La panxa del bou

..es perd un llençol. M’ha vingut al cap aquest conegut i nostrat refrany quan he llegit, en un interessant dip de per aquí, referències a Ovidi Montllor. Els homenatges, no massa nombrosos ni aprofundits, per cert, que se li han fet amb motiu del desè aniversari del seu traspàs no poden fer-nos oblidar que va patir una mena d’ostracisme -ell i altres- amb l’arribada de la democràcia i que es va haver de guanyar les garrofes fent cinema en castellà. El recordo en una ocasió, estaven filmant una pel·lícula, no recordo quins altres actors i actrius hi participaven i ell va manifestar que els periodistes de tevetrès -la nostra, sembla- ni els havien dirigit la paraula, ni a ell ni a la Montserrat Salvador, excel·lent actriu- perquè havien anat de dret als ‘famosos’ que ja no recordo qui eren, però que no eren catalans.

Aquest país nostre sovint és mesquí i cal ser una mica autocrítics. Els escriptors han donat sovint mostres d’aquesta mesquinesa, capelletes, crítiques malèvoles, manca de rigor literari al jutjar l’obra d’algú, per destruir l’enemic o, més aviat, el competidor. Els cantants catalans van quedar reduïts a quatre de famosos que, per cert, van abandonar aviat els seus recers de sales alternatives i econòmiques per accedir a llocs més sucosos econòmicament, d’altres es van dedicar a fer diners, i la resta es va haver de buscar la vida. I van arribar els grups d’havaneres, més lúdics i, per ara, menys compromesos -amb alguna excepció- amb la realitat social i política.

L’altre dia vaig veure Marina Rossell a… tele taxi. Podeu dir el que volgueu del canal del senyor Molinero però acostuma a oferir-nos algun vídeo clip en català, diria que compleix la quota, cosa que no es pot dir de tothom i alguna entrevista interessant i en les quals deixen parlar l’entrevistat. La Marina Rossell no cantava, era una entrevista, també, i va sortir el tema de la música en català. Marina Rossell va constatar un fet, se’n fa molta i variada però quan a la tevetres posen una sintonia de fons, per exemple en un programa d’esports, gairebé sempre és en anglès. I el mateix passa en altres canals. La BTV ofereix de vegades petits reportatges de fotografies antigues de Barcelona en una festa determinada i de fons ens possa qualsevol cosa en anglès (ni tan sols en castellà, i he observat que als canals ‘espanyols’ passa tres quarts del mateix, poca música en castellà i, quan n’hi ha, de la més dolenta).

Amb els meus fills havia estat espectadora fidel de les obres de teatre dels cicles de Cavall Fort, que van resistir el tardofranquisme i que van morir amb la democràcia, sense poder arribar a celebrar els vint-i-cinc anys. El motiu, van dir, va ser que aleshores es feien muntatges excessius, que no deixaven lloc per als modestos decorats de les matinals infantils. No hauria d’haver estat a l’inrevés? Es a dir, prioritzar el teatre per a la mainada, donant-li un més alt nivell de qualitat -de vegades m’ha fet vergonya portar l’escola al teatre i veure què se’ls ofereix, obres que freguen l’atrotinament- per damunt del que està dirigit als adults? En aquella ocasió em vaig queixar als diaris i tot això, però res, es veu que la cosa no era prou important, ni va tenir cap ressò, tampoc.

Sovint sembla que el mal sempre ve de fora, però si no augmentem el rigor cultural -i polític- ho veig tot una mica negre. Espero que, parafrasejant Vázquez Montalban, encara que no m’agrada massa el recurs parafrasejador, no haguem de dir algun dia ‘contra Espanya vivíem millor’.

[@more@]

Tweet

Transcric pel seu interès l’article, una mica estripat però, al meu entendre, força lúcid, sobre el tema, que va publicar el periodista Manuel Trallero a La Vanguardia, el dia 25-5-2005. Sense més comentaris…[@more@]‘Mestres’

MANUEL TRALLERO – 00:00 horas – 25/05/2005
Con motivo de la semana que TV3 dedica a esa elevada rama de la ganadería que es la pedagogía -en palabras del gran Gaziel- La nostra ha tenido la amabilidad de perpetrar un docudrama sobre los enseñantes. Es un género muy querido porque, no en vano, su actual director, el señor Escribano, se creyó que había inventado la sopa de ajo con su serie Hospital. Este repertorio de seños que nos han mostrado, con pretensiones de reflejar la realidad, son simples estereotipos.

La joven maestra de Ripollet, puro estilo Rosa Sensat, impresionada y fotuda cuando manda callar a la clase, "porque lo digo yo" y la clase se calla para su consternación "porque eso es antipedagógico", o la abnegada veterana de Ullastret o la perfecta funcionaria de Cervera. Imágenes tópicas enganchadas una detrás de otra sin el menor viso de credibilidad. Los maestros de Catalunya quedan tan bien retratados como pudieran serlo los negros de Estados Unidos en La cabaña del Tío Tom.

Hay que tener bastante estómago para tratar de la enseñanza en Catalunya y no abordar las clases en barracones -"aulas no convencionales" según la jerga del tripartito-, la escasez presupuestaria, la violencia en las aulas, la catástrofe de la aplicación de la Logse, las bajas por depresión del profesorado, la drogodependencia de algunos alumnos, los problemas derivados de la inmigración -sólo salió un chico negro, Jonathan, en Cervera-, las reducidas plantillas, el fracaso escolar, los embarazos de adolescentes, la proliferación de bandas juveniles, la obesidad infantil, la paulatina pérdida de calidad de la enseñanza pública a favor de la privada… Nada de ello apareció, pero tampoco se vio ni una mala pantalla de televisión ni un simple ordenador.

Esta es la escola catalana. Menos mal que en el Telenotícies se explicó como gran éxito que los maestros con más de veinte años de antigüedad, pero menos de 51 años, tras cuatro años cobrando el 80% del sueldo y sin que su número supere a los 400, podrán disfrutar de un año sabático. La realidad siempre supera a la ficción.

Tweet

Aquests dies, per casualitat, he escoltat, dit per persones properes, que tinc per raonables i intel·ligents, comentaris que m’han sobtat, com em passa sovint, per la càrrega de violència inconscient que trafegaven. Una amiga gairebé em justificava l’holocaust dient que quan als jueus sempre els ha passat això, alguna cosa tenen. Un amic em justificava les purgues estalinistes amb un discurs a favor dels ideals comunistes. Un altre em parlava dels perills de la suposada diversitat, dels punts negatius de l’immigració i de la por que amb tanta gent de ‘fora’ perdrem ‘la nostra cultura’. Una altra persona em comentava coses des d’un antiamericanisme totalment irracional. Només faltaven els fets de la Patum, tan lamentables, per escalfar l’ambient.

[@more@]

A l’autobús, venint de la platja, vaig escoltar un avi que agafava conversa amb un xicot hispanoamericà que l’escoltava amb paciència. L’avi li explicava que se n’havia anat de la platja perquè la seva colla de jubilats havien començat a despotricar contra la gent ‘de fora’, quan tots ells eren andalusos, de Cuenca, com ell mateix, o d’altres llocs, l’avi li explicava també les barbaritats que havia escoltat de jove, per part dels immigrants, contra els catalans, quan ells havien vingut ‘aquí’ a treballar i que ell havia viscut molt bé a Catalunya. Un testimoni positiu, doncs.

Tot plegat, res, els tòpics de sempre. Ja sé que les paraules no són els fets. Durant èpoques violentes ‘de fet’ com la Guerra Civil, persones de paraules exaltades i violentes van protagonitzar fets absolutament pacifistes, ajudant gent que no era de les seves idees, i el mateix va passar durant la postguerra, mentre que persones suposadament demòcrates feien tot el contrari, són històries que conec per testimonis directes. Però els tòpics repetits creen un brou que en èpoques propicies degenera en la barbaritat. Fa poc vaig llegir que l’holocaust va ser possible perquè l’antisemitisme ja existia, a la nostra culta Europa.

Sembla que sempre hem viscut en una bassa d’oli fins ara. Només cal veure la història, la literatura, per adonar-nos que no hi ha res de nou, al ón. Les baralles entre grups de jovent sempre han existit, com els nens maltractats o els abusos. De vegades, quan passa algun fet violent, gairebé m’alegro que els protagonistes siguin ‘del país’, perquè, malauradament, causa molt més alarma social el fet que hi hagi algú ‘de fora’ implicat.

El tòpic sempre suposa que uns suposats ‘nosaltres’ som millors que els altres, que tenim una cultura -terme imprecís, subjectiu i manipulable, susceptible de milers de definicions- i uns drets a un territori que sembla que ens pertany per haver-hi nascut, una mena d’herència patrimonial. Comentar si la immigració és bona o dolenta és un discurs absurd, quan tanta gent ja és aquí, no sé si res és bo o dolent, però des del moment que m’hi trobo immersa hi he de conviure amb dignitat i procurant per la dignitat dels altres.

El discurs de tòpics és tan poc dialogant que no hi fa res que, des de la meva experiència a l’escola, digui a la gent que les famílies ‘de fora’ són com les d’aquí, o sigui, que hi ha de tot, i que també els infants són tots més o menys, cosa que no vol dir que no n’hi hagi de difícils. Aquest discurs ja el vaig fer fa anys, amb la immigració de la resta d’Espanya, ara força consolidada com a població del país. Com aleshores i com ara, moltes famílies d’aquí intenten protegir els seus fills buscant escoles on no hi hagi ‘tanta gent de fora’.

Entre tots els tòpics n’hi ha un també que corre i que he escoltat altra vegada aquests dies, amb tot això de l’escola a tevetrès, quan es parla de la pública i la privada. La pública, diuen, acull tothom i la privada concertada, no. Doncs jo crec que discrimina molt més el barri que no pas l’escola, les públiques de barris amb pisos cars tenen menys immigrants o gent humil que les concertades del Raval barceloní, per exemple. Lligar els infants al barri és un mitjà de discriminar, si es repartissin s’haurien de repartir també per altres barris, portar infants del Raval o la Mina a les Corts o a les bones escoles públiques de Sant Cugat, per exemple. Això es va fer amb la població negra dels Estats Units fa anys, quan la integració i les públiques van perdre, de seguida, població blanca, perquè tots som humans i tenim por de l’altre. Parlar des d’un progressisme d’estar per casa i no analitzar les coses en profunditat és molt freqüent, per desgràcia.

Tweet

Sembla que a l’entorn de la pel·lícula ‘Tapas’ ha sorgit una polèmica, modesta, però interessant. He de dir que a mi la pel·lícula em va agradar força, molt, sobretot pel que representa en reflectir la vida de persones normals, en un barri com tants d’altres i demostrar que es pot fer bon cinema a partir de la nostra realitat més propera i entranyable.

La pel·lícula és en castellà, llevat d’alguna paraula en català, gairebé imperceptible. Això ha motivat alguna protesta, un escrit de l’inefable senyor Tubau, crec que al Mundo, dient que a la Torrassa es parla en castellà, i una resposta del senyor Monzó a la Vanguàrdia, precisant que a l’Hospitalet, avui, es parla de tot i s’entén tot.

Fa gairebé trenta anys que treballo a l’Hospitalet, he estat a diferents barris, que han anar creixent amb vida pròpia, tots entranyables. Ara, fa temps, sóc al de Santa Eulàlia, que és el que surt a la peli, i no pas el de la Torrassa. La Torrassa i Santa Eulàlia són barris dels més consolidats, s’hi parla molt de castellà però també català. Ara bé, el cinema no pretén reflectir exactament la realitat, ni tampoc la literatura. El llenguatge, en el cinema i la novel·la és fals, tergiversat, literari. La realitat no sempre és versemblant, ni té perquè ser-ho, supera sovint la ficció. En els creadors rau la responsabilitat de fer quelcom que sembli real.

Els intents de reflectir una realitat multilingüe sovint no resulten reeixits. Les sèries de tv3 fan de vegades alguna incursió al castellà, amb bona intenció, però amb resultats, al meu entendre, una mica forçats. La recerca d’un català versemblant també es fa difícil, ni el castellà ni el català de la literatura o del cinema són els que es parlen al carrer, diversos i barrejats, com la vida.

En resum, que m’agradaria, i suposo que és un somni, que aquest tema no incidís en l’èxit de la peli. A l’Almodóvar no li van demanar pas que traduís ‘Todo sobre mi madre’. I al senyor Monzó no li retreiem que quan escriu a la Vanguardia ho faci en castellà encara que una gran majoria de lectors d’aquest diari entenem el català. Aquest tema, malauradament, discrimina força i sovint no s’entoma amb objectivitat, s’hi barregen sentiments, polítiques partidistes, visceralitats i malentesos.

Més greu trobo veure anuncis a tv3 en castellà, per exemple. Del senyor Tubau, ni en vull parlar, ja sabem que és un provocador, encara que de vegades els provocadors van bé, perquè desvetllen polèmiques interessants, potser en aquest cas servirà per fer-nos adonar del poc coneixement que la gent té de les barriades de l’Hospitalet o de Barcelona. Ara es viatja lluny, a les quimbambes, però poca gent agafa un autobús o un metro i se’n va a fer un vermutet a algun racó de la perifèria desconegut, poca gent visita els museus de les rodalies més properes o es dedica a observar quina gent hi viu, si no és que hi té un parent a qui visitar. Això fa que hi hagi un gran desconeixement del que és l’Hospitalet, o Santa Coloma i del que són els seus barris, que es parli alegrement de la deshumanització dels barcelonins, distribuïts també en barris molt més humans que aquestes visions apocalíptiques i progres d’estar per casa, i que es parli alegrement des de la ignorància, de fenòmens com la immigració.

Hi ha una cosa de la peli que també voldria comentar, el capellà que hi surt, un carca. En aquest cas, i en aquell barri, el trobo una mica passat de rosca, però, bé, si no allà, a molts llocs encara en queden, d’aquesta mena. Al capdavall, potser tot plegat serà publicitat per a aquestes tapes tan properes.

[@more@]

Tweet

Com que hi ha qui em pregunta, ‘que no mires això dels mestres de la tevetrès?’ ahir vaig fer un esforç de concentració i em vaig mirar una estona un programa dirigit pel senyor Cuní, periodisme ‘punyent’, semla. Allà hi havia de tot, mestres de primària, de secundària, de batxillerat, alumnes… Vaig sentir tot el que es diu sempre, des del temps dels romans, o sigui, res de nou. A més, va sortir el senyor Palomino, que en un temps em feia gràcia, però que ahir no me’n va fer massa, potser perquè el tema no l’havia inspirat del tot.

A la tarda, passant per l’avinguda del carrilet i contemplant les banderoles de propaganda d’aquesta setmana pedagògica televisiva, em vaig emocionar. Calien? En resum, que no crec que de tot plegat, tal i com va, escoltem res més que els tòpics de sempre, oscil·lant entre l’ensabonada i coses com ara ‘la societat ha canviat, la família té problemes, els valors estan per terra, el professorat no s’adapta als nois i noies d’avui…’ En fi, a treballar, a sobreviure i ensenyar a sobreviure, si és que això es pot ensenyar, que ja som a dijous i després els mitjans es dedicaran a altres coses, que això serà com allò de l’any de la dona o l’any de la pau.

Vaig tornar a la betevé i al seu programa sobre llibres, que no hauria d’haver abandonat.

[@more@]

Tweet

… i no me’n solies fer,o em necessites o m’has de menester.

M’ha vingut al cap el refrany per diferents circumstàncies, entre les quals una de molt important, aquest invent de TV3 de dedicar la setmana als mestres. Encara, si hagués endegat una sèrie com ara la dels veterinaris, amb escoles reals visitades… Però no, l’invent consisteix en parlar de mestres a diferents programes, fins i tot en molts que els i les mestres no veurem perquè estarem treballant. I en emetre pelis amb mestres, amb mestres de peli, d’aquests que segueixen l’esquema. "nois i/o noies difícils troben mestre/a perfecte/a que els diu el que cal i els tracta com cal i esvenen molt millors, mestre/a és incomprès per la societat". Al menys podien haver passat aquella francesa, "Hoy empieza todo" -escric el títol en castellà perquè així el recordo-, una de les poques aproximacions realistes al tema.

De fet, dilluns, al programa de la senyora Terribas vaig veure l’únic que he pogut veure fins ara de to plegat, una breu entrevista amb dos mestres, un de primària i un de secundària. No sé si als de secundària se’ls pot dir mestres, jo crec que són una altra cosa, encara que com la paraula és polisèmica, serveix per a tot. El de primària era Jaume Cela, genial com sempre, que va incidir en temes difícils, com ara la necessitat d’estructurar uns programes -ara en diem currículums- que no estiguin atapeïts de coses inútils, revaloritzar el paper de les tutories o interpretar estadístiques, com ara aquesta del fracàs en mates o llengua, explicant altres variables, com ara que Finlàndia, campiona en el tema, compta amb una població homogènia, cohesionada i amb un alt nivell cultural a les famílies -a totes, pràcticament-. Hi afegeixo, pel meu compte, la situació social i econòmica i de prestigi del professorat d’aquelles terres fresquetes. Als banquers o als futbolistes, va comentar Cela, no els cal que els dediquin cap setmana…

Jo tinc les meves teories i hipòtesis sobre la qüestió, una mica iconoclastes, però no hi vull incidir, m’havia fet el propòsit de no tocar el tema de la pròpia professió en aquest espai, ho faig en d’altres més específics. Per altra banda, i malgrat que escoltar Cela sempre és un plaer intel·lectual, en una professió amb gran majoria de dones, dos homes tenien la paraula. Per cert, vaig fer sàping a la dos i hi havia un debat literari sobre Sánchez Ferlosio, allà no n’hi havia ni una, de dona.

En resum, que em temo que tot plegat serà una ensabonada plena de bones intencions, com ara aquest any sabàtic que es veu que ens volen concedir pagant-lo de la nostra butxaca.

[@more@]

Tweet

Pel matí, una bona estona deixant passar la corrua de gent que seguia la cursa mare de totes les curses, o sigui, ‘ja és dia de cursa al Corte Anglès’. Quan he pogut arribar als encants de Sant Antoni segurament ja se m’havia escapat el llibre de la meva vida.

Després, masses de devotes i devots, amb les roses de Santa Rita, que cada any convoquen més gent. Ves, sembla que en tenim molta necessitat, de miracles i misteris. La Rambla, saturada de gent de tot arreu retratant-se amb les estàtues, cada dia més psicodèliques.

Després he anat a l’exposició sobre Pompeia que fan al Museu Marítim. Està bé, però em pensava que seria més ‘sensacionalista’, després d’haver vist la del Titànic. De tota manera, interessant, però una mica careta, nou euros -dotze si vols veure també el museu, però per als de casa, això ja és molt museu en un matí-.

Al Paral·lel, un grup de gaiters i gaiteres, a la plaça de la Catedral, dia d’Euskadi. Al carrer Nou, festes per l’aniversari, crec que 50 anys, de l’Associació de veïns i comerciants. Reivindiquem el Molino, l’Arnau i l’Espanyol i un Paral·lel digne i modern. També crec que hi havia gresca grossa per la Barceloneta, segons m’han dit.

Un punt negre: el Portal de Santa Madrona, emblemàtic i misteriós, està fet un fàstic. El fossat brut, ple de brutícia, esquerdes a la muralla… Ep, que és l’únic tros que en queda, eh? Recordo fa alguns anys que el fossat era ple de flors, alguna llauna hi queia i molts gats s’hi passejaven, però ara és una vergonya.

La setmana que ve, Mostra d’entitats del Poble-sec. No hi falteu!!!

[@more@]

Tweet

Fa alguns dies, per casualitat, vaig veure una mena de debat de passar l’estona, a tv3, sobre les curses de braus. Dues persones d’esquerra republicana, que sembla que han presentat un projecte per eliminar-les, n’estaven en contra, és clar. De l’altra banda, una persona relacionada per via familiar, des de molt temps amb el món taurí, per a mí la persona més moderada, car admetia que era una festa violenta i que creia que s’aniria perdent sense necessitat d’eliminar-la a cop de decret, i un xicot que es va declarar independentista però afeccionat a la cosa.

No hi he anat mai, als toros, ni m’agraden. Però en tot el debat obert per aquesta qüestió, si no es vol ser hipòcrita, cal considerar molts factors, que allà van sorgir. Mentre siguem carnívors, la majoria, tot plegat és ‘quedar bé amb poc gasto’. I jo no sóc vegetariana. Però m’inquieta veure aquests camions amb els pobres porcs apretats, les gallines amb el llum obert dia i nit, o menjar foie sabent com han engreixat les pobres oques. Amb els animals també hi ha racisme, uns es poden matar i altres no, i encara és més dolent si es fa de forma pública i ostensible. Ja sabem quins problemes hi ha amb els correbous de tants pobles catalans…

Ara ja no s’afirma taxativament que les curses són ‘espanyolistes’. Hi ha hagut toreros catalans i una gran afecció, a casa nostra, recordo, al Paral·le, un bar amb una penya dedicada a Bernadó o les incursions de l’enyorat i polifacètic Màrius Cabré en el món taurí. La nostra sensibilitat ha canviat i ara no ens agrada veure patir les bèsties, però com que als escorxadors no les veiem i se’ls carreguen de forma ràpida… Una sagnant revolta popular, en una Barcelona molt més catalana que ara, l’any 1825, es va escalfar i congriar a partir del fet que els toros del Torín van sortir ‘dolents’ i un romanç popular ho recorda.

Una altra activitat que desvetlla sensibilitats es la cacera. Avui, a molta gent, les armes ens desplauen, certament. Però també és veritat que determinades espècies poden arribar a una superpoblació que ens pot causar inconvenients. Per ràdio vaig escoltar fa poc Martí Boada, parlant d’aquest fet i de les seves contradiccions i també dels problemes que ocasionen les armes en unes muntanyes cada dia més visitades per masses turístiques de cap de setmana.

En fi, que el debat no és tan simplista. L’independentista afeccionat a les curses, que vaig veure al debat, estava ofès contra certs continguts del projecte esquerrà-republicà, que al·ludien al fet que la gent que tracta malament els animals tractarà malament les persones febles. Jo també estic en contra, d’aquesta afirmació. Molts nazis estimaven molt i molt les bèsties, no sé quin d’ells era, potser Goering, que no trepitjava ni les formiguetes i tots coneixem gent que estima molt els seus gats i no mouria un dit per ajudar ningú -persona humana, vull dir-. He vist bona gent tractar els animal com jo no ho faria, crec que per una certa tradició rural en la qual les bèsties són només bèsties.

En resum, que les coses no són blanques ni negres i que amb tot això es fa molta demagogia. Recordo aquella magnífica pel·lícula, crepuscular, amb Clift, Gable i Monroe, quan el personatge interpretat per Clark Gable, que havia estat caçador de grans manades de cavalls per a fer-ne menjar per gossos, en adonar-se que queden pocs cavalls i que la noia pateix davant el fet que vol matar-los, comenta: ‘Quan menys és mata més dolent sembla’. Afirmació terrible, que es pot aplicar a animals i persones.

[@more@]

Tweet

Cada vegada llegeixo o escolto construccions lingüístiques que em semblen més estranyes. Sovint culpem tot plegat de la influència del castellà o de l’anglès, cosa que pot ser, però no pas sempre. En castellà també en llegeixo, de coses rares. No sóc purista i, la veritat, crec que les llengües en contacte, de forma inevitable, acaben prenent-se mots, girs i maneres de dir. En català, tan aviat volem fer servir el mot més allunyat del castellà, per tal que es noti que ho fem bé, com, al contrari, catalanitzem sense venir a tomb mots i construccions, com per exemple allò tan divertit de ‘tinc que anar-hi’ que sona com si tinguéssim l’ocell en qüestió. La cosa, quan es tracta de la conversa normal amb família i amics, més aviat em fa gràcia, al capdavall el llenguatge és un fet viu i voler-lo lligar a normatives és com agafar aigua amb un cistell.

Ara, el que em diverteix més, és el català dels mitjans de comunicació. I hi ha una parauleta a la qual he agafat força mania, es tracta de ‘l’encontre’. Abans es feien ‘trobades’, ‘partits de futbol’, ara tot són encontres. No sé d’on va sortir, la tendència encóntrica, però ha fet fortuna, pel que sembla. Ha fet més fortuna mediàticament que no pas en la vida normaleta de la gent anònima, crec. Tot és encontre, no sé pas en contra de qui o de què…

Mentre sorgeixen dels misteriosos pous dels usos lingüístics coses com aquesta i mentre cada dia neix a la vida un mot acabat amb en -ing per explicar coses que han passat sempre (mobing, bulling…), hem perdut, pels camins de la normativa, castellanismes i mots ‘castissos’, de barri, un tresor colorista de la meva infantesa, com ara l’inefable sacatapus.

Bé, potser tot plegat són manies.

[@more@]

Tweet

En aquella petita joia del teatre que és la "Gente bien" de Santiago Rusiñol hi surt un personatge que sovint recordo, el doctor Rocarol. El tal doctor ha inventat una mena de massatge que fa a les senyores benestants, les quals en canten les excel·lències. L’àvia, veu del seny i el realisme, únic personatge intel·ligent i lúcid en aquell conjunt de fantasmades amb pretensions, li pregunta: Y, para haser los masajamientos,¿ pagan, las señoras? Naturalment, l’home admet que cobra i li endega unes reflexions sobre el fet que allò que fa és ciència. El doctor Rocarol em ve sovint al pensament quan llegeixo entrevistes o declaracions de personatges, metges, psicòlegs, totòlegs i afeccionats autodidactes que ens venen tota mena de coses per millorar-nos la vida: meditacions, mètodes per adormir criatures, mètodes per aprimar-nos, per menjar correctament, per netejar-nos ‘per dins’, per deixar de fumar, per concentrar-nos, per encarrilar els fills adolescents, per milorar la vida sexual amb la parella, per no estressar-nos, per no deprimir-nos, per estar en forma, per ser més guapos, fins i tot per entomar la mort de la gent que estimem amb ‘filosofia’… La veritat és que pràcticament tot està inventat i que aquests venedors de felicitat (¿) pateixen les mateixes febleses, tristeses i mancances que la resta. Y, la gran majoria, evidentment, cobren, i força, per fer-nos els masajamientos.[@more@]

Tweet