Pla al Poble-sec

De vegades passen coses estranyes a la vida. Inesperades.

El cas és que m’han ofert de fer una xerrada sobre Josep Pla, amb motiu del 40è aniversari de la publicació del Quadern Gris i del 25è de la seva mort. Més endavant us notificaré el dia, hora I lloc, per si teniu ganes d’anar-hi.

Tinc un record infantil molt viu, de Josep Pla. El meu avi comprava sempre la revista Destino, on l’escriptor col·laborava, i on sortia tot sovint retratat al seu mas o tornant de viatge, amb aquella boina i amb aquell posat de iaio bonhomiós.

Després em vaig assabentar de la seva trajectòria política, humana. Dels seus estirabots masclistes i de poca cosa més. No em queia bé, em resistia a llegir-lo i tot. Tota aquella polèmica sobre el premi d’honor me’l va fer conèixer una mica més. L’honor i les lletres no sempre són bons companys, voler unir ambdues coses amb un premi que comporti un capteniment cívic és un perill. No té massa sentit mantenir-lo, actualment, crec. Els humans –i humanes- som contradictoris, tenim alts i baixos, les biografies més excelses sempre tenen ombres. Descobrir que els nostres mites tenien els peus, ni que fos el dit gros, de fang, sempre fa mal, però, al capdavall, descobrir aquestes coses forma part del nostre procés evolutiu.

Pla és, encara, un personatge polèmic. Els catalanisme conservador ha existit i existirà, malgrat que hi hagi qui afirmi que Catalunya sempre ha estat d’esquerres (al capdavall també hi havia qui afirmava que o era catòlica o ‘no seria’). Més enllà de la trajectòria vital de l’escriptor ens haurem de quedar doncs amb l’obra literària, immensa, exhaustiva, impressionant. No la conec tota, ni molt menys, potser quan sigui gran, qui sap.

Pla, fora de context, fora del conjunt de la seva obra literària, pot esdevenir molt contradictori. Les seves afirmacions, tretes de context, no són exactament aforismes, sinó reduccions oportunistes de la totalitat. Citant Pla es pot afirmar una cosa i la contrària. Una llarga vida dóna material per a moltes matisacions, canvis i estirabots. A casa nostra encara costa encarar amb objectivitat els catalanistes conservadors d’alt voltatge intel·lectual. N’hi ha molts, en molts camps, un luxe per a una cultura com la nostra: Sagarra, Cambó, Prat de la Riba, Espriu, fins i tot Jordi Pujol, entrarien en aquesta categoria. El progressisme miop els ha intentat bescantar, però no se n’ha sortit. També s’ha intentat explicar i justificar les seves actituds, i fins i tot fer-ne lectures més esquerranes. Un conservador no té perquè ser un feixista, però el reduccionisme d’estar per casa ho ha volgut identificar en més d’una ocasió. Ser catalanista i resistent franquista en el vessant cultural no ha volgut dir, exactament, ser d’esquerres, ni tan sols ser saludablement agnòstic. Hi ha molta moralina, en la resistència cultural catalana. I tampoc tots aquests catalanistes eren independentistes ni, probablement, ho serien avui, molts dels que ja ens han deixat.

Doncs res, aquí em teniu, repassant Pla per a l’ocasió. Recupero, de moment, un breu fragment de Coses vistes en el qual parla del meu barri, on ell hi tenia un amic singular, Ramon, amo d’una mena de berenador amb una atracció de fira, a tocar de Montjuïc. El Poble-sec que contempla Pla és el del visitant burgès, un barri pobre, ja amb força immigració, que bruteja. El Poble-sec que, no ens hem d’enganyar, contemplaven els intel·lectuals benestants quan es perdien per les gresques del veí Paral·lel (Sagarra, en un article, el titlla de troglodític). El text és, també, una pintura colorista, enyoradissa, magnífica:

El Poble-sec era una aglomeració humana com les que fa poc he vist a la baixa Itàlia. Hi havia tanta roba a assecar en finestres i balcons, tantes criatures cridant pels carrers, tants grups d’homes i dones a les portes de les cases, tants pianos de manta, tantes cançons i una tal vociferació entre balcó i balcó, que travessar aquell món era com rebre a l’esquena un xàfec de garrotades. El mes de maig, la llum era blanca i petulant i semblava evaporar la humilitat i la intimitat de les coses: tot quedava vulgar, cru, canalla. Recordo, però, que sempre que hi vaig passar hi vaig veure una noia de dotze o tretze anys (…) escabellada, asseguda a la voravia, distreta i indiferent a tot el que la voltava. Menjava cacauets i cantussejava hores i hores les cançons sentimentals de la misèria del barri.

Acabada l’aglomeració urbana, en el tallat mateix que feia la muntanya, començava tot d’una, però, un gran silenci. Emprenia un camí flanquejat de llaunes de petroli. A banda i banda quedaven uns hortets minúsculs, raquítics, de terra argilenca i vermella, superposats sobre la vessant (…).

Constato que els cacauets eren la menja popular per excel·lència, i que les seves clofolles cobrien els espais urbans ben sovint. González Ledesma fa referència als cacauets menjats al cinema, en algun fragment de les seves novel·les. Les pipes i els xiclets deuen pertànyer a una cultura popular més moderna.


:

–>

[@more@]



Quant a jcosta

Sóc mestra i escriptora. M\'agrada llegir, escriure i, sobretot, xerrar força amb amics i amigues.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

10 comentaris a l'entrada: Pla al Poble-sec

  1. Pla em sembla un escriptor correcte i un home detestable, no per dretanisme polític sinó per misèria personal: em sembla un home mesquí que té una visió mesquina de les coses. Pinta un barri obrer com un suburbi miserable, on “tot queda vulgar, cru, canalla”, ja que “travessar aquell món era rebre a l’esquena un xàfec de garrotades”. Era el Poble-sec del’època un escenari com el de les novel.les de Juli Vallmitjana? Per la literatura catalana no ho sabrem; es una literatura on, tret d’excepcions, els treballadors són absents (tret, ves per on, del tan denostat pels progres Josep Maria Folch i Torres). Però aquesta mirada particular a l'”aglomeració humana” és molt significativa.

    Els xiclets es popularitzen a Barcelona amb l’arribada dels primers mariners nord-americans als 50; les criatures hi anaven al darrere i els en demanaven. Les pipes són del temps de la guerra; són un vell costum rus, terra poblada de camps de gira-sols.

  2. Albert diu:

    La imatge meva de nen del Poble Sec que m’ha quedat és la dels xerraires, venedors ambulants, al Para.lel, m’hi duia mon pare.
    Què puc dir de Pla? El mateix que Joan Oliver, que mirava la cartera, però describia molt bé l’Empordanet.
    I per descomptat, les clofolles de cacauets encatifaven el cine i de pipes no vaig comprar-ne mai. Van venir tard per mi.

  3. Arare_ diu:

    Avisa’ns. No per Pla. per tu.
    😉
    petonets i molt bon diumenge

  4. Franciscu diu:

    A la meva joventut vaig coneixer el millor forjador que mai hagi vist. Un tio difícil, aspre i amb una llengua que ja voldria la serp que va matar la Cleopatra. Però el que sortia de la seva fornal, del seu martell, de les seves mans, era impressionant. I què que ell fos com era? El ferro semblava això de la plastilina a les seves mans.
    Pla, el que he llegit d’ell, m’ha fet disfrutar. Descriure el moviment d’una barca de contrabandistes en una petita cala de l’Empordà com ho fa ell, amb paraules senzilles i entenedores, és tant difícil com la feina de forja que us dic.
    A mí tant me fot quin pugui ser el tarannà personal d’algú que destaca en una feina.
    De com puguin ser els que ens governen, o els que tenen influència directa a les nostres vides, com ara amics o “amics”, aquests sí que ens els hem de mirar a contrallum. I en canvi, molt em temo que aquí sí que la caguem.
    El Poble Sec era com era. I els pobles de pescadors miserables de la Costa Brava eren com eren. Que Pla s’ho mirés amb ulls diferents és logic.
    Ja avisaras.

  5. Peroides diu:

    Mira Júlia, això que li contestes a l’Arare no hi estic d’acord.
    Pel rigor amb què escrius i el com escrius no haig de menester cap “especialista en”.
    Per descomptat que si puc vindré.
    I, per cert, estic molt d’acord amb el que diu el Franciscu sobre com era el Poble Sec: a tothom li sobta la pobresa llunyana, no la propera.

  6. El tarannà personal del ferrer no es reflecteix en la seva obra, car aplica una tècnica que transforma la matèria. El de l’escriptor sí que ho fa: el material amb el qual treballa són paraules, i aquestes expressen conceptes i transmeten idees. I les idees fan que el món sigui d’una manera o altra. El tarannà personal de Pla, en tot cas, no m’importa tret quan es reflecteix en la seva obra: un home mesquí que té una visió mesquina de les coses i de la gent.

    Aquest és el problema de la literatura catalana: una literatura a la qual se li ha demanat que preservi la llengua, que la utilitzi bé, que demostri que amb ella es pot expressar tot, de manera eficient i si pot ser exquisida. Però a la literatura catalana no se li ha demanat que proposés una visió del món. Altres literatures ho han fet: Hermann Melville, Robert Louis Stevenson, Emile Zola, Honoré de Balzac, Stendhal, Charles Dickens.

    I vet aquí que si mirem les literatures que s’han preocupat de les idees i del món sí que hi trobem una preocupació pels pobres i els modestos més enllà del costumisme, i de la justícia: Zola i Dickens. D’aquest darrer hem fet un autor de contes nadalencs sentimentals. Mentida: va ser el primer periodista modern, el primer reporter urbà que va reflectir a la premsa diària de l’època l’esgarrifosa misèria dels barris londinencs que havien rebut l’allau migratori que va construïr la gran urbs. I on és el “jo acuso” català? A tot estirar, el molt apanyadet “La ciutat del perdó” maragallià.

    Ni Zola, ni Balzac, ni Dickens, ni Stendhal, ni Stevenson, ni Melville: Riba, Carner, Pla. Marramiau marramiau; la literatura catalana ha viscut emporuguida davant les idees fortes, i així tenim el país que tenim. Aquestes són les conseqüències de considerar el treball amb les paraules com el treball amb altres materials.

    Ara que penso, Andreu Nin, traductor de Karamazov, podria haver-ho fet si la història hagués estat una altra.

    Perdó per l’exabrupte, però feia temps que ho duia al pap. I per a que no quedi cap dubte, els individus que van negar a Pla el Premi d’Honor encara em semblen més perillosos que ell.

  7. La televisió no podrà fer aquesta tasca literària de volada mentre els fulletons actuals que passen per ser telesèries tinguin l’èxit d’audiència que tenen. Treballen amb trampa: proposen un naturalisme que vol passar per realisme i es queden en un costumisme esfereïdorament tronat esquitxat de tremendisme. El gran experiment va ser,a 1994, Poble Nou, però el seu èxit va malmetre’n el progrés. Aquella sèrie volia fugir de la cotilla teatral, i s’ha acabat generant un fulletonisme teatralitzant tan vulgar que al seu costat Ignasi Iglesias és Ibsen. La trampa és el tremendisme que tant agrada en Benet i Jornet i que li permet fugir endavant sense plantejar cap problema ni a l’empresa ni al repte.

    No sé si cal tenir un estat per a que una literatura tingui volada, no crec que sigui tan “mecanicista”. Per a mi és una qüestió d’alçada mental, moral i vital dels ambients literaris, de la manera de viure de la gent que els composa. Per això quan mires el que es publica ara veus que som on érem. Una excepció, potser: Julià de Jòdar. Però insisteixo: al món dels nostres avantpassats literaris no es vivien les preocupacions que movien un Robert Louis Stephenson, qui, per cert, era escocés, Anglaterra l’importava un piu i es va instal.lar a la Polinèsia.

  8. Eulalia diu:

    Me gusta leerte en catalán, aunque pierda algún matiz.
    No podemos juzgar los valores literarios según patrones políticos, aunque duela.
    Estoy de acuerdo con que no todo nacionalismo de derechas es fascista; pero, si me permites, no creo en un nacionalismo de izquierdas, sea españolista, catalanista o mediopensionista, me da igual.
    Lo que intentan el PSC e Iniciativa es la cuadratura del círculo, y antes o después habrán de darse de narices con sus propias contradicciones.
    Un beso.

  9. M’encanta llegir-te perquè d’un post de Pla acabem paralat de nacionalismes! En fi, no sóc tan erudit com molts dels blocaires que t’escriuen (o tu mateixa, encara que t’encaparris en negar-ho) i no puc de deixar d’estar d’acord i amb profund desacord amb alguns dels posts que hi trobo. Respondre’ls a tots, ara, no em veig amb cor. Si de cas, només vull deixar dit que Pla sí m’agrada i no tant Julià de Jódar; però en canvi em pot ser infinítament més simpàtic un que l’altre; per posar dons noms que s’han citat. El fet és que ja fa temps que vaig deixar de llegir autors per si eren més o menys d’esquerres o dretes, homòfobs o feministes, rurals o urbans, catalans o castellans, d’ací o d’allà. Prefereixo no saber gaire de la vida particular de l’autor que m’agrada (sé que és mentida el que dic, perquè per curiositat humana sempre m’interesso), perquè no voldria veure condicionada l’apropament una obra per si l’autor/a té més “similituds” o simpaties ideològiqeus amb mi. Traspassat al món de la pintura (però podríem parlar del cinema, l’arquitectura, o la poesia), els Tàpies m’encanten; però l’home el trobo insufrible i pedant, i parlo amb coneixement de causa. Amb Pla em passa el mateix. Donar-li o no el Premi d’Honor és el de menys. Potser jo tampoc li hagués donat; però és que tampoc li hagués donat a ningú. La llàstima és que la nostra cultura sense estat (es pot fer gran literatura sense estat, evident!), necessita d’aquests premis i molts més. Ho deia l’Alfred Bosch (que en guanya molts) quan va rebre el darrer Bertrana. Potser tots els escriptors actuals acabaran, mal que ens pesi, dins l’òrbita “planetaira”; però som els lectors (tots/es) qui els consagrem.

  10. Les endogàmies són preocupants perque, tard o d’hora, acaben asfixiant. I aquest podría ser un dels mals que afecten a la qualitat literària catalana. En aquest sentit recordo la idea que ja havíes apuntat en altres posts: la importància cabdal de la traducció. Fins que aquest tema no estigui ben resolt, no podem aspirar a volar gaire alt, literàriament parlant.

    Crec que un escriptor pot ser un cretí i alhora autor d’una obra literària de qualitat, però en cap cas autor d’una obra a tenir en compte èticament. Darrera d’un text sempre hi ha una persona.

    M’ha agradat molt llegir l’intercanvi de les vostres idees.
    Júlia, si puc vindré a escoltar-te en la xerrada de Pla.

Els comentaris estan tancats.