Mites i relíquies

He anat, empesa per la tafaneria, a veure, com tanta gent, l’exposició que hi ha al Palau Robert sobre Marilyn Monroe. És una exposició molt ben presentada i assortida, gratuïta, com totes les que es fan en aquest lloc. A més, donen un catàleg interessant, amb un recull dels textos de l’exposició i fotografies diverses. La veritat és que aquest culte a determinats personatges resulta una mica inquietant. La meva filla, després de veure-la amb mi, em va comentar una cosa òbvia: que amb els anys els nostres mites esdevenen personatges normals, gairebé vulgars. Quan ets molt jove tens molts mites, inevitablement, creus que són originals produccions artístiques o literàies que, amb els anys reconeixes mig plagiades o plagiades del tot, i penses que vida i imatge són pràcticament el mateix. El pas del temps va minvant les teves expectatives, coneixes gent famosa en el seu context de vulgaritat i llegeixes biografies documentades que mostren les foscors de les vides resplendents.

Els vestits de l’artista, fora del seu cos, perden glamour, semblen gairebé una selecció una mica acurada de qualsevol botiga de segona mà. Fins i tot les joies semblen brillar poc. Malgrat l’esplendor del conjunt, cada cosa exposada esdevé, inevitablement, crepuscular. Si Marilyn hagués sobreviscut a l’intent qui sap si no hauria acabat menant una vida més gris, envellint amb alguns o molts retocs estètics, i ara se’ns mostraria amb una aparença momificada, velleta de luxe en el seu món de records i de possibles homenatges temporals, plena de la saviesa que dóna l’experiència vital, en el seu cas lligada a un món de tanta faramalla com el cinema.

Morir jove fa que sempre siguis jove. Els rostres queden fixats en el temps, incombustibles, herois, escriptors, artistes que no han envellit mostren la seva imatge pletòrica, sacsejada per un final tràgic, imprevist. Si, com en el cas de Marilyn, estan envoltats d’un cert misteri i de moltes especulacions, encara millor per als mitòmans. Altres actrius de vida moguda, com per exemple, Ava Gardner, però que van morir més grans, en un entorn més gris, o Bette Davis, que no va témer mostrar el seu personalíssim envelliment, no generen la mateixa curiositat. James Dean, per a mi un actor menys que mediocre, malgrat el que diguin, és molt millor en els pósters que no pas en les pel·lícules. Fa poc llegia en un diari que s’havia muntat una exposició a l’entorn de la icona Che Guevara, un cas dramàtic d’adulteració del missatge que la icona representa.´

A casa nostra tenim algun mite d’aquests. Montserrat Roig, crec, ha esdevingut una mena d’icona de les lletres catalanes, a través del seu bell rostre retratat tantes vegades i del seu evident glamour català, intel·lectual, a més a més. Morir jove fa que tothom pugui especular sobre què hauries fet o dit de més gran, cosa impossible de saber ni tan sols d’imaginar. Els morts no tenen poder sobre les seves coses, que es poden llençar, cosa que passa amb les pertinences de la majoria de mortals, o generar diners en subhastes i ser objecte de culte. Les relíquies sempre, des de molt antic, han existit i la gent s’ha barallat, ha robat i ha matat per la seva possessió. La picaresca a l’entorn de coses com ara les suposades restes de Sant Jaume provoca, si més no, sorpresa, i passats els anys, somriures.

A l’exposició hi havia la col·leccionista. Jo mai no he tingut esperit col·leccionista i admiro les persones que tenen una dèria acumulativa en relació amb alguna cosa. No cal que siguin coses cares, com en aquest cas, hi ha gent que guarda bossetes de sucre, postals. Una vegada vaig intentar fer col·lecció de cromos de picar, però no vaig reeixir, me’n vaig cansar aviat. La col·leccionista i un petit grup de gent parlaven i jo, tafanera com sóc, vaig parar l’orella. Hi havia opinions diferents sobre la relació de Marilyn amb els Kennedy, concretament amb Robert, un senyor creia que no hi havia hagut res, que tot era llegenda, i un altre que sí. La col·leccionista manifestava que no volia opinar en aquests temes, que ella es limitava a fer la col·lecció, que la vida particular de Monroe era una altra cosa. Crec que encara que no hi hagués hagut res, com en tantes coses, el públic es quedarà sempre amb la possibilitat i el misteri, sempre tenen més èxit, a la història, les versions que comporten un complot secret que les més normaletes i evidents.

Recordo una altra exposició, de fa anys, amb motiu del centenari del cinema. En una de les sales del CCCB hi havia fotografies de molts actors i actrius, la majoria americans, mostrant l’abans i el després, quan eren anònims personatges de la pila i quan eren estels en el firmament del cinema de l’època daurada. Em sembla que l’única que era ja bufona abans de ser famosa era Lana Turner, la resta havien canviat i millorat, gràcies a les intervencions estètiques i de maquillatge, de forma escandalosa. El fet és que, per molt que critiquem el sistema americà, tenim molt més present aquest món, que no pas el nostre entorn artístic. Les actrius i actors nostrats passen per un període brillant si surten a la tele i després es difuminen en el record. Maria Vila, Enric Borràs, Paquita Ferrándiz, Garsaball… Ni tan sols sap, molt jovent d’ara, quina fila feien. Fins i tot els que van triomfar en un context hispànic, com ara el guapíssim Jorge Mistral, per exemple, mort també prematurament. Viuen en el record de quatre nostàlgics, i prou. Potser tan sols Sara Montiel ha arribat a icona, més o menys, però el seu patètic envelliment ha esborrat una mica la seva època de sex símbol espanyol. Carmen Sevilla, aquesta iaia simpàtica i arrauxada, era una dona molt bonica, desaprofitada, en aquella magnífica peli que és ‘La Venganza’ sembla ben diferent de com la veiem ara. Raquel Meller, que va anar a Hollywood i tot, que va tenir grans èxits, en quins records o icones joves viu, avui? És clar que també va morir vella, amb un aspecte una mica patètic, com tants d’altres.

Morir jove és dolent pel que mor, que, segurament, si pogués opinar, fins i tot en el cas que la mort, en un moment de crisi personal, fos triada per ell mateix, amb una perspectiva del món més àmplia s’estimaria més haver menat una llarga i tranquil·la vida. Que el record es mitifiqui, santifiqui, manipuli i exposi, desvetllant curiositats, admiracions i desig de comptar amb relíquies dels finats, és quelcom lligat a l’estranya naturalesa humana de la qual formem part. Recordo que una frase feta habitual, que he escoltat en la meva infantesa, era, davant de l’aspecte d’una persona gran que volia semblar més jove, ‘està feta una relíquia‘ o ‘quina relíquia!’, terme que també s’aplicava a objectes inútils que no es volien llençar, però que no mereixien la conservació que se’ls dedicava. Sic transit…