Sobre ideologies i polítiques

Günter Grass ha admès el seu passat juvenil nazi i aquest fet ha aixecat una petita polseguera. El que més sobta és que s’hagi decidit de forma tan tardana a fer públic aquest fet. Molta gent coneguda, intel·lectuals, polítics, que pertanyen a països que van tenir règims dictatorials té passats d’aquest tipus. Quan un és infant, adolescent, jove, té necessitat de creure en alguna cosa de forma absoluta i dedicada, un camí és adscriure’s a les creences familiars i l’altre trencar de forma radical amb aquestes creences i anar per l’altre costat. Si, a més, al país es viu un ambient de glorificació de la dictadura, un nen o un jove no té massa opcions, perquè encara els manca molta perspectiva. Les dictadures, les religions dogmàtiques, aixequen la moral, prometen eternitats glorioses, seguretats, tot té un objectiu que glorifica el fet de ser d’un lloc, de tenir uns signes d’identitat determinats. És perfectament comprensible que la gent molt jove sigui captada per aquest tipus d’ideals, perversos quan comporten menyspreu per la resta i fins i tot l’ús de la violència contra els altres o contra un mateix, en forma d’autoimmolació o de servei absolut a una causa. Cal comptar també amb què hi ha gent d’esperit aventurer, pels quals una forma de viure al límit és adscriure’s a alguna cosa que comporti lluita i moviment. I gent violenta de tarannà, pels quals la lluita armada és una forma de canalització de la seva manera de ser. El món no és perfecte ni ho serà i els homes i les dones, evidentment, tampoc.

Hi ha joves que se situen en contra del govern establert de forma dogmàtica. Això els dóna també seguretat, possibilitat de lluitar i sacrificar-se. No tan sols passa en societats totalitàries, sinó també en societats democràtiques, són els ‘antisistema’. Les idees d’esquerra radicals han bressolat la joventut de molta gent, el miratge d’uns països on, suposadament, regnava la igualtat i la justícia –no pas la democràcia- era molt brillant, durant el franquisme. Quan les persones maduren s’adonen dels seus errors, de la realitat, sempre complexa i amb molts matisos, però costa d’admetre el passat quan aquest, d’alguna manera, ve lligat a fets que amb el temps semblen immorals o amorals i que hem protagonitzat per error o ignorancia.

El més acceptable a la vida, crec, és madurar i admetre que allò que crèiem de forma sincera no era bo del tot o que no ho eren les seves conseqüències. Però sovint el militant dur no accepta que la va errar i intenta convèncer-se a sí mateix i als altres de la brillantor de les seves idees justificant barbaritats de tota mena. Les lloances de gent d’esquerra a Mao, a Stalin, a Castro i a d’altres dictadors encara més repulsius no comporten moltes vegades que, amb els anys, aquells que van viure de i per a les idees que conformaven aquells règims ho admetin. Se silencien coses importants de la biografia pròpia. Hi ha persones que de joves havien militat en grups d’esquerra casolans que predicaven la violència, la lluita armada, i encara es posen medalles per aquest fet, aquests no ho amaguen sinó que en presumeixen.

Hi ha persones valentes amb la pròpia història, vaig conèixer una mestra de família molt catòlica que em va explicar, sense complexos, com havia militat en la cinquena columna, a favor de Franco, com havia estat tota la seva família perseguida en època republicana i com el dia més feliç de la seva vida havia estat el del final de la Guerra Civil. Després, amb el temps, s’havia adonat que els nacionals feien el mateix i pitjor i va acabar donant suport a uns fills esquerrans, compromesos amb l’oposició. He trobat menys autocrítica en sectors esquerrans, la veritat. Una escriptora com Teresa Pàmies, que crec prou lúcida com per adonar-se de la realitat, sovint fa estranyes filigranes per explicar les seves simpaties amb dictadures d’esquerra molt cruels. Com que les idees d’esquerra són bones i utòpiques, admetre les barbaritats d’uns règims d’aquest tipus, sobretot quan s’hi ha tingut una relació directa i devota, es fa més feixuc, però, al meu entendre, desenganya molt més que t’hagi enganyat una persona progressista i d’esquerres que no pas una de conservadora i de dretes. Vaig escoltar un dia a un polític, crec que era Solé Tura, admetent que des de Ràdio Pirenaica enganyava la gent, però no ho deia pas penedit, sinó orgullós. Revistes emblemàtiques com Triunfo publicaven reportatges molt bons, però també d’altres que ara ens farien posar vermells per les mentides que ens feien empassar, com un sobre Albània, terra de l’home nou, segons manifestava l’autor.

De fet, en el passat personal, sovint hi ha secrets, petits o grans. La literatura i el cinema són plens d’històries de passats misteriosos que s’esbrinen al llarg de les històries explicades. Ni tan sols en les famílies s’explica tot tal i com és, així que, a nivell polític, històric, no cal ni pensar amb quantes rodes de molí hem combregat i combregarem. Crec que caldria mirar més el present, si algú es redimeix per convenciment, doncs molt bé, el passat, malauradament, no es pot canviar. Una vida té molts matisos, però sempre ens jutjaran, si es molesten en fer-ho, pels fets del final. Si Petain, per exemple, hagués mort abans del nazisme se l’hauria considerat un heroi. Amb el temps, també hi ha qui, per la llei del pèndol, se’n va a l’altre costat i també hi ha partidaris de modes morals, que segueixen el que marquen les tendències del moment, sense raonar massa. I oportnistes canvis de jaqueta, és clar. No s’explicaria l’increment de l’antisemitisme a Europa, abans del nazisme, si no es basés en una mena de moda social que feia als jueus culpables de tota mena de coses estranyes. Quan llibres suposadament tan innocents com el nostre ‘Trobador català’ inclouen poemes sobre el tema com ara un que diu ‘Anem a matar jueus’, tot és possible.

Ningú no està vacunat contra la barbàrie, contra la covardia, contra el dogmatisme més ridícul i disbauxat. He vist fa poc una nena per la tele, a Cuba, recitant orgullosa i protagonista un poema de lloança a Fidel Castro que faria riure si no fes plorar. A una versió antiga dels Segadors s’afirma, sense complexos ‘amb la sang dels castellans ens farem tinta vermella’. Algunes bones pel·lícules americanes han mostrat de forma raonada i sincera com n’és de fàcil ser racista en una societat racista. Es poden dir moltes coses dels Estats Units i el seu cinema però crec que és de les societats que s’han retratat a sí mateixes d’una forma més despietada. A França, per exemple, fa molt poc que es fa autocrítica sobre la Revolució Francesa i el seu inútil bany de sang, o sobre el col·laboracionisme força general durant l’ocupació. El que passa és que, com diem en català, cap geperut es veu el gep.

Sovint, els líders que esdevenen dictadors i que s’acaben creient imprescindibles no pertanyen a les classes més desfavorides, sinó a les classes mitjanes i fins i tot altes, il·lustrades. Per això no em sorprèn massa l’extracció social de les persones que preparaven l’atemptat als avions. Pensar que la cultura allibera, que el coneixement ens fa millors i coses així és, sovint, d’una ingenuïtat lamentable. Amb la cultura i el coneixement també s’adoctrina i es manipula. Concepción Arenal deia que on s’obria una escola es tancava una presó però ara les coses no són així, ni ho eren aleshores, però s’hi podia creure perquè hi havia poques escoles, encara. Personalment crec que hi ha gent molt bona, que en cap circumstància faria mal a ningú i gent molt dolenta que espera el moment oportú per fer disbarats. Però aquests dos extrems són una minoria molt petita. La majoria som capaços de fer coses bones i dolentes, som covards i també, sovint, força indiferents a allò que no ens toca directament, encara que diguem que no i ens manifestem quan cal per quedar bé amb poc gasto. No em considero una persona pessimista però quan més va més m’adono que no anem endavant, humanament parlant, sinó a tomballons i amb grans alts i baixos, quan som a dalt de les muntanyes russes ens sembla que continuarem pujant eternament, però hi pot haver qualsevol davallada inesperada i imprevisible.