Sobre Galícia i altres temes

Aquests dies estic llegint comentaris de tota mena sobre les eleccions gallegues, alguns fins i tot una mica ofensius sobre el tarannà d’un poble que manté en el poder Fraga. Galícia és un misteri, una terra força desconeguda per a nosaltres i copsar la seva esència demana recórrer els seus camins i endinsar-se en la seva poesia i la seva literatura i, sobretot, la seva història. Franco va durar molts anys, quan jo anava a França, de jove, em trobava amb la desagradable sorpresa que molta gent creia que érem un poble masoquista, arec, obviant el fet que ells van estar envaïts pels nazis de forma força ràpida i que se’n van sortir amb ajuda americana. La qüestió no era ben bé igual, direu, ja que aleshores teníem una dictadura. Bé, però altres van enderrocar-les, les dictadures, oi? Al menys, a Portugal van salvar l’honor, van fer fugir el dictador uns quants dies abans que passés a millor vida.

Galícia ha estat una terra d’emigrants, els seus pobles són minúsculs, fins fa pocs anys molt mal comunicats. Emigrants que, per regla general, se senten lligats, i molt, a la seva terra d’origen. Hi ha força gent conservadora, sí, que potser creu que és millor conservar poca cosa que donar pas a la novetat, al canvi. Vaig fer un primer viatge a Galícia quan era molt jove, amb una amiga, amb tren. Només éntrar en aquelles terres ja em va sobtar, aleshores, veure tantes dones de negre, amb cantirs al cap, una sensació de pobresa, de tradició molt i molt arrelada. El panorama humà canviava força, en relació a Astúries i Cantàbria. Hi he anat no fa massa i ha canviat molt, com gairebé tot. Més carreteres, modernitat en molts indrets i tradició forta, encara, en altres. Té una certa lògica que les millores s’atribueixin al govern, encara que hi incideixin molts altres factors.

Si, en general, hi ha una gran manca de jovent a tot arreu, a causa de la baixada de la natalitat, allà encara es manifesta més i més. Rellegir Rosalia, Pardo Bazán, personatges -dones, curiosament- diferents, amb les seves pròpies contradiccions, pot donar pistes sobre els misteris d’una terra bellíssima, amb una gent excel·lent i amb una problemàtica encara per resoldre, que la modernitat ha contribuït a diversificar. Sovint voldríem que les coses fossin clares, simples, blanc o negre, però les coses són complexes, molt.

També he llegit desqualificacions sobre Fraga, en base a que és un home vell, ‘hay que empezar a morirse’, he llegit en una samarreta sobre aquest senyor (!). Crec que s’ha de desqualificar els polítics en base a les seves idees, en aquest cas n’hi ha prou i força per fer-ho sense mencionar la seva edat. Precisament la qüestió de l’edat és l’única que em meravella, d’aquest polític. Avui, que reivindiquem el dret a romandre actius fins a la vellesa i a tenir un paper en el món malgrat l’edat, resulta admirable veure algú amb aquesta edat i amb aquesta empenta, encara. Una altra cosa són les seves idees, les de sempre, per altra banda, amb les quals, evidentment, no combrego gens ni mica.

Sovint els polítics pateixen desqualificacions relacionades amb el seu aspectes, Pujol-enano, coses així. Això molesta, i molt, quan ho fan les dretes, la Cope té especialitat en això i en dir tota mena de disbarats relacionats amb l’aspecte físic o el vestit dels polítics que no són del seu pal, però cal dir que és habitual recórrer a aquesta mena d’insultets absurds per totes bandes. Potser el factor vellesa ha estat determinant per explicar el manteniment en política de Fraga, en una comunitat amb un bon nombre de població envellida que també vota. Polítics d’esquerra, de la República, no volien atorgar el vot a les dones perquè eren manipulables i votarien les dretes, negar un dret amb aquestes històries em sembla molt partidista, negaríem el vot a la gent més gran si sabéssim que voten opcions conservadores? Cal dir que, efectivament, després de donar el vot a les dones van sortir les dretes, però per molts altres motius, entre ells el desengany sobre l’assoliment de les fites republicanes, qüestió que no s’ha analitzat prou, al meu entendre. Era més fàcil donar l’explicació dona-dretes que no pas fer autocrítica, com passa sempre.

Els èxits de les dretes immobilistes, com ara les manifestacions d’aquests dies, desvetllen comentaris de tota mena, molts en el sentit que responen a una gran manipulació. En general, però, quan es vol treure gent al carrer sempre se la manipula, d’alguna manera. A manifestacions per causes justes he sentit -i llegit- coses que m’han fet esgarrifar pel que tenien d’irracional, caldria repensar això dels moviments de masses, sovint no responen a la realitat, però tenen èxit perquè a moltes persones els agrada sentir-se recolzades de forma multitudinària.

Pensar que perquè som molta gent al carrer tenim la raó és un mal plantejament, ja ho veieu.

[@more@]

Tweet