Sóc fora de la ciutat, a la Terra Alta. Ahir vaig llegir al diari (La Vanguardia) un comentari sobre un tema en el qual he pensat sovint: la diferència que existeix entre la tolerància sobre els costums a les grans zones urbanes o als pobles. L’article feia referència a la dificultat per a ser homosexual a petits pobles, a llocs on tothom es coneix. Les coses bones de les petites comunitats, com ara la convivència, la relació, cal matisar-les amb aquestes servituds, inevitables, encara. Fa algun temps, en una estada en un poble del sud de França on hi tenim família, vam comentar també el mateix fet, observat: allà no hi havia homosexuals, ni prostitució, ni, aparentment, tensions familiars massa evidents.

Fa molts anys, quan va morir Franco, em vaig sobtar que en un poble no massa allunyat de Barcelona els mestres s’haguessin vist obligats a anar a una missa amb totes les forces vives. A Barcelona i el cinturó aquesta obligació resultava, ja, impensable. Anar a missa va ser molts anys gairebé obligat pels mestres de poble. Si ja és difícil ésser diferent en qualsevol indret, encara ho és més en els indrets de dimensions més petites. Sovint, quan es parla dels avenços en llibertat, s’oblida que no sempre ni a tot arreu les coses van a la mateixa velocitat.

Recordo un fragment impressionant de ‘La oscura historia de la prima Montse’, de Masé, uns exercicis espirituals en els quals els pecadors s’acusen d’haver anat a Barcelona, a pecar, i fins i tot n’hi ha un que explica els seus pecats… a París. La gent ha hagut d’anar a ‘pecar’ als llocs grans, oberts. Només cal observar les fires de tota mena que es fan a Montjuïc i com els seriosos senyors de comarques, petits empresaris, pagesos benestants, fan les seves francesilles amb senyoretes de lloguer.

L’anonimat urbà, tan menyspreat en ocasions, té l’avantatge -immens- de fornir les nostres conductes d’una certa intimitat tolerada.

[@more@]

Tweet

En anotar les cançons de la meva vida me’n vaig deixar unes quantes, entre elles Tatuaje popularitzat per Conxa Piquer. Alguna cosa ha de tenir aquesta cançó, ja que ha sobreviscut als anys i de tant en tant sempre hi ha algú que la recupera. Jo la sentia, de petita, molt sovint, en aquella emblemàtica emissió de discos sol·licitats, que crec que s’hauria de recuperar. A mi m’agraden les cançons que expliquen històries, per això m’agrada la cobla andalusa. Encara ens sorprèn, a mi i a molta gent, que cançons amb un alt voltatge eròtic, com aquesta o Ojos verdes, fossin tan populars i conegudes durant els cinquanta.

A mi em feia gràcia allò de ‘era alto y rubio como la cerveza’. La cançó em desvetllava una mena de pena imprecisa que més endavant vaig relacionar amb els mariners americans borratxos i acompanyats de prostitutes que es veien per la Rambla, una mena d’ambient sòrdid i estrany, misteriós, ple de secrets. Ara que els tatuatges s’han posat de moda sembla que la cosa no té tant de ganxo com abans, quan eren cosa de mariners desgraciats, que havien perdut l’amor de la seva vida i rodolaven per les tavernes portuàries desvetllant, ells també, enyoraments abrandats i passions fogoses.

Vaig fer versions en broma, en català, de la història de Tatuaje, per a festes de càmping i coses així. Sempre les vam cantar i representar amb èxit, perquè la paròdia sobre mites compartits té el terreny abonat per a la rialla còmplice. Ojos verdes encara és més ‘forta’, una prostituta fina no cobra a un client perquè li ha fet la feina de forma excel·lent i el recorda, lligat per sempre a la seva millor nit. Allò de ‘apoià en el quicio de la mancebía veia encenderse la luna de mayo’ és impressionant. També m’agrada força aquella d’un noi de vint-i-dos que s’enamora d’una dona de quaranta, provocant l’escàndol. La dona de vida dubtosa és un tema recurrent, com ara la ‘bien pagà’ o aquella de la falsa moneda, o la Maria de la O, que deixa el seu amor per la pela és la pela i després és desgraciada, encara que en l’abundància, espero.

Carlos Cano, malaguanyat, va recuperar i posar al dia la cobla. Una companya de feina d’origen andalús em va passar, fa molts anys, una cinta amb cançons seves. Des d’aleshores en vaig ser seguidora i admiradora gairebé incondicional, encara que en alguna ocasió també va fer alguna patinada de cara a la galeria, l’èxit és perillós. Apart de recuperar cançons estupendes en va escriure i popularitzar moltes d’inoblidables, amb el que a mi m’agrada més: amors perduts, passions dramàtiques, enyorament… Va elevar l’havanera a un estadi més modern de qualitat i contingut. Crec que l’havanera catalana encara no ho ha aconseguit, això, posar al dia la temàtica i la música, encara que hi ha alguna cosa puntual, interessant. A mi, de Cano, m’encanta aquella de la noia que toca el piano en el silenci de l’hora de la migdiada, recordant el nòvio, embarcat cap a Cuba per motius laborals, la novia del embarcado, nunca la siesta dormía. Cano també té la seva primera etapa, reivindicativa, com ara aquella cançó sobre el cas Almeria, que encara m’esgarrifa, emociona i horroritza quan l’escolto.

A Barcelona sempre ha agradat molt la cobla, i també el flamenc, malgrat que ara no sembla políticament correcte recordar-ho. I no tan sols a gent d’origen castellà o andalús sinó als autòctons. Moltes figures del flamenc i de la cobla eren catalans d’adopció, Piquer era valenciana. La tradició continua, podria mencionar molts exemples, però me’n deixaria algun d’important. Al llibre ‘La Rambla fa baixada’, de Néstor Luján, un personatge fa broma sobre les aspiracions catalanistes d’un altre i li mostra com els espectacles de teatre i cinema de la ciutat tenen un alt contingut de flamenc i temes andalusos, tot això abans de la Guerra. La informació és fefaent, treta de la premsa de l’època.

El paral·lelisme amb la cobla, a Catalunya, crec que es podria establir amb la cançons com les que cantava Emili Vendrell pare, sovint amb lletres d’autors importants. M’agrada aquella d’arri Jan, el pobre carreter enganyat per la dona, que no gosa matar l’adultera i l’amant, ‘les meves mans no hi arriben, al ganivet més tallant, i arrenco en llàgrima viva, arri, arri Jan…’ Marina Rossell, fa poc, va recuperar Rosó. El primer Serrat té cançons que també són històries dramàtiques, com la de la pobra tieta i crec que aquest fet va ser una de les claus del seu èxit. Dyango va recuperar la sacrificada mare, amb gran èxit popular. És una cançó que sempre tindrà actualitat, els fills acostumen a donar problemes i, de vegades, grossos, i una mare és una mare, un suport incondicional en un gran nombre de casos, que sempre hi ha excepcions. Ara n’ha fet una del pare, em sembla molt bé, no hem de discriminar els homes, tampoc.

Avui, que de tant en tant, com Plini el Vell, ens queixem del jovent d’ara i de la violència social, com si fos cosa de l’època, potser va bé recordar que a la taverna d’en Maiol ja n’eren quatre contra un de tot sol, i tots catalans, crec. Per cert, a Catalunya ens agrada molt, també, confrontar la serietat amb la paròdia, i la Trinca, la d’abans, ja situava la baralla de la taverna d’en Maiol entre uns del Barça i uns de l’Espanyol. Violéncia esportiva, doncs, sempre actual.

[@more@]

Tweet

Aquests dies estic llegint comentaris de tota mena sobre les eleccions gallegues, alguns fins i tot una mica ofensius sobre el tarannà d’un poble que manté en el poder Fraga. Galícia és un misteri, una terra força desconeguda per a nosaltres i copsar la seva esència demana recórrer els seus camins i endinsar-se en la seva poesia i la seva literatura i, sobretot, la seva història. Franco va durar molts anys, quan jo anava a França, de jove, em trobava amb la desagradable sorpresa que molta gent creia que érem un poble masoquista, arec, obviant el fet que ells van estar envaïts pels nazis de forma força ràpida i que se’n van sortir amb ajuda americana. La qüestió no era ben bé igual, direu, ja que aleshores teníem una dictadura. Bé, però altres van enderrocar-les, les dictadures, oi? Al menys, a Portugal van salvar l’honor, van fer fugir el dictador uns quants dies abans que passés a millor vida.

Galícia ha estat una terra d’emigrants, els seus pobles són minúsculs, fins fa pocs anys molt mal comunicats. Emigrants que, per regla general, se senten lligats, i molt, a la seva terra d’origen. Hi ha força gent conservadora, sí, que potser creu que és millor conservar poca cosa que donar pas a la novetat, al canvi. Vaig fer un primer viatge a Galícia quan era molt jove, amb una amiga, amb tren. Només éntrar en aquelles terres ja em va sobtar, aleshores, veure tantes dones de negre, amb cantirs al cap, una sensació de pobresa, de tradició molt i molt arrelada. El panorama humà canviava força, en relació a Astúries i Cantàbria. Hi he anat no fa massa i ha canviat molt, com gairebé tot. Més carreteres, modernitat en molts indrets i tradició forta, encara, en altres. Té una certa lògica que les millores s’atribueixin al govern, encara que hi incideixin molts altres factors.

Si, en general, hi ha una gran manca de jovent a tot arreu, a causa de la baixada de la natalitat, allà encara es manifesta més i més. Rellegir Rosalia, Pardo Bazán, personatges -dones, curiosament- diferents, amb les seves pròpies contradiccions, pot donar pistes sobre els misteris d’una terra bellíssima, amb una gent excel·lent i amb una problemàtica encara per resoldre, que la modernitat ha contribuït a diversificar. Sovint voldríem que les coses fossin clares, simples, blanc o negre, però les coses són complexes, molt.

També he llegit desqualificacions sobre Fraga, en base a que és un home vell, ‘hay que empezar a morirse’, he llegit en una samarreta sobre aquest senyor (!). Crec que s’ha de desqualificar els polítics en base a les seves idees, en aquest cas n’hi ha prou i força per fer-ho sense mencionar la seva edat. Precisament la qüestió de l’edat és l’única que em meravella, d’aquest polític. Avui, que reivindiquem el dret a romandre actius fins a la vellesa i a tenir un paper en el món malgrat l’edat, resulta admirable veure algú amb aquesta edat i amb aquesta empenta, encara. Una altra cosa són les seves idees, les de sempre, per altra banda, amb les quals, evidentment, no combrego gens ni mica.

Sovint els polítics pateixen desqualificacions relacionades amb el seu aspectes, Pujol-enano, coses així. Això molesta, i molt, quan ho fan les dretes, la Cope té especialitat en això i en dir tota mena de disbarats relacionats amb l’aspecte físic o el vestit dels polítics que no són del seu pal, però cal dir que és habitual recórrer a aquesta mena d’insultets absurds per totes bandes. Potser el factor vellesa ha estat determinant per explicar el manteniment en política de Fraga, en una comunitat amb un bon nombre de població envellida que també vota. Polítics d’esquerra, de la República, no volien atorgar el vot a les dones perquè eren manipulables i votarien les dretes, negar un dret amb aquestes històries em sembla molt partidista, negaríem el vot a la gent més gran si sabéssim que voten opcions conservadores? Cal dir que, efectivament, després de donar el vot a les dones van sortir les dretes, però per molts altres motius, entre ells el desengany sobre l’assoliment de les fites republicanes, qüestió que no s’ha analitzat prou, al meu entendre. Era més fàcil donar l’explicació dona-dretes que no pas fer autocrítica, com passa sempre.

Els èxits de les dretes immobilistes, com ara les manifestacions d’aquests dies, desvetllen comentaris de tota mena, molts en el sentit que responen a una gran manipulació. En general, però, quan es vol treure gent al carrer sempre se la manipula, d’alguna manera. A manifestacions per causes justes he sentit -i llegit- coses que m’han fet esgarrifar pel que tenien d’irracional, caldria repensar això dels moviments de masses, sovint no responen a la realitat, però tenen èxit perquè a moltes persones els agrada sentir-se recolzades de forma multitudinària.

Pensar que perquè som molta gent al carrer tenim la raó és un mal plantejament, ja ho veieu.

[@more@]

Tweet

M’he adonat que entre les llibres triats n’esmento un parell que tenen força punts de contacte: Anna Karènina i la Regenta. El segle XIX va propiciar, amb els seus canvis socials i els seus trasbalsos polítics, la popularització de la novel·la, llarga i extensa, preludi aprofundit de pel·lícules i serials, sovint publicada en capítols a la premsa. Una certa i limitada distensió moral va aconseguir traspassar a aquestes novel·les, amb més o menys èxit i qualitat, problemes socials de l’època, com ara l’explotació infantil, la pobresa i la situació de la dona, limitada per un context provincià i hipòcrita, casada sovint per interès o per necessitats econòmiques.

Un dels temes amb més èxit, potser per aquests motius, va ser el de l’adulteri femení. Dones boniques i atractives, mal casades per interès, frustrades en la seva realització personal, que gosen buscar l’aventura fora del matrimoni, cosa que les abocarà a la tragèdia. Crec que les novel·les més populars amb aquesta temàtica són, evidentment, Anna Karenina, la Regenta, Madame Bovary i, també, però no tan coneguda, El primo Basilio, d’Eça de Queirós.

La nostra hispànica Regenta, magnífica i impressionant novel·la de Clarín, que, en la meva opinió no ha aconseguit encara ésser portada al cinema ni a la televisió amb la qualitat que mereix –malgrat que la sèrie televisiva era prou digna i ben interpretada, crec que li mancava grapa i passió- va passar molts anys endormiscada com la bella dorment, per causes polítiques i culturals. A mi me la va fer conèixer el professor Tusón, excel·lent lingüista, i a qui vaig tenir la sort de topar-me, per casualitat, a la meva estimada Normal de Sans de principis dels setanta, jove i encara poc conscient de la realitat catalana, que després ha sabut copsar tant bé. No feia massa que havia estat reeditada per Alianza i em va semblar magnífica, Jesús Tusón la comparava amb Madame Bovary, per concloure que era millor La Regenta, opinió que comparteixo, encara.

França es un país agraït i exagerat amb els seus mites literaris, artístics i de tota mena i la Bovary és una icona patriòtica, gairebé. Flaubert és molt bo, el seu retrat de la societat francesa provinciana és excel·lent, però com a novel·la, en bloc, crec que La Regenta de Vetusta hi surt guanyant, i molt. La Regenta es fa llegir de forma obligatòria en alguns instituts, cosa que ha generat algun rebuig envers la novel·la per part d’alguns joves, cosa que lamento. És un llibre llarg, dens, i que mereix una lectura comentada i un context motivat. Anna Karènina és també excel·lent, impressionant, imprescindible. També ha patit versions cinematogràfiques de tota mena, algunes de força bones, encara que jo sempre em quedo amb la Garbo i el Marc, quan hi penso. Crec que el marit era Rathbone, el Sherlock Holmes més autèntic del cinema. L’adúltera francesa també ha tingut el seu cinema, crec que li ha passat com a la nostra, no ha acabat de trobar la seva imatge i la seva passió visual. Ignoro si li novel·la portuguesa té alguna versió cinematogràfica, amb els portuguesos hem viscut un estrany distanciament, per diferents motius extraculturals.

Les adúlteres famoses del dinou presenten punts convergents i divergents. L’espanyola no té fills, en llegir la novel·la pensem que si n’hagués tingut potser no hauria estat adúltera sinó mare possessiva. El seu marit és un bon home, massa gran, una mica curt de gambals, però amb bones intencions, que acaba mort quan vol esdevenir un cavaller. L’amant és un carallot, el tipus de fatxenda provincià que retrobarem, més humanitzat, a pel·lícules com Calle Mayor. Karènina té un fill, un nen mimat una mica repel·lent. L’amant, amb qui tindrà una altra filla, és un home intel·ligent i atractiu que l’estima de veritat però que acabarà superat per la situació i trobant la sortida militar i heroica com a solució als seus problemes. Karènin és un home egoista i curt, un fatxenda una mica estrany, poc humà. El marit de Bovary és un home limitat i manipulable, gairebé fa pena. L’amant és també un carallot. Emma és una compradora compulsiva que es preocupa poc per la filla. El llibre portugués ens mostra un marit atractiu, que no entén la situació, una dona una mica ximpleta, i un personatge tèrbol, una criada dolenta i intrigant, que propiciarà la tràgica situació. Totes moren, d’una manera o altra, excepte l’espanyola, que pateix un final sòrdid i que ens deixa amb l’ai al cor, amb ganes que li surti un amant ric i se l’emporti a París, per renéixer de nou a la llibertat i l’alegria, cosa, però, altament improbable.

Totes, com he dit, boniques, atractives. Les més intel·ligents, crec, les dues Annes, la russa i l’espanyola. La novel·la de les dones lletges, però interessants, encara trigaria a arribar i haurien de ser les mateixes dones les qui reivindicarien el protagonisme femení que no anés lligat a aparences fascinants per als senyors. He citat aquestes referències de memòria, pot ser que m’hagi errat en alguna cosa, crec que poc important, al capdavall. Les quatre novel·les conformen un panorama molt interessant sobre la societat de l’època, sobre la hipocresia i les convencions socials, sobre la vida familiar i el món europeu d’aquell temps, sobre països tan diferents i amb tants punts de contacte en el tarannà d’aquestes classes socials emergents, mitjanes benestants, burgeses.

Sobre el tema, recordar que l’adulteri femení va ser delicte fins ben entrada la transició i que un judici va generar una campanya amb l’eslògan: jo també soc adúltera. Per cert, una petita broma, per acabar. Amb unes amigues havíem pensat fer-nos el propi eslògan canviant una mica la frase, i escriure, amb intenció de lligar amb algun xicot progre: jo també voldria ser adúltera. No vam gosar, car les coses polítiques i reivindicatives, en aquells anys, eren fins i tot massa serioses. Ai, si les nostres àvies aixequessin el cap!

[@more@]

Tweet

En un comentari al meu meme, Zizou precisa que no menciono Ferrater ni Riba, grans poetes. Ambdós són, evidentment, figures cabdals de la nostra literatura, imprescindibles. Dues vides molt diferents, denses i difícils, les quals, si disposéssim de mitjans, donarien tema per a una gran pel·lícula. Els valoro, i molt. Però, com a poetes, no són dels meus preferits, és cert. A Riba el trobo massa intel·lectualitzat, triaria abans la seva esposa, Clementina Arderiu.

Recordo, fa anys, a la universitat, unes classes amb Ricard Salvat -un altre gran personatge maltractat per la història cultural del país- en una assignatura sobre cultura catalana que va ser una meravella i, per a mi, el descobriment de moltes coses. Salvat parlava dels poetes que ‘neixen’ i dels que ‘es fan’ i de com els millors gaudien d’aquestes dues circumstàncies: el fet de tenir unes aptituds i haver-les sabut conrear amb lectures, estudi, treball de la llengua… Considerava Riba un poeta que s’havia ‘fet’, opinió que comparteixo, encara que té alguns poemes on deixa que els sentiments surin per damunt del treball literari.

Ferrater tampoc m’acaba de fer el pes, per motius ben diferents, el trobo massa ‘terrenal’. Això no vol dir, tampoc, que no m’agradin, i molt, alguns dels seus poemes, lligats a l’instant, al desengany, gairebé prosa poètica. Els gustos personals són molt íntims i, sovint, irracionals. Sempre m’ha agradat Sagarra, fins i tot les seves obres de teatre d’argument més carrincló m’emocionen. Ara s’ha reivindicat però durant molts anys, per motius extraliteraris, gairebé no podies dir que t’agradava, en segons quins ambients. La popularitat és paga cara, a casa nostra.

I passant ara al terreny de la prosa i de la narrativa, em passen un article sobre un altre escriptor importantíssim, Pedrolo, un article amb el qual estic molt d’acord. Ja fa un bon grapat d’anys de la seva mort i ben poc se’n parla, sembla. Un autor immens, que va tocar tota mena de gèneres, amb una obra extensa, mal estudiada i mal valorada, que conforma, al meu entendre, un panorama de la societat de l’època molt interessant.

La fama i el prestigi pugen i baixen com la borsa, amb les modes i sovint de forma caòtica i estranya. Recordo una frase atribuïda a un filòsof cínic, qui, en preguntar-li perquè feia discursos a les estàtues va respondre: ‘M’exercito en el fracàs’. Una actitud molt saludable, per a tots i totes aquells que tenim alguna aspiració intel·lectual o artística.

[@more@]

Tweet

Ho he aconseguit! He respost al qüestionari i aquí al deixo, a la consideració i la tafaneria dels viatges impenitents i dels pelegrins i pelegrines del ciberespai, un lloc tan eteri com real, sembla.

Per cert, segur que si hi tornava el faria d’una altra manera i amb uns altres continguts.

[@more@]

Discos (cd) triats a l’atzar

Charles Aznavour Vivre avec toi

Tomeu Penya De tot cor

Carlos Cano Forma de ser

Chico Buarque Ao vivo

Habaneras Orfeón Donostiarra

Esquirols Colze amb colze-Licor d’herbes bones

Jorge Cafrune Grandes èxitos-doble

La Ronda de Boltaña País de amanecida

Javier Krahe Valle de lágrimas-aparejo de fortuna

Dulce Pontes Lo mejor de…

Ives Montand Les feuilles mortes

Em deixo, amb pena, Gardel, Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Mina, Imperio Argentina, Conxa Piquer, Pasión Vega, Moustaki, Brel, Machín , Cohen, Serrat, Brassens i altres… molts encara en vinil i cassette, és que sóc antiga. Poca cosa en anglès, ja ho veieu.

Darrer CD:

Ronda de Boltaña Cortinas de humo

Serrat, un disc antic on hi ha ‘De mica en mica’, que m’agrada molt.

Darrera cançó escoltada:

Mermelada de moras Ronda de Boltaña

Una bonica història on surt el Poble-sec, la meva petita pàtria.

Volver i altres tangos de Gardel.

Cançons amb sentit per algun motiu:

L’àguila negra, versió de la Maria del Mar Bonet, per molts motius

El vals de las mariposas, perquè és de quan festejava.

Mira que eres linda, de Machín, diuen que quan era petita la cantava.

Sota el mas ventós, sardana, em recorda el pare.

L’home del piano, de Dylan

Homenatge a Teresa, de l’Ovidi Montllor

… i en general, tota la música de la meva joventut, com ara allò de ‘nos quedamos soooolos, como cada noche, hoy te veo tristeeee…’

I cançons de l’estiu, com ara Qué será lo que quiere el negro o altres, la música de Grease o de La mujer de rojo, m’evoquen estius de càmping i festa major i finals de curs a l’escola amb festivals patxangueros.

Em fa vergonya…

Cap música no me’n fa, en tinc molta que es pot considerar frívola o de poca qualitat, però cadascuna arrossega la seva entranyable història.

Llibres que m’han marcat

(Tant com ‘marcat’ potser no, cito de memòria, diuen que la memòria és un bon crític)

Poemes: Espriu, Foix, Sagarra, Martí i Pol, Maria Mercè Marçal, Margarit, Machado…

Bearn, de Vilallonga

Anna Karènina, de Tolstoi

Últimas tardes con Teresa, de Marsé

La ciudad y los perros, de Vargas Llosa

La Regenta, de Clarín

Terres de l’Ebre, de Juan Arbó

Un amor fora ciutat, de Pedrolo

Feliçment, jo sóc una dona, de Maria Aurèlia Capmany

Los Napoleones, de González Ledesma

De no-ficció: La por a la llibertat, de Fromm

… i, en general, tots els que reflecteixen una Barcelona gairebé perduda.

Música baixada

No domino la tècnica ni hi tinc afició, cap.

Durant l’any llgeixo…

Doncs uns quants, no vull semblar pedant, més de cinquanta-i-tants, però n’hi ha de llargs i de curts, eh?

Per cert, ara, molta biblioteca, més que no pas llibreria, qüestió de diners, d’espai i també de desenganys, en haver gastat diners en llibres que no ho mereixien i haver caigut en el parany del màrketing. Les biblioteques públiques han estat una de les coses millors que han fet els ajuntaments en els darrers anys.

Darrer llibre comprat

La porta, de Magda Szabo

Càlcul d’estructures, de Joan Margarit

Entre el roig i el negre, de Mir Serra

Fantasmas del invierno, de L. Mateo Díez

Llegint ara…

La porta mencionada

Muertos de papel, de Giménez Barlett (no sé per quin motiu, el calor em provoca ganes de llegir novel·la de misteri, lladres i serenos que deien abans, n’hi ha de molt bona, per cert).

Llibre que no he acabat

Aixó sí que em fa vergonya confessar-ho:

A la recerca del temps perdut, de Proust

(sempre se m’ha fet pesat i no l’he pogut acabar)

Tweet

El faré, el faré, no m’hi podré resistir, tampoc…

Al meu entendre tenen èxit perquè…

-permeten parlar d’un mateix-una mateixa, cosa que sempre agrada i va bé

-permeten ‘quedar bé’ : pots semblar intel·lectual, contracultural, agressiu, rebel, antisistema, profund…

-permeten formar part d’un col·lectiu, integrar-se socialment (el col·lectiu dels qui han respost els memes aquests)

-permeten recordar, valorar, evocar, reviure…

-permeten jugar, la vida és un joc però hi ha coses que són més intranscendents que no pas altres i que distreuen.

-permeten tafanejar -llegint els dels altres, gent que no coneixes, en general i amb excepcions- i fer-nos una mena de retrat-robot dels diperos i diperes.

-permeten adonar-te dels salts generacionals, quan t’adones que la majoria de cds que s’esmenten et sonen a ‘xinès’ més que no pas a anglès i a l’inrevés…

-i moltes coses més, però vaig a treballar que avui és el festival de fi de curs, he, he, he …tot de balls en anglès, també…

[@more@]

Tweet

No em puc estar de fer una breu referència a Jesús Moncada. Fa força anys, una coneguda, professora de català de secundària, que el coneixia personalment, em va passar ‘El cafè de la granota’. Després va venir ‘Camí de Sirga’ i els altres. Personalment, els reconec la vàlua, però no són dels meus llibres preferits i he de reconèixer que em costava acabar-los. Crec que són d’aquells llibres amb fragments impressionants però on la història és perd una mica entre la forma, acurada i precisa, treballada amb obsessió perfeccionista.

Una vegada vaig anar a una xerrada d’ell, cosa una mica estranya, car és prou sabut que no acostumava a fer massa vida social -vida social relacionada amb la professió literària, vull dir-. Era en una trobada de la uoc, jo pensava que estaria plena, la sala d’actes de l’autònoma, però era mig buida. Hi havia altres activitats, cinema, tallers d’informàtica. Em va fer, fins i tot, una mica d’angúnia, aquella manca d’interès.

Crec que Jesús Moncada, en els seixanta i setanta, hauria estat un escriptor mític, a l’estil d’Espriu, però en narrativa. Malauradament, vivim temps de mediocritat cultural prou evidents. Només cal veure l’espai que tevetrès, ‘la nostra’, cada dia més frívola, li va dedicar i comparar-lo amb el que va dedicar als esports i altres històries. Darrerament, els noticiaris semblen un recull d’anècdotes absurdes, no s’expliquen les notícies, sinó que es comenten una mena de tafaneries mundials. Encara espero unes notícies que aprofundeixin en el fet de la guerra d’Irak, dels poders que s’hi enfronten, de la seva història i circumstàncies, més enllà dels morts de cada dia, presents a casa, això sí, des del seu mutisme dolorós. Hi ha conflictes importants que ni tan sols són presents en els noticiaris.

O sigui, que no és estrany que a la literatura nostra se li dediquin una mena d’escorrialles de l’invent informatiu. Jo crec que ahir, el traspàs de Moncada mereixia un programa especial, llarg i aprofundit. És clar que seria molt millor que es parlés sovint dels escriptors importants quan són vius. Em temo que ara patirem un seguit d’homenatges, ara o d’aquí cinc o deu anys, a l’estil del que passa amb Ovidi Monllor. Dies enrera, en un horari una mica estrany, van passar per la 2 un reportatge sobre Delibes i em vaig pensar que s’havia mort, tan estrany és contemplar aquesta mena de programes.

Crec que Moncada era un escriptor més valorat que no pas llegit. El millor homenatge, crec, serà rellegir la seva obra amb atenció, els llibres tenen una llarga vida i s’adapten de forma diferent als nostres moments vitals i emocionals. Jo crec que si hi hagués més preocupació per la bona literatura en català, al capdavall un factor fonamental del fet lingüístic, i no tanta per esdeveniments pseudopolítics de patacada, fins i tot més enllà de les fronteres pàtries ens respectarien de forma més sòlida. L’obra de Moncada, penso, és d’aquelles que donen valor i sentit a l’idioma. Descansi en pau.

[@more@]

Tweet

Sovint, malauradament, darrera l’excusa de fer llegir als infants i adolescents s’hi amaguen interessos d’editorials i escriptors-es, que troben en el sector una sortida alimentícia important. Recordo quan els meus fills havien de llegir llibres ‘obligatoris’ en edat adolescent i jove, llibres que no eren ‘clàssics’ sinó, sovint, d’autors lligats de prop o de lluny amb el mateix món de l’ensenyament. Tenir un padrinet o padrineta que fes llegir un llibre teu a l’institut assegurava una sortida de llibres que, si més no, ajudaven a finançar als autors projectes de més volada.

Un dels invents per vendre en aquest sector van ser els llibres amb diferents finals. Esgotat una mica el tema, ja fa alguns anys que ens venen els llibres personalitzats. El sistema, que també funciona a nivell individual, és el següent: envies la llista de nens i nenes i el nom del tutor o tutora, i, suposo que per ordinador, t’arriba un llibre personalitzat amb una història més o menys reeixida, on surten tots aquells nens i nenes i el profe o la profa, enmig d’aventures de tota mena, sovint una mica abaltidores i soporíferes. Recordo com s’havia criticat Enid Blyton per les seves concessions al mercat!

Un dels tòpics que corren i corrien és el de la llargada dels llibres, sembla que massa llargs i voluminosos no surten. Els personalitzats acostumen a tenir una llargada mínima. Harry Potter ha fet replantejar el tema. De fet, he vist nois i noies de dotze i tretze anys, que no suporten el centenar de pàgines recomanades, llegint-ne mil i tantes de Stephen King, per exemple, un autor molt més interessant del que es creu en sectors elitistes i nostrats.

En fi, sense comentaris. Al marge d’això, em sembla bé, molt bé, el premi a Feliu Formosa. Ara bé, fa falta, encara, un ‘premi d’honor’? El mateix nom em sona a escola antiga i orla descolorida. El millor premi d’honor és la difusió de l’obra dels autors, espais als mitjans i lectures a les escoles, lectures comentades, breus i que desvetllin interessos lectors del futur. He accedit a llibres importants perquè recordava aquell fragment que alguna professora intel·ligent m’havia llegit en veu alta i incidint en allò que calia incidir, fa anys.

El tema donaria per molt. Per cert, ahir vaig veure l’espai de btv de l’Emili Manzano, parlant dels blogs, crec que va quedar una mica pobre, si considerem tot el que hi ha navegant per aquests indrets misteriosos. La cosa podia donar per a molt més i, sobretot, per a algunes lectures comentades de textos. Jo, per exemple, més que fer parlar a la Tina Vallès o a més a més de fer-la parlar, hauria llegit algun bocinet del seu aeroplà. I així tot…

[@more@]

Tweet

Tinc entès, malgrat que sóc molt poc experta en la matèria, que a Sant Cugat s’han fet una mena de jornades sobre ‘el fenòmen dels blogs’. Sembla que hi ha hagut detractors, participants il·lustres, teories i constatacions.

No hi tinc massa cosa a dir, llevat que em fa por quan una cosa que gaudeix de llibertat, que ha sorgit de forma més o menys espontània i que té un cert èxit comença a ser víctima de teoritzacions. Aleshores venen els experts i les expertes, les tesis doctorals, i les intel·lectualitzacions de la cosa.

Fa poc vaig llegir una tesi o invent semblant sobre comunicació en entorns virtuals, havien recollit els sucosos comentaris que un grup de gent estudiats de la uoc, entre ells jo mateixa, fèiem fa alguns anys sobre tot tipus de temes en el seu fòrum. A partir del recull, una senyora va establir una mena de teorització aprofundida i llarguíssima que, no ho dubto, deu ser molt interessant.

Doncs sí, tot això em fa por. El teiatru, el periodisme, i moltes més coses van néixer lliures com el vent i van acabar lligades a títols universitaris. Em fa por que no acabin demanant una diplomatura als qui fan l’estàtua a la Rambla, m’han dit que fan fer l’estàtua als alumnes de l’Institut del Teatre, per agafar pràctica de concentració, encara que potser això no és cert, no ho sé, de tant en tant corren notícies d’aquestes estranyes…

Si no s’acaba precisant un títol s’acaba pagant o fent que ens ho pagui la publicitat del Corte o de la Caixa. En resum, que una acaba posant parrafades diverses aquí, en aquests espais virtuals, per passar l’estona, i qualsevol dia pot ésser citada en una tesi o unes jornades d’experts com a exemple fefaent de la mediocritat literària del món modern.

[@more@]

Tweet