Sovint, malauradament, darrera l’excusa de fer llegir als infants i adolescents s’hi amaguen interessos d’editorials i escriptors-es, que troben en el sector una sortida alimentícia important. Recordo quan els meus fills havien de llegir llibres ‘obligatoris’ en edat adolescent i jove, llibres que no eren ‘clàssics’ sinó, sovint, d’autors lligats de prop o de lluny amb el mateix món de l’ensenyament. Tenir un padrinet o padrineta que fes llegir un llibre teu a l’institut assegurava una sortida de llibres que, si més no, ajudaven a finançar als autors projectes de més volada.
Un dels invents per vendre en aquest sector van ser els llibres amb diferents finals. Esgotat una mica el tema, ja fa alguns anys que ens venen els llibres personalitzats. El sistema, que també funciona a nivell individual, és el següent: envies la llista de nens i nenes i el nom del tutor o tutora, i, suposo que per ordinador, t’arriba un llibre personalitzat amb una història més o menys reeixida, on surten tots aquells nens i nenes i el profe o la profa, enmig d’aventures de tota mena, sovint una mica abaltidores i soporíferes. Recordo com s’havia criticat Enid Blyton per les seves concessions al mercat!
Un dels tòpics que corren i corrien és el de la llargada dels llibres, sembla que massa llargs i voluminosos no surten. Els personalitzats acostumen a tenir una llargada mínima. Harry Potter ha fet replantejar el tema. De fet, he vist nois i noies de dotze i tretze anys, que no suporten el centenar de pàgines recomanades, llegint-ne mil i tantes de Stephen King, per exemple, un autor molt més interessant del que es creu en sectors elitistes i nostrats.
En fi, sense comentaris. Al marge d’això, em sembla bé, molt bé, el premi a Feliu Formosa. Ara bé, fa falta, encara, un ‘premi d’honor’? El mateix nom em sona a escola antiga i orla descolorida. El millor premi d’honor és la difusió de l’obra dels autors, espais als mitjans i lectures a les escoles, lectures comentades, breus i que desvetllin interessos lectors del futur. He accedit a llibres importants perquè recordava aquell fragment que alguna professora intel·ligent m’havia llegit en veu alta i incidint en allò que calia incidir, fa anys.
El tema donaria per molt. Per cert, ahir vaig veure l’espai de btv de l’Emili Manzano, parlant dels blogs, crec que va quedar una mica pobre, si considerem tot el que hi ha navegant per aquests indrets misteriosos. La cosa podia donar per a molt més i, sobretot, per a algunes lectures comentades de textos. Jo, per exemple, més que fer parlar a la Tina Vallès o a més a més de fer-la parlar, hauria llegit algun bocinet del seu aeroplà. I així tot…
[@more@]
Enveja?, ves a saber. A mi em sembla que també hi ha d’haver llibres per simplement passar l’estona. Sense anar més lluny, a la meva tauleta de nit en aquests moments coexisteixen en Josep Pla i Philip Pullman, i us puc ben assegurar que es llegeixen ben diferent, però, ambdós es llegeixen. Potser es va criticar molt a Enid Blyton, però, jo en tinc un molt bon record de les estones que vaig passar llegint els seus llibres.
Ostres, Júlia, has tret un tema que m’apasiona!
Estic d’acord amb tot el que has dit, així que només faré un comentari: als xiquets de l’ESO, sempre que em deixen els capos, els pose lectures clàssiques (traduccions íntegres de Dracula, Frankestien, L’illa del tresor…), i solen agradar-los més que eixes novel·lets fetes a troquel.
Ah! i jo també reivindique l’Enid Blyton i el Harry Potter!