La panxa del bou

Encara que no em considero una persona creient, reconec el pes específic que han tingut durant molts anys les parròquies, als barris de la ciutat. Aquests dies, amb motiu de les festes de Gràcia, vaig anar a escoltar un concert a l’església de Santa Maria. Malgrat haver passat moltes vegades pel davant, crec que no hi havia entrat mai. Més enllà de les esglésies que tenen un determinat pes arquitectònic, admeto que fins fa poc no tenia tendència a entrar en aquests espais, encara emblemàtics i des d’on se’ns ha ‘gestionat l’eternitat’ durant anys, com diríem ara.

Al meu barri hi ha quatre parròquies. Fa alguns anys que per la Festa Major, pels volts de Sant Jaume, se celebra una missa concelebrada, un acte social, que reuneix els quatre rectors i que cada any es fa en una església diferent de les quatre que hi ha. Volia parlar una mica d’aquestes quatre parròquies, perquè suposo que molta gent, com em passa a mi amb altres indrets de la ciutat, en desconeix la importància.

L’església i parròquia més antiga del Poble-sec és la de Lurdes o Lorda. Es troba al carrer Mare de Déu del Remei, cantonada Font Honrada i es va edificar a finals del segle XIX. Sembla que l’arquitecte va ser Adrià Casademunt, autor també de la de Santa Madrona i de la de l’Angel Custodi de Sants. Aquesta església es va dir primer de Santa Madrona, ja que aquesta santa està molt vinculada a Montjuïc i és co-patrona de Barcelona, també, encara que una mica oblidada, em sembla. És una església que s’allunya del model neogòtic, amb unes cúpules barroques que intenten pal·liar el problema d’espai, massa limitat. El fet és que el barri va créixer ràpidament i aviat va quedar petita. Per això és va fer la de Santa Madrona ‘la nova’.

L’església de Santa Madrona és la més emblemàtica del barri, la va inaugurar la reina Maria Cristina, que va venir a la ciutat amb el seu fill, el futur Alfons XIII, amb motiu de l’exposició de 1888. Quan es va fer aquesta inauguració el campanar encara no estava bastit i diuen que la pedra d’aquest campanar és pitjor que la de la construcció inicial. Verdaguer va escriure la lletra d’una barcarola en honor de Santa Madrona i va assistir a l’acte, i les relíquies d’aquesta santa, que havien donat ja unes quantes voltes, van quedar dipositades en aquesta església. En principi la seva demarcació abastava fins a la Gran Via, cal dir que aquella zona estava molt poc edificada. A davant s’hi havia d’instal·lar una plaça, però amb els anys s’hi ha fet habitatges i encara bo que el campanar es visible des del Paral·lel.

Malauradament venien temps violents i difícils. La Setmana Tràgica i després la Guerra Civil van malmetre aquestes dues esglésies. Amb la postguerra, ambdues van tenir una època d’animació. A Santa Madrona s’hi va fer cinema, teatre, hi havia un esbart… A prop, on ara hi ha la biblioteca Francesc Boix, s’hi va establir la Falange, i sembla que hi va haver baralles sonades entre la gent jove de la parròquia i els falangistes, cosa que va contribuir al declivi de l’activitat juvenil parroquial. L’església de Santa Madrona, en una de les seves portes, n’hi té instal·lada una de més antiga, que va venir del convent de Sant Joan de Jerusalem, enderrocat amb les obres de la Via Laietana. Per cert, ara està força malmesa, també. L’església de Santa Madrona, que ha patit tant, precisaria d’una bona rehabilitació, però sembla que la cosa és difícil. El rellotge està aturat i les campanes no repiquen. Si no ets una obra de Gaudí o d’algú famós, per molt neogòtica, modernista i emblemàtica que siguis… no ets ningú, arquitectònicament parlant.

Les altres dues parròquies, la de Sant Pere Claver i la de Sant Salvador d’Horta es van obrir per donar resposta i suport a la gent humil, molt humil, que vivia a les barraques o a la zona, aleshores molt degradada, del final del Paral·lel. Ja no són temples amb aspiracions, com les altres dues, sinó espais limitats i modestos. Les dues ocupen ara nous edificis que quan van començar a funcionar. La de Sant Salvador va viure molts anys ‘rellogada’ a l’escola de les monges del Sortidor, a la plaça d’aquest nom, més endavant es va bastir una mena de construcció una mica precària en una muntanyeta ara desapareguda, amb les obres de les olimpíades, que van escapçar força Montjuïc, i, finalment, es va aconseguir l’edifici nou, senzill, al capdamunt del carrer de Cabanyes. Les dues van fer, durant uns anys molt negres, una gran labor social i d’ajuda als necessitats. Sant Pere Claver, vinculada als jesuïtes, tenia dispensari i escola, encara en té, però ara tot ha canviat força, encara que manté l’esperit de servei que la caracteritza. Es troba situada al sector de les Hortes de Sant Bertran, un espai que havia estat molt degradat i que ara s’està convertint en la zona nova i moderna del barri.

Jo, de jove, havia anat força a la de Sant Salvador. Les parròquies eren llocs per relacionar-se nois i noies, per anar d’excursió, per fer teiatru i més coses, amb totes les limitacions lligades al catolicisme d’aleshores, carrincló si el contemplem des del present. Quant ets jove tot és bonic, o gairebé tot. De fet, a la parròquia també s’evolucionava, amb tots els condicionants esmentats, i allà em vaig començar a assabentar de com era el meu país i de la realitat social en la qual estàvem immergits i allà em vaig enamoriscar una dotzena de vegades durant l’adolescència. Malgrat que em considero, si fa no fa, agnòstica, i que he d’admetre el dogmatisme de l’època, voldria fer un homenatge, avui, a les quatre parròquies del meu barri, lligant el tema amb el poema anterior i amb la necessitat de transcendència que ens amara en moments difícils.

En el seu editorial d’ahir el diari Avui incideix en el cas de Grass, que ja ha estat comentat en aquest blog, i el compara amb el de Cela, incidint en el diferent tipus de gestió de la memòria històrica que s’ha fet a Alemanya i a Espanya. És un recurs massa fàcil fer aquest tipus de comparacions, de fet, darrerament es fan sovint, però sembla que s’obvia un fet evident, Alemanya, Itàlia o França van tenir un final de guerra que va restablir les democràcies que va possibilitar la reflexió i la crítica sobre el feixisme. En teoria, es van demanar responsabilitats i es van castigar culpables. En teoria, perquè a tots aquests països la guerra va ser també guerra civil, ja que, en el seu interior, es va generar també un dramàtic enfrontament entre uns i altres, més enllà de les moltes persones que es van veure embolicades amb els fets històrics sense voler i que van ser arrossegades per la història. A casa nostra, la transició va ésser molt pactada, Franco va morir al llit i tot just ara es pot parlar de segons què, cosa que fa que també s’afirmin moltes coses que volen tergiversar la història recent i donar-li una mena de grandesa que no ha tingut.

Penso que res de tot plegat ens ha d’acomplexar. França, per exemple, que presumeix i ha presumit de país avançat i demòcrata, ha trigat força en iniciar un debat sobre el col·laboracionisme amb els crims nazis i l’alt nivell d’implicació de la població en l’antisemitisme, que, de fet, en anys anteriors havia estat més cru en aquest país que en la mateixa Alemanya i només cal repassar el cas Dreyfuss i la literatura que va generar. Molts intel·lectuals que després van ser comunistes militants prenien cafè tranquil·lament en el París ocupat. El feixisme esquitxa tothom i a casa nostra va fer-ho durant molts anys. Per això es fa difícil establir aquest tipus de comparacions. El cas de Pla i tants d’altres són, també, emblemàtics. Ésser catalanista no ha estat ni molt menys sinònim d’ésser antifranquista, però les circumstàncies han contribuït a la confusió. De la mateixa manera, ésser antifranquista no ha volgut dir ser demòcrata, ja que en els moviments d’oposició al franquisme que reclamen medalles hi havia molts partidaris de dictadures populars, que ja s’ha vist com han evolucionat als indrets on han arribat a tenir poder, i fins i tot del recurs a la violència armada. Molts grups polítics de l’Espanya republicana, d’esquerra, no predicaven pas una democràcia, tal i com l’entenem ara, ni molt menys.

El senyor Cela no és un sant de la meva devoció, però si ens fiquem amb ell ens hem de ficar amb molta altra gent. Picasso flirtejava amb una jet set ben relacionada amb el franquisme i, com ell, molts altres artistes de renom. De fet, és feia molt el que en diem ‘la puta i la ramoneta’, altrament no s’hauria pogut viure ni explicar-ho. Sobreviure comporta un cert grau de misèria, hi ha pocs herois i poca coherència, en general. Per això ara, quan es reclama tanta memòria històrica, cal ser acurat i admetre la complexitat de molts fet si de moltes posicions personals davant de la vida i la societat. Un altre país demòcrata, Anglaterra, a través del seu govern i sota mà, ajudava Franco mentre predicava a favor de la República. La complexitat de la història i les seves tragèdies ens desplauen, i molt, perquè no sempre tot és clar. Ara mateix, s’està destapant la implicació de parents de Lorca en la seva mort, a causa d’enveges per propietats, aquests tipus de fets van ser freqüents a l’Espanya rural, malauradament, inclosa Catalunya.

Incloc un enllaç a una història terrible, malauradament n’hi deu haver moltes de semblants, la d’un soldat anglès afusellat per ‘covardia’, durant la primera guerra mundial. Uns fets molt semblants als que es mostraven a aquella magnífica pel·lícula ‘Camins de glòria’. Fins i tot el pare va desheretar-lo, avergonyit, però sembla que la filla i la neta han lluitat per la seva rehabilitació, que ja no li fa cap falta, però que pot servir per palesar la inutilitat de les guerres i les absurditats lligades a la disciplina i el militarisme. El cas m’ha portat a la memòria unes històries sobre Líster, a la batalla de l’Ebre, que ordenava una i altra vegada als seus homes anar a ‘defensar’ un petit indret i que es carregava tot aquell que s’hi negava o protestava. Ara tot plegat sembla un disbarat però ja sabem el pes que comportava en una família aquesta mena de ‘deshonra’.

La pau és molt fràgil i també la convivència i la democràcia. Qualsevol sacsejada imprevista pot trencar les nostres seguretats mes sòlides, a nivell personal, familiar, social i nacional.

Günter Grass ha admès el seu passat juvenil nazi i aquest fet ha aixecat una petita polseguera. El que més sobta és que s’hagi decidit de forma tan tardana a fer públic aquest fet. Molta gent coneguda, intel·lectuals, polítics, que pertanyen a països que van tenir règims dictatorials té passats d’aquest tipus. Quan un és infant, adolescent, jove, té necessitat de creure en alguna cosa de forma absoluta i dedicada, un camí és adscriure’s a les creences familiars i l’altre trencar de forma radical amb aquestes creences i anar per l’altre costat. Si, a més, al país es viu un ambient de glorificació de la dictadura, un nen o un jove no té massa opcions, perquè encara els manca molta perspectiva. Les dictadures, les religions dogmàtiques, aixequen la moral, prometen eternitats glorioses, seguretats, tot té un objectiu que glorifica el fet de ser d’un lloc, de tenir uns signes d’identitat determinats. És perfectament comprensible que la gent molt jove sigui captada per aquest tipus d’ideals, perversos quan comporten menyspreu per la resta i fins i tot l’ús de la violència contra els altres o contra un mateix, en forma d’autoimmolació o de servei absolut a una causa. Cal comptar també amb què hi ha gent d’esperit aventurer, pels quals una forma de viure al límit és adscriure’s a alguna cosa que comporti lluita i moviment. I gent violenta de tarannà, pels quals la lluita armada és una forma de canalització de la seva manera de ser. El món no és perfecte ni ho serà i els homes i les dones, evidentment, tampoc.

Hi ha joves que se situen en contra del govern establert de forma dogmàtica. Això els dóna també seguretat, possibilitat de lluitar i sacrificar-se. No tan sols passa en societats totalitàries, sinó també en societats democràtiques, són els ‘antisistema’. Les idees d’esquerra radicals han bressolat la joventut de molta gent, el miratge d’uns països on, suposadament, regnava la igualtat i la justícia –no pas la democràcia- era molt brillant, durant el franquisme. Quan les persones maduren s’adonen dels seus errors, de la realitat, sempre complexa i amb molts matisos, però costa d’admetre el passat quan aquest, d’alguna manera, ve lligat a fets que amb el temps semblen immorals o amorals i que hem protagonitzat per error o ignorancia.

El més acceptable a la vida, crec, és madurar i admetre que allò que crèiem de forma sincera no era bo del tot o que no ho eren les seves conseqüències. Però sovint el militant dur no accepta que la va errar i intenta convèncer-se a sí mateix i als altres de la brillantor de les seves idees justificant barbaritats de tota mena. Les lloances de gent d’esquerra a Mao, a Stalin, a Castro i a d’altres dictadors encara més repulsius no comporten moltes vegades que, amb els anys, aquells que van viure de i per a les idees que conformaven aquells règims ho admetin. Se silencien coses importants de la biografia pròpia. Hi ha persones que de joves havien militat en grups d’esquerra casolans que predicaven la violència, la lluita armada, i encara es posen medalles per aquest fet, aquests no ho amaguen sinó que en presumeixen.

Hi ha persones valentes amb la pròpia història, vaig conèixer una mestra de família molt catòlica que em va explicar, sense complexos, com havia militat en la cinquena columna, a favor de Franco, com havia estat tota la seva família perseguida en època republicana i com el dia més feliç de la seva vida havia estat el del final de la Guerra Civil. Després, amb el temps, s’havia adonat que els nacionals feien el mateix i pitjor i va acabar donant suport a uns fills esquerrans, compromesos amb l’oposició. He trobat menys autocrítica en sectors esquerrans, la veritat. Una escriptora com Teresa Pàmies, que crec prou lúcida com per adonar-se de la realitat, sovint fa estranyes filigranes per explicar les seves simpaties amb dictadures d’esquerra molt cruels. Com que les idees d’esquerra són bones i utòpiques, admetre les barbaritats d’uns règims d’aquest tipus, sobretot quan s’hi ha tingut una relació directa i devota, es fa més feixuc, però, al meu entendre, desenganya molt més que t’hagi enganyat una persona progressista i d’esquerres que no pas una de conservadora i de dretes. Vaig escoltar un dia a un polític, crec que era Solé Tura, admetent que des de Ràdio Pirenaica enganyava la gent, però no ho deia pas penedit, sinó orgullós. Revistes emblemàtiques com Triunfo publicaven reportatges molt bons, però també d’altres que ara ens farien posar vermells per les mentides que ens feien empassar, com un sobre Albània, terra de l’home nou, segons manifestava l’autor.

De fet, en el passat personal, sovint hi ha secrets, petits o grans. La literatura i el cinema són plens d’històries de passats misteriosos que s’esbrinen al llarg de les històries explicades. Ni tan sols en les famílies s’explica tot tal i com és, així que, a nivell polític, històric, no cal ni pensar amb quantes rodes de molí hem combregat i combregarem. Crec que caldria mirar més el present, si algú es redimeix per convenciment, doncs molt bé, el passat, malauradament, no es pot canviar. Una vida té molts matisos, però sempre ens jutjaran, si es molesten en fer-ho, pels fets del final. Si Petain, per exemple, hagués mort abans del nazisme se l’hauria considerat un heroi. Amb el temps, també hi ha qui, per la llei del pèndol, se’n va a l’altre costat i també hi ha partidaris de modes morals, que segueixen el que marquen les tendències del moment, sense raonar massa. I oportnistes canvis de jaqueta, és clar. No s’explicaria l’increment de l’antisemitisme a Europa, abans del nazisme, si no es basés en una mena de moda social que feia als jueus culpables de tota mena de coses estranyes. Quan llibres suposadament tan innocents com el nostre ‘Trobador català’ inclouen poemes sobre el tema com ara un que diu ‘Anem a matar jueus’, tot és possible.

Ningú no està vacunat contra la barbàrie, contra la covardia, contra el dogmatisme més ridícul i disbauxat. He vist fa poc una nena per la tele, a Cuba, recitant orgullosa i protagonista un poema de lloança a Fidel Castro que faria riure si no fes plorar. A una versió antiga dels Segadors s’afirma, sense complexos ‘amb la sang dels castellans ens farem tinta vermella’. Algunes bones pel·lícules americanes han mostrat de forma raonada i sincera com n’és de fàcil ser racista en una societat racista. Es poden dir moltes coses dels Estats Units i el seu cinema però crec que és de les societats que s’han retratat a sí mateixes d’una forma més despietada. A França, per exemple, fa molt poc que es fa autocrítica sobre la Revolució Francesa i el seu inútil bany de sang, o sobre el col·laboracionisme força general durant l’ocupació. El que passa és que, com diem en català, cap geperut es veu el gep.

Sovint, els líders que esdevenen dictadors i que s’acaben creient imprescindibles no pertanyen a les classes més desfavorides, sinó a les classes mitjanes i fins i tot altes, il·lustrades. Per això no em sorprèn massa l’extracció social de les persones que preparaven l’atemptat als avions. Pensar que la cultura allibera, que el coneixement ens fa millors i coses així és, sovint, d’una ingenuïtat lamentable. Amb la cultura i el coneixement també s’adoctrina i es manipula. Concepción Arenal deia que on s’obria una escola es tancava una presó però ara les coses no són així, ni ho eren aleshores, però s’hi podia creure perquè hi havia poques escoles, encara. Personalment crec que hi ha gent molt bona, que en cap circumstància faria mal a ningú i gent molt dolenta que espera el moment oportú per fer disbarats. Però aquests dos extrems són una minoria molt petita. La majoria som capaços de fer coses bones i dolentes, som covards i també, sovint, força indiferents a allò que no ens toca directament, encara que diguem que no i ens manifestem quan cal per quedar bé amb poc gasto. No em considero una persona pessimista però quan més va més m’adono que no anem endavant, humanament parlant, sinó a tomballons i amb grans alts i baixos, quan som a dalt de les muntanyes russes ens sembla que continuarem pujant eternament, però hi pot haver qualsevol davallada inesperada i imprevisible.

Darrerament, per atzar, agafo canals d’aquests nous, alguns amb granet evident i molest i d’altres amb claredat. Constato que jo n’agafo uns i amigues meves que viuen uns quants carrers més amunt n’agafen d’altres. Abans d’ahir, sapeant per variar, i gaudint de la mica de fresca que ha arribat com un regal després d’aquesta calor exagerada del mes de juliol barceloní, vaig ensopegar-me amb una peli antiga, de l’any seixanta-cinc, que feien al canal UrBe, un d’aquests que dic.

La pel·lícula era ‘Jandro’, de Julio Coll, una bona pel·lícula, amb un guió ben fet i agradable de veure. És una història de miners asturians durant l’època de la primera guerra mundial, gairebé amb colors de western, homes esforçats, lluitadors, traïcions, amors, solidaritat familiar i uns paisatges urbans i rurals molt bonics. El temps millora aquestes pel·lícules, perquè abalteix el seu missatge moral, lligat a les convencions que possibilitaven el cinema del país en aquells anys, i recuperen no tan sols el passat que mostra el film sinó també el passat que aleshores era present, l’època en què es va rodar. Jandro comptava amb un repartiment molt bo, Arturo Fernández jove i ben plantat i barrejant l’aire de pinxo que tant ha explotat amb el d’heroi a desgrat seu, l’argentí Alcón, l’amant impossible de Fernando Fernán Gómez en la recent ‘En la ciudad sin límites’, impressionant, Maria Mahor, desaprofitada actriu espanyola, bellíssima, una persona que caldria recuperar en la seva esplèndida maduresa, Jorge Rigaud, el Sant Valentí de les noies de la Creu Roja fent d’empresari d’una peça amb algunes febleses humanes, Ana Maria Noé, Luis Induni i altres, tots excel·lents. Julio Coll va ésser també un director molt remarcable, amb alguna relliscada, però amb un ramell de títols d’aquells que farien història si aquest fos una altra mena de país, no tan amnèsic amb la seva gent. I parlo no tan sols de Catalunya sinó també d’Espanya, en general.

Moltes d’aquestes pel·lícules, interessants per tants conceptes, costen molt de trobar en vídeo i també costa que la televisió les programi. Fa uns quants anys, pels matins, n’havien fet unes quantes d’espanyoles, d’aquelles entranyables i crepusculars històries policíaques urbanes, barcelonines o madrilenyes. El millor, més enllà de la història, era el paisatge, ciutats que encara no havien crescut massa, ermots i patis, cotxes que convivien amb carros i carretons i uns actors en estat de gràcia que el temps ens ha fet oblidar massa de pressa. Què, al final, els polis fossin boníssims i els dolents paguessin com calia els seus errors, que les noies bones es casessin com Déu manava i que ‘les altres’ acabessin malament, era el de menys. El coneixement del passat que tenim ara els dóna una nova visió, una nova lectura, entenem què es volia dir, més enllà del que es deia, fins i tot.

Buscant informació sobre aquesta pel·lícula he trobat un diari d’Astúries que es veu que regala de tant en tant un vídeo rodat a la comunitat, com aquest mateix o ‘Las aguas bajan negras’ i altres. Crec que estaria bé alguna iniciativa semblant, que recuperés pel·lícules antigues rodades a Catalunya en general, no només a Barcelona. Recuperar l’Esparreguera de ‘El Judas’, la Costa Brava de ‘Laia’ i ‘Maria Rosa’, el Pirineu de ‘Verd Madur’, i la ciutat dels anys cinquanta de ‘Apartado de Correos 1001’, amb aquella impagable escena a les atraccions Apolo, poder contemplar el Born i les barraques de ‘Hay un camino a la derecha’, i els espais inclosos en tantes altres pel·lícules que mostraven racons ja perduts de la ciutat. Fins i tot històries més modernes i nostres no les he vist mai per la tele, com és el cas de ‘L’orgia’, pel·licula que m’agradaria tornar a veure per la seva frescor i per recuperar la joventut de molts actors madurets d’avui i que no sé pas que s’hagi passat a cap lloc darrerament ni molt menys a la tele. És relativament fàcil aconseguir llistes d’aquestes pel·lícules, hi ha llibres interessants sobre el tema, però és més difícil veure-les si no és que la casualitat en fa programar alguna per la tele o que en alguna pila de restes de vídeos o cds, com una flor al mig del prat, se’n trobi alguna.

Moltes històries d’aquestes, ben plantejades, ben interpretades i plenes de bones intencions, s’havien d’acabar amb un final convencional, que les espatllava una mica. Però, com he dit, el temps les millora. Recordo les imatges d’una pel·lícula que passava a Madrid, malauradament no en recordo el títol, era una mena d’història neorrealista amb Julita Martínez i Pepe Isbert, mostrava gent molt pobre, que vivia en una casa sense una de les parets, el retrat d’un Madrid desfet de postguerra, enrunat, impressionant. De vegades he sentit afirmacions com ara que durant la guerra es va destruir molt més a Barcelona que a Madrid, crec que qui diu això no sap el que diu. La història, evidentment, no parlava de la guerra, semblava com si passés en una mena de temps sense passat, però les imatges eren ben evidents.

El cinema, com la literatura, al llarg del temps acaba tenint una funció imprevista, més enllà del seu contingut lligat a un present concret. Funciona com a testimoni del temps en què es fa, recull idees, imatges, paraules, costums. Per això la novel·la històrica sempre és novel·la del present, no del passat, perquè s’escriu amb la visió del present. El mateix passa amb la història en general, els manuals s’escriuen des del present i volen justificar, explicar o interpretar els fets des d’uns paràmetres molt diferents, des d’un futur inexistent quan s’esdevenien. Saber el que va passar ‘després’, inevitablement, transforma d’una forma absoluta paisatges, persones i fets.

Ahir vam rebre la mala notícia de la mort d’un cosí, amb una malaltia que semblava estabilitzada, però que va revifar de forma inesperada. Persona una mica més gran que jo, però si fa no fa, de la meva generació, la seva mort esvaeix una part dels meus propis records familiars, inevitablement. Sacsejat per la vida de més jove, ara gaudia, feia un grapat d’anys, d’una plàcida i feliç estabilitat familiar i sentimental. Havia treballat durant anys de taxista i quan vaig fer la lectura de poemes a la Casa Golferichs vaig dedicar a la seva filla, que era allà, la Balada del taxista impacient, que copio per fer-li un modest homenatge de comiat. Ai, quin estiu més feixuc, aquest.

Balada del taxista impacient

El taxista impacient sap camins i misteris

de la vella ciutat, que s’ha fet massa gran,

coneix tots els racons on s’arrauleix la vida

i els secrets amagats entre pluges i fang.

Al MNAC hi ha una exposició remarcable, pel que té de retrobament amb els anys de la nostra infantesa retratats en blanc i negre. L’exposició ‘Mirades Paral·leles’ relaciona el món hispànic dels anys quaranta, cinquanta i seixanta amb el món italià de la mateixa època, per constatar que, més enllà dels sistemes polítics vigents a cada lloc, tots érem igualment pobres i ens trobàvem amb problemes semblants. Hi ha, doncs, un fet que no s’explica a cap rètol, i és que el sistema polític, tan sols, no arregla els problemes del poble de forma tan ràpida com havíem cregut o ens havien fet creure. Una de les coses que va contribuir a desprestigiar la República va ser, en el fons, l’encarament de les expectatives d’un país endarrerit i amb molts problemes i ideologies diferents en dansa amb la realitat possibilista d’un govern poc consolidat, i el desengany que això va comportar per a la gent pobra, que era molta aleshores.

Hi ha fotografies de molts bons retratistes –que és com havien anomenat, anys enrere, els fotògrafs- espanyols, catalans. Moltes ja les havíem pogut veure a exposicions monogràfiques sobre un autor, com en el cas de Maspons, Colom, Forcano i altres. De tant veure’ns en blanc i negre hem acabat admetent que aquelles èpoques eren, també, en blanc i negre, però el fet és que la vida era en colors, com ha estat sempre. Quan un és un infant o un jove, el dramatisme o la pobresa no es viuen de la mateixa manera. Ser pobre en un món de pobres és suportable, és quan les expectatives dels altres semblen millors que les nostres i quan constatem que allò no és ‘el normal’, quan es pateix o s’ambiciona una altra cosa millor.

Les fotografies estan agrupades, més o menys, per temes i no pas per cronologia, cosa que fa que no puguem copsar una evolució directa en els costums, en la situació social. Malgrat que ens retornen al món d’aleshores, no és tampoc un món real, sinó el món copsat per la mirada del fotògraf, que cerca un objectiu social potser, però també artístic, de contrastos, que vol sacsejar el públic d’alguna manera. Sempre penso, en aquestes exposicions, si les persones retratades estarien d’acord en veure’s exposats públicament, amb les seves humils alegries, els seus parracs, les seves misèries. Ara hi ha més cura de la imatge personal, al món occidental, però aquestes mirades fotogràfiques una mica ambigües, perquè són fetes des de fora, en la majoria de casos, o sigui, per persones que no comparteixen la misèria que retraten, continuen robant instants viscuts a éssers humans que pateixen, sobreviuen, o, simplement, es distreuen com poden, en els països pobres o en guerra.

Barbara Kingsolver, en una de les seves novel·les, situada a l’Àfrica, recull el disgust d’una de les protagonistes davant de les fotografies i pel·lícules que reflecteixen la misèria, el dolor, es pregunta perquè no es retrata a la gent quan és feliç, en les seves festes i en els seus moments de plenitud, que també els té. Sempre mirem als més pobres que nosaltres amb commiseració, amb una certa compassió inútil, exagerada. Quan algú s’anava a retratar per voluntat pròpia es mudava, intentava somriure, encara que els nostres avantpassats restaven seriosos, greus, davant del retratista, emulant les mirades dels nobles en els seus retrats pictòrics ancestrals. Sobta veure la pobresa que ens envoltava durant aquells anys, sí, però també la felicitat dels infants que somriuen vestits amb parracs, dels joves que fan el fatxenda davant de les noies, de les tertúlies veïnals de cafè, l’alegria dels balls plens de jovent, dels pares davant dels seus fills petits.

L’exposició està molt bé, és llarga, cada fotografia conté un munt d’històries i suggereix moltes coses, coses que no s’expliquen, perquè la imatge, si no va acompanyada d’un text més explícit, té també les seves limitacions. A l’obra de Buero ‘El Tragaluz’ un avi es pregunta qui són les persones que decoren les postals que col·lecciona, les retalla. Doncs això mateix passa amb les exposicions de fotografies pretèrites, que sempre em pregunto, qui era, aquest? Què ha estat d’ell, d’ella? No sé si els fotògrafs en saben alguna cosa, em temo que de ben poca gent n’han seguit l’evolució vital. En el fons, crec que pagaria la pena intentar renovar aquest tipus d’exposicions o, en alguna ocasió, optar per fer-les menys extenses i acompanyar les fotografies amb textos sobre la gent que hi surt. Per exemple, m’agradaria saber què ha estat d’un grup de nois de la meva edat que juguen al carrer, a Barcelona, a pilota, que somriuen contents d’ésser fotografiats i que ara deuen tenir a l’entorn dels seixanta anys. Se n’han sortit, han millorat, són feliços, tenen fills??? Una vegada que el meu germà jugava al carrer, a Girona, perquè havien anat a visitar uns oncles, una turista li va donar una pesseta, pensant que era un trinxaraire, un desgraciadet. I bé, no érem els Rotschild, però tampoc passàvem gana. Per això, aquestes visions de la pobresa del passat cal mirar-les amb distància i amb un cert esperit crític.

Una de les grans mancances de l’exposició és que no hi ha ni una sola cadira per seure i contemplar amb tranquil·litat les fotografies, per descansar de tanta pobresa i nostàlgia i meditar sobre el pas del temps i l’art de la representació de la realitat. L’aire condicionat està a tota pastilla, quan entres et congeles i després t’adaptes amb dificultat i picor d’ulls a l’exagerada –per baixa- temperatura. Això de no posar seients es freqüent en les exposicions modernes, no sé si volen que anem per feina i marxem aviat. A més, en uns petits vídeos s’ofereixen dos reportatges molt interessants, que duren una mitja hora i que has de mirar a peu dret. El segon ‘El alegre Paralelo’ està comentat, però la veu la tenen molt baixa, pràcticament la treuen, per no molestar al públic i perquè no t’assabentis del que diuen, es veu. Em sorprèn, perquè he anat a exposicions on el so dels vídeos està molt alt i interfereixen dels uns als altres. No sé que hauria costat habilitar un lloc on poder seure, descansar, i poder gaudir d’aquests reportatges a la mida cinematogràfica per a la qual van ésser confeccionats.

En resum, una exposició interessant, pels grans, que retrobem un món perdut, i pels joves, que potser no acaben d’entendre en quin món de nou rics hem acabat vivint. Hi ha també una altra exposició, molt bonica, sobre el viatge de Laborde a Espanya, amb gravats bellíssims que ens mostren un món també perdut, més antic i desconegut. Hi falta, també, un context. Saber, per exemple, que molts dels indrets que mostren Laborde i altres es van perdre i malmetre aviat, amb la guerra del francès. Que, en definitiva, aquella Espanya de les primeries del dinou, que veiem estable, tranquil·la, idíl·lica, era a punt de desaparèixer arrossegada pels temporals de les guerres que vindrien més endavant. Per reflexionar, doncs, sobre la fragilitat de tantes coses que ens semblen segures i assolides definitivament.

Hi ha més exposicions temporals, entre elles una sobre Doménech i Montaner i la descoberta del romànic, que no he vist encara i que per això no comento de forma extensa.

He anat, empesa per la tafaneria, a veure, com tanta gent, l’exposició que hi ha al Palau Robert sobre Marilyn Monroe. És una exposició molt ben presentada i assortida, gratuïta, com totes les que es fan en aquest lloc. A més, donen un catàleg interessant, amb un recull dels textos de l’exposició i fotografies diverses. La veritat és que aquest culte a determinats personatges resulta una mica inquietant. La meva filla, després de veure-la amb mi, em va comentar una cosa òbvia: que amb els anys els nostres mites esdevenen personatges normals, gairebé vulgars. Quan ets molt jove tens molts mites, inevitablement, creus que són originals produccions artístiques o literàies que, amb els anys reconeixes mig plagiades o plagiades del tot, i penses que vida i imatge són pràcticament el mateix. El pas del temps va minvant les teves expectatives, coneixes gent famosa en el seu context de vulgaritat i llegeixes biografies documentades que mostren les foscors de les vides resplendents.

Els vestits de l’artista, fora del seu cos, perden glamour, semblen gairebé una selecció una mica acurada de qualsevol botiga de segona mà. Fins i tot les joies semblen brillar poc. Malgrat l’esplendor del conjunt, cada cosa exposada esdevé, inevitablement, crepuscular. Si Marilyn hagués sobreviscut a l’intent qui sap si no hauria acabat menant una vida més gris, envellint amb alguns o molts retocs estètics, i ara se’ns mostraria amb una aparença momificada, velleta de luxe en el seu món de records i de possibles homenatges temporals, plena de la saviesa que dóna l’experiència vital, en el seu cas lligada a un món de tanta faramalla com el cinema.

Morir jove fa que sempre siguis jove. Els rostres queden fixats en el temps, incombustibles, herois, escriptors, artistes que no han envellit mostren la seva imatge pletòrica, sacsejada per un final tràgic, imprevist. Si, com en el cas de Marilyn, estan envoltats d’un cert misteri i de moltes especulacions, encara millor per als mitòmans. Altres actrius de vida moguda, com per exemple, Ava Gardner, però que van morir més grans, en un entorn més gris, o Bette Davis, que no va témer mostrar el seu personalíssim envelliment, no generen la mateixa curiositat. James Dean, per a mi un actor menys que mediocre, malgrat el que diguin, és molt millor en els pósters que no pas en les pel·lícules. Fa poc llegia en un diari que s’havia muntat una exposició a l’entorn de la icona Che Guevara, un cas dramàtic d’adulteració del missatge que la icona representa.´

A casa nostra tenim algun mite d’aquests. Montserrat Roig, crec, ha esdevingut una mena d’icona de les lletres catalanes, a través del seu bell rostre retratat tantes vegades i del seu evident glamour català, intel·lectual, a més a més. Morir jove fa que tothom pugui especular sobre què hauries fet o dit de més gran, cosa impossible de saber ni tan sols d’imaginar. Els morts no tenen poder sobre les seves coses, que es poden llençar, cosa que passa amb les pertinences de la majoria de mortals, o generar diners en subhastes i ser objecte de culte. Les relíquies sempre, des de molt antic, han existit i la gent s’ha barallat, ha robat i ha matat per la seva possessió. La picaresca a l’entorn de coses com ara les suposades restes de Sant Jaume provoca, si més no, sorpresa, i passats els anys, somriures.

A l’exposició hi havia la col·leccionista. Jo mai no he tingut esperit col·leccionista i admiro les persones que tenen una dèria acumulativa en relació amb alguna cosa. No cal que siguin coses cares, com en aquest cas, hi ha gent que guarda bossetes de sucre, postals. Una vegada vaig intentar fer col·lecció de cromos de picar, però no vaig reeixir, me’n vaig cansar aviat. La col·leccionista i un petit grup de gent parlaven i jo, tafanera com sóc, vaig parar l’orella. Hi havia opinions diferents sobre la relació de Marilyn amb els Kennedy, concretament amb Robert, un senyor creia que no hi havia hagut res, que tot era llegenda, i un altre que sí. La col·leccionista manifestava que no volia opinar en aquests temes, que ella es limitava a fer la col·lecció, que la vida particular de Monroe era una altra cosa. Crec que encara que no hi hagués hagut res, com en tantes coses, el públic es quedarà sempre amb la possibilitat i el misteri, sempre tenen més èxit, a la història, les versions que comporten un complot secret que les més normaletes i evidents.

Recordo una altra exposició, de fa anys, amb motiu del centenari del cinema. En una de les sales del CCCB hi havia fotografies de molts actors i actrius, la majoria americans, mostrant l’abans i el després, quan eren anònims personatges de la pila i quan eren estels en el firmament del cinema de l’època daurada. Em sembla que l’única que era ja bufona abans de ser famosa era Lana Turner, la resta havien canviat i millorat, gràcies a les intervencions estètiques i de maquillatge, de forma escandalosa. El fet és que, per molt que critiquem el sistema americà, tenim molt més present aquest món, que no pas el nostre entorn artístic. Les actrius i actors nostrats passen per un període brillant si surten a la tele i després es difuminen en el record. Maria Vila, Enric Borràs, Paquita Ferrándiz, Garsaball… Ni tan sols sap, molt jovent d’ara, quina fila feien. Fins i tot els que van triomfar en un context hispànic, com ara el guapíssim Jorge Mistral, per exemple, mort també prematurament. Viuen en el record de quatre nostàlgics, i prou. Potser tan sols Sara Montiel ha arribat a icona, més o menys, però el seu patètic envelliment ha esborrat una mica la seva època de sex símbol espanyol. Carmen Sevilla, aquesta iaia simpàtica i arrauxada, era una dona molt bonica, desaprofitada, en aquella magnífica peli que és ‘La Venganza’ sembla ben diferent de com la veiem ara. Raquel Meller, que va anar a Hollywood i tot, que va tenir grans èxits, en quins records o icones joves viu, avui? És clar que també va morir vella, amb un aspecte una mica patètic, com tants d’altres.

Morir jove és dolent pel que mor, que, segurament, si pogués opinar, fins i tot en el cas que la mort, en un moment de crisi personal, fos triada per ell mateix, amb una perspectiva del món més àmplia s’estimaria més haver menat una llarga i tranquil·la vida. Que el record es mitifiqui, santifiqui, manipuli i exposi, desvetllant curiositats, admiracions i desig de comptar amb relíquies dels finats, és quelcom lligat a l’estranya naturalesa humana de la qual formem part. Recordo que una frase feta habitual, que he escoltat en la meva infantesa, era, davant de l’aspecte d’una persona gran que volia semblar més jove, ‘està feta una relíquia‘ o ‘quina relíquia!’, terme que també s’aplicava a objectes inútils que no es volien llençar, però que no mereixien la conservació que se’ls dedicava. Sic transit…