Sociologia cinèfila des del sofà de casa

Darrerament, per atzar, agafo canals d’aquests nous, alguns amb granet evident i molest i d’altres amb claredat. Constato que jo n’agafo uns i amigues meves que viuen uns quants carrers més amunt n’agafen d’altres. Abans d’ahir, sapeant per variar, i gaudint de la mica de fresca que ha arribat com un regal després d’aquesta calor exagerada del mes de juliol barceloní, vaig ensopegar-me amb una peli antiga, de l’any seixanta-cinc, que feien al canal UrBe, un d’aquests que dic.

La pel·lícula era ‘Jandro’, de Julio Coll, una bona pel·lícula, amb un guió ben fet i agradable de veure. És una història de miners asturians durant l’època de la primera guerra mundial, gairebé amb colors de western, homes esforçats, lluitadors, traïcions, amors, solidaritat familiar i uns paisatges urbans i rurals molt bonics. El temps millora aquestes pel·lícules, perquè abalteix el seu missatge moral, lligat a les convencions que possibilitaven el cinema del país en aquells anys, i recuperen no tan sols el passat que mostra el film sinó també el passat que aleshores era present, l’època en què es va rodar. Jandro comptava amb un repartiment molt bo, Arturo Fernández jove i ben plantat i barrejant l’aire de pinxo que tant ha explotat amb el d’heroi a desgrat seu, l’argentí Alcón, l’amant impossible de Fernando Fernán Gómez en la recent ‘En la ciudad sin límites’, impressionant, Maria Mahor, desaprofitada actriu espanyola, bellíssima, una persona que caldria recuperar en la seva esplèndida maduresa, Jorge Rigaud, el Sant Valentí de les noies de la Creu Roja fent d’empresari d’una peça amb algunes febleses humanes, Ana Maria Noé, Luis Induni i altres, tots excel·lents. Julio Coll va ésser també un director molt remarcable, amb alguna relliscada, però amb un ramell de títols d’aquells que farien història si aquest fos una altra mena de país, no tan amnèsic amb la seva gent. I parlo no tan sols de Catalunya sinó també d’Espanya, en general.

Moltes d’aquestes pel·lícules, interessants per tants conceptes, costen molt de trobar en vídeo i també costa que la televisió les programi. Fa uns quants anys, pels matins, n’havien fet unes quantes d’espanyoles, d’aquelles entranyables i crepusculars històries policíaques urbanes, barcelonines o madrilenyes. El millor, més enllà de la història, era el paisatge, ciutats que encara no havien crescut massa, ermots i patis, cotxes que convivien amb carros i carretons i uns actors en estat de gràcia que el temps ens ha fet oblidar massa de pressa. Què, al final, els polis fossin boníssims i els dolents paguessin com calia els seus errors, que les noies bones es casessin com Déu manava i que ‘les altres’ acabessin malament, era el de menys. El coneixement del passat que tenim ara els dóna una nova visió, una nova lectura, entenem què es volia dir, més enllà del que es deia, fins i tot.

Buscant informació sobre aquesta pel·lícula he trobat un diari d’Astúries que es veu que regala de tant en tant un vídeo rodat a la comunitat, com aquest mateix o ‘Las aguas bajan negras’ i altres. Crec que estaria bé alguna iniciativa semblant, que recuperés pel·lícules antigues rodades a Catalunya en general, no només a Barcelona. Recuperar l’Esparreguera de ‘El Judas’, la Costa Brava de ‘Laia’ i ‘Maria Rosa’, el Pirineu de ‘Verd Madur’, i la ciutat dels anys cinquanta de ‘Apartado de Correos 1001’, amb aquella impagable escena a les atraccions Apolo, poder contemplar el Born i les barraques de ‘Hay un camino a la derecha’, i els espais inclosos en tantes altres pel·lícules que mostraven racons ja perduts de la ciutat. Fins i tot històries més modernes i nostres no les he vist mai per la tele, com és el cas de ‘L’orgia’, pel·licula que m’agradaria tornar a veure per la seva frescor i per recuperar la joventut de molts actors madurets d’avui i que no sé pas que s’hagi passat a cap lloc darrerament ni molt menys a la tele. És relativament fàcil aconseguir llistes d’aquestes pel·lícules, hi ha llibres interessants sobre el tema, però és més difícil veure-les si no és que la casualitat en fa programar alguna per la tele o que en alguna pila de restes de vídeos o cds, com una flor al mig del prat, se’n trobi alguna.

Moltes històries d’aquestes, ben plantejades, ben interpretades i plenes de bones intencions, s’havien d’acabar amb un final convencional, que les espatllava una mica. Però, com he dit, el temps les millora. Recordo les imatges d’una pel·lícula que passava a Madrid, malauradament no en recordo el títol, era una mena d’història neorrealista amb Julita Martínez i Pepe Isbert, mostrava gent molt pobre, que vivia en una casa sense una de les parets, el retrat d’un Madrid desfet de postguerra, enrunat, impressionant. De vegades he sentit afirmacions com ara que durant la guerra es va destruir molt més a Barcelona que a Madrid, crec que qui diu això no sap el que diu. La història, evidentment, no parlava de la guerra, semblava com si passés en una mena de temps sense passat, però les imatges eren ben evidents.

El cinema, com la literatura, al llarg del temps acaba tenint una funció imprevista, més enllà del seu contingut lligat a un present concret. Funciona com a testimoni del temps en què es fa, recull idees, imatges, paraules, costums. Per això la novel·la històrica sempre és novel·la del present, no del passat, perquè s’escriu amb la visió del present. El mateix passa amb la història en general, els manuals s’escriuen des del present i volen justificar, explicar o interpretar els fets des d’uns paràmetres molt diferents, des d’un futur inexistent quan s’esdevenien. Saber el que va passar ‘després’, inevitablement, transforma d’una forma absoluta paisatges, persones i fets.