El barri de les quatre parròquies

Encara que no em considero una persona creient, reconec el pes específic que han tingut durant molts anys les parròquies, als barris de la ciutat. Aquests dies, amb motiu de les festes de Gràcia, vaig anar a escoltar un concert a l’església de Santa Maria. Malgrat haver passat moltes vegades pel davant, crec que no hi havia entrat mai. Més enllà de les esglésies que tenen un determinat pes arquitectònic, admeto que fins fa poc no tenia tendència a entrar en aquests espais, encara emblemàtics i des d’on se’ns ha ‘gestionat l’eternitat’ durant anys, com diríem ara.

Al meu barri hi ha quatre parròquies. Fa alguns anys que per la Festa Major, pels volts de Sant Jaume, se celebra una missa concelebrada, un acte social, que reuneix els quatre rectors i que cada any es fa en una església diferent de les quatre que hi ha. Volia parlar una mica d’aquestes quatre parròquies, perquè suposo que molta gent, com em passa a mi amb altres indrets de la ciutat, en desconeix la importància.

L’església i parròquia més antiga del Poble-sec és la de Lurdes o Lorda. Es troba al carrer Mare de Déu del Remei, cantonada Font Honrada i es va edificar a finals del segle XIX. Sembla que l’arquitecte va ser Adrià Casademunt, autor també de la de Santa Madrona i de la de l’Angel Custodi de Sants. Aquesta església es va dir primer de Santa Madrona, ja que aquesta santa està molt vinculada a Montjuïc i és co-patrona de Barcelona, també, encara que una mica oblidada, em sembla. És una església que s’allunya del model neogòtic, amb unes cúpules barroques que intenten pal·liar el problema d’espai, massa limitat. El fet és que el barri va créixer ràpidament i aviat va quedar petita. Per això és va fer la de Santa Madrona ‘la nova’.

L’església de Santa Madrona és la més emblemàtica del barri, la va inaugurar la reina Maria Cristina, que va venir a la ciutat amb el seu fill, el futur Alfons XIII, amb motiu de l’exposició de 1888. Quan es va fer aquesta inauguració el campanar encara no estava bastit i diuen que la pedra d’aquest campanar és pitjor que la de la construcció inicial. Verdaguer va escriure la lletra d’una barcarola en honor de Santa Madrona i va assistir a l’acte, i les relíquies d’aquesta santa, que havien donat ja unes quantes voltes, van quedar dipositades en aquesta església. En principi la seva demarcació abastava fins a la Gran Via, cal dir que aquella zona estava molt poc edificada. A davant s’hi havia d’instal·lar una plaça, però amb els anys s’hi ha fet habitatges i encara bo que el campanar es visible des del Paral·lel.

Malauradament venien temps violents i difícils. La Setmana Tràgica i després la Guerra Civil van malmetre aquestes dues esglésies. Amb la postguerra, ambdues van tenir una època d’animació. A Santa Madrona s’hi va fer cinema, teatre, hi havia un esbart… A prop, on ara hi ha la biblioteca Francesc Boix, s’hi va establir la Falange, i sembla que hi va haver baralles sonades entre la gent jove de la parròquia i els falangistes, cosa que va contribuir al declivi de l’activitat juvenil parroquial. L’església de Santa Madrona, en una de les seves portes, n’hi té instal·lada una de més antiga, que va venir del convent de Sant Joan de Jerusalem, enderrocat amb les obres de la Via Laietana. Per cert, ara està força malmesa, també. L’església de Santa Madrona, que ha patit tant, precisaria d’una bona rehabilitació, però sembla que la cosa és difícil. El rellotge està aturat i les campanes no repiquen. Si no ets una obra de Gaudí o d’algú famós, per molt neogòtica, modernista i emblemàtica que siguis… no ets ningú, arquitectònicament parlant.

Les altres dues parròquies, la de Sant Pere Claver i la de Sant Salvador d’Horta es van obrir per donar resposta i suport a la gent humil, molt humil, que vivia a les barraques o a la zona, aleshores molt degradada, del final del Paral·lel. Ja no són temples amb aspiracions, com les altres dues, sinó espais limitats i modestos. Les dues ocupen ara nous edificis que quan van començar a funcionar. La de Sant Salvador va viure molts anys ‘rellogada’ a l’escola de les monges del Sortidor, a la plaça d’aquest nom, més endavant es va bastir una mena de construcció una mica precària en una muntanyeta ara desapareguda, amb les obres de les olimpíades, que van escapçar força Montjuïc, i, finalment, es va aconseguir l’edifici nou, senzill, al capdamunt del carrer de Cabanyes. Les dues van fer, durant uns anys molt negres, una gran labor social i d’ajuda als necessitats. Sant Pere Claver, vinculada als jesuïtes, tenia dispensari i escola, encara en té, però ara tot ha canviat força, encara que manté l’esperit de servei que la caracteritza. Es troba situada al sector de les Hortes de Sant Bertran, un espai que havia estat molt degradat i que ara s’està convertint en la zona nova i moderna del barri.

Jo, de jove, havia anat força a la de Sant Salvador. Les parròquies eren llocs per relacionar-se nois i noies, per anar d’excursió, per fer teiatru i més coses, amb totes les limitacions lligades al catolicisme d’aleshores, carrincló si el contemplem des del present. Quant ets jove tot és bonic, o gairebé tot. De fet, a la parròquia també s’evolucionava, amb tots els condicionants esmentats, i allà em vaig començar a assabentar de com era el meu país i de la realitat social en la qual estàvem immergits i allà em vaig enamoriscar una dotzena de vegades durant l’adolescència. Malgrat que em considero, si fa no fa, agnòstica, i que he d’admetre el dogmatisme de l’època, voldria fer un homenatge, avui, a les quatre parròquies del meu barri, lligant el tema amb el poema anterior i amb la necessitat de transcendència que ens amara en moments difícils.