La panxa del bou

Aquest estiu he llegit un llibret que vaig trobar a preu d’oferta, de fet sembla que és la reedició d’un del 1961, un facsímil. Es diu Tota la saviesa d’aquest món i recull cinc narracions de Pous i Pagès, escrites cap als anys trenta amb dibuixos d’Apa, o sigui, de Feliu Elias. Són cinc narracions senzilles, amb un fons moralitzant, entranyables. Un personatge que surt a dues d’elles, Simó, és un paretaire, o sigui, un constructor de parets de pedra seca. He recordat tot això perquè en el poema d’ahir vaig parlar de les feixes i vaig rebre un comentari d’Isnel en què també en parlava. Aquest era un ofici cabdal, aleshores. Simó, el paretaire de les històries de Pous i Pagès, és un home bo, senzill, que ha perdut un fill i que es pren la seva feina amb gran cura, però prioritzant sempre la vida i el seu gaudi per sobre del treball. Les narracions són també una mina respecte al vocabulari, una déu de paraules i expressions oblidades o poc utilitzades, a recuperar.

Feliu Elies va ser un personatge immens, que va fer moltes coses (periodisme, pintura, dibuix, crítica d’art, promoció cultural…) i totes bé. Malauradament, en aquest país nostre aviat oblidem, aquell prestatget, que deia Calders, encara no ha augmentat massa de mida ni ha esdevingut una bona biblioteca. Sovint, les persones que han fet moltes coses han estat titllades de no fer-ne cap bé del tot, cosa que no és pas veritat, segons la meva opinió personal, sinó que més aviat han estat uns grans treballadors, envejats per molts ganduls que han fet poca cosa, i poso com a exemple cabdal Rusiñol, per a mi bon escriptor, bon pintor, bon humorista, bon periodista i gran personatge que si fos anglès ja hauria merescut una sèrie perfeccionista de la BBC i per qui sento una passió retrospectiva. La Guerra Civil també va contribuir a trencar una mica aquesta tradició intel·lectual, desgràcies de la història.

Vaig accedir a la informació sobre Elias buscant, curiosament, informació sobre el meu barri. Elias va escriure biografies sobre pintors de l’època, pintors realistes, popularíssims aleshores i ara, malauradament també, oblidats o gairebé. Una d’elles sobre Simó Gómez, pintor del Poble-sec, que va morir molt jove, un juerguista, sembla, amb un germà que era un excel·lent gravador. La biografia del pintor supera la història personal per donar una visió del meu barri d’aleshores humorística i tendra. Les avantguardes i tot això van relegar aquests pintors, motor de la vida cultural catalana en el seu temps, a l’oblit. Sovint coneixem molt millor la pintura francesa que la de casa nostra, i, crec, fins i tot passa el mateix o semblant a la resta de l’estat espanyol. Fa algun temps, em sembla que a Chicago, en una exposició sobre la pintura de l’engany, això que en diuen en francès trompe l’oeil o una cosa així, van triar per al cartell anunciador un quadre de Borrell, un altre boníssim pintor d’aquells temps.

Pous i Pagès va ser també narrador, periodista, dramaturg. Representant important del Modernisme, ara, per a la gran majoria de la gent, és també força desconegut. Un record per a tots ells, doncs, i també per a molts d’altres que mencionaré en properes ocasions.

[@more@]

Tweet

Crec que cada vegada costa més d’accedir a informació sobre literatura de tota mena, llevat dels grans autors mediàtics. Trobo força lloable la promoció que l’editorial La Campana està fent del nou llibre de Sánchez Piñol, com deia una peixatera del meu barri, ‘el que no es veu, no es ven’.

Hi ha autors que, malgrat no tenir una presència massa evident en els mitjans, van venent i publicant. Voldria parlar avui d’un autor que a mi m’agrada força, Luis Mateo Diez, castellà de Lleó, crec que del poble de Villablino, famós per aquella cançoneta del ruc que es moria. Aquest autor, més enllà dels arguments, crea i recrea un món i una atmosfera molt especial. En una entrevista vaig llegir una definició seva que he fet meva, la de ‘herois del fracàs’, referida als seus personatges. Gent gris, pobles grisos, i molta poesia implícita en aquestes històries d’unes terres que desconeixem força.

Incidiré també en un altre tema, la literatura juvenil. Hi ha una frontera molt feble entre certa literatura juvenil i la d’adults, tant és així que molts títols d’adults es ‘reconverteixen’ en títols per a joves, com seria el cas, ben conegut, de Verne. Això, per a mi, perjudica a vegades la difussió d’aquesta literatura. La literatura juvenil pot interessar a molts adults, però sovint no hi accedeixen perquè la desconeixen, oblidada a les lleixes etiquetades amb coses com ara ‘de 12 anys en endavant’.

Conec força gent que escriu i publica bona literatura infantil i juvenil. I aquí ve el problema, sovint aquests llibres es troben classificats, a les llibreries, per col·leccions i, dins d’aquestes, per número, cosa que dificulta molt i molt la cerca de l’obra d’un autor o autora i fins i tot la tafaneria sobre la seva producció. Això passa, però molt menys, amb l’obra per adults, moltes bones libreries, amb força bon criteri, tenen prestatges en ordre alfabètic, per autors. Crec també que valdria la pena endegar alguna col·lecció sense etiquetes que recollís títols de la literatura juvenil que poden interessar la gent gran, com passa a l’inrevés, més aviat.

Em sorprèn el mèrit que té, per a molts autors i autores, arribar a ser coneguts i reconeguts, al marge del ressò mediàtic, gairebé inexistent, que tenen.

[@more@]

Tweet

He llegit en algun post comentaris, jo crec que ingènuament maliciosos, sobre això de Nova Orleans. Queixes, per exemple, del fet que se’n parli més que no pas de l’Irak, o en el sentit antiamericà habitual de ‘ja els està bé’, coses així. Això ja va passar amb allò de les torres bessones. Només voldria dir que una cosa són els fets polítics, condemnables, i una altra les víctimes, sovint innocents, siguin d’on siguin i només cal veure el tipus de gent més afectada pel Katrina. Crec que s’hauria d’anar amb compte amb aquestes valoracions tendencioses. Una altra cosa és com en parlen els mitjans o quina quantitat de temps hi dediquen, posats a protestar, val més que protestem de que no es parli gairebé gens, per exemple, del Sudan o d’altres indrets en violència permanent, que ni tan sols sabem que existeixen, ben sovint, si no és que tenim relacions amb entitats d’ajuda.

Un altre tema que vull comentar és l’afició dels poders municipals en enderrocar i desfer monuments franquistes. No valdria més, com han fet en altres pobles, dedicar el monument a TOTES les víctimes de la guerra i fer constar que va estar construït en l’etapa franquista, des d’una visió parcial i injusta? Això contribueix a millorar la tan comentada memòria històrica? És que s’hi ho esborrem del mapa ja no existeix? Això em recorda l’afany enderrocador d’esglésies de quan la guerra, no valia més haver-les fet servir per a altres usos que no pas perdre temps i explosius en enderrocar-les? Si volem fer desaparèixer monuments totalitaris haurem d’acabar enderrocant les piràmides d’Egipte. Per cert, l’altra dia, a la tele, comentant el tema, van parlar de carrers amb noms franquistes i van enfocar el rètol del carrer del Duc de la Victòria (parlo de Barna). L’Espartero pot resultar dubtós o desagradable però, que jo sàpiga, no té massa a veure amb el franquisme perquè ja feia anys que criava malves. Si volem esborrar-ne el nom perquè va fer bombardejar Barcelona caldrà treure en Prim de la Ciutadella, ja que crec que va fer una cosa així.

Els canvis de nom i l’enderrocament de monuments és una dèria constant dels poders públics, s’esborra, s’enderroca, i aquí no ha passat res, i s’hi ha passat, com va dir algú, s’escriu una nova pàgina als llibres d’història i ja està arreglat. Quin món de mones.

[@more@]

Tweet

Manllevo el títol de Pedrolo, i, per cert, espero que el rellegiu, com jo estic fent, ara que fa ja, crec, quinze anys de la seva mort.

Però no volia parlar de literatura, volia parlar una mica de dues coses: blogs i televisió. A la televisió, per cert, es parla molt de televisió, si us hi heu fixat: anuncien els seus programes, entrevisten els seus entrevistadors i coses així… Avui l’estrella del programa ja no és l’entrevistat, sinó l’entrevistador, per regla general, amb alguna excepció de bona voluntat, que també n’hi ha. Per tant, trobo bé que als blogs parlem de blogs.

Com que de blogs n’hi ha més que no pas de canals de televisió, es fa difícil seguir-los, encara que n’hi ha amb un encant especial, que aviat creen seguidors-dores, voldria mencionar les Gotes d’Isnel i l’Aeroplà del Raval, ambdós fets per senyores, crec.

En el darrer post de l’Aeroplà es parla de tele, aconsellant prescindir-ne, cosa intel·ligent i raonada, és clar. El que passa, parlo per mi, és que la tele m’encurioseix, vaig celebrar la seva arribada a la minsa economia familiar i m’adono com, malgrat tots els seus defectes ‘fa companyia’ a les persones grans o soles. De totes les bírries que emet sempre hi ha alguna cosa interessant, més enllà dels documentals geogràfics i naturalistes, ep.

Aquest estiu he estat alguns dies d’una persona de la família gran, a qui llegir ja costa i que troba en la televisió una distracció, tot i admetent, ja que no és pas ximple, que el 99.9 de coses a veure són, o bé infumables o bé repetides i super repetides. Alguna tarda, mig en broma, a l’hora vagarosa de la migdiada, ens enganxàvem plegades a la sèrie mexicana aquesta del frijolito, o sigui, traduït al català que ara es parla, al nen mongeteta, més o menys, sí, no dissimuleu, també l’heu mirada algun dia.

Precisament en un diari, fa poc, llegia que aquesta sèrie i una altra que es veu que es diu no sé què dels gavilanes, havien estat contemplades per molta gent nostrada, amb l’excusa que ho feien per riure, i el comentarista en treia la conclusió següent: qui té fam, somia pa. Doncs sí, és cert, això passa. Tots tenim necessitat de distracció en aquestes hores feixugues de l’estiu, llargues i pesades, que ens abalteixen i ens fan desitjar les boires de tardor.

Admeto que m’he mirat la cosa intentant treure’n quelcom positiu: estudi de les variants dialectals de l’espanyol, sociologia mexicana, curiositat humana, al capdavall. Com deia Terenci, en un context irònic i humorístic, després tergiversat i convertit en transcendent, ‘humana sóc i res humà no se’m fa estrany’.

[@more@]

Tweet

Afortunadament, s’estan recuperant títols imprescindibles per fer-nos una idea una mica aproximada del que ha estat el país i la seva capital. Un d’aquests autors, recuperats, és Juli Vallmitjana. Val a dir que no és pas la primera vegada que es recupera, hi ha reedicions dels seixanta i setanta d’alguns títols, pocs. No sé pas si els llibres de Vallmitjana són ben bé novel·les, qui hi cerqui un argument lligat i coherent va errat. Però els ambients, la visió pietosa i tendra, però no pas idealitzada, d’una part del país i de la ciutat, és impressionant. Gitanos, prostitutes, misèria, violència i poca esperança de reeixir, un món que sovint s’ha amagat -i s’amaga encara- sota l’aparença brillant d’una Catalunya emprenedora i benestant.

El suplement de la Vanguàrdia d’ahir relacionava Vallmitjana amb Nonell, un pintor que també va accedir a aquest món o submón poc agradable, des d’una visió molt personal i apassionada. Malauradament, Nonell va morir molt jove. Llegir articles sobre la recuperació d’aquesta literatura m’ha evocat -encara que potser no tenen res a veure- altres llibres, com ara la Punyalada, on es palesa, des d’una visió una mica més ‘reprimida’ la Catalunya rural violenta, caòtica, sense ordre ni concert, dominada per bandolers arrauxats i inexplicables, des d’un punt de vista actual. La violència interior del nostre país, amb les carlinades i les seves seqüeles -i encara, més endarrera, amb el bandolerisme endèmic- és poc coneguda. I hi ha molts aspectes de la Guerra Civil que no es poden explicar si no és té coneixement de aquests precedents i dels lligams carlins amb molts catalans que van donar suport a la revolta militar feixista.

També m’han vingut al cap els llibres sobre les Terres de l’Ebre de Juan Arbó, una bufetada per a la societat urbana i culta dels trenta, passions rurals, misèria, paludisme… La literatura ens explica, sovint millor que un llibre d’història, moltes realitats que ens poden acostar a una possible i sempre enganyosa realitat. De la mateixa manera, en castellà, Marsé o Gonzàlez Ledesma, ens acosten, més enllà dels seus fils argumentals, a una Barcelona esqueixada, on les classes altes o mitjanes no saben ni entenen què passa més enllà dels seus barris. Crec que ara passa el mateix o semblant, només cal veure quant de temps li ha costat a l’ajuntament de Barcelona adonar-se i començar a prendre mides per aturar la degradació del centre de la ciutat.

Crec que el retrat literari de la Barcelona d’avui més reeixit vindrà, possiblement, dels immigrants joves, perquè els del país sovint no volem o no sabem veure les coses tal com són.

[@more@]

Tweet

Jo creia que era un problema meu, però, segons les estadístiques, la venda i lectura de novel·la negra, de misteri o de lladres i serenos, puja molt amb la calor. O sigui, que ningú no és original. De fet, n’acostumo a llegir unes quantes, durant l’estiu, però cada vegada em vosta més de trobar-ne que m’agradin, després d’haver esgotat tots els títols de la Christie. De les actuals, em quedo amb Ruth Rendell, perquè té una temàtica variada i crea atmosferes interessants. Com que la cosa del crim s’ha posat de moda i sembla que sovint els agafa a les senyores, per escriure’n, hi ha molta cosa i cal triar.

A mi, en general, m’agraden més les escrites per dones, perquè tenen un grau més limitat de violència i brutalitat, són, crec, més subtils. A més de Rendell, remarcaria P. D. James, amb les seves atmosferes sempre brillants, encara que de vegades les històries acaben per lligar de forma una mica delirant. Un cas de fer novel·les com qui fa xurros és el de Hyggins Clark, que crec que ja ha iniciat una filla seva en el negoci. No entraré en temes de qualitat, en aquest cas són novel·les fetes de forma esquemàtica, però ningú no em pot negar que t’hi enganxes, cosa que, per altra banda, també passa amb els serials televisius més poc inspirats. I no tinc tirada a la novel·la policíaco-històrica, un gènere també en alça que aplega, de fet, dos gèneres. Per exemple, Perry, les seves novel·les victorianes no estan malament però, com sol passar amb la novel·la història, s’escriu sempre des d’una mentalitat presentista i molts detalls, sobretot de mentalitat, resulten anacrònics.

He tingut una certa decepció amb Mankell, l’autor suec. Escriu molt bé i et serveix per a conèixer la realitat del seu país, però les històries no acaben de encaixar. De fet, a la novel·la policíaca -i crec que també a les pelis- no els cal massa, que la història encaixi del tot, potser. Però hi ha dos finals en la narrativa, sigui llegida o contemplada, que sempre m’han decebut: quan la història és un somni o quan els dolents són una secta, cosa que m’ha passat -aquesta darrera- amb un llibre d’aquest autor, que no vull mencionar per si algú l’està llegint i no vol saber el final.

Sobre Christie, una dona molt interessant, per a mi, encara és la reina, malgrat que té de tot i que durant molt de temps se la va menystenir. La ‘moda’ del país, francòfila, prioritzava Simenon, que a mi m’ha avorrit sempre i que, com a persona, era també tot un ‘personatge’. No vull entrar, com he dit, en valoracions de qualitat, sempre subjectives i lligades a les modes i a les prevencions personals. A Espanya també estan sorgint novel·les policíaques força remarcables, com les de Giménez-Barlett i Silva, jo trobo que no són del tot reeixides però es llegeixen bé. A Catalunya hi ha intents, com els de Mínguez, i alguns títols de Pedrolo, és clar, però crec que encara no ha sorgit l’autora o autor que excel·leixi en el gènere.

De resultes de tot això que m’han agafat ganes d’escriure una novel·la policíaca, vaig a intentar-ho. Bons misteris a tothom.

[@more@]

Tweet

De retorn, durant uns dies, a Barcelona, no m’he pogut estar d’anar a prendre’m una orxata a Can Sirvent, la del carrer Parlament, per a mi la millor de la ciutat, encara que tot són gustos. De vegades hi ha tanta gent que resulta impossible aconseguir-ho. Com que avui dia qualsevol cosa agradable que fas comporta que et preguntis si té contraindicacions, de la mateixa manera que abans et preguntaves si era pecat, en aquest cas, pensava: és molt dolça, no treu la sed, deu engreixar…etc. Per altra banda, però, també em deia: segur que va bé per a alguna cosa. Entro a la botiga, hi ha un gran mirall, i enganxat en ell veig que havien retallat un article d’una revista: la horchata previene la vejez y reduce el colesterol. Me l’he pres, doncs, molt satisfeta.[@more@]

Tweet

Aprofito la tarda de vent que està fent -millor això que no pas la calor feixuga d’ahir- per escriure alguna cosa a la meva ‘panxa del bou’ particular. He vingut a una sala internet del poble on sóc, a la Terra Alta. Hi ha nens i nenes xatejant, jugant, i també gent gran navegant per la xarxa. Els ordinadors van lents, surt tota mena de publicitat, però no hi fa res, tot té la seva gràcia. Em cobren un euro per una hora llarga, llarga, o sigui que no em puc queixar.

Escolto aquest parlar viu i magnífic del català de per aquí. Se m’acut que si la capital catalana s’hagués situat a la zona, avui el català normatiu seria ben diferent, de la mateixa manera que ho seria el castellà si, per exemple, Sevilla, hagués esdevingut la capital del regne hispànic. Durant aquests dies he llegit una biografia de Sibil·la de Fortià i també estic llegint fragments de la Crònica de Bernat Desclot, perquè vull endegar un petit dossier sobre aquest personatge, destinat a la meva escola, que en porta el nom. O sigui, que faig país, més o menys.

Tot és relatiu, també la història i la seva memòria, que està convertint zones de per aquí en una mena de parc temàtic de la Guerra Civil. La memòria oficial, per al turisme, no és pas la memòria històrica real, explicada per la gent gran, contradictòria i amb molts matisos que ara no es volen remenar massa. Volem que les coses siguin senzilles i clares, però les coses -i les persones- són i som complexes i contradictòries i incoherents en moltes ocasions.

He escoltat per ràdio debats sobre les bombes al Japó que van acabar (?) amb la segona guerra mundial, mentres l’Estatut, crec, genera força indiferència en un alt porcentatge de la població. Aquí, a tocar de l’Aragó, la visió global del país -del nostre- és molt diferent de la de Barcelona.

[@more@]

Tweet

Diumenge no me’n vaig poder estar i vaig veure el final de la sèrie catalana més llarga de la història -per ara-. No la veig quan treballo, encara que sempre hi ha qui la comenta o me l’explica. Caldria analitzar a fons el fenòmen que representa el fet que una història com aquesta mantingui l’audiència al llarg dels anys. El final, per a mi, va ser patètic. Veure bons actors i actrius fent aquelles escenes d’acció finals tan mal fetes, intentant fer cara de desesperats, va ser una mica dolorós.

Les sèries catalanes han arribat a ser una mena de senyal d’identitat, com el Barça. En determinats ambients no se’n pot parlar malament, hi ha qui afirma amb contundència que ‘quina diferència amb les que es fan en castellà’. De vegades he comentat, arriscant-me a ser titllada d’elitista pocasolta, que si les doblessin en castella d’hispanoamèrica, amb els mateixos arguments, no aguantarien dos dies.

El cor va comptar amb tota la nit. Té el seu espai de sobretaula i molts més espais en altres espais, perquè, al capdavall, la televisió es retroalimenta, fent-se autopropaganda constant, i, per desgràcia ‘la nostra’ ha acabat, amb el temps, caient en el parany de les audiències i de la mediocritat. Els dono el valor de la distracció, que sempre fa falta. El mètode dels serials de la tele és el mateix que, anys enrere, utilitzava la ràdio: uns primers guions treballats i cinquanta mil de mediocres, fins i tot de dolents. Tòpics repetits, problemes suposadament socials d’actualitat quan cal, parelles que es van intercanviant i poca cosa més. D’humor intel·ligent, poquet. Els actors han trobat una feina i els guionistes també. Que tots ells, evidentment, puguin fer coses molt millors, no és cap problema vital, al capdavall som humans i s’ha de viure.

Que el públic hi vegi quelcom més que una diversió mediocre, resulta preocupant. Que els catalans no puguem fer autocrítica amb les ‘nostres’ produccions televisives, encara més preocupant.

[@more@]

Tweet

No sé si és bon dia per a comentar afers frívols però com que, al capdavall, la vida és una tragicomèdia, incidiré en el tema. Darrerament he vist al diar o a la televisió actrius que havia admirat amb uns nous rostres que semblen màscares i que em fan una mica d’angúnia. S’han estirat la pell, suposo que per semblar més joves. Com que la cirurgia encara no és perfecta, per a mi, en lloc de semblar més joves em semblen una mena de cosa estranya, em fan el mateix efecte que les perruques dels senyors, amb el desavantatge que aquestes es poden treure i les arrugues, mapa del temps i de l’experiència, ja no seran iguals.

Tan dolent és envellir i, encara més, mostrar-ho a la gent? Doncs deu ser molt dolent, ja que la cosa està arribant al poble, a la gent normal amb algun caleret que també està passant per aquestes experiències. Som una societat de nou rics, amb totes les seves misèries. Ja podem anar parlant d’austeritat i del tercer món… a passar fred i contaminar amb els aires condicionats, inútils molts dies i que, diuen, poden provocar apagades de llum per sobrecàrregues.

Sobre la bellesa artificial o comprada amb diners, recupero un sonet barroc, d’Argensola, molt il·lustratiu. Crec que ara també vivim en un món barroc, de les aparences en tots els aspectes. Potser és que, al capdavall, com diu el poema, tot ens enganya, fins i tot la natura més esplèndida. A meditar, doncs.

[@more@]

Yo os quiero confesar, don Juan, primero,

que aquel blanco y carmín de doña Elvira

no tiene de ella más, si bien se mira,

que el haberle costado su dinero.

Pero también que me confieses quiero

que es tanta la beldad de su mentira,

que en vano competir con ella aspira

belleza igual de rostro verdadero.

Mas, ¿qué mucho que yo perdido ande

por un engaño tal, pues que sabemos

que nos engaña así naturaleza?

Porque ese cielo azul que todos vemos,

ni es cielo ni es azul, ¡Lástima grande

que no sea verdad tanta belleza!

Tweet