En un comentari al meu meme, Zizou precisa que no menciono Ferrater ni Riba, grans poetes. Ambdós són, evidentment, figures cabdals de la nostra literatura, imprescindibles. Dues vides molt diferents, denses i difícils, les quals, si disposéssim de mitjans, donarien tema per a una gran pel·lícula. Els valoro, i molt. Però, com a poetes, no són dels meus preferits, és cert. A Riba el trobo massa intel·lectualitzat, triaria abans la seva esposa, Clementina Arderiu.
Recordo, fa anys, a la universitat, unes classes amb Ricard Salvat -un altre gran personatge maltractat per la història cultural del país- en una assignatura sobre cultura catalana que va ser una meravella i, per a mi, el descobriment de moltes coses. Salvat parlava dels poetes que ‘neixen’ i dels que ‘es fan’ i de com els millors gaudien d’aquestes dues circumstàncies: el fet de tenir unes aptituds i haver-les sabut conrear amb lectures, estudi, treball de la llengua… Considerava Riba un poeta que s’havia ‘fet’, opinió que comparteixo, encara que té alguns poemes on deixa que els sentiments surin per damunt del treball literari.
Ferrater tampoc m’acaba de fer el pes, per motius ben diferents, el trobo massa ‘terrenal’. Això no vol dir, tampoc, que no m’agradin, i molt, alguns dels seus poemes, lligats a l’instant, al desengany, gairebé prosa poètica. Els gustos personals són molt íntims i, sovint, irracionals. Sempre m’ha agradat Sagarra, fins i tot les seves obres de teatre d’argument més carrincló m’emocionen. Ara s’ha reivindicat però durant molts anys, per motius extraliteraris, gairebé no podies dir que t’agradava, en segons quins ambients. La popularitat és paga cara, a casa nostra.
I passant ara al terreny de la prosa i de la narrativa, em passen un article sobre un altre escriptor importantíssim, Pedrolo, un article amb el qual estic molt d’acord. Ja fa un bon grapat d’anys de la seva mort i ben poc se’n parla, sembla. Un autor immens, que va tocar tota mena de gèneres, amb una obra extensa, mal estudiada i mal valorada, que conforma, al meu entendre, un panorama de la societat de l’època molt interessant.
La fama i el prestigi pugen i baixen com la borsa, amb les modes i sovint de forma caòtica i estranya. Recordo una frase atribuïda a un filòsof cínic, qui, en preguntar-li perquè feia discursos a les estàtues va respondre: ‘M’exercito en el fracàs’. Una actitud molt saludable, per a tots i totes aquells que tenim alguna aspiració intel·lectual o artística.
[@more@]
M’imagino que tot arribarà, però trigarà. Amb Pedrolo encara han de passar uns quants anys més. Hi ha massa «vius» encara a qui els va tocar el rebre. Com diu l’Àlex Gutiérrez a l’article que enllaces, era perillós i incòmode. També hi fa una reflexió sobre la seva productivitat que em sembla molt encertada.
(Molt bona, la resposta del filòsof cínic. Me l’apunto).
Vaig llegir Ferrater per primera vegada quan tenia 15 anys (coses del «profe de català» de l’escola). No estic segur que llavors l’haguéssim entès gaire, malgrat que ens vam passar el curs «disseccionant» alguns poemes del llibre «Les dones i els dies», de la col·lecció Cara i Creu. Però vaig aprendre llavors que es pot fer poesia, com tu dius, terrenal,sense rimes forçades. Al cap dels anys, vaig aprendre a llegir-lo amb el ritme intern dels seus versos. I de tant en tant en rellegeixo poemes i retrobo imatges d’alt contingut poètic com la que penso penjar d’aquí a una estona al meu post.