En memòria de E.A.C.
Ahir vam rebre la mala notícia de la mort d’un cosí, amb una malaltia que semblava estabilitzada, però que va revifar de forma inesperada. Persona una mica més gran que jo, però si fa no fa, de la meva generació, la seva mort esvaeix una part dels meus propis records familiars, inevitablement. Sacsejat per la vida de més jove, ara gaudia, feia un grapat d’anys, d’una plàcida i feliç estabilitat familiar i sentimental. Havia treballat durant anys de taxista i quan vaig fer la lectura de poemes a la Casa Golferichs vaig dedicar a la seva filla, que era allà, la Balada del taxista impacient, que copio per fer-li un modest homenatge de comiat. Ai, quin estiu més feixuc, aquest.
Balada del taxista impacient
El taxista impacient sap camins i misteris
de la vella ciutat, que s’ha fet massa gran,
coneix tots els racons on s’arrauleix la vida
i els secrets amagats entre pluges i fang.
[@more@]El taxista impacient no té por ni migranyes,
sap el camí més curt que porta a tot arreu,
coneix els hospitals on els malalts gemeguen
i les tombes ornades amb el pes d’una creu.
El taxista impacient sap les sales immenses
on la música sona, amb el ritme d’un ball,
i els restaurants millors, amb safates guarnides,
encara que ell potser no hi hagi menjat mai.
El taxista impacient vol fer cent mil viatges
per estalviar diners i fer-ne un de molt llarg
en un vaixell pirata de veles desplegades,
sota estels de llegenda, damunt de càlids mars.
El taxista impacient estima la contrada
on el seu automòbil explora intimitats.
Reconeix la passió al llac d’una mirada
quan porta algú a un indret on l’estan esperant.
El taxista impacient s’ha perdut algun dia
al laberint feixuc de difícils senders,
però és expert en camins i ha retrobat la vida
i l’adreça buscada per inquiets viatgers.
El taxista impacient té casa i té família,
un retrat emmarcat mostra dona i infants.
Té un port assegurat on s’encalmen les aigües
i un carrer que és el seu, al cor de la ciutat.
Algun dia, qui sap, deixarà aquesta feina
i farà un gran viatge sent ell el passatger,
llavors enyorarà la perduda impaciència
i els carrers oblidats l’enyoraran també.
La pols dels carrers (Editorial Meteora).
Hola Júlia. Em sap molt greu la mort del teu cosí. En situacions així costa saber que dir.
Recordo molt be aquest poema del taxista impacient de quan el vas llegir a la casa gold… be, el nom de la casa no em surtirà mai! però si que recordo el poema de quan el vas recitar.
Ànims!
només un petó
Ho sento, júlia. Ai, aquestes morts que ens despullen de la nostra pròpia vida i que ens omplen d’un enyor d’una realitat irrecuperable.
El taxista impacient estima la contrada
on el seu automòbil explora intimitats.
Reconeix la passió al llac d’una mirada
quan porta algú a un indret on l’estan esperant.
… Potser el millor que t’he llegit!!! El llac d’una mirada!!! (l’emoció, la petita llàgrima que treu el cap…)
Segur que l’Enric n’estaria orgullós… que carai, segur que n’estava!
No podré venir demà… mira’t el que li he posat al llibre de condol.
que si m’enyoro de barcelona? moltíssim i tot just fa 10 dies que he marxat! m’avorreixo tan a tarragona… quin greu error marxar!
Ostres…ho sento, Julia, ho sento molt. Una altra abraçada.
Ostres…ho sento, Julia, ho sento molt. Una altra abraçada.
Sento molt que hagis perdut un familiar anims.Em poso d empeus devant aquet poema,m he emocionat(per raons obvias)m agradat molt de veritat