En anotar les cançons de la meva vida me’n vaig deixar unes quantes, entre elles Tatuaje popularitzat per Conxa Piquer. Alguna cosa ha de tenir aquesta cançó, ja que ha sobreviscut als anys i de tant en tant sempre hi ha algú que la recupera. Jo la sentia, de petita, molt sovint, en aquella emblemàtica emissió de discos sol·licitats, que crec que s’hauria de recuperar. A mi m’agraden les cançons que expliquen històries, per això m’agrada la cobla andalusa. Encara ens sorprèn, a mi i a molta gent, que cançons amb un alt voltatge eròtic, com aquesta o Ojos verdes, fossin tan populars i conegudes durant els cinquanta.
A mi em feia gràcia allò de ‘era alto y rubio como la cerveza’. La cançó em desvetllava una mena de pena imprecisa que més endavant vaig relacionar amb els mariners americans borratxos i acompanyats de prostitutes que es veien per la Rambla, una mena d’ambient sòrdid i estrany, misteriós, ple de secrets. Ara que els tatuatges s’han posat de moda sembla que la cosa no té tant de ganxo com abans, quan eren cosa de mariners desgraciats, que havien perdut l’amor de la seva vida i rodolaven per les tavernes portuàries desvetllant, ells també, enyoraments abrandats i passions fogoses.
Vaig fer versions en broma, en català, de la història de Tatuaje, per a festes de càmping i coses així. Sempre les vam cantar i representar amb èxit, perquè la paròdia sobre mites compartits té el terreny abonat per a la rialla còmplice. Ojos verdes encara és més ‘forta’, una prostituta fina no cobra a un client perquè li ha fet la feina de forma excel·lent i el recorda, lligat per sempre a la seva millor nit. Allò de ‘apoià en el quicio de la mancebía veia encenderse la luna de mayo’ és impressionant. També m’agrada força aquella d’un noi de vint-i-dos que s’enamora d’una dona de quaranta, provocant l’escàndol. La dona de vida dubtosa és un tema recurrent, com ara la ‘bien pagà’ o aquella de la falsa moneda, o la Maria de la O, que deixa el seu amor per la pela és la pela i després és desgraciada, encara que en l’abundància, espero.
Carlos Cano, malaguanyat, va recuperar i posar al dia la cobla. Una companya de feina d’origen andalús em va passar, fa molts anys, una cinta amb cançons seves. Des d’aleshores en vaig ser seguidora i admiradora gairebé incondicional, encara que en alguna ocasió també va fer alguna patinada de cara a la galeria, l’èxit és perillós. Apart de recuperar cançons estupendes en va escriure i popularitzar moltes d’inoblidables, amb el que a mi m’agrada més: amors perduts, passions dramàtiques, enyorament… Va elevar l’havanera a un estadi més modern de qualitat i contingut. Crec que l’havanera catalana encara no ho ha aconseguit, això, posar al dia la temàtica i la música, encara que hi ha alguna cosa puntual, interessant. A mi, de Cano, m’encanta aquella de la noia que toca el piano en el silenci de l’hora de la migdiada, recordant el nòvio, embarcat cap a Cuba per motius laborals, la novia del embarcado, nunca la siesta dormía. Cano també té la seva primera etapa, reivindicativa, com ara aquella cançó sobre el cas Almeria, que encara m’esgarrifa, emociona i horroritza quan l’escolto.
A Barcelona sempre ha agradat molt la cobla, i també el flamenc, malgrat que ara no sembla políticament correcte recordar-ho. I no tan sols a gent d’origen castellà o andalús sinó als autòctons. Moltes figures del flamenc i de la cobla eren catalans d’adopció, Piquer era valenciana. La tradició continua, podria mencionar molts exemples, però me’n deixaria algun d’important. Al llibre ‘La Rambla fa baixada’, de Néstor Luján, un personatge fa broma sobre les aspiracions catalanistes d’un altre i li mostra com els espectacles de teatre i cinema de la ciutat tenen un alt contingut de flamenc i temes andalusos, tot això abans de la Guerra. La informació és fefaent, treta de la premsa de l’època.
El paral·lelisme amb la cobla, a Catalunya, crec que es podria establir amb la cançons com les que cantava Emili Vendrell pare, sovint amb lletres d’autors importants. M’agrada aquella d’arri Jan, el pobre carreter enganyat per la dona, que no gosa matar l’adultera i l’amant, ‘les meves mans no hi arriben, al ganivet més tallant, i arrenco en llàgrima viva, arri, arri Jan…’ Marina Rossell, fa poc, va recuperar Rosó. El primer Serrat té cançons que també són històries dramàtiques, com la de la pobra tieta i crec que aquest fet va ser una de les claus del seu èxit. Dyango va recuperar la sacrificada mare, amb gran èxit popular. És una cançó que sempre tindrà actualitat, els fills acostumen a donar problemes i, de vegades, grossos, i una mare és una mare, un suport incondicional en un gran nombre de casos, que sempre hi ha excepcions. Ara n’ha fet una del pare, em sembla molt bé, no hem de discriminar els homes, tampoc.
Avui, que de tant en tant, com Plini el Vell, ens queixem del jovent d’ara i de la violència social, com si fos cosa de l’època, potser va bé recordar que a la taverna d’en Maiol ja n’eren quatre contra un de tot sol, i tots catalans, crec. Per cert, a Catalunya ens agrada molt, també, confrontar la serietat amb la paròdia, i la Trinca, la d’abans, ja situava la baralla de la taverna d’en Maiol entre uns del Barça i uns de l’Espanyol. Violéncia esportiva, doncs, sempre actual.
[@more@]
Déu n’hi dó quina repassada a la història de les «cançons que expliquen històries». De petit m’emocionava la cançó de «la tieta» perquè em recordava una tieta soltera que tenia i que era una mica la «matriarca sentimental» de la família. Respecte del gust per les paròdies, l’èxit de la Trinca en una època n’és un bon exponent. Crec que era en la mateixa cançó que feia referència a la Taverna de’n Maiol, que adaptaven una estrofa de Muntanyes del Canigó:
Muntanyes del Canigó/fresques sou i regalades/ i no com les del Montseny/ que ja estan urbanitzades.