinades actuacions, en la seva llarga trajectòria de poder, eren a les antípodes del que hauríem desitjat, i que ideològicament, en ocasions, ens en situéssim a una gran llunyania. Salvador Sostres, una persona prou coneguda i polèmica, amb qui sovint tampoc no estic d’acord, però de la qual també admiro la brillantor intel·lectual, excepció feta de quan opina, per exemple, sobre les senyores lletges, ha escrit sobre l’ex president unes reflexions admirables.
Avui mateix, a El Periódico, Espinàs remarcava l’aspecte intel·lectual, poc valorat, de Jordi Pujol, i en destacava una frase excel·lent, que l’autor desitjava, deia, haver escrit ell, recollida en l’entrevista que li va fer un diari barcelonès: hen de preparar-nos psicològicament per a una vellesa llarga, i ens hem de preparar molt, perquè el teu món s’acaba abans que tu, i suposo que et pot envair una estranya sensació de soledat. Certament, el nostre món, el de cadascú, en aquesta societat de llargues velleses, s’acaba abans que nosaltres mateixos, que sobrevivim enmig de possibles o inevitables solituds a molts amics i parents i a moltes maneres de fer que semblaven eternes.
La frase encara em ballava pel cap quan, en sortir de casa per anar a treballar, m’he ensopegat al portal amb tres xicots esplèndids, joves, que formen part de l’equip de paletes que han d’arreglar-nos la façana, i que m’han donat un bon dia jovial i sorollós. Els tres són nou vinguts, jo diria que dos d’ells són nord-africans i l’altre sudamericà. Els escolto riure i fer broma mentre s’enfilen àgilment per les bastides. Si fossin de casa nostra probablement serien a la universitat. Penso: el pis és meu, però ells saben com s’ha d’arreglar perquè no caigui, algun dia, potser el pis també serà seu… La frase que m’he empescat és gairebé simbòlica, ells tenen els secrets d’un futur que encara no coneixen ni entenen. Tenen, en resum, la vida i la joventut.
No sé si viuran i moriran a Catalunya ni quin món veuran, un món que jo ja no veure ni viuré, o que viuré adonant-me, com diu Jordi Pujol, que ja no és el meu. També m’ha vingut al cap, amb tot això, la pel·lícula El Gatopardo, precisament fa pocs dies la van tornar a passar per la televisió. Cada vegada que la veig li trobo noves connotacions i lectures i encara que vista per la televisió perd més que la pesseta quan la devaluaven, la mirada d’aquell Burt Lancaster madur, que contempla els joves amb admiració, nostàlgia i constació de que el seu món ja no li pertany, malgrat desvetlli en la dona jove, encara, una ombra de desig, el desig que desvetlla l’experiència i la saviesa, és irrepetible.
Burt Lancaster, de jove, era un acròbata cinematogràfic. Amb el tors nu, com els paletes de la meva escala, però sense casc, s’enfilava pels pals dels vaixells i enamorava les noies més maques del món. En la seva maduresa va evolucionar de forma estranya i esplèndida, una mica inquietant, vers una intel·ligència interpretativa que el feia molt més atractiu. Salina, a la pel·lícula, veu que el seu món ja no és el del present, de la mateixa manera que l’actor devia veure que hi havia ja joves actors als quals pertanyia el futur. En la mirada dels vells -i utilitzo la paraula en un ampli context de maduresa llarga- als joves, hi pot haver i de fet hi ha, sovint, desig sexual, també, però lligat a la profunda melangia que desvetlla la saviesa madura, decadent. Per més que ens vulguin vendre estètica i salut a preu d’or, és clar. Ell són el món que ja no ens pertany del tot. El noble sicilià, quan el nebot li retreu que parli de la mort, remarca, per als joves, la mort no existeix. La visió de la mort, durant la joventut, és relativa, gairebé heroica, l’etapa de l’oblit encara pot ser molt llarga. Però amb el temps tot pren una dimensió molt més propera i definitiva.
[@more@]
La mirada de la que parles de Burt Lancaster la pots trobar encara més profunda a CONFIDENCIAS
(Gruppo di famiglia in un interno (1974)
també de Visconti amb Silvano Mangano i Helmut Berger.
Sempre he valorat molt la figura del president Pujol.
I dono la raó a Salvador Sostres en el seu article que has referenciat, per cert, molt oportunament. Quan en Salvador Sostres no juga a “épater les gents”, a ser radicalment un “enfant térrible”, sap ser realment bò.
Afortunadament, a més de la física, la maduresa vital i intelectual del president Pujol segueix sent un referent per a tothom, inclosos, naturalment, els seus adversaris, que prou sovint ho han demostrat.
Espero, almenys en el meu cas, que aquesta influència ens retorni, a les properes eleccions, la autoestima com a poble a més de tantes altres mancances que hem patit des que va, amb molt bon criteri, dicidir que era l’hora de deixar pas a una altra generació. Com els gran estadistes.
Que no hagi defraudat la meva confiança com a President, ni com a exPresident, per a mí és motiu suficient com per a fer confiança al succesor que va triar, atès, a més, el deplorable balanç que presenten els seus adversaris.
Uix, si que ho teniu clar, amb el succesor, Peroides! jo no ho tinc pas tan clar, no!
Vaig deixar de comprar l’Avui fa molt de temps, perquè no m’atreia. Vaig tornar a comprar-lo fa molt de temps (ja sabeu que el temps és relatiu, així que poseu-hi vosaltres mateixos les dates, que no tinc ganes de pensar) per llegir sobre tot els articles d’opinió, entre d’altres, el de Salvador Sostres, amb qui la meitat de les vegades no combrego, però si l’altra meitat. Desclot no té desperdici, normalment, i Isabel Clara Simó escriu com a mi m’agradaria escriure. Bé, i tants d’altres, eh? però aquests tres… uf!
Ai, ja m’he perdut, què més deies, Julia? (miro el post)
Ah si! Burt Lancaster, a Trapezio estava fenomenal i a Confidencias també (però vols dir, Albert, que no et confons amb La cadutta degli dei?) O surten tots dos a les dues pelis? (O sóc jo la que està confosa?)
Em vaig enamorar de Helmut Berger a La ciguda dels déus. Després algú va dir que era un estúpid (potser si, però fins que va arribar Brad Pitt va ser el meu ros preferit)…ep! físicament parlant!
Com actor, Berger li fa unes quantes voltes a Pitt (segons la meva modesta opinió)
Quina manera de passar de Jordi Pujol a Brad Pitt!!!!
petonets nocturns i alevosos.
Excel.lent reflexió. La mirada des d’una vellesa serena i madura hauria d’ajudar més a avançar a aquesta joventut d’una vigorositat insultant però capciosament gasiva en compromisos; però, a l’igual que quan nosaltres érem joves i no escoltàvem els pares, ara, és difícil que demanem compromisos als joves; que no valoren -potser ni falta que els fa- les reflexions dels grans. Potser hem d’aprendre a capcir el que el seu món trepidant, irreflexiu, maleable, incert, dur, irreverent, desimbolt,… comporta. Difícil, realment, saber navegar en un xoc de cultures…
Salina deia que «és necessari que tot canvii perquè tot segueixi igual» (el mateix que es traslluïa de la novel.la Bearn de Llorenç Vilallonga, que per cert era anterior a Il Gatopardo i literàriament, més brillant); i espero que això no passi amb el Pujol (que per molt que jo respecti), representava políticament i socialment.
Hem d’anar més enllà.
Mentre llegia el comentari pel que fa a Lancaster, em venia al cap el que comenta l’Albert: l’expressió dels personatges de Confidencias, més impressionant, si cap que al Gattopardo.
Pel que fa al reconeixement vers Pujol, només un comentari: fa pocs dies en un acte públic la consellera de Salut, Marina Geli, es va referir amb respecte a Pujol i Maragall, dient que amb ells acaba una part de la història i una determinada forma d’entendre la política. Els polítics «joves» cada vegada són menys polítics i més gestors. No sé si això és bo o dolent. En tot cas, sense aquests «monstres», la política ja no serà el mateix.
arare,
Jugo amb avantatge. Tant quan escrivia el comentari com ara, tinc el DVD de CONFIDENCIAS que no fa gaire he vist, per tant, no l’erro. El títol en italià l’he tret d’internet, tampoc hi ha error, segur. Sobre la que dius tu et recomano que visitis
http://www.imdb.com/title/tt0064118/
i veuràs que no és Lancaster, sinó Dirk Bogarde que també va fer Mort a Venècia.
Antoni,
Tens raó, més gestors que polítics. Tanmateix com la política mai és innocent això vol dir que ser només gestor porta a la dreta, que ja per tradició és apolítica, vull dir que la seva manera de fer política és fer veure que no en fa. Fins i tot la dreta s’apropia del llenguatge de l’esquerra i el seu partit es diu «popular», la qual cosa em fa pensar que deu ser un homenatge al Front Popular.
Vaja, el temps distorsiona les coses. Teniu raó sobre La caiguda dels déus i Confidencias. M’havia fet un embolic amb totes dues pel·lis, on l’únic actor que repeteix és Berger. Gràcies per treure’m del meu error.
Júlia, no dubto de les dots interpretatives de Brad Pitt, però, com molt bé dius, no ha trobat el seu Visconti. O si, però jo no ho he sabut veure.
Jo no soc tan aficionat al cine com vosaltres. Fa molts anys que vaig veure Il Gatopardo. Recordo que em va agradar molt. Si no recordo malament Bearn la vaig llegir quan estava a la mili, que me la va deixar un company de Terrassa. Ai Júlia! aquells temps d’anar a Canet! La mastressa i jo, que allavorens festejavem anavem i tornavem el mateix dia, perque el bo del seu sogre, que em pau descansi, era tant caparrut i torracollons com bona persona i volia que ella fos a casa, com a mes tard a dos quarts d’onze. I un dia deiem que anavem a Girona, un altre a Balaguer…. Sort del siscents del Marianu.
Mireu, jo no m’hi poso en grans filosofies polítiques. Però si que us dic que encara sé distingir, com molts, el ferro de la llauna (em toca per ofici). I quan parleu den Pujol parleu de ferro que sobressurt entre molta llauna. I tal com s’explica Peroides, li dono la raó.